Arxiu d'etiquetes: Un que passava

I nou

Si avui és divuit, llavors estem de celebració: tal dia com avui fa nou anys va néixer Un que passava.

És, tanmateix, un aniversari una mica agredolç: el bloc fa una temporada que està més mort que viu. No és només que després de nou anys hom ja no sàpiga què escriure —crisis d’inspiració tots els blocaires en patim un dia o altre—; no són només les noves aficions a què dediques el teu temps, ni al fet que el poc temps que tens te’l deixis robar per collonades (de les quals, per sort, he aconseguit desenganxar-me); ni a haver obert un altre bloc… no és només això i és tot alhora.

Ara que, amb la cabuderia que em caracteritza, encara em resisteixo per donar-lo per acabat. Això sí, em prenc oficialment unes vacances del bloc, mentre reuneixo les ganes de tornar a donar la tabarra. La qual cosa no vol dir que, de tant en tant, no em despengi amb alguna nota. Com aquesta, per exemple.

Així que gràcies a tots per acompanyar-me i fins aviat.

Una llarga pausa

No recordo si des que escric el bloc havia estat tant de temps sense publicar-hi cap apunt. Hauria de repassar els arxius —bona solució per als que anem curts de memòria—, però fins i tot això em fa mandra. Els dies passen, volen, i una distracció mena a una altra, i una ocupació t’omple les hores i quan creus que ja l’has treta del damunt te n’apareix una altra. L’estiu, la calor, les vacances, les idees que et bullen pel cap però que no arribes a posar per escrit i s’esvaeixen amb la mateixa rapidesa com havien aparegut… i ara mudances. Encara, doncs, el bloc restarà inactiu uns dies. Però tornarà a l’activitat: si més no, fins a esgotar els esborranys que hi tinc a mig escriure.

Septenni

A l’hora del començament cal anar amb cura, tot i que massa sovint ens llancem de cap a la piscina i no sabem si picarem de cap al fons, si fotrem una planxa o si aconseguirem surar i nedar una mica. Però encara no ens n’hem adonat i, qui dia passa any empeny, ja fa un any que nadem, i dos i tres, i no ens cansem de i de cop i volta t’adones que ja en portes quatre. Nedar no és fàcil, a vegades et canses i voldries tornar a la platja, ajeure’t i mirar passar els núvols… però enganxa i cinc anys després mires enrere i veus tot el que has fet i el que has après, i continues amb més ganes. Les forces van fallant i quan arribes al sexenni has de cercar estímuls que et facin tirar endavant, un canvi, un nou tema, nous colors, nous companys de viatges… i un dia et despertes i veus que ha arribat el divuit de juny. Sense saber molt bé com, has complert un septenni.

I malgrat la mandra, la manca de temps, la vacil·lant inspiració i les distraccions mundanes, decideixes continuar.

Moltes gràcies a tots per haver-me acompanyat fins aquí. Moltes gràcies a tots els que continueu aconmpanyant-me.

Or i ginalitat

No t’hi entestis; per molt que intentis justificar-ho, d’original no n’ets gens. No és tan fàcil, ser original; no ho som ni en el moment de nèixer! I si a sobre copies, menys encara. La vida no és original: ens la passem repetint el mateix que fa tothom, el mateix que ha fet tothom i que repetiran els que vinguin després. No ser-ho és potser la millor manera de ser-ho… Saps perfectament que això que acabes de dir és una collonada sense sentit disfressada de transcendentalisme d’anar per casa: reconeix que no n’ets, d’original, tampoc no és tan dolent… D’acord, d’acord, no cal que et posis així: no sóc original. I no només no ho sóc, sinó que vull copiar. Ja està dit. A més, m’han animat a fer-hoPerò potser en fas un gra massa, no? Avorriràs el personal… Són gent intel·ligent, veuran el joc d’intertextualitat que… Estàs pedantejant… Avui et trobo una mica perepunyetes, veueta. No haver-me demanat què en pensava. Era una pregunta retòrica… però és clar, no recordava aquesta mania teva de ficar-hi sempre cullerada… Tan se val, ni intertextualitat ni punyetes. Vols experimentar segons el model donat? Tu mateix, tu sabràs on et fiques. Només és un joc… i prometo no fer-lo durar gaire… tres o quatre dies només. T’has begut l’enteniment, ho saps, oi? No seria millor dir que no saps què escriure i reposar una mica? No vull fer-ho, que això és com el gimnàs: si un dia no hi vas, ja no hi tornes… Si, home, com el gimnàs… no serà per l’exercici que fas mentre escrius… Déu-n’hi-do l’energia que hi gasto: entre pensar, escriure i barallar-me amb veuetes impertinents… Ep, no comencem a faltar al respecte, jove. A pastar fang, home!

Ei? Hola? Uf, ja era hora. És que quan la veueta agafa aquests aires no hi ha qui l’aguanti. I tot perquè volia experimentar uns dies amb el bloc… com? Jugant amb les paraules i els sentits, a veure què en surt. I si voleu culpar algú, culpeu l’Allau, que té idees de bomber, o el llibreter, que déu-n’hi-do… no, a mi no: jo no tinc personalitat, només faig el que el que mou els fils m’ordena que faci.

Què, no em direu que no està per tancar-lo, no?

Que callis d’una vegada…

Esporgo novament

En llegir un apunt antic m’adono que hi ha enllaços que porten a l’altre bloc, a la versió anterior d’aquesta nova aventura. Decideixo anar repassant els enllaços apunt per apunt —i així puc esmenar alguna errada solta, un enllaç a un bloc desaparegut, un caràcter estrany aparegut qui sap d’on, qui sap quan i qui sap per què. I esporgo, novament: hi apunt que avui no escriuria i d’altres que ja no tenen significat. I encara n’hi ha que avui em fan sentir una mica de vergonya i exclamar «com pogueres escriure això?»; però aquests els deixo, que tots venim d’algun lloc. També afegeixo alguna etiqueta, i poso algun apunt en una categoria en què no havia pensat. I torno a escriure per avisar que esporgo i que, segurament, ho tornaré a fer.

PS. I si us apareixen apunts nous al lector de feeds, no en feu gaire esment: sóc jo, que n’actualitzo.

L’ària del diumenge: La dansa de la primavera (Maria del Mar Bonet)

Sí, ja ho sé: tot sembla igual, oi? Doncs, no! Tot és diferent. No diré que és una nova aventura —perquè és la mateixa que fins ara— però sí un nou repte superat. Si no torno a esborrar el que no toca, és clar, i tot desapareix, com passà ahir. En fi, benvinguts a la nova casa d’Un que passava. Pot ser que encara hi hagi més canvis, he pensat de pintar les parets i canviar els mobles de lloc, però no immediatament.

Canvis, a dins i a fora. D’aquí pocs dies tindrem aquí la primavera i malgrat que m’agradin el fred i l’hivern, jo també tinc ganes que arribi. Mentrestant, podem anar ballant aquesta dansa de la primavera que tan magistralment canta la Maria del Mar Bonet —dels millors records que tinc, els concerts de la cantant mallorquina a la plaça del Rei a l’estiu, amb aquella «humitat que mos desconcerta ets instruments», les gavines grallant sobre els nostres caps i les bombetes de la torre del palau petant de tant en tant—, aquí al Palau de la Música (el vídeo per gentilesa de Picap, discogràfica de la que he de tornar a parlar, igual que del nou disc de Maria del Mar Bonet). Aquí teniu el vídeo:

La primera vegada

Mentre escrivia l’apunt «Els vostres bibliotecaris» i parlava de la primera vegada que vaig entrar en una biblioteca, experimentava una estranya sensació de déjà-vu: aquella batalleta ja l’havia explicada, per escrit, en un bloc… però no era aquí, a l’Un que passava. Per sort aquestes eines disposen de cercadors per fer-nos la vida més senzilla i no sé ben bé com, vaig arribar a aquesta altra entrada, «Abducció», que em donà la pista definitiva: «La primera vez» havia estat el meu bateix de foc a cals Frikitecaris. I atès que ja estava tot explicat, i que l’apunt és vellet, he decidit rescatar-lo i posar-lo aquí, per donar-li una segona vida. No l’he traduït, però: algunes expressions són tan pròpies de l’argot frikitecari que he preferit deixar-lo tal com el vaig escriure.

Como buen discípulo de Jorge de Burgos, abomino del humor y de la risa. Por eso he querido inaugurar mi participación en este blog con una buena dosis de seriedad, que buena falta le hace. Y para empezar, nada mejor que retrotraerse a los orígenes: la primera vez, historia de alto contenido humano y ejemplarizante.

Todo frikitecario tiene un pasado. Todo frikitecario ha sido, en algún momento de su vida, usuario —y quién esté libre de pescado, que tire el primer anzuelo. Y, en el peor de los casos, cenutrousuario. Curiosamente, el porcentaje de cenutrousuarios entre los bibliotecarios es, paradójicamente, considerablemente elevado. Pero esa es otra historia.

Para todo hay una primera vez en esta vida, y a veces la primera vez puede ser traumática, tanto si se trata de ir en bicicleta como si se trata de practicar el sexo. La primera vez que montas en una puede ser determinante para tu futuro: o no montas nunca más o acabas hecho un Induráin. Con la práctica del sexo pasa lo mismo; pero no vamos a hablar de sexo, que este es un blog serio y profesional, así que si has llegado hasta aquí de la mano de gúguel, digo del demonio, buscando algo así como «sexo con Jorge» o «sexo de risa», pega la vuelta y véte, que este no es tu lugar.

Corría el año del señor de 1987 (no, gúguel, no se corría ningún señor ese año) y un adolescente que cursaba segundo de BUP tuvo que hacer un trabajito para la asignatura de ética sobre la eugenesia (prometía, el angelito). Ni corto ni perezoso decidió seguir el consejo de su profesora y se dirigió a la Biblioteca Central de su ciudad, magna biblioteca de una institución con solera que años a venir se convertiría en su alma mater.

Era en aquel entonces la biblioteca un lugar grande y oscuro poblado de libros polvorientos, armarios llenos de cedularios iluminados por ténues luces y fantasmagóricos seres de tez blanca que iban de un lado a otro cargando libros que depositaban en sus anaqueles, fuera del alcance de los usuarios. El atemorizado bachiller no sabía que hacer y, haciendo de tripas corazón, se dirigió a una estudiante que pasaba lentamente las fichas de un cedulario. «Cómo puedo encontrar el libro que me interesa?», preguntó con un hilo de voz. «Es muy fácil —le contestó la chica—. Buscas en el catálogo de materias y cuando encuentres un libro que te interesae, rellenas una momia y se la llevas a los bibliotecarios, que te darán el libro».

El adolescente no es que fuera muy espabilado, pero de momias sabía un rato y no entendía que para conseguir un libro tuviese que rellenar una momia, y ya se veía en el trance de vaciar las entrañas de un cadáver, perfumarlo y envolverlo con tiras de lino cuando la chica le tendió un formulario de papel diciéndole: «Toma, una momia». Ante la vista del inofensivo formulario, el adolescente respiró tranquilo y empezó a buscar en el catálogo.

Poco a poca consiguió descifrar la jeroglífica caligrafía con que el frikitecarius antecesor había redactado aquellas fichas y encontró un libro que le interesaba. Rellenó la momia, firmó donde ponía signatura —y de paso aprendió que en libraryland una firma y una signatura no son lo mismo— y, cuarenta y cinco minutos y varios sonrojos más tarde tuvo en sus manos el preciado tesoro que había ido a buscar.

Al abandonar aquel oscuro y ominoso lugar, el joven juró poniendo a dios por testigo, que aunque tuviera que robar nunca volvería a pasar ham… perdón, que nunca volvería a pisar una biblioteca.

Afortunadamente, nunca tuvo vocación de futurólogo.

I així va ser.

Desvirtualitzacions

Som un i som més d’un, segons on estiguem i qui ens acompanyi. Ho érem ja en la vida real, la que no està mediatitzada per una pantalla i un teclat, i ho som més ara: als diversos «jos» que cada dia havíem de controlar, ara hem sumat els diversos «jos» que tenim a la xarxa. «Jos» públics i «jos» privats, «jos» anònims i «jos» coneguts, «jos» professionals i «jos»lúdics, i embolica que fa fort. I a la xarxa els nostres «jos» es troben amb els «jos» dels altres, i uns i altres de mica en mica i tros a tros anem creant la imatge, la nostra imatge, de l’altre; una imatge virtual feta de paraules, sobretot, i d’alguna imatge escadussera.

Tanmateix, i digueu-me irreverent si voleu, a vegades la paraula es fa carn; ens desvirtualitzem i coneixem l’altre, en persona, cara a cara. Qui a hores d’ara encara manté que Internet és el refugi dels asocials, dels que no volen tenir contacte amb els seus semblants, no sap què és Internet: conèixer-nos, traspassar la frontera dels píxels, és fàcil. Només cal una mica de voluntat.

I a què ve tot això? Doncs al fet que divendres em vaig sotmetre a una desvirtualització: l’autor de [bauen] i l’un que passava van saltar fora de les pantalles i en Daniel i el Ferran es van trobar, amb l’excusa de fer un cafè, i així es conegueren finalment, després d’anys de llegir els respectius blogs. No cal ni dir que vam passar una estona molt agradable, mentre arreglàvem el món i la professió i ens coneixíem una miqueta més.

Sexenni

Ja hi som: sis anys de blog ens contemplen des d’aquí al darrere. Sis anys de paraules, d’imatges i de música. Sis anys amb la vostra companyia: la dels que hi sou ara, però també de la dels que han passat en algun moment per aquest racó. A tots, el meu agraïment.

I ara que la criatura ja camina, a veure si aprèn a escriure.

Així era de petit, quan estava a can Blogger

Així era de petit, quan estava a can Blogger