Arxiu d'etiquetes: Victoria de los Ángeles

L’ària del diumenge: «Damunt de tu només les flors» (Victòria dels Àngeles)

Em venia de gust escoltar una mica de Victòria dels Àngels i mirant què trobava a Youtube, he ensopegat amb aquest sonet de Josep Janés musicat per Frederic Mompou, que acompanya la soprano al piano. Aquí us ho deixo.

http://www.youtube.com/watch?v=WxhL33vqxU4

(vídeo pujat per lochness11)

I el sonet:

Damunt de tu, només les flors.
Eren com una ofrena blanca:
la llum que daven al teu cos
mai més seria de la branca.

Tota una vida de perfum
amb el seu bes t’era donada.
Tu resplendies de la llum
per l’esguard clos atresorada.

Si hagués pogut ésser sospir
de flor! Donar-me com un llir
a tu, perquè la meva vida
s’anés marcint sobre el teu pit.

I no saber mai més la nit
que al teu costat fóra esvaïda.

L’ària del diumenge: «Ah, je ris, de me voir si belle» (Victoria de los Ángeles)

Després de l’interludi buf de diumenge passat, tornem a posar-nos seriosos: la mateixa ària de les joies del Faust de Gounod, però ara cantada de debò per Victoria de los Ángeles. Que en gaudiu.

http://www.youtube.com/watch?v=paHzUFCISBw

(vídeo pujat per Glenmed)

L’ària del diumenge: «Nacqui all’affanno» (Victoria de los Ángeles)

I encara estiraré una mica més la corda de La Cenerentola i abusaré de la paciència del respectable, per portar una vegada més aquí l’ària final de l’òpera. Però aquesta vegada amb una veu molt especial: la de Victoria de los Ángeles, en un enregistrament de l’any 1954. Que en gaudiu.

(vídeo pujat per Onegin65).

L’ària del diumenge: «Una voce poco fa» (Victòria dels Àngels)

Segueixo amb Rossini, Il barbiere… i «Una voce poco fa», però aquesta vegada cantada per Victòria dels Àngels. La primera vegada que vaig sentir aquesta ària, va ser en un enregistrament de la soprano catalana. Vaig començar per casualitat amb una soprano i he continuat amb una altra soprano, però aquest paper no era, originalment, per a soprano… però aquesta és una altra història i en parlarem la propera setmana. Avui, Victòria dels Àngels:

Vídeo recollit per Onegin65.

Nits d’Òpera, XLI (Manon) i XLII (Thaïs), de Jules Massenet

Si ahir em vaig atrevir a parafrasejar l’ària de Manon del primer acte —posant de pas en evidència la meva ignorància del francès— va ser perquè al final de l’òpera em sentia una mica com Manon en baixar de la diligència, que no sabia si plorar de l’emoció o riure de plaer, que van ser les dues sensacions que no vaig parar de sentir al llarg de l’òpera.

La història de Manon, si no la coneixíem, a hores d’ara ja és com la història d’una parenta eixelebrada explicada per tres o quatre persones diferents, cadascuna de les quals ens en remarca uns aspectes i evita parlar d’altres. Així, aquesta Manon de Massenet no arriba a passar a Amèrica, com la pucciniana i la de l’abat Prévost, però potser se’ns mostra menys frívola… si més no se’ns vol fer creure que en algun moment, igual que a la novel·la, ella intenta tenir una vida normal al costat de Des Grieux.

No tinc cap però per posar, aquesta vegada. Ni per veus, ni per escenografia, ni per vestuari, ni per manca de ballets… De fet, de ballets n’hi va haver dos: un al preludi i un altre al tercer acte, a la part que transcorre als jardins de Cours-la-Reine. Pel que fa a veus… bé, jo no havia de sentir cantar Natalie Dessay, sinó Inva Mula —a que ja havia tingut l’oportunitat de sentir al Rigoletto de la temporada passada—, però vaig haver de canviar de dia perquè em coincidia amb les vacances. Natalie Dessay ha tingut força problemes de veu de veu al llarg de la seva carrera i va haver d’abandonar l’escenari en una de les primeres funcions de Manon, però tenia moltes ganes de sentir-la, sobretot després que finalment no la pogués veure com a Ophélie al Hamlet de fa quatre anys, però dimarts es va lluir. Tot i que el precedent que tenia d’aquesta òpera era la versió de Victòria del Àngels, per qui he confessat debilitat més d’una vegada, he de dir que va aconseguir emocionar-me de valent… fins i tot a l’hora de morir-se a l’escenari —tinc una certa incapacitat d’emocionar-me a segons quines morts sobre escenaris… També Rolando Villazón (Des Grieux) i Manuel Lanza (Lescaut) van lluir-se, i no diré res del cor perquè em sembla que no hi ha res a dir que no ho haig dit abans. Fins i tot l’escenografia, amb un únic decorat que servia de fons a totes les escenes de l’òpera —només lleugers canvis d’atrezzo indicaven canvis de localització— va mostrar ser prou polivalent per representar prou creïblement una taverna, un casino, la petita cambra d’un pis parisenc, una església, uns jardins públics… i per mostrar alhora la brillant decadència de l’època i els personatges.

Per acabar-ho d’adobar, dijous vaig anar a veure Thaïs. Més Massenet, aquest compositor de qui coneixia més coses de les que em pensava —«La meditation» de Thaïs, per exemple, sense saber que era d’ell. Òpera en versió concert, el cor a l’escenari, els protagonistes a peu dret davant dels seus faristols… tots? No, Renée Fleming sense faristol, cantant de memòria, elegant i refinada, posant tots els matisos necessaris perquè oblidéssim que vèiem una versió concert i no una versió representada: va ser Thaïs, la cortesana, quan ho havia de ser, i va ser la pecadora penedida quan tocava (el canvi de vestuari, del vermell passió dels primers actes al xampany de l’últim també semblaven marca la conversió del personatge). La resta del repartiment va estar a l’alçada, com Josep Bros (Nicias), Stefano Palatchi (Palémon), Olatz Saitua (Crobyle), Marina Rodríguez-Cusí (Myrtale)… i Franck Ferrari (Athanaël), que substituïa Thomas Hampson, i a qui un veí de la filera del davant d’on seia jo va dedicar una considerable esbroncada a la qual es va afegir, a l’hora dels aplaudiments finals, un d’aquests amics dels trens barats que no havia dit ni mu durant tota l’òpera. Jo no entenia l’esbroncada, i conforta llegir que els entesos tampoc hi estan gaire d’acord.

En resum, si ja m’agradava Manon (encara que sigui en la versió de la fotografia de la nota anterior, amb Victòria dels Àngels), ara he descobert Thaïs i m’han quedat força ganes de descobrir més música de Massenet.

Technorati tags: ? ? ? ? ?

Obertura dels Jardins Victoria de los Ángeles

Dissabte es van obrir oficialment al públic els jardins de les noves facultats de Filosofia i de Geografia i Història amb un homenatge a Victoria de los Ángeles, a qui se li han dedicat. Uns jardins amagats –no només estan dins del nou campus, sinó que a més estan per sota del nivell del carrer–, «petits i bonics» (crec que van ser les paraules del senyor alcalde), als quals es pot accedir des del carrer Ramalleres i des del carrer Montalegre. Vam fer una pausa a la feina per assistir-hi i vam poder sentir els parlaments de Jaume Radigales, patró de la Fundació Victoria de los Ángeles; de Màrius Rubiralta, rector de la Universitat de Barcelona; del senyor Jordi Hereu, alcalde de Barcelona, de la néta de la soprano, de la tutora del fill i d’altres persones més de qui no recordo els noms, a més dels xiulets i els insults d’un grupet de gent. Però el millor va ser la breu intervenció de la soprano Begoña Alberdi, que va interpretar l’ària «Un bel dì vedrem» de Madama Butterfly, un moment de la qual el teniu a la fotografia.

Mor Victoria de los Ángeles

Llegeixo a La Roca de la Walkyria que s’ha mort la Victoria de los Ángeles. Aquí en teniu la notícia apareguda a El Periódico de Catalunya:

Mor als 81 anys la soprano barcelonina Victòria dels ÀngelsLa cantant estava ingressada a la clínica Teknon de Barcelona des del dia 30 de desembre a causa d’una afecció respiratòria

Barcelona. — La degana dels cantants lírics espanyols, Victòria dels Àngels, ha mort avui als 81 anys a la Clínica Teknon de Barcelona, on estava ingressada des del 30 de desembre per una afecció respiratòria.

La família de la soprano ha comunicat que la capella ardent s’instal·larà demà al Palau de la Generalitat de Catalunya, entre les dotze i les set de la tarda. El funeral de la cantant, nascuda a Barcelona l’1 de novembre de 1923, tindrà lloc a la basílica de Santa Maria del Mar dilluns a les onze del matí.

Debut al Liceu

Victòria dels Àngels, una de les sopranos espanyoles més cèlebres de la segona meitat del segle XX, va néixer a Barcelona l’1 de novembre de 1923 i, després de graduar-se al Conservatori del Liceu en només tres anys, va debutar al teatre el 1945 amb Les noces de Figaro. Dos anys més tard, va obtenir el primer premi en el Concurs Internacional de Cant de Ginebra.

Aquest guardó va projectar la seva carrera internacional i li va permetre actuar a les òperes de París, Roma, Milà, Londres i al Carneggie Hall –on va debutar el 1950– i la Metropolitan Opera House de Nova York. A més, va ser convidada reiteradament als principals festivals operístics, com el d’Edimburg, Gal·les, Salzburg o Bayreuth.

Els seus èxits més importants els va obtenir amb títols de Mozart, Wagner i Puccini. També es recorda especialment la seva actuació al Faust de Gounod i a La vida breu de Falla.

Casada amb Enrique Magriña –amb qui tenia dos fills–, Victòria dels Àngels comptava, entre altres distincions, amb el Gran Premi de l’Acadèmia Francesa al millor disc en els anys 1953, 1955 i 1956; la Medalla d’Or del Gran Liceu de Barcelona (1955) i la de la Ciutat de Barcelona (1958); la Banda de l’Orde Civil d’Alfons X el Savi (1962) i el Premio Nacional de Música de 1978.

Dol als teatres

La Fundació del Gran Teatre del Liceu ha expressat el seu dolor per la mort “de qui des del seu debut al Liceu el 1945 ha comptat amb l’admiració i l’afecte del públic per la qualitat extraordinària de la seva veu”, segons ha informat el teatre en un comunicat. El Liceu se sumarà institucionalment al funeral que se celebrarà dilluns.

Per la seva part, el Teatro Real dedicarà la representació d’aquesta tarda de l’òpera El barber de Sevilla, de Gioacchino Rossini, a la memòria de la soprano desapareguda aquesta matinada.

(El Periódico de Catalunya, edició en línia)