Arxiu d'etiquetes: temporada 2011-2012

Nits d’òpera, 77: La bohème, o, «Trata de arrancarlo!»

Sort en tinc que mai no he pretès d’escriure un bloc d’actualitat, perquè hauria fracassat. No sempre trobo el temps per escriure, quan trobo el temps no en tinc ganes o les idees s’escapen com si em tinguessin por, i, massa vegades, les idees vénen quan no sóc davant de l’ordinador —una excusa tan dolenta com les anteriors, si tenim en compte que a la bossa sempre hi porto una llibreta i un bolígraf… I quan tens el temps, les ganes, les idees i l’ordinador, llavors t’adones que estàn pensant a escriure, per exemple, d’alguna espectacle que fa gairebé mig mes que has vist.

Fullet de La bohèmePerò com a tossut no em guanya ningú, aquí em teniu, picant tecla a veure si aconsegueixo confegir quatre línies amb algun sentit sobre La bohème que es representa aquests dies al Liceu. Una bohème que, malauradament, passarà al record per qüestions que tenen ben poc a veure amb l’art i molt amb la gestió dels diners públics. Però com que del vergonyós i trist espectacle amb què ens ha obsequiat la direcció del Liceu (amb amenaces d’ERO que no arriben a fer-se realitat, afortunadament; suspensió de funcions amb retorn de diners inclòs, que després resulta que no, que ara me’n desdic i continuem amb la programació), d’aquest espectacle, deia, se n’ha parlat a bastament i en llocs més informats, ja em perdonareu que no en parli (més) i passi a La bohème.

Una bohème sempre és motiu d’expectació i una aposta per omplir un teatre d’òpera, i més si va acompañada de noms importants. Però ni la importància dels noms, ni l’espectacularitat de la posada en escena, ni les pròpies expectatives serveixen de res quan comencen a aparèixer aquelles petites mancances que no arruïnen l’espectacle però sí l’enterboleixen. I una d’aquestes mancances va ser, precisament, la que molt bé va definir un espectador quan sortíem del teatre amb aquesta frase tantes vegades escoltada: «Trata de arrancarlo!». El primer acte, i sobretot el duet de Rodolfo i Mimì, va pecar de lentitud, de molta lentitud; més endavant, l’orquestra semblava un orquestra simfònica tocant un concert, com si els cantants no hi fossin, i només cap al final em va semblar que aconseguia arribar a un equilibri entre música i veu. Els cantants feien el que podien, és clar, sobretot en Ramon Vargas (Rodolfo) a qui massa sovint no se’l sentia: o el tapava Fiorenza Cedolins (Mimì) o el tapava l’orquestra. No diré que va cantar malament perquè no és veritat, però en més d’un moment va tallar en sec un agut, com si no hi pogués arribar. Quin no semblava tenir cap problema era Ainoha Arteta (Musetta), ni amb l’orquestra ni amb els altres cantants. La resta de cantants força bé i el cor, com sempre, intentant que se’ls pugui escoltar clarament al TNC.

Dit això, reconèixer que em va agradar i m’ho vaig passar bé, tot i que no em va emocionar tant com l’enregistrament que havia escoltat dies abans.

PS. Com deia al començament, ja en fa dies, d’aquesta funció: va ser l’1 de març i des de llavors moltes coses poden haver canviat. Fins el 19 hi ha temps per anar-hi.

Nits d’òpera, 76: Juan Diego Flórez

Casualitats del calendari, ahir vaig tornar al Liceu, aquesta vegada per assistir al recital de Juan Diego Flórez, acompanyat al piano per Vincenzo Scalera. D’entrada no em semblava que hagués de ser un recital d’aquells que fan aixercar el públic de la butaca: força cançons i àries d’òperes no gaire conegudes —d’un Flórez se’n sol esperar que canti àries d’òpera, encara que sigui en un recital, i de les òperes que coneixem i li hem escoltat abans—, però no va decebre. Gens ni mica. Flórez és Flórez i amb la veu i la manera de cantar que té es pot enfrontar amb tot.

La primera part del recital va consistir en cançons i àries de compositors italians i de seguida vam veure que el recital seria espectacular, sobretot a partir de l’ària «En butte aux fureurs de l’orage», de l’òpera Roland de Piccini. A més, semblava que el tenor se sentia molt còmode en un teatre que, segur que ho sap, té guanyat fa molt temps, i va permetre’s començar a fer alguna brometa sobre el corbatí que vestia.

A la segona part del recital va combinar l’òpera francesa i la italiana, amb cançó i sarsuela espanyoles. En aquesta segona part es va deixar anar una mica i va treure la vis còmica per il·lustrar les àries «Au mont Ida», de La belle Hélène d’Offenbach i «Allegro io son», de la Rita de Donizetti.

El recital va acabar aquí, amb un èxit guanyat a pols i el públic aplaudint a rabiar… però jo sentia aquella mena de regustet amarg de la decepció perquè no hagués cantat alguna de les àries que l’han fet famós. Però és que encara no havia començat els bisos, que van ser, més que la cirereta del pastís, la traca final. Va començar amb la romança «Bella enamorada», de la sarsuela El último romántico, de Soutullo i Vert, amb la qual semblava continuar la tònica del recital. Però llavors va llançar-se amb Rossini, amb la cabaletta del comte d’Almaviva al segon acte de Il barbiere di Siviglia —que jo no recordava, i em va tenir una estona confós, ja que té la mateixa música que el rondó final d’Angelina a La Cenerentola. Va continuar amb «Pour mon âme», de La fille du régiment, seguida de  «La donna è mobile», amb el públic ja fent ahs, i ohs, i llançant-li floretes i agraïments, i en un estat d’exaltació i d’exultació que res ja no podia fer més intens. Va deixar per al final la cançó «Granada», d’Agustín Lara, i si hagués estat per nosaltres podria haver continuat cantant tota la nit, però després de dues hores de recital i el festival de dos de pit que va oferir als bisos, era normal que volgués acabar.

I jo, avui, encara dalt del núvol que em va portar a casa des del teatre. A veure si amb Linda de Chamounix, que també canta ell, torno al núvol una altra vegada.

De torna, i per no repetir «Pour mon âme» (que si voleu, podeu veure en aquest altre apunt), us deixo l’ària «Vainement, ma bien-aimée», de Le roi d’Ys, d’Édouard Lalo, que no coneixia i em va agradar molt.

Nits d’òpera, 75: Philippe Jaroussky

Philippe Jaroussky

Philippe Jaroussky

Ahir va debutar a Barcelona, al Gran Teatre del Liceu, el contratenor francès Philippe Jaroussky i ho va fer amb una actuació d’aquelles que passen a la història. He de confessar que, jo, sóc de Scholl… però després de la nit d’ahir ja no tornaré a dir més que Jaroussky no m’agrada, ho prometo. El repertori era l’ideal perquè em seduís des d’abans d’escoltar-lo (Händel per un tub) i, a més, va cloure el concert amb dues de les àries d’òperes de Händel que més m’agraden —aquesta afirmació és completament absurda, sobretot si tenim en compte que no n’hi ha cap que no m’agradi… crec—: «Venti turbini», de l’òpera Rinaldo, i una petita joia titulada «Ombra mai fu», de l’òpera Serse. El primer bis va ser una cançó de Porpora, de la qual no en sé el nom.*

Jaroussky anava acompanyat de la Freiburger Barockorchester, a la qual no només se li nota la familiaritat amb el repertori, sinó també l’entusiasme: només calia veure com es movien i gesticulaven al tocar, principalment la concertino, un belluguet de dona que semblava que anés a perdre l’arquet en qualsevol moment. De tècnica de Jaroussky ja en parlaran els que en saben, però n’ha de tenir molta i moltes hores d’assaig per poder cantar com ho fa, amb unes coloratures que no tenen res a envejar a les de la Cecilia Bartoli o l’Edita Gruberova —esmento aquestes com en podia esmentar d’altres, però són els dos noms que em van estar ballant pel cap tota la nit mentre escoltava cantar el contratenor.

Va ser un concert espectacular, em podeu ben creure, i ben eficaç per fer fora els prejudicis que jo tenia contra aquest cantant. Ara, jo, sóc de Scholl.

Fauna liceista

El col·lega que aplaudeix compulsivament i llança bravos a tort i a dret vingui a tomb o no (batejat per en Joaquim, magistralment, com a Bravo-Bravo), hi era ahir, evidentment. I va aconseguir captar l’atenció del nombrós públic jarousskià que hi havia ahir. Un públic, tot s’ha de dir, que m’ensumo que el Liceu no el trepitja gaire i que només hi va anar perquè hi cantava en Jaroussky. I ja que hi som, senyors i senyores modernets hipermegafashionsdelamuerte que correu pel món: mireu-vos al mirall de tant en tant. Us ho dic de debò, de tot cor, per ser modern i fashion no cal anar fent el ridícul pel món.

L’escena tendra: la senyora d’abric de pells que intentava donar una propina a l’acomodadora i li va caure la moneda a terra. Recordi, la segona vegada que vagi al Liceu: els acomodadors del Gran Teatre no accepten propines.

*Llegeixo al bloc d’en Joaquim, In fenem land, que era l’ària «Alto Giove», de Polifemo.