Arxiu d'etiquetes: usuaris

«The insulting librarian» de Mitchell & Webb

No, no ens dediquem a insultar els usuaris —tot i que a vegades no ens faria res…— ni intentem lligar amb ells a la desesperada. Però a vegades et surt el costat fosc i t’agafen ganes de fer coses com aquesta…

Trobareu el text en anglès a Too many indonesian books (heu de baixar una mica a la pàgina) i una traducció casolana al castellà al cals Frikitecaris: «El poder del bibliotecario… y como abusar de él».

La moda i els bibliotecaris

Als bibliotecaris ens encanta la moda. Ens agrada mostrar el nostre costat sexi i cuidar la nostra indumentària. Per això tenim una relació d’amor-odi amb la moda dels nostres usuaris, que ja ens agrada ja que vagin nets i polits i ben vestits i ben a la moda, ja… sempre que això no signifiqui anar amb els peus negres ja a les vuit del matí (i no, les xancletes no són excusa), fer un tuf d’aquells que tomba d’esquena o ensenyar el cul. Sí, el cul: aquesta moda horrible de portar els pantalons a mig (o sota el) cul ens depara imatges la major part de les vegades de malson. Aquells darreres peluts, tant en nois com en noies, aquells sacsons sobreixint sobre cintures de pantalons, aquells tangues…

Doncs bé, ja tenim la solució perquè, ja que no volen tapar-se, almenys ensenyin alguna cosa bonica: els Backtaculars, que en la bella catalanesca llengua podríem anomenar Tapaculs. Que si bé no ens evitaran veure-us els sacsons i la pelussera, almenys ens evitaran la visió de la regatera dels nostres estimats, estimadíssims usuaris.

Tapaculs...

Però espereu, espereu, que encara n’hi ha més. Si algú objecta que això només soluciona el problema de la part femenina de la població usuària de les biblioteques que no pateixi, que tenim també solució per dissimular regateres culeres masculines. Però, atenció!, la visualització del vídeo pot ferir la sensibilitat de les animetes delicades.

[Descobert gràcies a l’estimadíssima amiga Senyoreta Aniues el primer, i al senyor C. el segon. I publicat simultàniament al costat fosc].

A prova d’idiotes

Fou gràcies a la feina d’Elaine Lilly, Alice Keefer, Tomàs Baiget i Josep Sau a Quotes & Jokes que vaig descobrir —i suposo que com jo, un munt de bibliotecaris— les tires còmiques protagonitzades per Dewey i la resta de bibliotecaris de la Biblioteca Pública de Malville al web Unshelved, de Gene Ambaum i Bill Barnes. En Dewey és un bibliotecari amb un considerable esperit frikitecari, com es demostra en tires com la del 4 de febrer passat: davant la nova màquina expenedora de llibres de la biblioteca, en Dewey i Mel, la seva cap, en comproven el funcionament quan un usuari s’hi acosta. La reacció de Dewey és la que qualsevol bibliotecari ha tingut més d’una vegada en trobar-se segons quins usuaris…

Unshelved, by Gene Ambaum and Bill Barnes

PS. Una versió «alternativa» d’aquest apunt apareix simutàniament a Frikitecaris.

La primera vegada

Mentre escrivia l’apunt «Els vostres bibliotecaris» i parlava de la primera vegada que vaig entrar en una biblioteca, experimentava una estranya sensació de déjà-vu: aquella batalleta ja l’havia explicada, per escrit, en un bloc… però no era aquí, a l’Un que passava. Per sort aquestes eines disposen de cercadors per fer-nos la vida més senzilla i no sé ben bé com, vaig arribar a aquesta altra entrada, «Abducció», que em donà la pista definitiva: «La primera vez» havia estat el meu bateix de foc a cals Frikitecaris. I atès que ja estava tot explicat, i que l’apunt és vellet, he decidit rescatar-lo i posar-lo aquí, per donar-li una segona vida. No l’he traduït, però: algunes expressions són tan pròpies de l’argot frikitecari que he preferit deixar-lo tal com el vaig escriure.

Como buen discípulo de Jorge de Burgos, abomino del humor y de la risa. Por eso he querido inaugurar mi participación en este blog con una buena dosis de seriedad, que buena falta le hace. Y para empezar, nada mejor que retrotraerse a los orígenes: la primera vez, historia de alto contenido humano y ejemplarizante.

Todo frikitecario tiene un pasado. Todo frikitecario ha sido, en algún momento de su vida, usuario —y quién esté libre de pescado, que tire el primer anzuelo. Y, en el peor de los casos, cenutrousuario. Curiosamente, el porcentaje de cenutrousuarios entre los bibliotecarios es, paradójicamente, considerablemente elevado. Pero esa es otra historia.

Para todo hay una primera vez en esta vida, y a veces la primera vez puede ser traumática, tanto si se trata de ir en bicicleta como si se trata de practicar el sexo. La primera vez que montas en una puede ser determinante para tu futuro: o no montas nunca más o acabas hecho un Induráin. Con la práctica del sexo pasa lo mismo; pero no vamos a hablar de sexo, que este es un blog serio y profesional, así que si has llegado hasta aquí de la mano de gúguel, digo del demonio, buscando algo así como «sexo con Jorge» o «sexo de risa», pega la vuelta y véte, que este no es tu lugar.

Corría el año del señor de 1987 (no, gúguel, no se corría ningún señor ese año) y un adolescente que cursaba segundo de BUP tuvo que hacer un trabajito para la asignatura de ética sobre la eugenesia (prometía, el angelito). Ni corto ni perezoso decidió seguir el consejo de su profesora y se dirigió a la Biblioteca Central de su ciudad, magna biblioteca de una institución con solera que años a venir se convertiría en su alma mater.

Era en aquel entonces la biblioteca un lugar grande y oscuro poblado de libros polvorientos, armarios llenos de cedularios iluminados por ténues luces y fantasmagóricos seres de tez blanca que iban de un lado a otro cargando libros que depositaban en sus anaqueles, fuera del alcance de los usuarios. El atemorizado bachiller no sabía que hacer y, haciendo de tripas corazón, se dirigió a una estudiante que pasaba lentamente las fichas de un cedulario. «Cómo puedo encontrar el libro que me interesa?», preguntó con un hilo de voz. «Es muy fácil —le contestó la chica—. Buscas en el catálogo de materias y cuando encuentres un libro que te interesae, rellenas una momia y se la llevas a los bibliotecarios, que te darán el libro».

El adolescente no es que fuera muy espabilado, pero de momias sabía un rato y no entendía que para conseguir un libro tuviese que rellenar una momia, y ya se veía en el trance de vaciar las entrañas de un cadáver, perfumarlo y envolverlo con tiras de lino cuando la chica le tendió un formulario de papel diciéndole: «Toma, una momia». Ante la vista del inofensivo formulario, el adolescente respiró tranquilo y empezó a buscar en el catálogo.

Poco a poca consiguió descifrar la jeroglífica caligrafía con que el frikitecarius antecesor había redactado aquellas fichas y encontró un libro que le interesaba. Rellenó la momia, firmó donde ponía signatura —y de paso aprendió que en libraryland una firma y una signatura no son lo mismo— y, cuarenta y cinco minutos y varios sonrojos más tarde tuvo en sus manos el preciado tesoro que había ido a buscar.

Al abandonar aquel oscuro y ominoso lugar, el joven juró poniendo a dios por testigo, que aunque tuviera que robar nunca volvería a pasar ham… perdón, que nunca volvería a pisar una biblioteca.

Afortunadamente, nunca tuvo vocación de futurólogo.

I així va ser.

Els vostres bibliotecaris

Els camins de la vida són ben estranys. Jo, bibliotecari, no vaig trepitjar per primera vegada una biblioteca fins a una edat ben avançada, quan ja m’afaitava el bigoti. De petit, a part de la biblioteca de casa, només havia passat una hora setmanal a la modesta biblioteca de l’escola, on una bibliotecària francesa ens intentava introduir en els misteris de la classificació i la circulació —la catalogació i la indexació no, que devien ser considerades arcans massa complicats per a les nostres tendres ments. La primera vegada, però, que vaig entrar en una biblioteca «de debò» no puc dir que fos gaire satisfactòria: aquella immensa i fosca biblioteca, més semblant a una cova que a un temple de saber i cultura, m’espaordí de tal manera que fins que era ja a la universitat no vaig tornar a trepitjar-ne cap més. Després, temps a venir, una biblioteca es convertiria en el meu refugi —però mai no vaig arribar a tenir un bibliotecari de capçalera, un bibliotecari que pogués anomenar «el “meu” bibliotecari», com fa la Tina.

Sí, perquè tot això venia a tomb per ella, la Tina, que ha escrit el millor homenatge que ningú podria fer a un bibliotecari. No sé si un bibliotecari d’universitat arribarà mai merèixer un record així, però estic segur que tots nosaltres, els bibliotecaris i les bibliotecàries que estimem la nostra feina i intentem donar el millor de nosaltres en cada petita tasca que emprenem, voldríem poder deixar en alguna de les moltes persones amb les que hem tractat i tractarem al llarg de la nostra carrera una espurneta igual.

On havia posat els kleenex, jo?

Dolces sorpreses

Dark chocolates from a grateful patron

Un dolç obsequi: xocolata!

Sovint ens queixem, i no pas sense raó, de les males estones que passem darrere el taulell, atenent usuaris que ni et miren, et llancen els llibres al davant sense dir ni piu —com si nosaltres puguéssim llegir-los el pensament i saber què volen exactament— o que et fan responsable de qualsevol cosa que no els sembli bé, encara que no hi tinguis res a veure i quan els ho intentes explicar et miren amb aire burleta com dient: «Demà m’afaitaràs!». Fins i tot algun cop arriben a l’insult, anònim i virtual la majoria de vegades; directe i a la cara en d’altres.

Però no tots els usuaris de biblioteques són així, o ja no hi treballaríem, per molt que ens agradés la feina. N’hi ha que saluden i et diuen bon dia, et miren als ulls quan et parlen, et donen les gràcies i a vegades, fins i tot, et fan un obsequi «per les molèsties» —encara que només estiguessis fent la teva feina. Direu que sóc poc ambiciós, però moments així et rescabalen de tots els mals dies.

(I, de fons, propaganda subliminal de l’«altre blog»).

Passant llista

o, Usuaris

El tímid, el perdonavides, l’agressiu, l’educat, l’impertinent, el que baixa d’Arbeca, l’insolent, el que no sap què vol i el que no sap que no sap què vol, el que crida massa i el que parla amb un fil de veu, el dubitatiu, el que xerra pels descosits i el que has d’obligar a parlar, el que se sent superior a tu i el que et fa tres reverències per donar-te les gràcies… o te les faria si s’atrevís, el pesat, l’impacient, el que es meravella amb tot i el que tot ho troba escàs, el que demana i el que exigeix, l’antipàtic, el que sempre somriu, el paranoic de les conspiracions, el que sent molestar-te i el que t’interromp sempre que pot, el que li falta un bull, el que menja a la sala, el que no silencia el mòbil, el que corre per la sala per respondre una trucada, l’expert informàtic que no sap guardar un document en un disquet i el que no en sap però no li fa vergonya preguntar i aprendre, el que ve per primera vegada, el que mai no ha utilitzat un ordinador, el simpàtic, l’enginyós, el que fa broma i el que no té sentit de l’humor…

Informació bibliogràfica… i només és la una!

Sí senyor, sí, pot entrar…

Sí, pot imprimir un article a la fotocopiadora-impressora. Ha de fer-ho així i aixà.

Sí, sí, passi…

És clar que no li surt la impressió… això és la màquina d’autopréstec, no la fotocopiadora.

Passi, passi…



Que li ha sortit malament? A veure… Ha seleccionat impressió? No? I ha baixat la tapa, oi? Això que li ha sortit són els puntets de la tapa de la fotocopiadora.

Sí, no s’amoïni que ja vinc i l’ajudo.

Que li ensenyi a guardar un document al disquet? Sí, ara mateix.

Qualsevol semblança amb la realitat, no és pura coincidència. O com diuen als telefilms nord-americans: basat en un fet real.

De coves i dracs guardians

No, no parlaré del mite de Sant Jordi. El tí­tol és potser una mica excessiu, però és la idea que m’ha vingut al cap en llegir la columna d’avui de la Laura Freixas a La Vanguardia, que tracta d’un tòpic bastant habitual: les biblioteques (nacionals, en aquest cas) i el personal que hi treballa. Coves i dracs?

Diàlegs absurds

Doctora (recolzada al taulell)
Tú que tienes cara de hacker, quiero preguntarte una cosa.
Un que Passava (aixecant-se de la cadira i acostant-s’hi)
Pero no me acaba de llamar pirata?
Dra.
Pilar? No, yo he dicho hacker.
UqP. (s’asseu al taulell).
Pirata, vamos.
Dra.
Ah, pirata! Bueno, yo lo que quiero es que me ayudes con una cosa de informática, y tú sabes mucho de eso.
UqP.
No mucho, pero si puedo ayudarla…
Dra.
Tú conoces un programa que se llama XXX? Es que me sale que lo instale para ver unas cosas y no sé si fiarme.
UqP.
Pues no me suena de nada.
Dra.
Pues vaya. Y yo que pensaba que lo sabías todo.
UqP. (s’aixeca del taulell)
Fíjese usted, Dra., que yo también lo pensaba, y sabe? Resulta que hay cosas que no sé!
Dra.
No me digas? No puede ser…
UqP.
Como se lo digo…
Dra.
Eso no puede ser. Lo que te pasa es que tienes un problema de autopercepción, tu crees que no lo sabes pero la verdad es que sí. [l’explicació era més llarga i més tècnica… però la Neurona es nega a recordar-la]
UqP.
Vaya… así que era eso… Ya decía yo que me hacía falta la ayuda de un especialista…
Dra.
Son 30 leuros.
UqP.

Dra.
Es lo que cobro por sesión. Soy muy barata, yo.

Marxen els dos

Amb algun petit canvi, mínim d’altra banda, aquest text reprodueix una conversa real.