Arxiu d'etiquetes: Wolfgang Amadeus Mozart

L’ària del diumenge: «Voi che sapete» (Teresa Berganza)

Teresa Berganza no és una cantant que acostumi a fer aparèixer per aquí; de fílies i fòbies n’hi ha a cabassos i, per alguna raó, no he estat mai gairere aficionat a la mezzo madrilenya. En la seva segona visita a ca l’Un que passava, ens porta dues interpretacions de l’ària amb què dono la tabarra aquests dies, «Voi che sapete», una en un concert i l’altra en una representació operística. Aquí us les deixo.

(vídeo pujat per medicitv)

http://www.youtube.com/watch?v=JgfX4m5A9bg

(vídeo pujat per coloraturafan)

L’ària del diumenge: «Voi che sapete» (Cecilia Bartoli)

Cecilia ataca de nou. Després del «Voi che sapete» mig còmic de Joyce DiDonato, un altre de la més còmica Cecilia Bartoli, tot i que aquí no fa gala de tot el repertori de ganyotes que és capaç de fer mentre canta:

http://www.youtube.com/watch?v=rJtr0xq1uI0

(vídeo pujat per smoothiw)

L’ària del diumenge: «Voi che sapete» (Joyce DiDonato)

(Nits d’Òpera, 67)

Aquesta va ser la primera torna que va oferir-nos la mezzosoprano Joyce DiDonato al seu recital del 24 de gener passat al Gran Teatre del Liceu, acompanyada al piano per David Zobel. L’angle no deixa veure del tot la immensa vis còmica de la cantant, tot i que es pot deduir de les seves paraules inicials, mentre s’està posant la corbata de llaç i diu que és una mica difícil cantar aquesta cançó vestida d’aquella manera: l’ària «Voi che sapete» de Le nozze di Figaro la canta Cherubino, personage masculí habitualment representat per mezzos. Aquí us deixo l’enregistrament de thecelticspirit:

Nits d’Òpera, 61: recital d’Edita Gruberova

Edita Gruberova

Edita Gruberova (foto del web del Liceu)

Avui era el recital d’Edita Gruberova al Liceu. Acompanyada al piano per Friedrich Haider, director musical de l’Oviedo Filarmonía, i pel clarinetista Juanjo Mercadal en una peça, Gruberova ha ofert un recital centrat en músics de diferentes èpoques pertanyents a l’antic imperi austrohongarès: Wolfgang Amadeus Mozart, Franz Schubert, Antonín Dvorak i Richard Strauss.

El recital ha començat, com no pot ser d’altra manera quan es tracta d’Edita Gruberova, amb una gran ovació. Ha començat amb les cançons de Mozart, que li han valgut la primera tongada d’aplaudiment i bravos. Ha continuat amb Franz Scubert, bloc del recital amb un fals final després de «Gretchen am Spinnrade» que ha provocat que algunes persones sortissin de la sala quan quedava encara una peça del bloc: «Der Hirt auf dem Felsen», on l’acompanyava el clarinetista Juanjo Mercadal. La segona part del recital ha consistit en Vuit cançons d’amor d’Antonín Dvorak i quatre peces d’Acht Gedichte aus Letzte Blätter von Hermann von Gilm de Ricard Strauss, que se’ns han fet una mica curtes. Aplaudiments i més aplaudiments, bravos i braves, durant estona i estona… però em sembla que jo no era l’únic que tenia l’estranya sensació que allò que acabava d’escoltar i veure no era Edita Gruberova, que em faltava alguna cosa.

No vull dir que el recital m’hagi decebut: al contrari, m’ha servit per descobrir un altre vessant de la cantant. Un vessant tirant a plàcid, sense les pirotècnies vocals que acostuma a lluir a les òperes; cosa normal, d’altra banda, tenint en compte que era un recital de lieder. Lieder bellament cantants, també. Però hi faltava alguna cosa: hi faltava el que ha vingut als bisos.

El primer bis ha estat «L’hirondelle» (de Jean-Louis Daquin? No he sentit bé el nom) «Vilanelle» d’Eva Dell’Acqua (vist a can Joaquim), on ja ha començat a sortir la Gruberova que tots esperàvem escoltar. Ha costat una mica que sortís a fer el segon bis, suposo que forma part de l’espectacle que la senyora es faci pregar una mica, i llavors ha anunciat de Gaetano Donizetti, Linda di Chamounix.: si no m’erro, l’ària de l’escena tercera del primer acte «Ah! tardai troppo, e al nostro … O luce di quest’anima». Aquí ha tret la Guberova belcantista, la de la pirotècnia que deia més amunt, i ha aconseguit que una mica més s’ensorrés el teatre. Una altra estona d’aplaudiments i bravos, i un nou bis: de Vincenzo Bellini, Beatrice di Tenda, anunciat després de tocar-se el coll i dir ben clar «Vediamo si va bene». I vaja si ha anat bé! No exagero, encara que ho sembli, si dic que el teatre semblava que s’hagués d’ensorrar, entre aplaudiments i bravos, rams de roses caient del cinquè pis a l’escenari, paperets de colors llançats per alguns admiradors i ella sortint de l’escenari i tornant-hi a entrar a saludar. No sé quanta estona devem haver estat aplaudint, però finalment han tornat a sortir, el pianista s’ha assegut al piano i ha avisat que no tenien res més preparat i que improvisarien —si allò era improvisar, no sé què deu entendre aquest home per preparar-se una peça… En fi, la improvisació ha estat una cançó en alemany que, per la gesticulació i l’expressió de la soprano, devia ser alguna cosa picant (només n’he entès una frase, «ich bin eine königin», amb la qual he estat incapaç de trobar què era, així que si algú ho sap que ho digui als comentaris) i en la qual ha mostrat la seva vis còmica (eren, llegeixo a can Joaquim, els cuplets del tercer acte de l’Adele del Fledermaus de Johann Strauss).

En resum, que finalment hem tingut dos recitals en un: el recital de lieder i el recital d’Edita Gruberova. Tots dos espectaculars a la seva manera i dels que queden en el record.

L’ària del diumenge: «Non mi dir» (Edita Gruberova)

Amb l’excusa que aquesta tarda tornarem a veure-la, a escoltar-la i a gaudir del seu recital, l’ària del diumenge d’avui és un fragment del concert que va oferir la soprano Edita Gruberova al Liceu els dies 21 i 24 d’abril d’enguany: «Non mi dir», de Don Giovanni de Wolfgang Amadeus Mozart: «No em diguis, estimat, que sóc cruel amb tu; bé saps quant t’he estimat, tu saps que dic la veritat; calma els teus turments, si no vols que mori de pesar. Potser algun dia el cel, de nou em somriurà».*

(vídeo del canal de Youtube del Gran Teatre del Liceu: LiceuOperaBarcelona)

* Traducció lliure del text de l’ària de The aria database: «Non mi dir».

Pigoletto

Els camins d’Internet són inescrutables i, si tens temps per perdre-t’hi, no saps si arribaràs a Roma o a qui sap on. El pretext, veure un vídeo que t’envia un amic de la interpretació de Gundula Janowitz i Lucia Popp de la «Canzonetta sull’aria» de Le nozze di Figaro; d’aquí passes al mateix duet interpretat per Renée Fleming i Cecilia Bartoli; d’aquí a un altre duet de Mozart, de La flauta màgica, interpretat per Bryn Terfel i la Bartoli, que et porta a una reina de la nit interpretada per Natalie Dessay, d’on saltes a una altra reina de la nit interpretada per Beverly Sills i acabes… bé, vegeu-ho vosaltres mateixos. No tinc paraules, només llàgrimes als ulls de tant riure. «I can sing higher – hojotoho-oh»!

[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=f4jXBpPwJv0]

Nits d’Òpera, LVI: Le nozze di Figaro, de Wolfgang Amadeus Mozart

Fotografia d'Antoni Bofill

Escena del tercer acte. Foto: Antoni Bofill

La segona òpera de la temporada, de la qual encara hi haurà vuit funcions més, és Le nozze di Figaro, de Wolfgang Amadeus Mozart. És una obra força habitual a tots els teatres d’òpera, però servidor no l’havia vist mai encara i, ho he de reconèixer, tampoc no l’havia escoltada completa —encara que en coneixia els moments principals. I això ha estat, segurament, un dels motius que han fet que gaudís tant la funció de dimarts passat una funció que, amb algun detall de matís, va ser força reeixida.

El muntatge era d’aquells que demostra que amb respecte pel text es pot canviar d’època l’acció d’una òpera sense que l’obra se’n ressenteixi. Canviar el conflicte d’amos i senyors del segle XVIII a començaments del XX no és del tot desafortunat, per bé que potser el missatge crític de Mozart contra la societat de la seva època queda una mica diluït. Le nozze no deixa de ser una opera buffa, d’altra banda, i el to es manté. I aquest introduïré el primer matís: aquest muntatge peca d’estatisme, de poca agilitat, i això es nota molt en algunes escenes en què els personatges canten a peu drets i sense moure’s ni un centímetre, la qual cosa fa perdre força i comicitat.

L’escenografia i el vestuari em van semblar encertats, sobretot la primera: un únic espai que les funcions de tres cambres diferents amb canvis mínims d’atrezzo, i de bosc mitjançant uns envans mòbils amb miralls entre els quals es moven els personatges a l’acte final i els donen llocs on amagar-se. La il·luminació era estranya, amb els personatges il·luminats en determinats moment amb un raig de llum de colors diferents una mica anys setanta, però no molestava.

Però el millor de tot, les veus. La parella principal, Susanna i Figaro, anaven a càrrec d’Ofelia Sala i Kyle Ketelsen. L’Ofelia Sala ja l’he vista altres vegades i em sap greu tornar a repetir el que he dit abans: malgrat tenir una veu bonica i cantar bé, moltes vegades no se la sent (si més no a certa altura).  En Kyle Ketelsen no l’havia escoltat en directe i em va agradar molt més que al Don Giovanni de la Royal Opera House de què parlava fa uns dies, amb un Figaro divertit i una mica murri. També es va mostrar divertida i múrria Sophie Koch en el paper de Cherubino, a part de demostrar tenir una veu fresca i àgil. La Marcellina de Marie McLaughlin també aportà murrieria al paper, sobretot en l’escena de la discussió amb Susanna al primer acte, i vaig trobar correcte Raúl Giménez en el paper de Basilio (només correcte, quina diferència amb L’elisir d’amore de fa tres anys! No havia fet els deures i no havia llegit tot el repartiment abans de començar l’òpera… i no el vaig reconèixer). Divertit el tartamudeix de Roger Padullés (Curzio) i… i no recordo haver sentit res especial en sentir cantar Friedemann Röhlig, sobretot perquè recordo haver-lo aplaudit després d’alguna ària (nota mental: no deixar passat tant de temps entre l’espectacle i la crònica la propera vegada). Però qui de debò va sobresortir va ser Ludovic Tézier com a Comte d’Almaviva i, sobretot, Emma Bell, la Comtessa. Entre ella i Ofelia Sala es notava molta complicitat, almenys com a Comtessa i Susanna, i Bell va oferir alguns dels moments més intensos i també més delicats (quan aprendrà la gent a no tossir a ple pulmó quan un cantant està fent un piano?) de la funció. i destacar per anar acabant Eliana Bayón en el paper, curt però que es va fer notar, de Barbarina.

Em va semblar una bona funció i sembla que han superat alguns dels inconvenients que havien destacat alguns blogaires que ja l’havien vist, com ara la Mei («Le nozze di Figaro #25»), que té l’avantatge o l’inconvenient, segons com es miri, de poder-la comparar amb altres funcions. També n’han parlat en Joaquim («Le nozze di Figaro amb sordina») i en Jaume Radigales («Le nozze di Figaro: un cant al festeig»; «Nozze equilibrades, amb més virtuts que defectes»; i «Segones “Nozze” de primera»).

PD. Sí, avui m’ha quedat una mica de la mena «m’ha agradat perquè és molt bonic»!

Don Giovanni, per internet

Ens ho deia la Mei al seu blog fa uns dies: la Royal Opera House posava a disposició de tothom al seu web a partir del 5 d’octubre un Don Giovanni protagonitzat per Simon Keenlyside, Kyle Ketelsen, Marina Poplavskaya, Joyce DiDonato, Ramón Vargas, Eric Halfvarson, Miah Persson i Robert Gleadow. És la funció del dia 8 de setembre d’enguany, amb direcció escènica de Francesca Zambello i la Royal Opera Orchestra digirida per Charles Mackerras.

Els vídeos estan subtitulats en anglès i els acompanya força material per conèixer una mica millor aquesta òpera. Aquí us deixo el tràiler de l’òpera, on hi parlen la directora i dos famosos Don Giovanni (Keenlyside i Bryn Terfel), i a sota l’enllaç a l’òpera.

[brightcove vid=1753815247&exp=1485861831&lbu=http://www.roh.org.uk/video/index.html?bcpid=1733261711%26bclid=1740131613%26bctid=1753815247&w=486&h=412]

L’enllaç: «Watch Don Giovanni free online».

Nits d’Òpera, XXXIII: La clemenza di Tito, de W. A. Mozart

L’acció se situa a la Roma imperial del segle I dC (l’any 79, concretament) i –tal com el títol fa explícit– mostra la clemència de l’emperador Tito davant una conjura per assassinar-lo, seguint el model de sobirà benefactor i generós propia del Despotisme il·lustrat. Són personatges decisius en la trama Sesto, amic lleial de l’emperador, però dominat totalment per l’ambiciosa Vitellia, filla de l’anterior emperador, que vol arribar al tron i que prepara el complot, i Servilia, germana de Sesto i estimada d’Annio, aquests dos darrers personatges benignes i positius. En la confusió de l’incendi del Capitoli, l’atemptat fracassa i Sesto és condemnat a mort, situació que palesarà la bondat de l’emperador, que perdona el seu antic amic. Fins i tot la capacitat de Vitellia de penedir-se finalment i autoinculpar-se ens dóna un lieto finale impecable. [p. 10-11]*

Aquest és l’argument de l’òpera de Mozart que s’està representant al Liceu des del 2 d’octubre, La clemenza di Tito. Una òpera de llargs recitatius que no distreuen l’atenció de les bellíssimes àries ni alenteixen l’acció. Una òpera que, en el meu cas, puc reduir a un nom: Vesselina Kassarova. La vaig descobrir —me la van descobrir— ja fa uns anys, i enguany he pogut sentir-la en directe dues vegades: a l’Ariodante de la temporada passada i ara. Té una veu potent, àgil, de timbre brillant, i és, a més, bona actriu. Va saber donar al personatge de Sesto els matisos que caracteritzen la lluita del personatge, que es debat entre l’amor que sent per Vitellia i l’amistat que el lliga a Tito. Va ser, sens dubte, la cantant que més va agradar al públic. No van ser menys els altres intèrprets: Marianna Pizzolato en el paper d’Annio, amic de Sesto; Veronique Gens, en el paper de Vitellia; Ofèlia Sala, en el de Servilia —tinc un problema amb aquesta soprano: té una veu bonica i versàtil, però no gaire potent, sembla: sempre que la veig actuar tinc la sensació que no la sento bé–?; Umberto Chiummo en el paper de Publio, i Michael Schade com a Tito. Cadascún es va poder lluir en les àries que tenen a l’òpera, però també en els duets: el de les dues mezzos, Kassarova i Pizzolato, em va semblar molt sensual, com el de Kassarova i Gens —molt més que els duets de soprano i tenor habituals, si més no.

La temporada del Liceu va començar al setembre, però aquesta ha estat la primera òpera representada en la temporada 2006-2007. I el llistó ha quedat posat força amunt, a veure què passa amb les següents.

*Resum de l’argument del programa de mà.

Technorati tags: ; ; ; ; ;