Arxiu d'etiquetes: vacances

Fa olor de cap de setmana

No ho dic jo, ho ha dit Daniel Gil al Twiter: i jo li replico que també fa olor de vacances, perquè avui comencen les vacances. Sí, alguns de vosaltres sabeu que ja n’he fet una part; ara bé, han estat unes vacances dedicades a anar a classe. Les properes no, que penso passar-me el dia fent pànxing i gratant-me la panxa. Continuaré apareixent pel món virtual, perquè aquest any les vacances són casolanes i serà difícil ignorar els cants de sirena que provenen de l’ordinador.

I dit això, només queda desitjar als que feu vacances, molt bones vacances; i als que ja les hagueu fetes, demanar-vos que ens cuideu la paradeta i que no deixeu que el món s’enfonsi.

No vols cols? Dos plats!

I és que quan hom té la malaltia dels llibres, unes vacances poden ser una tortura. O no, perquè ja sabeu què diuen de les càrregues que plauen: que no pesen (sí, sí: això és una versió nostrada de «sarna con gusto no pica»).  I és que hom, que és bibliòpata —com ja s’ha dit per aquí l’any de la picor— i pateix una versió neta, higiènica i endreçada de síndrome de Diògenes, ha arribat a acumular més metres lineals de llibres que prestatgeries, i tement que algun dia no quedés sepultat per l’esllavissada d’alguna de les inestables piles de llibres que anaven engolint els pocs metres quadrats de l’estudi (perquè, la taula, és víctima d’una altra mena de plaga de piles…), hom, deia, abans no em perdés en aquesta serpentina frase, va decidir dedicar les vacances de (Setmana Santa/Primavera, esculli’s el que millor sembli) a reordenar la biblioteca de casa. Que bàsicament vol dir treure tots els llibres de lloc i tornar-los a col·locar a lloc una altra vegada, però amb gràcia i amb encert perquè on hi havia vuit prestatges ara n’hi hagi deu, i torni a haver-hi espai lliure.

I en això s’ha esmerçat part de les vacances: vés a Ikea, a aquest no a l’altre que aquí no tenen prestatges solts, ai que m’he equivocat de carrer, gira a l’esquerra, com és que no es pot girar a l’esquerra fins al Fòrum, ara torna enrere, aquest tomtom és ximple, ara cap a l’esquerra… no, més a l’esquerra, torna enrere una altra vegada, aaaaara, arriba a Ikea, compra els prestatges, torna a casa, cinc dies més tard t’adones que s’han equivocat de color, tornar a Ikea, compra prestatges nous (per sort els altres els hem col·locat), ai mira plats canviarem els escantonats, mira… no mirem res més que ja saps què passa, torna a casa, treu llibres, treu prestatges, posa prestatges, posa llibres… I ara tinc una biblioteca tota endreçadeta i recol·locadeta on encara hi ha lloc per continuar amb el vici d’enriquir els llibreters (no, aquest no precisament, i mal m’està el dir-ho)…

I mentrestant era un bon moment per anar catalogant i redescobrint aquell llibre que vas comprar perquè havies de llegir i que cria pols en un prestatge sense que ni l’hagis fullejat. I digitalitza cobertes, i omple el LibraryThing (per cert, no us perdéssiu aquesta xerrada, que segur que serà molt interessant i instructiva), i decideix quins llibres poses més a l’abast, i torna a pensar que potser aquests que no has llegit mai ni llegiràs potser que els donis o te’ls venguis, rellegeixis dedicatòries que ni recordaves i somrius recordant que bé que ho vas passar llegint aquell llibre d’allà.

I llegir? Doncs ni una línia. Bé, d’un llibre vull dir. No és que el llegir m’hagi fet perdre l’escriure, no: els llibres m’han fet perdre el llegir. Així tinc penjat el pobre Adrià Guinart en algun punt del seu al·lucinant viatge, el senyor Bayard esperant a acabar-me d’explicar com parlar de llibres que no he llegit (ja en parlarem, d’això) i un altre llibre a mig llegir sobre un nano que va descobrir el plaer de la peresa i no escrivia (entre altres coses que no feia) per no cansar-se.

Sort que entre unes coses i les altres vaig poder descansar a còpia de cabrit al forn i de mona de pasqua. I de moneries de neboda, que encara són més dolces.

Un bibliotecari al meu ascensor

Dubto molt que al tècnic filipí que va obrir la porta de l’ascensor perquè poguéssim respirar més tranquil·lament i ens passés, d’haver-n’hi hagut, la sensació de claustrofòbia, se li acudís cap pensament semblant al del títol de l’entrada, però vist des de la distància que dóna el temps hauria vingut ben a tomb.

Perquè després de trenta-set anys d’anar amunt i avall amb ascensors, també és casualitat que et quedis tancat en un ascensor per primera vegada a l’estranger i en un vaixell: mira que en poden arribar a passar, de coses, en un vaixell a alta mar; qui podria imaginar que acabaria tancat en un ascensor, migpartit entre la vuitena i la setena coberta, amb tot de gent que passava per davant i, en algun cas, s’aturava una estoneta a riure’s de nosaltres? És clar que hom no perd les maneres ni en un cas com aquest i, com si es tractés d’una «sa majestat» qualsevol en ple ritual de salutació al poble des del carruatge de passejar convidats il·lustres, saludava a tort i a dret amb una gràcia que hauria estat l’enveja de l’Audrey Hepburn quan va anar de vacances a Roma.

I cinc minuts després, quan ja havien aconseguit fer pujar una mica l’ascensor (manualment, no us penseu!), vam sortir a la vuitena planta amb tota la dignitat que és possible mantenir quan has de sortir d’un ascensor avariat a gates i en públic.

«Respectable públic» que, desagraït, ni tan sols ens va aplaudir.

[Publicat simultàniament a Frikitecaris]

Les espigadores

Acabats d’arribar a París els turistes passegen pel Cours La Reine en direcció a Trocadero, contemplant embadalits tot el que els envolta: l’ampla avinguda arbrada a una banda, el riu a l’altra, la Tour Eiffel al fons. El dia és gris i fred i poca gent passeja a aquella hora per allà, excepte quatre turistes i algun parisenc. I ella. De seguida la reconec, fa la mateixa fila que les preteses turistes que dins del metro de Barcelona fan l’agost a costa de les pertinences dels turistes de debò. Aquesta va sola i camina a poc a poc, com si passegés; de sobte mira a terra i s’atura, s’ajup i en recull alguna cosa. I com si una molla amagada dins el cos l’hagués empès, la tenim a tocar en un segon, ensenyant-nos un anell daurat, massa gros per als seus dits, mentre en un anglès rudimentari ens diu que és d’or, i insisteix a ensenyar-nos la marca que hi ha a l’interior. «El contrast, el contrast, no veieu el contrast?» sembla voler dir, «és autèntic i estava al mig del carrer». Mig morts de riure, passada la sorpresa inicial, li diem que és una dona afortunada i seguim caminant. Sembla que no li ha sortit bé, per la cara que fa mentre mira com ens allunyem.

Una mica més avall, abans d’arribar a la passarelle Debilly, en veiem una altra. Només es diferencia de la primera pel color de l’anorak. «Quant de temps creus que trigarà a trobar un anell?», ens preguntem; i abans no hem respost, s’ajup, recull alguna cosa de terra i es llança sobre una turista, una jubilada segurament, que en fuig esperitada. Seguim caminant, sense perdre-la de vista: avança cap a la passarel·la Debilly, travessa fins la meitat, es recolza a la barana com qui mira el paisatge, i passats uns segons, torna a ajupir-se i ensenya alguna cosa a un turista que feia fotografies des del pont. Ara ja no podem aguantar el riure i fem broma sobre la riquesa de París, on la gent perd grossos anells d’or pels bulevards, i sobre les trobadores d’anells, tan afortunades i oportunes elles.

Hi torno a pensar més tard, al Musée d’Orsay, davant del quadre de Jean-François Millet:

És l’hora dels adéus

Això s’acaba. Sí, falten ben poques hores per posar-hi punt i final. Han estat uns dies molt especials, encara que una mica calorosos, que ha vegades han provocat que la inspiració fos totalment absent, i que no tingués ganes de fer res, ni llegir, ni escriure… Me n’he sortit, però, i ha estat una experiència molt agradable. Però ara cal posar-hi punt i final. Ja ha durat massa. Ja m’he divertit prou.

Demà, u de setembre, comença el compte enrere fins les properes vacances. Demà, u de setembre, cal tornar a la feina.