Arxiu d'etiquetes: usuaris

Formació d’usuaris

No tornaré a parlar de la imatge dels bibliotecaris i altre personal de biblioteca perquè tots coneixem multitud d’anècdotes que il·lustren el desconeixement que es té de la professió i dels tòpics que en corren. Avui mateix, sense anar més lluny, la meva àvia em preguntava si a la feina estic dret o assegut. Quan li he dit que estava assegut (tampoc és del tot veritat, perquè dono més voltes que una nòria), ha dit: «És clar, però t’aixeques quan has d’anar a buscar un llibre, oi?». Elemental, estimada iaia, si no m’aixeco de la cadira no crec que pugui anar a buscar el llibre… perquè no crec que la cap em deixés anar per la biblioteca arrossegant-me amb la cadira, per molt silencioses que siguin les rodes!

La veritat és que passo tan temps dret com assegut. Sempre hi ha algú que no troba una revista que saps que ha de ser al seu lloc —és que costa tan mirar el següent prestatge…—, o qui no troba un llibre, o una fotocopiadora amb paper encallat, o un ordinador que s’ha penjat, o un usuari que no sap enviar un fitxer adjunt per correu electrònic, o un usuari que no se’n surt amb les cerques al catàleg… Com? A veure, torna enrere: que també ensenyeu a utilitzar el correu electrònic? Sí, i no només això. Una de les funcions del personal de la biblioteca és ensenyar els usuaris a treure tot el rendiment que sigui possible dels recursos que tenen a l’abast, i, per tant, això implica formar els usuaris.

Sovint, cada biblioteca ofereix la formació que creu que els seus usuaris necessiten, basant-se en les preguntes que fan amb més freqüència, encara que això no vol dir que aquesta oferta sigui la que necessiten realment. Al cap del temps comences a adonar-te que ningú s’inscriu a les sessions de formació i la conclusió més fàcil és que no hi ha interès per les sessions de formació. Però això és un error, com també és un error que biblioteques pertanyents a una mateixa àrea temàtica ofereixin sessions de formació independentment les unes de les altres, duplicant i triplicant cursos amb continguts heterogenis.

L’àrea de ciències de la salut de la biblioteca on treballo està formada per les biblioteques de les facultats de medicina (dues biblioteques, ja que hi ha dos campus bastant separats entre ells) i la de farmàcia. Són ensenyaments que comparteixen recursos com bases de dades i revistes electròniques, i amb usuaris amb unes necessitats informatives semblants. Fins ara cada biblioteca oferia les sessions de formació que creia necessàries, de manera que un mateix tema podia tractar-se a les tres biblioteques sense que els continguts fossin homogenis.

Fa dos anys, la nova cap de l’àrea va impulsar un nova manera de treballar: els grups de treball. Si fins aquell moment cada biblioteca havia treballat de manera autònoma, la idea era que a partir de llavors determinades tasques, determinats processos, es treballessin conjuntament de manera que les tres biblioteques establissin uns objectius comuns i unes activitats consensuades. Un dels grups que es va crear va ser el de formació, que tenia un objectiu preferent: estudiar l’oferta de formació de cada biblioteca, estudiar les necessitats reals dels usuaris —és a dir, no allò que els bibliotecaris creien que volien els usuaris, sinó allò que els usuaris volien— i proposar una oferta de formació comuna i consensuada, que tindria en compte les necessitats dels diferents segments d’usuaris i els recursos de cada biblioteca, a més de crear els materials necessaris per portar a terme aquest projecte de formació.

La feina encara no està acabada, però ja han començat a sortir els primers resultats. Mitjançant enquestes, s’ha fet un estudi sobre les necessitats de formació i d’informació dels estudiants de primer i de segon cicle, i del coneixement que tenen de la biblioteca i dels serveis que ofereix. A partir dels resultats, s’han creat noves sessions de formació i s’han adaptat les existents a les necessitats detectades. S’han creat també presentacions-guia dels continguts de cada sessió perquè els usuaris que ho desitgin puguin autoformar-se, i ja s’ha publicat l’oferta la pàgina web de la biblioteca. El proper pas és preparar les enquestes per als estudiants de tercer cicle i per als professors, per poder acabar de crear l’oferta de formació.

Només ens queda, però, un petit obstacle: aconseguir fer una bona campanya de màrqueting, ja que ningú s’havia plantejat (i és un dels resultats obtinguts de l’enquesta) que potser els usuaris desconeixien l’existència d’aquestes sessions de formació. I la veritat és que mai se n’ha fet prou propaganda.

De fons: Rinaldo, de Georg Frideric Händel, amb Bernarda Fink, Cecilia Bartoli, David Daniels, Daniel Taylor, Gerald Finley i Luba Orgonasova. The Academy of Ancient Music, dirigida per Christopher Hogwood.

Sorpreses

Creia que treballava en una biblioteca, i avui m’he emportat la sorpresa del segle: treballo en un cibercafè!!! Passejant discretament per la biblioteca confirmo un fet que ja havíem constatat: de divuit ordinadors que hi ha per als usuaris, n’hi ha dotze d’ocupats; les persones que els ocupen es dediquen a les activitats següents: 4 consulten el correu electrònic, 2 juguen a jocs en línia (un, a escacs; l’altre, fa carreres de cotxes), 2 llegeixen diaris esportius i els altres 4 xategen amb el messenger.

Els únics ordinadors lliures són els que tenim reservats per a consultes bibliogràfiques…

Biblioteques, usuaris i TIC

Arran de l’entrada que va escriure Vanesa a Deakialli sobre el nou pla d’actuacions de l’estat per al desenvolupament de la societat de la informació, que ha de substituir el pla Info XXI, i d’alguns dels comentaris que s’hi van fer, he recordat dos casos concrets d’usuaris que tenen una actitud completament oposada pel que fa a les noves tecnologies de la informació i la comunicació.

Es té en general la percepció que els joves estem més preparats que la gent gran per adaptar-nos a les novetats tecnològiques, però per experiència puc dir que aquesta és una generalització, com tantes altres, poc precisa. Estic cansat de sentir dir a gent jove, quan s’ha «d’enfrontar» a una consulta al catàleg de la biblioteca a través d’un ordinador, variants diverses de «amb els ordinadors no m’hi entenc».

A part de la possibilitat de consultar en línia els catàlegs de les biblioteques, una de les grans millores que ha aportat internet, sobretot en el camp de les ciències, és la possibilitat de consultar en línia revistes especialitzades. En disciplines com ara la medicina, en què l’actualitat és una valor afegit de la informació, la possibilitat d’accedir a un article d’una revista de la qual la biblioteca encara no n’ha rebut l’exemplar en paper corresponent és una avantatge i és, també, un mitjà de fidelització d’usuaris (tingueu en compte que parlo d’un tipus específic de biblioteques orientades a un sector concret de la població).

És cert que cada proveïdor d’accés a les revistes té una interfície diferent, però bàsicament totes tenen un punt d’accés a la llista de números consultables, de manera que sabent quin enllaç s’ha de buscar per trobar el contingut de la revista l’usuari no ha de tenir cap problema per accedir a la informació (generalitzo a propòsit, però he de reconèixer que alguns proveïdors sembla que vulguin amagar els continguts que ofereixen, de complicades que fan les pàgines d’accés).

Arribats a aquest punt, hi ha un aspecte molt important que cal tenir en compte: la voluntat de l’usuari d’aprendre a utilitzar el sistema. I també, és clar, la facilitat d’aprenentatge que tingui. I no són sempre els més joves els que mostren més voluntat i ganes d’aprendre.

El doctor M., per exemple, té més de vuitanta anys. La primera vegada que el vaig atendre a la biblioteca es va negar a utilitzar els ordinadors, que es mirava amb recança. Mica en mica, però, ha anat aprenent a utilitzar els ordinadors i els serveis que la biblioteca ofereix per mitjà del web fins a esdevenir autosuficient i, de retruc, ha guanyat confiança en el personal de la biblioteca que el va ajudar. I això que només ve a la biblioteca un parell de vegades al mes.

Y. (no sé com es diu) deu tenir uns 35 anys. Visita la biblioteca cada setmana per aconseguir la bibliografia especialitzada que li demanen als laboratoris on treballa. A pesar que li hem explicat més de dues i més de tres vegades com utilitzar els recursos de la biblioteca, com buscar les revistes, com accedir als articles en versió electrònica i com gravar-los i imprimir-los, sempre que ve té una dificultat o altra (dificultats que es repeteixen a cada visita) que fa que cada cinc o deu minuts un de nosaltres hagi d’estar per ella.

Sembla, doncs, que aquesta percepció que les noves tecnologies de la informació són més assequibles als joves, no és del tot certa, no? O potser és que la gent gran té més voluntat d’aprendre per no quedar-se enrere?

Tot això és fruit de la observació del dia a dia de la biblioteca, i no em baso en cap estudi estadístic, de manera que aquestes observacions no tenen un valor científic. És evident, d’altra banda, que és una simplificació d’una realitat bastant més complexa en la qual també caldria tenir en compte a quin tipus d’usuaris oferim serveis i quin nivell d’estudis tenen aquests usuaris. Y. i el doctor M. són dos exemples escollits a l’atzar per la vinculació que hi tinc, però no són els únics exemples que podria aportar.

Corea de Huntington

Quan treballes en una biblioteca et passen coses que podries qualificar, si més no, de curioses. Des de qui et demana que li trobis «un libro rojo que utilizan mucho los de hispánicas», a qui et pregunta on estan els llibres de l’editorial tal (a les biblioteques no s’acostuma a agrupar els llibres per editorial…). És més habitual, i per tant no li dónes importància, que algú vingui i et demani si tens algun llibre que parli d’un tema determinat. Habitualment els usuaris no saben que no sempre coincideix la seva petició amb les matèries amb què està indexat un document, i llavors has de recórrer a les teves habilitats i a la teva experiència per donar un resultat satisfactori.

Que avui vingués algú a demanar-me si teníem algun llibre que parlés de la corea de Huntignton, no té res d’estrany. Mires al catàleg i no trobes res, preguntes quin tipus de malaltia és i llavors et fas una idea de com ho pots trobar, i finalment descobreixes que també se l’anomena malaltia de Huntington, i que a la teva biblioteca està indexada com a malaltia del sistema nerviós. I que només tens un llibre o dos dedicats exclusivament a parlar d’aquesta malaltia.

Acompanyes l’usuari fins al lloc on el pot trobar, li dónes… i llavors et fa la pregunta que converteix una situació habitual en un fet curiós: «¿Para poder comprarlo, os encargáis vosotros de pedírmelo?». L’auxiliar de biblioteca de torn, jo mateix per servir-los a vostès i a les seves famílies, es veu obligat a posar cara de pòquer i a explicar, mentre es descollona internament, que allò és una biblioteca i que no venem llibres.

El pitjor ve al final. L’usuari pren nota de les dades del llibre, perquè el vol comprar, i quan li pregunto si està segur de voler-lo comprar sense mirar-se’l abans (és un llibre no gaire actual, tot s’ha de dir), l’usuari respon que no, que el vol comprar perquè es per fer un regal. Un regal a una persona que pateix aquella malaltia i ho està passant força malament. «Que bonic», penses.

Més tard, fullejant el llibre llegeixes que moltes de les persones que pateixen aquesta malaltia manifesten tendències suïcides.