I és que quan hom té la malaltia dels llibres, unes vacances poden ser una tortura. O no, perquè ja sabeu què diuen de les càrregues que plauen: que no pesen (sí, sí: això és una versió nostrada de «sarna con gusto no pica»). I és que hom, que és bibliòpata —com ja s’ha dit per aquí l’any de la picor— i pateix una versió neta, higiènica i endreçada de síndrome de Diògenes, ha arribat a acumular més metres lineals de llibres que prestatgeries, i tement que algun dia no quedés sepultat per l’esllavissada d’alguna de les inestables piles de llibres que anaven engolint els pocs metres quadrats de l’estudi (perquè, la taula, és víctima d’una altra mena de plaga de piles…), hom, deia, abans no em perdés en aquesta serpentina frase, va decidir dedicar les vacances de (Setmana Santa/Primavera, esculli’s el que millor sembli) a reordenar la biblioteca de casa. Que bàsicament vol dir treure tots els llibres de lloc i tornar-los a col·locar a lloc una altra vegada, però amb gràcia i amb encert perquè on hi havia vuit prestatges ara n’hi hagi deu, i torni a haver-hi espai lliure.
I en això s’ha esmerçat part de les vacances: vés a Ikea, a aquest no a l’altre que aquí no tenen prestatges solts, ai que m’he equivocat de carrer, gira a l’esquerra, com és que no es pot girar a l’esquerra fins al Fòrum, ara torna enrere, aquest tomtom és ximple, ara cap a l’esquerra… no, més a l’esquerra, torna enrere una altra vegada, aaaaara, arriba a Ikea, compra els prestatges, torna a casa, cinc dies més tard t’adones que s’han equivocat de color, tornar a Ikea, compra prestatges nous (per sort els altres els hem col·locat), ai mira plats canviarem els escantonats, mira… no mirem res més que ja saps què passa, torna a casa, treu llibres, treu prestatges, posa prestatges, posa llibres… I ara tinc una biblioteca tota endreçadeta i recol·locadeta on encara hi ha lloc per continuar amb el vici d’enriquir els llibreters (no, aquest no precisament, i mal m’està el dir-ho)…
I mentrestant era un bon moment per anar catalogant i redescobrint aquell llibre que vas comprar perquè havies de llegir i que cria pols en un prestatge sense que ni l’hagis fullejat. I digitalitza cobertes, i omple el LibraryThing (per cert, no us perdéssiu aquesta xerrada, que segur que serà molt interessant i instructiva), i decideix quins llibres poses més a l’abast, i torna a pensar que potser aquests que no has llegit mai ni llegiràs potser que els donis o te’ls venguis, rellegeixis dedicatòries que ni recordaves i somrius recordant que bé que ho vas passar llegint aquell llibre d’allà.
I llegir? Doncs ni una línia. Bé, d’un llibre vull dir. No és que el llegir m’hagi fet perdre l’escriure, no: els llibres m’han fet perdre el llegir. Així tinc penjat el pobre Adrià Guinart en algun punt del seu al·lucinant viatge, el senyor Bayard esperant a acabar-me d’explicar com parlar de llibres que no he llegit (ja en parlarem, d’això) i un altre llibre a mig llegir sobre un nano que va descobrir el plaer de la peresa i no escrivia (entre altres coses que no feia) per no cansar-se.
Sort que entre unes coses i les altres vaig poder descansar a còpia de cabrit al forn i de mona de pasqua. I de moneries de neboda, que encara són més dolces.