Arxiu d'etiquetes: W. W. Denslow

Sala de lectura, 123: El Màgic d’Oz, d’L. Frank Baum

Il·lustració de W. W. Denslow (Imatge de Wikimedia Commons)

[Apunt llarg amb premi]

Mentre llegia la novel·la de Gregory Maguire que explica la vida la Malvada Bruixa de l’Oest abans de convertir-s’hi, em vaig adonar que no coneixia la història d’El Màgic d’Oz d’L. Frank Baum; només en coneixia la versió cinematogràfica de 1939, protagonitzada per Judy Garland, en la qual també es basa la novel·la. Així que vaig cercar quina edició hi havia a la biblioteca i vaig trobar aquesta edició anotada amb motiu del centenari de la publicació del conte original. No cal dir que aquesta edició proporciona un munt de detalls curiosos —si més no per mi, que no coneixia la història de Baum ni del món d’Oz— a més de les il·lustracions originals de W. W. Denslow, dibuixant que il·lustrà força llibres de Baum.

El conte és una petita delícia, si us agrada ni que sigui una mica la literatura infantil. La història, ben coneguda, és el viatge de la nena Dorothy a través del país d’Oz, a on ha anat a parar des del seu Kansas natal per culpa d’un tornado. En arribar a Oz, accidentalment mata la Malvada Bruixa de l’Est, i rep com a recompensa les sabates màgiques que aquesta calçava. Per poder tornar a Kansas ha d’anar a veure el màgic d’Oz, que viu a la Ciutat de les Maragdes, l’únic que pot ajudar-la. De camí, troba tres companys de viatge amb qui viurà nombroses aventures: l’Espantaocells, que també s’afegeix a l’aventura amb l’esperança que el màgic li doni un cervell; el Llenyataire de Llauna, que desitja que el màgic li doni un cor, i el Lleó Poruc, que espera que el màgic li proporcioni valor. El màgic els diu que per concedir-los els seus desitjos han de matar la Malvada Bruixa de l’Oest. Un com acomplerta la missió, tornen a la Ciutat de les Maragdes i descobreixen que el màgic és un farsant, però està disposat a retornar amb Dorothy a Kansas. Malauradament, marxa deixant la nena i per aconseguir tornar, han d’anar a veure la Bruixa del Sud, Glinda, que revel·larà a Dorothy que les sabates que porta són màgiques i la portaran a Kansas.

El viatge d’aquesta petita companyia és un viatge d’aprenentatge en el qual es posen a prova l’amistat, la solidaritat, la generositat, i en el qual els tres companys de Dorothy descobreixen que tenen els atributs que els falten, encara que no ho sàpiguen.

Si el conte ha perdurat —i aquí començo a parafrasejar la introducció— és en gran part pel seu estil, que significà un gran canvi respecte de la literatura infantil que es feia en època de Baum als Estats Units: utilitza un llenguatge planer i directe, no moralitza, no abusa de les descripcions, alleugereix la narració amb força diàlegs, i això fa que no hagi envellit. Significà també una renovació del gènere per l’ús de la il·lustració, esquemàtica i en blanc i negre fins aquell moment, rica en color i moviment en El Màgic d’Oz, i perquè s’allunya de la truculència habitual en els contes de fades.

A Baum l’èxit com a escriptor li arribà tard, però l’aprofità i l’espremé tant com va poder: no només amb la resta d’obres sobre Oz que va escriure, si no també amb les adaptacions que en va fer per al teatre i el cinema —arribà a tenir companyia cinematogràfica pròpia. També hi hagué problemes: problemes de propietat intel·lectual amb l’il·lustrador, problemes amb les editorials que editaven els llibres de Baum i l’esclavatge d’uns lectors que no li permetien abandonar el món d’Oz. Però els llibres d’Oz, malgrat l’èxit que tingueren entre els lectors, no eren gaire apreciats per alguns crítics i bibliotecaris que els consideraven mal escrits, els atribuïen una ideologia que no tenien, o els jutjaven només pel fet que se n’havien fet adaptacions musicals i cinematogràfiques. Un article de 1948 recull algunes de les queixes dels bibliotecaris: el llibre agradava tant als nens que no hi havia manera de tenir-ne exemplars a les biblioteques que no estiguessin deteriorats de tant que es feien servir. Sembla que hi havia entre els bibliotecaris nord-americans alguns prejudicis per la literatura infantil pròpia i tendien a comprar la d’autors anglesos, menystenint obres com la de Baum que consideraven de menys qualitat que altres sèries de fantasia… de menys qualitat que la de Baum. Però encara pitjor fou la prohibició, que sembla que encara s’arrossega, dels llibres de Baum per motius ideològics:

Durant els anys de McCarthy, quan fins i tot la llegenda de Robin Hood era considerada com un fullet de propaganda marxista, l’amable utopia de Baum va ser mal interpretada com el que no era. Ray Ulveling, director de la Biblioteca Pública de Detroit, provocà una onada de protestes quan esmentà com de passada, l’abril de 1957, que en les seves biblioteques la sèrie d’Oz no es trobava en els prestatges de lliure autoservei de les sales infantils. Immediatament la premsa interpretà això com una «prohibició» de Baum. Ulveling declarà que aquelles històries «no tenien cap valor», perquè encoratjaven el negativisme (fos el que fos) i inclinaven les mentalitats juvenils a adoptar un enfocament covar de la vida. «No hi ha res d’elevador ni d’inspirador en la sèrie de Baum», rebufava. «No es poden comparar en qualitat amb els contes de fades dels Grimm i d’Andersen.» Va dir que el públic preferia els llibres de bricolatge als llibres de misteri, de contes de fades i d’altres formes de ficció popular. Els seus col·legues van sortir en defensa seva, insistint en el fet que des de 1920 hi havia un nou concepte de la literatura infantil, i que El Màgic d’Oz no s’ajustava a la nova actitud. El febrer de 1959, el departament d’Estat de Florida envià a tota la seva xarxa una llista de «Llibres que no han de circular en les Biblioteques Estàndard». Es tractava de sèries «mal escrites, allunyades de la realitat de la vida, sensacionalistes, estúpidament sentimentals i, per tant, nocives per als infants del vostre comtat». L’Estat disposava que «no s’han de comprar, no s’han d’acceptar com a donatiu, no s’han d’enregistrar i no han de circular». L. Frank Baum era el primer nom la llista. El Màgic d’Oz va ser bandejat de les seccions infantils de la xarxa de biblioteques públiques de Washington D. C. fins l’any 1966, i fins i tot llavors era exclòs de les biblioteques de les escoles de la ciutat. «Ja sé que als infants els agrada», explicà Olive C. DeBruler, director d’una biblioteca escolar, al Library Journal (15 de novembre de 1966), «però hi ha tanta fantasia de millor qualitat!». Era massa sentimental, i l’antropomorfisme representat pel Lleó Poruc el trobaven molt fluix. Maxine LaBounty, coordinadora dels serveis infantils per a les biblioteques públiques del districte, afegia que la mena de fantasia de Baum «no té l’enginy o l’alt nivell d’Alícia al País de les Meravelles, per exemple». La premsa protestà contra aquesta censura d’Oz, però encara el mes d’abril de 1961, el Villager de Westwood-Brentwood (Califòrnia) publicà un article acusant Baum de tendències comunistes! Tossudament, encara hi ha biblioteques que no fan circular els llibres d’Oz. [p. xcvii-xcviii]

La citació és una mica llarga, però així queda ben clara la irracionalitat d’algunes prohibicions.

El llibre està farcit de notes a peu de pàgina, tant a la introducció com en el conte. En aquest cas, ajuden a interpretar el text i a descobrir-ne les referències literàries, socials i personals de l’autor i de l’època en què fou escrit, però, sincerament, potser n’hi ha un pèl massa. També inclou la reproducció del text original en anglès i nombroses il·lustracions de Denslow, de cartells de les obres de teatre i de les pel·lícules, etc.

I de torna, i com a premi si heu arribat fins aquí, la Judy Garland sobre el l’arc de Sant Martí:

El llibre:

  • L. Frank Baum. El màgic d’Oz. Barcelona: Empúries, 2002. Ed. anotada. Edició, introducció i notes de Michael Patrick Hearn; il·lustracions de W. W. Denslow; traducció de Ramon Folch i Camarasa. CII, 274 p. ISBN 84-7596-961-5.

Altres enllaços: