Arxiu d'etiquetes: tenor

L’ària del diumenge: una mica de La bohème

Entro un moment per deixar dues àries de La bohème i recordar que s’està representant aquests dies al Liceu de Barcelona. La primera, l’ària de Rodolfo «Che gelida manina» cantada per Roberto Alagna; la segona, l’ària de Mimi «Sì, mi chiamano Mimi», cantada per Montserrat Caballé (tot i que el so no és gaire bo, es pot escoltar perfectament de què era capaç).

Nits d’òpera, 76: Juan Diego Flórez

Casualitats del calendari, ahir vaig tornar al Liceu, aquesta vegada per assistir al recital de Juan Diego Flórez, acompanyat al piano per Vincenzo Scalera. D’entrada no em semblava que hagués de ser un recital d’aquells que fan aixercar el públic de la butaca: força cançons i àries d’òperes no gaire conegudes —d’un Flórez se’n sol esperar que canti àries d’òpera, encara que sigui en un recital, i de les òperes que coneixem i li hem escoltat abans—, però no va decebre. Gens ni mica. Flórez és Flórez i amb la veu i la manera de cantar que té es pot enfrontar amb tot.

La primera part del recital va consistir en cançons i àries de compositors italians i de seguida vam veure que el recital seria espectacular, sobretot a partir de l’ària «En butte aux fureurs de l’orage», de l’òpera Roland de Piccini. A més, semblava que el tenor se sentia molt còmode en un teatre que, segur que ho sap, té guanyat fa molt temps, i va permetre’s començar a fer alguna brometa sobre el corbatí que vestia.

A la segona part del recital va combinar l’òpera francesa i la italiana, amb cançó i sarsuela espanyoles. En aquesta segona part es va deixar anar una mica i va treure la vis còmica per il·lustrar les àries «Au mont Ida», de La belle Hélène d’Offenbach i «Allegro io son», de la Rita de Donizetti.

El recital va acabar aquí, amb un èxit guanyat a pols i el públic aplaudint a rabiar… però jo sentia aquella mena de regustet amarg de la decepció perquè no hagués cantat alguna de les àries que l’han fet famós. Però és que encara no havia començat els bisos, que van ser, més que la cirereta del pastís, la traca final. Va començar amb la romança «Bella enamorada», de la sarsuela El último romántico, de Soutullo i Vert, amb la qual semblava continuar la tònica del recital. Però llavors va llançar-se amb Rossini, amb la cabaletta del comte d’Almaviva al segon acte de Il barbiere di Siviglia —que jo no recordava, i em va tenir una estona confós, ja que té la mateixa música que el rondó final d’Angelina a La Cenerentola. Va continuar amb «Pour mon âme», de La fille du régiment, seguida de  «La donna è mobile», amb el públic ja fent ahs, i ohs, i llançant-li floretes i agraïments, i en un estat d’exaltació i d’exultació que res ja no podia fer més intens. Va deixar per al final la cançó «Granada», d’Agustín Lara, i si hagués estat per nosaltres podria haver continuat cantant tota la nit, però després de dues hores de recital i el festival de dos de pit que va oferir als bisos, era normal que volgués acabar.

I jo, avui, encara dalt del núvol que em va portar a casa des del teatre. A veure si amb Linda de Chamounix, que també canta ell, torno al núvol una altra vegada.

De torna, i per no repetir «Pour mon âme» (que si voleu, podeu veure en aquest altre apunt), us deixo l’ària «Vainement, ma bien-aimée», de Le roi d’Ys, d’Édouard Lalo, que no coneixia i em va agradar molt.

L’ària del diumenge: «O, namenlose Freude!» (Karita Mattila & Ben Heppner)

Un altre bell moment de Fidelio, amb Karita Mattila i Ben Heppner a la Metropolitan Opera el 2003, el duet de Leonore i Florestan a la cinquena escena del segon acte: «O, namenlose Freude!» (Oh joia inefable!).

http://www.youtube.com/watch?v=0g-mW8E8RbM

(vídeo pujat per MacbettO).

L’ària del diumenge: «Parigi, o cara» (Maria Callas & Alfredo Kraus)

Canviem una mica. La proposta de l’Olympia de posar alguna cosa de la Maria Callas quan no trobés res més em va fer recordar un enregistrament de La Traviata, encara ara una de les meves òperes favorites i la primera que vaig veure en directe, allà per l’any 2002. L’enregistrament en qüestió es va fer al Teatro de São Carlos de Lisboa l’any 1958 i els intèrprets eren Maria Callas i Alfredo Kraus. Aquí en teniu un fragment, que inclou un dels duets més bonics de l’òpera: «Parigi, o cara».

Un tenor i una soprano, per variar una mica…

(De ilpiugrandetenore. En teniu algun fragment més a unquepassava: Verdi – La Traviata).