Arxiu d'etiquetes: Tristan und Isolde

Nits d’Òpera, XXI: Roberto Devereux

Ahir van començar al Liceu les funcions de Roberto Devereux, de Gaetano Donizetti. Tot i haver estat anunciada com a versió concert —que no ho va ser, finalment, sinó que va ser semiescenificada—, el repartiment era prometedor: Ana María Sánchez com a Elisabetta; Dolora Zajick, com a Sara, duquessa de Nottingham; Josep Bros com a Roberto Devereux, comte d’Essex; i Roberto Servile com a duc de Nottingham. I tenint en compte l’excel·lent Maria Stuarda de la temporada passada, i que el conjunt de veus era bo, hom podia esperar que fos, si no superior, almenys igual.

Però no. La temporada anava massa bé i havia de passar-ne alguna: Ana María Sánchez patia «una indisposició vocal» que li impedí actuar, i va ser substituïda per una tal Maria Pia Piscitelli que, malgrat la seva veu madura i plena, no va transmetre cap mena d’emoció ni sentiment, ni semblava sentir-se còmoda en el paper. Tampoc Roberto Servile es va lluir gaire, semblava que s’anés a quedar sense aire en qualsevol moment. Sort de Dolora Zajick, brillant com a Sara, expressiva i potent, i de Josep Bros, que encara que no semblava tenir un bon dia va sortir-se’n força bé.

I, com és normal, la resposta del públic a un espectacle fred va ser més aviat freda, excepte quan van sortir a saludar Bros i, sobretot, Zajick.

L’anècdota de la nit va ser el gallec que tenia assegut al costat i que es va perdre gairebé tot el primer acte perquè no sabia encendre la pantalleta del subtitulat i no coneixia l’òpera. En una pausa, li vaig ensenyar i als entreactes vam estar fent-la petar. Fervent admirador de Wagner («para mí una cosa es Wagner y el resto es ópera»), gairebé cau de la butaca quan li vaig dir que Tristan und Isolde m’havia avorrit moltíssim. Però la seva millor frase va ser, parlant dels cantants d’avui i la mania de la gent menystenir-los i glorificar cantants morts que mai no han vist en escena, aquesta: «Maria Callas? Una gallina cascando huevos!».

De Parsifal no en vaig parlar simplement perquè va ser impressionant i vaig ser incapaç de descriure ni l’òpera ni el que havia sentit escoltant-la.

Wagner i jo

La meva primera trobada amb el senyor Wagner va ser força traumàtica. Fou l’any passat, al Liceu, amb Tristan und Isolde. Uf. Amb prou feines vaig poder aguantar el llarguíssim segon acte, i al tercer em vaig adormir. Només cinc minuts de rellotge, però em vaig adormir (com no para de recordar-me el meu amic JC, que m’hi havia acompanyat).

I vet aquí que el Gran Teatre programa tota la Tetralogia wagneriana, repartida en dues temporades. Por. Pànic. Conec fragments d’obres de Wagner, però després de Tristan em fa por enfrontar-me a una òpera sencera. Potser no estic preparat per a la música de Wagner? Què hi puc fer?

Decideixo que no puc anar a veure’n una altra sense conèixer-la. Així que poso mans a l’obra: escoltar les dues òperes que es prepararan, conèixer-ne l’argument, seguir el text per poder reconèixer les parts… La primera audició és dura; la segona es fa més fàcil i puc anar seguint el text; la tercera audició comença a seduir-me. Crec que ja no podré dir mai més “Wagner no m’agrada”.

I ara ve la prova de foc. Dijous 12 de juny del 2003, al Liceu, Das Rheingold. Aquesta és curta, només dues hores i mitja, però l’han programat sense entreacte, ai, ai, ai… Però, ja s’ha acabat? M’ha passat volant! Potser hi ha alguna escena una mica feixuga, i no acabo d’entendre la dansa final del déus abans d’entrar al Walhalla, però m’ha agradat i aplaudeixo amb gust i ganes (i els crítics que diguin el que vulguin).

I finalment el repte: Die Walküre. Quatre hores i mitja. Un únic decorat que amb prou feines pateix cap canvi. Llargues escences de recitatiu i cant, amb els personatges pràcticament quiets… ni la cavalcada de les valquíries aconsegueix animar una mica l’estatisme de l’escenari (em va semblar excel·lent la representació de l’entrada de les ànimes dels herois al Walhalla). Unes veus magnífiques. La pell de gallina. Un que passava, que plores?

Com deia aquell, prova superada. L’any vinent, més Wagner.