Arxiu d'etiquetes: Un que passava

Vanitat

Com que som vanitosos i l’ego no ens cap al cos (la roba tampoc no ens hi cap, però aquesta és una altra història), hem apuntat el bloc a aquesta cosa dels Premis Blocs Catalunya, en l’apartat de blocs personals. Si no ens errem, el període d’inscripció de blocs ja ha acabat i el 17 de juny s’obre un llarg període de votació que acaba el 10 de setembre.

He dit que el dia 17 de juny comença el període de votació, o no ho havia dit encara?

Premis Blocs Catalunya

cliqueu per anar al web dels Premis

Mil apunts

Aquest és l’apunt número 1000. El mil públic, si més no, perquè al llarg del temps hi ha hagut altres apunts que han anat desapareixent —perquè ja no tenien sentit, o no venia a tomb mantenir-los, o simplement perquè parlaven d’eines del blog que ja no utilitzo o de coses de Blogger. Mil apunts, amb 2.533 comentaris (més els que es perderen en fallades d’aplicacions de comentaris i migracions mal fetes) i més de 50.000 visites els darrers dos anys (dels anys de Blogger en dec tenir estadístiques guardades en algun lloc, ara les hauria de trobar…).

I ara, què? Doncs ara a continuar, si més no fins que el blog faci sis anys, a seguir llegint i escrivint i compartint amb vosaltres les coses que em ve de gust. I agrair-vos la companyia, molt especialment als que esteu aquí des del començament —que encara hi ha algun lector d’aquella època.

Nou-cents noranta-un

O menys nou, com preferiu. I és que ahir, sense adonar-me’n, vaig entrar en el compte enrere cap als mil apunts al blog. Mil en gairebé sis anys potser no són gran cosa, però aquí vénen: a poc a poc, dia rere dia, uns dies més inspirat, d’altres menys. Uns apunts més interessants a vegades, d’altres menys. Fins i tot alguns de desapareguts… perquè de tant en tant, en tornar la mirada enrere, m’he adonat que hi havia apunts que ja no tenien sentit, que hi havia apunts que en deixar l’anonimat eren massa evidents. Hauria arribat als mil fa una setmana, potser, o fa un mes; però tant se val: s’acosta el mil·lenni, i ja sabem que els canvis de mil·lenni són terribles (i si no que li diguin a Paco Rabanne).

Així, doncs, comença el compte enrere cap al nou mil·lenni. Esteu advertits.

Estadístiques

Diria que no he parlat mai al blog de les estadístiques del blog —i si ho he fet, no me’n recordo; i ara estic massa emmandrit per començar a remenar als calaixets d’aquí al costat per comprovar-ho. Però avui (el 30 de desembre, no  pas avui-avui), cansat de fer altres coses i amb ganes de perdre el temps perquè sí, perquè de tant en tant va bé fer-ho, m’he ficat a l’apartat d’estadístiques i he cercat les entrades més vistes des que el blog va venir a WordPress.com. No hi apareixen totes, és clar, i n’hi ha moltes que després de la mudança es van perdre pels llimbs de la memòria i no han estat visitades des de l’agost del 2007 (però hi són; no sigueu mandrosos i doneu-hi un cop d’ull!).

I què n’he tret, d’aquesta visita a les estadístiques? Doncs una entrada nova per al blog, vés per on. Amb dues llistes: la de les vint entrades més visitades des que som a WordPress.com i la de l’entrada més visitada els darrers dotze mesos. A trenta de desembre, que és quan escric això, malgrat que aquesta entrada s’hagi publicat ja al 2009.

Som-hi, doncs.

Les vint entrades més visitades des d’agost del 2007, de més a menys:

  1. Sobre mi
  2. Enllaços
  3. Liceu: temporada 2008-2009
  4. Transformacions
  5. Sala de lectura, lxix: Si això és un home, de Primo Levi
  6. Exposició virtual sobre Mercè Rodoreda: Joc de miralls
  7. Aloma, al Teatre Nacional de Catalunya
  8. 11es Jornades Catalanes d’Informació i Documentació, 1er dia
  9. Sala de lectura, xlvi: Laura a la ciutat dels sants, de Miquel Llor
  10. Sala de lectura, lxviii: La lladre de llibres, de Markus Zusak
  11. Blog sobre Autoretrat de Mercè Rodoreda
  12. Bon Nadal i feliç any 2008
  13. Un dia, Mirall trencat, al Teatre Borràs
  14. Sala de lectura, lxiv: Firmin, de Sam Savage
  15. Punts de llibre
  16. Sala de lectura, lxx: Soldados de cerca de un tal Salamina, d’Eduardo Fernández
  17. La Col·lecció Bernat Metge, a Internet
  18. Nits d’Òpera, XLVI: recital de Juan Diego Flórez
  19. Sala de lectura, lxxix: El Pentateuco de Isaac, d’Angel Wagenstein
  20. La Fira i les casualitats

I les més visitades cada mes d’aquest any que acabem de deixar enrere:

I amb això cloem oficialment l’any 2008.

Un que passava, objecte d’estudi

Llegeixo a Vent D Cabylia que aquest blog, entre altres blogs seguits de fa temps per qui escriure, ha estat proposat com a objecte d’estudi en una assignatura de Filologia Catalana a la Universitat de València sobre l’assaig impartida per Gonçal López-Pampló. A part de la sorpresa, només resta agrair al Gonçal aquesta atenció, que no és la primera: ja fa temps va esmentar aquest blog en un article a la revista Caràcters. No cal dir que l’ego avui està content, i només li reca una cosa: no saber quin serà el resultat de l’anàlisi de lectura d’aquest blog, si és que algú el tria com a objecte d’estudi, és clar.

Enllaços relacionats:

L’escalforeta

Tots els dijous, abans de sortir de casa per anar a treballar, trec una moneda d’un euro del moneder i me la guardo a la butxaca dreta dels pantalons. No l’hi tinc gaire estona, però: a mig camí de la feina faig a mans del quiosquer la moneda, a canvi d’un dels diaris que dijous publiquen un suplement cultural. Diari que, tot seguit, fico a la bossa, d’on no el treuré fins arribar a casa a la tarda, ja que he convertit en costum llegir el diari després de berenar.

M’assec al sofà, separo el suplement del diari i l’aparto per llegir-lo més tard: primer llegeixo el diari, els titulars principalment, abans de llegir amb més calma alguna notícia o alguna columna d’opinió —menys la de Salvador Sostres, excepte avui que no sé per quin motiu he sentit l’impuls de llegir-la… i va i fins i tot hi estic d’acord, tu. Això no es fa, Sostres! A vegades també m’entretinc a llegir els «Pel darrere» d’Alfred Bosch, dels quals de tant en tant en trec algun profit.

Però el suplement ja es despacienta i deixo de banda el diari per llegir-lo. Suposo que malgrat no haver dit el títol del diari, ja haureu endevinat que es tracta de l’Avui. I, si no, espero que en llegir Sostres i Bosch n’hagueu tingut prou per endevinar-ho. Per llegir el suplement no segueixo cap sistema ni ordre especial: des del començament i anar avançant, sense oblidar mai els «Parlem-ne» de Joan Solà, les «Motacions» de Màrius Serra, l’«Animus molestandi» de Patrícia Gabancho i, sobretot, el «Joc nou» d’Emili Teixidor.

Però avui no hi he arribat. Avui no he passat de la segona pàgina, embadalit davant les meves pròpies paraules i sentint com em recorria la pell amunt i avall l’agradable escalforeta de l’orgull i la satisfacció. Les meves paraules, avui, a «Paraula de blog».

Al responsable, gràcies.

Enllaços:

Qui dia passa, any empeny

Després de descobrir l’ent, el navegant va començar a explorar aquell nou i estrany món a què havia arribat. Trobà un bibliotecari desordenat (ara Catorze), i tres noies que anaven d’aquí a allí demanant informació per fer un tesaure… diguem-ne picant. Elles el van guiar cap a altres ports, on a vegades deixava la seva signatura, un que passava (o uno que pasaba), perquè creia que només era un que passava, i no volia deixar massa de si enrere.

Però un dia es va adonar que viatjava molt, però sense company de viatge amb qui parlar. I es va decidir: si tenia res important a dir no ho sabia, ni li importava gaire. Només volia omplir un buit, i abocar totes aquelles coses que li passaven pel magí de tant en tant i que no sabia què fer-ne. No tenia gaire clar què volia que fos ni cap a on volia que anés aquell nou projecte, però sabia, sense cap mena de dubte, com l’anomenaria: Un que passava.

Des de llavors hem perdut comentaris i companys de viatge, d’altres han canviat de nom o de bloc, hem descobert nous continents i hem anat canviant d’aspecte. I avui la criatureta fa un any. I no ho hauria aconseguit sense tots els que, en silenci o deixant-hi una mica de la vostra pròpia veu, heu passat per aquí en algun moment.

A tots, gràcies.

Tras descubrir al ent (barbol.com), el navegante empezó a explorar aquel nuevo y extraño mundo al que había llegado. Encontró a un bibliotecario desordenado (ahora Catorze), y a unas chicas que iban de aquí a allí pidiendo información para hacer un tesauro… digamos que picante. Ellas lo guiaron hacia otros puertos, dónde a veces dejaba su firma, un que passava (o uno que pasaba), porque creía que sólo era uno que pasaba, y no quería dejar atrás demasiado de si.

Pero un día se dio cuenta que viajaba mucho, pero sin compañero de viaje con quien hablar. Y se decidió: si tenía algo importante que decir no lo sabía, ni le importaba demasiado. Sólo quería llenar un hueco, y volcar todas aquellas cosas que le pasaban por la mente de vez en cuando y que no sabía qué hacer con ellas. No tenía muy claro qué quería que fuera ni hacia dónde quería que fuera aquel nuevo proyecto, pero sabía, sin la menor duda, como lo llamaría: Un que passava.

Desde entonces hemos perdido comentarios y compañeros de viaje, otros han cambiado de nombre o de blog, hemos descubierto nuevos continentes y hemos ido cambiando de aspecto. Y hoy la criaturita cumple un año. Y no lo habría conseguido sin todos los que, en silencio o dejando algo de vuestra propia voz, habéis pasado por aquí en algún momento.

A todos, gracias.

Aventures i desventures d’Un que passava pel Caixafòrum, 1

Us explicava l’altre dia que vaig anar al Caixafòrum a veure una exposició de pintura flamenca. El que no vaig dir, i confesso ara, és que era la meva primera visita a aquest centre cultural. Què voleu, jo era bastant assidu al palau Macaya, i això d’haver de deixar un palau per anar a una fàbrica… D’acord, que sí, que fins ara m’havia fet mandra anar-hi; però divendres, ja que hi anava, havia decidit aprofitar la tarda: comprar entrades per un concert, veure l’exposició i visitar la mediateca.

De la part central de l’activitat, ja en vaig parlar, així que em centraré en la primera. El concert de què parlo no es farà fins a l’abril, però no vaig trobar res estrany en què les entrades es poséssin a la venda el dia 26. «Vés-hi de seguida», em vaig dir, «i així no et quedaràs sense entrades». I hi vaig anar.

M’acosto al taulell d’informació.

UqP: Hola, volia unes entrades pel concert.
Noia Encantadora Que Atenia Al Taulell: Ui, fins el dia 22 no estan a la venda.
UqP: Al tríptic deia el dia 26.
NEQAAT: Bé, doncs això, el dia 26.
UqP: Però és que avui és 31…
NEQAAT: Sí, però de gener i les entrades no es posen en venda fins al febrer.

Una persona normal i corrent, en aquest punt, hauria agafat el tríptic i hauria comprovat la veracitat de la dada. Però un servidor de vostès, no només va agafar el tríptic, sinó que mentre ho feia anava dient:

UqP: Doncs em sembla que hi ha un error… Veus?

I assenyala la data fatídica. La Noia Encantadora Que Atenia Al Taulell es mira el tríptic, es mira l’Impresentable que Volia Tenir Raó, i insisteix:

NEQAAT: No, està bé: vint-i-sis de febrer… i estem a gener, encara.

I la història acaba amb una rialla d’Un que passava al ritme del «Voldria fondre’m» mentre barbotejava una excusa tonta i intentava canviar la conversa preguntant per on s’anava a l’exposició. Així, a seques, no fos cas que també s’equivoqués de nom…

To be continued…

Avui fa un mes que es va posar en marxa aquesta bi…

Avui fa un mes que es va posar en marxa aquesta bitàcola. I no seria absolutament res si no fos per la seva audiència, és a dir, vosaltres, els que dia rere dia passeu per aquí i llegiu, comenteu… i fins i tot establiu enllaços des de les vostres bitàcoles. A tots, moltes gràcies.

Hoy hace un mes que se puso en marcha esta bitácora. Y no sería absolutamente nada si no fuera por su audiencia, es decir, por vosotros, los que un día y otro pasáis por aquí y leéis, comentáis… e incluso ponéis enlaces desde vuestras bitácoras. A todos, muchas gracias.

I al Jordi Rivero moltes gràcies pel comentari a la seva bitàcola. Ara, si arriba fins aquí, li agraïria que corregís l’enllaç. Sento xafar-te l’exclusiva, la pàgina està en construcció, però el blog fa molts dies que funciona.