Arxiu d'etiquetes: Ursula K. Le Guin

El nom de Pandora és bosc

Sala de lectura, 111 / Sessió de tarda, 29

[L’apunt conté l’argument d’una novel·la (El nombre del mundo es bosque) i d’una pel·lícula (Avatar); no el llegiu si no voleu conèixer-los.]

En un futur indeterminat, la Terra pateix una forta mancança de matèries primeres i es dedica a exportar-les d’altres planetes. En un d’aquests s’hi ha establert una colònia per a l’explotació del recurs principal del planeta; els colons no només es dediquen a modificar l’equilibri ecològic del planeta, sinó que també exploten, esclavitzen, assassinen i violen els nadius, als quals veuen com a éssers inferiors, uns salvatges sense civilització ni cultura. Algunes veus s’alcen contra aquesta situació, però no tenen prou força per fer que les coses canviïn i, finalment, s’esdevé l’inevitable: els nadius es rebel·len i aconsegueixen expulsar els terraqüis.

Us sona? És, molt esquemàticament, l’argument d’una novel·la escrita fa més de trenta anys per l’escriptora nord-americana Ursula K. Le Guin: The word for World is forest (El nombre del mundo es bosque, publicada per Minotauro). Hi vaig pensar mentre veia Avatar, quan vaig veure per primera vegada l’arbre-mare dels na’vi: el títol de la novel·la em vingué al cap i de seguida que vaig tornar a casa la vaig cercar i vaig començar a llegir-la. I a mesura que l’anava llegint, m’adonava més i més de la semblança dels dos arguments. No sóc l’únic que hi ha pensat, és clar: una altra cosa que vaig fer va ser cercar a Internet a veure què hi trobava, i en algun fòrum de sobre cinema també hi ha qui explica que l’argument d’Avatar li havia recordat el de la novel·la.

La novel·la és diferent, sí: els personatges, plans a la pel·lícula, tenen més consistència a la novel·la; i l’argument supera l’esquema bons contra dolents d’Avatar —l’argument de la qual és el de molts westerns— , tot i que introdueix altres temes que també apareixen a la pel·lícula: la supèrbia terràqüia, la xenofòbia, la por i el menyspreu del que és diferent, etc. Els estereotipus són els mateixos, tot i que a la novel·la de Le Guin alguns es fusionen en el mateix personatge i no són tan esquemàtics: el militar que només es preocupa de mantenir la producció, encara que sigui a costa d’exterminar els «salvatges»; el científic que els respecta i intenta entendre’ls i que no se’ls faci mal, encara que això sigui vist com una traïció a la seva espècie. Els personatges estan tractats amb més profunditat i això fa que el missatge sigui més viu, més intens. Les tres postures estan representades per tres dels personatges que s’erigeixen en els protagonistes de la novel·la: l’athshià Selver, el capità Davidson i l’antropòleg Raj Lyubov. El primer esdevé un guia, un déu per al seu poble, a costa d’ensenyar-los a matar; Davidson representa l’arrogància, el racisme, la ignorància, i la supèrbia humana; Lyubov és el científic que anhela descobrir els secrets dels athsians i entendre’ls, per, d’aquesta manera, poder-los protegir i evitar que siguin exterminats.

L’argument de la pel·lícula de James Cameron coincideix a grans trets amb el de la novel·la —coincideix, que segons totes les fonts la història és del mateix Cameron. Incorpora els avatars i la figura de Jake Sully, i un personatge que a mi em va recordar molt Carter Burke, el representat de la corporació Weyland-Yutani que apareix a Aliens… dirigida per James Cameron: Parker Selfridge, el representant de la companyia extractora d’unobtainium a Pandora. Això sense comptar amb la inevitable història d’amor entre Jake Sully i Neytiri, l’enfrontament amb Tsu’tey, etc. Els personatges, però, no tenen l’entitat dels de la novel·la; malgrat això, la pobresa argumental, i alguns «errors» (una marine pot desobeir les ordres d’un superior sense ser castigada?) la pel·lícula és espectacular, més si la veus en 3D. Ens sentíem  una mica incòmodes per haver-nos de posar unes ulleres especials per veure una pel·lícula (i més incòmodes encara els que les hem de portar sobre unes altres ulleres!), però l’esforç val la pena. Potser l’únic però, que ja he experimentat en altres pel·lícules digitals, és que les escenes d’acció són confuses, poc clares.

Malgrat tots els peròs, vaig xalar amb la pel·lícula i no em penedeixo gens d’haver hagut de fer cua (feia anys que no havia hagut d’esperar tant per entrar al cinema) per veure uns barrufots de tres metres d’alçada creats per ordinador. I la Sigourney Weaver està magnífica, com sempre. Només espero que si aquest és el futur del cinema, que es cuidin una mica més els arguments, que s’evitin les escenes confuses i, sobretot, el cansament de l’espectador —unes ulleres més lleugeres, que no et deixin el nas fet una coca.

I espero, això sí, l’estrena d’Alice in wonderland, de la que també hi haurà versió 3D, el tràiler de la qual em va deixar bocabadat.

(Encara que no ho hagi dit, recomano la novel·la. Em podeu acusar de subjectivisme, si voleu, ja que una de les meves identitats virtuals va néixer a partir del nom d’un dels seus personatges… encara que després evolucionés cap a una cosa ben diferent. Però val la pena.)

El llibre:

  • Ursula K. Le Guin. El nombre del mundo es bosque. Tr. Matilde Horne. Barcelona: Minotauro, 1998. 163 p. ISBN 84-450-7058-4.

PS 9.01.2010: una cerca a Google en anglès ofereix molts resultats sobre el tema. Fins i tot un apunt titulat «10 posibles inspiraciones para Avatar» on, entre d’altres, també apareix la novel·la de Le Guin.

Biblioteques de paper, v: Biblioteca de la Ciència Noble de la Universitat de Ieu Eun

O, en altres paraules, la Biblioteca de Física, ciència que a Urras rep des de temps immemorials el nom de ciència noble

Entraron en la sala de lectura de la Biblioteca. Bajo los dobles arcos de mármol, las naves de libros antiguos reposaban en una penumbra serena; las lámparas de las largas mesas de lectura eran sencillas esferas de alabastro. No había nadie más allí, però un sirviente se apresuró a seguirlos para encender el fuego en la chimenea de mármol y comprobar que no necesitaban nada antes de retirarse otra vez. [p. 140]

Ursula K. Le Guin. Los desposeídos. Tr. de Matilde Horne. Barcelona: Minotauro, 1999. 382 p. ISBN 84-450-7025-8.