Arxiu d'etiquetes: TNC

La casa dels cors trencats al TNC

Foto: David Ruano / TNC

Foto: David Ruano / TNC

Si no recordo malament, l’única obra que coneixia de George Bernard Shaw era Pygmalion, i encara de manera indirecta per l’adaptació que en va fer Joan Oliver. De tota manera, l’anomenada de l’autor i, també, del repartiment d’aquesta posada en escena dirigida per Josep Maria Mestres m’ajudaren a decidir d’anar a veure l’obra. I ha valgut la pena d’anar-hi.

A la casa dels cors trencats, on viuen el vell i excèntric capità Shotover, la seva filla Hesione i el marit d’aquesta, Hector Husabye, hi arriba una colla de personatges, alguns convidats per l’amfitriona, d’altres sense haver-hi estat convidats. La primera, Ellie Dunn, una joveneta aparentment ingènua que, malgrat estar enamorada d’un altre home, ha acceptat casar-se amb Alfred Mangan, propietari de la fàbrica on treballa el pare d’Ellie, Mazzini Dunn. Tant Mangan com Dunn també han estat convidats a la casa per Hesione, que pretén evitar que Ellie es casi amb Mangan. A més d’aquests, a la casa es presenta, després de vint-i-tres anys d’absència, Lady Ariadne Utterwood, filla petita del capità Shotover, i Randall Utterwood, cunyat d’Ariadne. Sota el paraigües de les excentricitats del capità Shotover i de la seva família, de mica en mica es van revelant les veritables identitats dels diversos personatges, els seus anhels i els motius que tenen per actuar com ho fan. Ellie, no és tan ingènua com aparenta; Hesione no és tan feliç com pretén; Mazzini no és tan babau com creu la gent, ni Mangan un patró sense cor; el capità no és tan boig com aparenta. Tots ells, però tenen alguna cosa en comú: el cor trencat. L’obra, que podria ser un drama, és una comèdia brillant i intel·ligent, però també agredolça, protagonitzada per uns personatges immersos en un món que canvia ràpidament al seu voltant i que, sembla, no se n’adonen.

El repartiment l’encapçalen Pep Cruz i Carme Elias en els papers del capità Shotover i la seva filla Hesione. Pep Cruz aconsegueix crear un personatge viu i ple de matisos, amb el qual no pots evitar fer-te un fart de riure. Carme Elías, potser una de les actrius més belles i elegants que tenim al país, li fa la rèplica perfecta com a Hesione, aristòcrata frívola i manipuladora però alhora encantadora i sensible. Al seu costat, un altre actor com un castell: l’Abel Folk, en un paper de faldiller mantingut per la dona cínic com ell sol. També destaquen Pep Anton Muñoz en el paper de Mangan, i Artur Trias com a  Mazzini, actor que dota el personatge d’una senzillesa i una bonhomia emocionants. Ellie Dunn, la filla, és Anna Ycobalzeta, a qui vaig trobar una mica sobreactuada; no sé, però, si és com han volgut mostrar el personatge d’Ellie, o si realment l’actriu és així, ja que no l’havia vist actuar abans. La filla petita del capità Shotover, Ariadne, és interpretada per Sílvia Bel, a l’alçada de la resta del repartiment amb un personatge histèric i manipulador, però alhora terriblement seductor (hi ha un moment de l’obra en què Hector es pregunta què tenen les germanes Shotover per entabanar els homes com ho fan).

L’obra és llargueta, dues hores i tres quarts, sense comptar els entreactes, però no es fa gens pesada; al contrari, ens hi vam fer un tip de riure i no vam ser els únics.

Com sempre, un tastet; aquesta vegada en forma de vídeo (de la pàgina de Premsa de la fitxa de l’obra al web del TNC: La casa dels cors trencats, on hi ha altres vídeos i fotografies de l’espectacle):

[wpvideo kuofoDfB]

La casa de Bernarda Alba al TNC

Núria Espert. La casa de Bernarda Alba (foto: David Ruano / TNC)

Núria Espert. La casa de Bernarda Alba (foto: David Ruano / TNC)

L’argument de l’obra de Federico García Lorca és ben conegut: Bernarda Alba es queda vídua i es tanca a casa amb les seves cinc filles per un llarg dol. Però la vida no es pot tancar darrere les parets emblanquinades d’una casa i el tancament, la manca de llibertat, l’autoritarisme, l’enveja i les ganes de viure es converteixen en un còctel explosiu el final del qual tothom el sap.

La casa de Bernarda Alba s’està representant, amb direcció de  Lluís Pasqual, al Teatre Nacional de Catalunya aquests dies, i fins el dia 28 de juny. L’havia vista fa anys, no recordo on ni qui la feia, i no només tenia ganes de tornar-la a veure, sinó veure-la interpretada per tres grans actrius com són Núria Espert, Rosa Maria Sardà i Teresa Lozano. En una obra de dones no són les úniques, és clar: hi ha les cinc filles (interpretades per Rosa Vila, Marta Marco, Nora Navas, Rebeca Valls i Almudena Lomba) i altres personatges com la criada (Tilda Espluga) i Prudencia (Marta Martorell), a més de les veïnes, les quals entre escena i escena i mentre entonen un rèquiem són les encarregades de canviar el mobiliari.

Núria Espert fa una Bernarda cínica, cruel i obsessionada amb el què diran, però cega al que passa dins les parets en què ha tancat la seva família. Imposa, realment, i només li vaig trobar un pèl d’inexpressivitat a la cara, com si se li hagués trabat algun nervi i no pugués abandonar alguna expressió. Rosa Maria Sardà és Poncia, mig criada mig majordoma, que odia la casa però la necessita per viure, i que demostra una vegada més que bona actriu que és, tot i que en algun moment més còmic surt la Maria Rosa Sardà de sempre, la que fa de Maria Rosa Sardà, per entendre’ns. També té un paper intens, però més breu, Teresa Lozano, en el paper de la mare boja de Bernarda. De les filles és difícil destacar-ne alguna, potser la que menys paper té és Amelia (Nora Navas) i passa més desapercebuda que les altres.

L’escenografia em va semblar molt encertada: un escenari rectangular, tot blanc, amb dues portes a cada extrem (la que surt al pati i la d’entrada a la casa), que tant pot ser un pati interior com una habitació d’una casa andalusa, obert pels dos costats llargs. El públic, a banda i banda, sembla un element més de l’obra: la presència opressiva de l’esguard dels veïns que rodeja dones de la casa. A cada escena canviava el decorat, i ho feien com dia més amunt les veïnes entonant un rèquiem.

Si us en voleu fer una idea, teniu alguns fragments de l’obra en vídeo a la pàgina del TNC: La casa de Bernarda Alba > Premsa.

Mort de dama al TNC

David Ruano / TNC)

Mercè Arànega i Jordi Vila (foto: David Ruano / TNC)

Divendres vam anar al TNC a veure l’adaptació de Marc Rosich i Rafel Duran de Mort de dama, la primera novel·la en català de Llorenç Villalonga. L’escriptor hi retratà la societat mallorquina dels anys vint del segle passat tot satiritzant-la, cosa que provocà un escàndol considerable. Tota l’obra gira a l’entorn d’un personatge que s’està morint, Dona Obdúlia Montcada, per la casa de la qual aniran desfilant, en saber-se la notícia, tota una sèrie de personatges representatius de la societat mallorquina de l’època, més interessats en l’herència de dona Obdúlia que en el seu estat.

L’adaptació que n’han fet Rosich i Duran és força fidel a la novel·la, manté la sàtira i n’augmenta la comicitat, i només canvia en alguns aspectes: d’una banda, donen més importància al personatge de la poetessa Aina Cohen (el més «dramàtic» de l’obra), i recuperen el llenguatge de les primeres versions de la novel·la, que conté molts més mallorquinismes i barbarismes que les versions publicades (que van patir un procés de «desmallorquinització»). La sàtira, tot i el pas del temps, no perd la seva força: és probable que Palma, avui, sigui diferent de la Palma dels anys vint, però hi ha una sèrie de personatges que són gairebé arquetipus universals i la seva satirització té sentit encara ara.

Els personatges principals de l’obra estan interpretats per Mercè Arànega (Dona Obdúlia Montcada), Margarida Minguillón (Dona Maria Antònia de Bearn), Eva Barceló (Remei Huguet) i Nies Jaume (Aina Cohen), que destaco no només perquè són el nucli de personatges «principals» de l’adaptació, sinó també perquè són els que destaquen més (amb Llum Barrera com a Violeta de Palma, la neboda corista de Dona Obdúlia). Mercè Arànega broda el paper de Dona Obdúlia, xarona i pagada de si mateixa; no és la primera vegada que la veig al teatre i sempre que l’he vista interpretar algun paper he sortit amb la sensació d’haver vista una gran actriu. És un monstre de l’escenari, molt lluny dels papers televisius a què ens té acostumats —ja sé que els actors han de menjar, però segons quins interminables serials estan fent més mal que bé, i s’acaba coneixent més els actors pel paper que hi fan que pel seu nom, fins i tot. I un exemple: ahir, al teatre, a l’Eva Barceló ningú li deia Eva Barceló: tothom li deia Catalina Tomàs, el nom del personatge que feia al programa Les 1001. Barceló és el segon gran monstre d’aquesta obra, en el paper de la llagotera Remei, que cuida Dona Obdúlia… i «s’herenci». Margarida Minguillón fa una Dona Maria Antònia digna, greu, adusta, continguda, que no es deixa commoure per res i fa com si no passés res; tanmateix, potser pel personatge que interpreta, se la veia molt encarcarada tota l’estona i és la que mostra un accent mallorquí més artificial, més forçat. També destacaria Nies Jaume en el paper de la poetessa Aina Cohen, convertida contra la seva voluntat en glòria mallorquina i condemnada a recitar una vegada i una altra fins a l’extenuació la poesia que l’havia fet famosa, «La camperola mallorquina».

L’escenografia reflecteix força fidelment els espais on transcorre l’acció i, també, la decadència d’una aristocràcia que ha anar perdent pes social i paper públic, a més d’influència econòmica, i que s’ha anat aïllant al barri antic de Palma, en oposició al barri del Terreno on comencen a aparèixer els primers turistes i els costums nous i estranys que porten (representats per Carlota Nell, personatge interpretat per Àurea Márquez).

No tinc cap mena de dubte a recomanar-vos que l’aneu a veure, ni que sigui amb l’excusa de veure Mercè Arànega.

Més informació a Mort de dama (Teatre Nacional de Catalunya). A l’apartat «Multimèdia» hi ha el vídeo del tràiler de l’obra. Si es pogués l’incrustaria aquí, però aquesta vegada no deixen fer-ho.