Arxiu d'etiquetes: Victoria Livengood

Nits d’Òpera, 68: La fille du régiment, de Gaetano Donizetti

Quan hem arribat al teatre i els veïns de butaca ens han avisat que el Juan Diego Flórez estava malalt, hem començat a patir. Quan ho han anunciat per megafonia, tothom ha aguantat la respiració: s’hauria sentit caure una agulla. I quan han dit que, tot i això, cantaria, tothom ha respirat alleujat. Més o menys, és clar: mai no havia notat tanta tensió al Liceu com avui mentre esperàvem a veure si el tenor aconseguiria cantar «Pour mon âme» amb tots els ornaments que esperàvem: i ho ha fet. Vaja si ho ha fet. La tensió acumulada s’ha traduït en ben bé vint minuts d’aplaudiments i bravos —bé, deu minuts, que ja són minuts aplaudint. Nits com aquesta són les que queden al record, i no vull ni imaginar si avui, que Flórez no es trobava bé, ha estat excel·lent, com deuen haver estat les nits anteriors.

La d’avui era la darrera funció de La fille du régiment, ópera comique en dos actes de Gaetano Donizetti. Marie va ser trobada enmig del camp de batalla pels membres del 21è regiment de l’exèrcit francès, que la van adoptar i criar. Durant les guerres napoleòniques, el regiment arriba a Tirol, on Marie coneix i s’enamora d’un tirolès, Tonio. La marquesa de Berkenfield reclama Marie com la neboda perduda fa temps, i se l’endu. Temps més tard, Marie és a punt de casar-se amb el nebot de la duquessa de Crakentorp i arriba el regiment, amb Tonio convertit en soldat, i la reclamen. Finalment, la marquesa, que reconeix que Marie no era la seva neboda, sinó la seva filla, accepta que es casi amb Tonio. És una òpera brillant, amable i divertida, i en aquesta posada en escena —juntament amb la vis còmica dels cantants— s’aconsegueix ressaltar els efectes còmics de la història. És el cas de Victoria Livengood, que canta i interpreta el paper de la marquesa amb molt d’encert i domini de l’escenari. També té una considerable vis còmica Pietro Spagnoli, en el paper de Sulpice, el sergent del regiment i pare adoptiu de Marie. No desmereix al seu costat Àlex Sanmartí, en el paper més anecdòtic d’Hortensius, el majordom de la marquesa.

Però qui realment destaca són la parella protagonista i un personatge que només apareix al segon acte. De Juan Diego Flórez n’hem parlat a bastament, i em sembla que amb la introducció ja ha quedat clar que, malgrat la intoxicació alimentària que patia, ha aguantat tota la funció i ha satisfet les expectatives, sobretot a l’ària «Ah, mes amis, quel jour de fête», la dels nou dos de pit, que a mi m’ha posat la pell de gallina, i la romança «Pour me raprocher de Marie», al segon acte. Patrizia Ciofi feia el paper principal, el de Marie, la filla del regiment. Té una veu curiosa: hom espera d’una soprano una veu brillant, i Ciofi té una veu més aviat apagada, opaca, però capaç de fer les coloratures que li demana el paper com la que més i d’emocionar en els moments més delicats. I ho ha demostrat en les seves intervencions, tant al duo «Quoi! Vous m’aimez?» amb Tonio, com a «Il faut partir» (quan s’acomiada del regiment), com a la cabaletta del segon acte, «Salut à la France».

El segon acte és més divertit que el primer, i el secret és la persona que interpreta el paper de duquessa de Crakentorp, un paper parlat: Ángel Pavlovsky. Un dels encerts d’aquesta òpera és haver adaptat els moments còmics al teatre on es representa: hi ha força rèpliques i contrarèpliques en català i en castellà; i, en una escena del segon acte en què Sulpice i la marquesa són caçats abraçats per Hortensius, per dissimular ell toca el piano i ella canta. Què? «Rosó». El cop d’efecte és sensacional. Doncs l’entrada de la duquessa supera totes les expectatives i Pavlovsky es converteix, durant una bona estona, en la diva i la protagonista de l’acte.

Aquesta nit no hi ha hagut bis de l’ària dels nou dos, però no ha fet falta. Estic segur que molts guardarem aquestes representacions de La fille du régiment al calaixet de les grans nits d’òpera.

Entrada de la Duquessa. Foto: Antoni Bofill

Entrada de la Duquessa. Foto: Antoni Bofill