Arxiu d'etiquetes: Veronique Gens

Nits d’Òpera, 59: Die Meistersinger von Nürnberg, de Richard Wagner

O, com se n’ha dit tota la vida, «els mestres cantaires de núremberg». O, aiaiai que patirem. O, menys vuit, ja que hi som…

Acte tercer, escena cinquena

Acte tercer, escena cinquena*

Dilluns, dilluns tocava Wagner. Havia escoltat a casa l’enregistrament de 1970 amb direcció de Herbert von Karajan amb Theo Adam, Geraint Evans, René Kollo i Helen Donath, i m’havia semblat que era un Wagner una mica diferent als que havia escoltat o vist fins ara; fins i tot hi anava amb ganes: el preludi (cosa ben normal, d’altra banda) i alguns fragments dels dos primers actes m’havien agradat força. L’únic que fa una mica de recança és la durada: cinc hores i mitja «aproximades» segons el web del Liceu, que són en realitat sis hores de teatre, amb un mega-acte de dues hores al final… i això es nota: teatre gairebé ple al començament, i gairebé només la meitat del públic inicial al tercer acte, amb força gent fent una dormideta. Potser la direcció del Liceu s’hauria de replantejar una altra vegada l’hora d’inicia dels Wagners i altres òperes llargues, i deixar sortir el públic a les 12 h en lloc de fer-ho a la 1 h.

Però anem al que toca: Die Meistersinger von Nürnberg de dilluns, amb Véronique Gens (Eva), Stella Grigorian (Magdalene), Albert Dohmen (Hans Sachs), Reinhard Hagen (Veit Pogner), Bo Skovhus (Sixtus Beckmesser), Robert Dean Smith (Walther von Stolzing) i Norbert Ernst (David). No esmento la resta no perquè no tinguin gaire presència a l’escenari ni perquè no m’agradessin, sinó perquè no acabaríem i prefereixo centrar-me en els personatges principals. Que recordi —memòria de blog—, d’aquests ja havia escoltat Véronique Gens (a La clemenza di Titto), que dilluns em va agradar molt, i això que em va semblar que té una veu més fosca que el que el personatge sembla demanar; Albert Dohmen, de qui em vaig tornar a emportar una molt bona impressió, com a Elektra, i Bo Skovhus, a qui ja he vist tres vegades pel cap baix i que fa molt bé el paper de Sixtus Beckmesser. De la resta, em va agradar molt Norbert Ernst, en el paper omnipresent del perepunyetes de David, l’aprenent de sabater de Hans Sachs, i també Reinhard Hagen. Deixo per al final Robert Dean Smith; que em va agradar molt, tot i que em va semblar que tenia una veu una mica curta; segurament devia ser cosa de l’efecte de la música, potent malgrat que l’orquestra no era gaire gran, ja que Smith té uns quants Wagners a l’espatlla. El cor, com ja és habitual al Liceu, impressionant.

En resum, que tot i el cansament, vaig sortir del Liceu com aquell personatge de Viqui el víquing: «en-tu-sias-mat», però sense saltironet. Fent abstracció, això sí, d’una escenografia que, sense ser lletja i tenint prou relació amb el que es veu a escena, no em va semblar pas res de l’altre món (i això que em va fer l’efecte que, tècnicament, deu ser cosa complicada de manegar), i d’alguns moviments a escena que resolts com estan resolts no acaben de funcionar: Sachs descobreix l’intent de fuga d’Eva i Walther, però dilluns no ho vaig veure per enlloc. L’aldarull al final del segon acte també em va semblar una mica caòtica, però ja és això, suposo. En canvi, la missa del començament, la prova de cant i el concurs em van semblar molt eficaços i ben coreografiats. I paro, que a petits detalls que vaig recordant no acabaré mai; només queda afegir uns quants enllaços d’altres blogaires que n’han parlat:

*En la mudança de web, el Gran Teatre del Liceu ha perdut els crèdits de les imates, o estan tan amagats que, per ara, no els he trobats. Així que no els poso, tot i que els drets són del Liceu i del fotògraf, el nom del qual no estaria malament que constés en algun lloc…

Nits d’Òpera, XXXIII: La clemenza di Tito, de W. A. Mozart

L’acció se situa a la Roma imperial del segle I dC (l’any 79, concretament) i –tal com el títol fa explícit– mostra la clemència de l’emperador Tito davant una conjura per assassinar-lo, seguint el model de sobirà benefactor i generós propia del Despotisme il·lustrat. Són personatges decisius en la trama Sesto, amic lleial de l’emperador, però dominat totalment per l’ambiciosa Vitellia, filla de l’anterior emperador, que vol arribar al tron i que prepara el complot, i Servilia, germana de Sesto i estimada d’Annio, aquests dos darrers personatges benignes i positius. En la confusió de l’incendi del Capitoli, l’atemptat fracassa i Sesto és condemnat a mort, situació que palesarà la bondat de l’emperador, que perdona el seu antic amic. Fins i tot la capacitat de Vitellia de penedir-se finalment i autoinculpar-se ens dóna un lieto finale impecable. [p. 10-11]*

Aquest és l’argument de l’òpera de Mozart que s’està representant al Liceu des del 2 d’octubre, La clemenza di Tito. Una òpera de llargs recitatius que no distreuen l’atenció de les bellíssimes àries ni alenteixen l’acció. Una òpera que, en el meu cas, puc reduir a un nom: Vesselina Kassarova. La vaig descobrir —me la van descobrir— ja fa uns anys, i enguany he pogut sentir-la en directe dues vegades: a l’Ariodante de la temporada passada i ara. Té una veu potent, àgil, de timbre brillant, i és, a més, bona actriu. Va saber donar al personatge de Sesto els matisos que caracteritzen la lluita del personatge, que es debat entre l’amor que sent per Vitellia i l’amistat que el lliga a Tito. Va ser, sens dubte, la cantant que més va agradar al públic. No van ser menys els altres intèrprets: Marianna Pizzolato en el paper d’Annio, amic de Sesto; Veronique Gens, en el paper de Vitellia; Ofèlia Sala, en el de Servilia —tinc un problema amb aquesta soprano: té una veu bonica i versàtil, però no gaire potent, sembla: sempre que la veig actuar tinc la sensació que no la sento bé–?; Umberto Chiummo en el paper de Publio, i Michael Schade com a Tito. Cadascún es va poder lluir en les àries que tenen a l’òpera, però també en els duets: el de les dues mezzos, Kassarova i Pizzolato, em va semblar molt sensual, com el de Kassarova i Gens —molt més que els duets de soprano i tenor habituals, si més no.

La temporada del Liceu va començar al setembre, però aquesta ha estat la primera òpera representada en la temporada 2006-2007. I el llistó ha quedat posat força amunt, a veure què passa amb les següents.

*Resum de l’argument del programa de mà.

Technorati tags: ; ; ; ; ;