Arxiu d'etiquetes: temporada 2010-2011

L’ària de diumenge: «Benchè mi sprezzi» (Max Emanuel Cencic)

El final de la temporada 2010-2011 porta una sorpresa i un descobriment: el contratenor Max Emanuel Cencic, que va oferir un (per mi) magnífic Andronico al Tamerlano de Händel que s’ha programat enguany al Liceu. Com sempre, un tast de mostra: l’ària «Benché mi sprezzi».

http://www.youtube.com/watch?v=y0TQEyJB8ZI

(vídeo pujat per ilcodega)

Nits d’òpera, 74: Andreas Scholl

Per fi. Avui era l’esperadíssim recital d’Andreas Scholl al Liceu. I l’esperava amb ànsia des que vaig saber que actuava aquesta temporada, perquè per moltes raons Scholl és força especial per mi. És clar que corria el risc que després de tanta espera, tingués una decepció, però afortunadament no ha estat així.

El recital ha estat dividit en dues parts, la diferència principal de les quals era que a la primera ha cantat acompanyat de clavicèmbal i a la segona de piano (tocats els dos per Tamar Halperin), però el nexe de totes les peces que ha interpretat ha estat l’amor, en un recorregut que anava del segle XVI al XVIII, amb un afegitó de cançó popular —a la que s’ha dedicat força. Per mi, la part més esperada eren les àries d’òperes de Händel, de les qual només n’ha ofert tres: «Ombra mai fu», de Serse; «Dove sei, amato bene?», de Rodelinda i «Se parla nel mio cor», de Giustino. El recital, emocionant de començament a final, també ha tingut el seu moment divertit: Scholl ha introduït la darrera cançó del primer bloc explicant que era una cançó de taverna d’una obra de Purcell, i que segur que a l’època el públic acompanyava els cantants… i això ha demanat: que cantéssim la tornada. I el respectable —i el no tant respectable, que també «n’hi havíem»— ens hem posat a cantar… (segur que més d’un liceista-dels-de-tota-la-vida devia estar pensant: «On hem anat a parar!»). La cançó, «Man is fot the woman made», per cert, l’ha cantada amb el seu timbre real: baríton.

Malauradament només ha ofert dos bisos, l’ària «Oh, Lord» de l’oratori Saül de Händel, i una de les cançons que havia cantat al primer bloc del recital, «Music for a while», d’Henry Purcell.

Llàstima que el bo s’acaba, i que no hàgim insistit gairé més —qui sap si ens hauria ofert algun bis.

Senyores que xerren…

Nits d’òpera, 73: Cavalleria rusticana, de Pietro Mascagni, i Pagliacci, de Ruggiero Leoncavallo

—Que l’has vist, el del timbal, quina gràcia que té quan toca? … I ara ell li explica al marit de l’altra que l’enganya … I quins decorats tan bonics …

I així durant les tres hores de la representació de dijous de Cavalleria rusticana i Pagliacci. Durant, sí: ni abans ni després ni a l’entreacte, sinó durant la representació. Mentre sobre l’escenari la pobra Santuzza (una magnífica Ildiko Komlosi a qui escoltava per primera vegada) cantava les penes i els martiris d’amor a què la sotmetia el penques de Turiddu (Marcello Giordani, que ens va fer posar la pell de gallina més d’una vegada amb la seva emotiva interpretació), que s’entenia amb Lola (Ginger Costa-Jackson), casada amb Alfio (Marco di Felice), les senyores xerra que xerraràs a la filera del darrere, sense que alguns ens atrevíssim a dir-los res i sense que elles fessin gaire cas dels «xit» dels que sí s’hi atrevien.

Marcello Giordani repetia presència a l’escenari a Plagiacci, en el paper de Canio. Aquí és ell l’enganyat per la muller, Nedda (Ángeles Blancas), pretesa alhora per Tonio (Andrzej Dobber) i Silvio (Jean-Luc Ballesta). També aquí Giordani aconseguí emocionar-nos, i tot i que la partenaire la vaig trobar inferior a Komlosi, no va estar malament.

No sé perquè aquestes dues òperes acostumen a representar-se juntes, però fer-ho així permet acostar-se a dos plantejament de la infidelitat i de les seves conseqüències en societats tancades, rurals, on l’aparença ho és tot i la tafaneria i el safareig són presents arreu (molt ben representat a Cavalleria amb aquelles cortines per les quals sorgeixen de tant en tant els caps dels tafaners). En el primer és l’home deshonest (Turiddu) que enganya la dona a qui diu que estima (Santuzza) i a la que ha deshonrat. En el segon, la infidel és la dona (Nedda) i l’home l’enganyat (Canio). El resultat en tots dos casos és el mateix, la mort dels deshonestos. A Cavalleria la tensió va creixent tot al llarg de l’òpera, amb el clímax final del crit de la vilatana («Hanno ammazzato compare Turiddu»); a Pagliacci està més repartida, i atenuada amb la commedia que representen… i que acaba en tragèdia.

Cavalleria té, a més, les intervencions del cor, impressionants —cosa que ja comença a ser un lloc comú, parlant del cor del Liceu, que sempre impressiona. Dijous, però, tenien la competència de les senyores de la filera de darrere, que es feien sentir fins i tot per sobre el cor. I no diré que no tinguessin raó en alguns comentaris, però se’ls podrien haver estalviat per un altre moment.

Cavalleria rusticana i Pagliacci es representaran encara fins el dia 20 d’abril, i són dues òperes que val la pena veure. I adients pels poc avesats a l’òpera.

La torna: Ildiko Komlosi a Cavalleria rusticana, canta «Dite, mamma Lucia» (vídeo pujat per operatemoinage).

Nits d’Òpera, 72: Carmen, de Georges Bizet

Coberta del programa de mà de Carmen

Carmen, programa de mà

A vegades penso que els aficionats a l’òpera ens ho hauríem de fer mirar. Ens passem la vida criticant allò que no ens agrada i quan ens ho posen al davant hi correm com si ens hi anés la vida. Des que es va fer pública la temporada 2010-2011 del Liceu i sabíem que ens hi «queia» una òpera amb direcció escènica d’aquest enfant terrible (passeu-me el francès, que queda més fi: en realitat, ni és enfant ni terrible) d’en Calixto Bieito, un senyor amb una flaca per la sang, el fetge, el porno amateur i la violència, i una tendència al lletgisme quan es tracta de posar una òpera en escena, des que ho vam saber, deia, que no hem parat d’especular què ens oferiria i de criticar el que ja ens ha ofert abans. Però, ah amics, que dimarts hi érem tots, «a veure què». I la veritat és que comparat amb altres muntatges seus, aquesta Carmen que s’està representant al Liceu no està tan malament.

Vejam, que l’òpera està plena de tòpics i canviar-los per altres tòpics, per reals que siguin, tampoc no trobo que sigui el súmmum de l’originalitat: que els Dragons del Regiment d’Alcalà es converteixen en uns legionaris una mica passats de volta, passi; que les cigarreres podrien ser senyores de fer feines o treballadores d’una maquila, passi (una de les apostes era que la fàbrica de tabac s’hauria reconvertit en laboratori il·legal de drogues); i els contrabandistes no deixen de ser contrabandistes. Ara, no espereu que text i escenari coincideixin: la famosa taverna de Lillas Pastia no és altra cosa que un descampat amb un arbre de Nadal, una gandula i un cotxe. De fet, hi va haver qui després del segon acte encara esperava que aparegués la taverna… La posada en escena es lletjota, ordinariota, grollerota… vaja, és el que podríem esperar de Calixto Bieito, però rebaixat: tinc pitjor record de Don Giovanni i, fins i tot, de Wozzeck. Una mamada, una pallissa molt violenta, una violació i un torero nu completaven el quadre. Ara, vam riure i molt; l’escena de la reunió dels contrabandistes és hilarant: l’un comptava els cotxes que apareixien, l’altre anava exclamant «el saló de l’automòvil, la fira del cotxe d’ocasió» i el tercer pensava que allò semblava un «botellón».

Tanmateix, res d’això no molestava ni semblava sobrer en una òpera a la qual la violència no li és aliena.

Quant als cantants, tant Béatrice Uria-Monzon com Roberto Alagna va cantar molt bé, més passionalment ella que no pas Alagna —que acostuma a deixar-me bastant indiferent, malgrat tot—; l’Havanera va ser una mica desangelada, però la resta de moments estelars de Carmen no. Marina Poplavskaya no em va agradar al començament: potser perquè el personatge de Micaëla el veig més innocent i pur del que es veia a l’escenari; per contra, al tercer acte la seva veu madura i plena no desdibuixava el personatge. De la resta, qui més destaca és el personatge d’Escamillo, que ahir el cantava Erwin Schrott. El cor, com sempre, magnífic, tot i que desfermat en molts moments. I el Cor Vivaldi-Petits Cantors de Catalunya, deliciós.

Val a dir que Carmen té moments de musicalitat brillant i abassegadora, d’aquells que t’empenyen a posar-te dret i a cridar i saltar, i l’energia que venia de l’escenari en aquests moments era irresistible. Tanmateix, potser l’orquestra s’encomanava d’aquests moments i semblava una mica escassa de matisos en d’altres.

Sigui com sigui, l’espectacle valia la pena. Les posades en escena de Calixto Bieito continuen sense agradar-me, tot i que no diré que no m’agradaran mai, qui sap. Potser el dia que faci una mica més de cas al text —si Carmen diu que Don José la porti amb el seu cavall, i no hi ha cavall i hi ha un cotxe… bé, fa estrany— i deixi d’intentar épater le bourgeois (més francès, tu: deu ser cosa de la inflació)*, potser llavors m’agradarà. Ara, siguem justos: aquest pecat, ignorar el text, Bieito no és l’únic que el comet. Sembla que darrerament el text de les òperes no importa gaire als directors d’escena.

* Aquest «txist», perquè això no arriba ni a la categoria d’acudit, aviat no tindrà sentit… millor il·lustar-lo: la inflació de l’exministra.

Nits d’Òpera, 71: Iphigenie auf Tauris, de Christoph Willibald Gluck

La temporada 2010-2011 del Gran Teatre del Liceu comença amb una òpera barroca passada per sedàs de l’experimentació que, darrerament, és tan habitual als teatres d’òpera d’arreu: Iphigenie auf Tauris, de Christoph Willibald Gluck. Al Liceu ja hem vist experiments curiosos —com ara un Ariodante en què s’havien convertit els cantants en titelles— i no és cap novetat que un o més cantants apareguin fora de l’escenari, però que jo sàpiga (i la meva «memòria històrica» de temporades del Liceu no va més enllà de la temporada 2000-2001) no s’havia vist mai una òpera en què els cantants i el cor haguessin estat desallotjats de l’escenari, ocupat únicament per ballarins (al Liceu i que jo sàpiga; és una reposició d’un espectacle concebut el 1973). I és que aquesta Iphigenie auf Tauris tenia direcció d’escena i coreografia de Pina Bausch.

Barroc i dansa contemporània (passeu-me la imprecisió, si us plau); si ja habitualment aquests dos termes buiden el teatre, combinats encara el buidaren més: els dos laterals del Liceu, a la funció de dissabte 4 de setembre, estaven pràcticament buits. I és una llàstima, perquè l’espectacle val la pena. L’escenografia és més aviat tirant a minimalista —això tampoc no és cap novetat— deixant el màxim d’espai per als moviments dels ballarins, que segueixen en tot moment la música i el text de l’òpera. Algunes de les escenes claus de l’obra es perceben clarament (l’arribada d’Orestes i Pílades captius, el relat de l’assassinat d’Agamèmnon o el reconeixement dels dos germans, Ifigènia i Orestes) i estan molt ben resoltes amb la coreografia.

Els cantants, mentrestant, han estat exiliats als proscenis de l’amfiteatre, i el cor encabit com s’ha pogut al fossat amb l’orquestra. A la funció de dissabte, la soprano Elisabete Matos cantava el paper d’Ifigènia; el baix-baríton Gerd Grochoswski, el de rei Thoas; el baríton Christopher Maltman, el d’Orestes; i el tenor Nikolai Shukoff, el de Pílades. La situació dels cantants als proscenis em sembla que no els afavoreix gaire: quan tenia Elisabete Matos de cara, podia sentir la seva veu amb tota potència, però quan la vaig tenir al prosceni del mateix lateral on m’estava, la veu semblava més apagada, tot i això, la seva interpretació, juntament amb la de Nikolai Shukoff, va ser de les més aplaudides —tot i que aquest, al segon acte, va començar a cantar una mica escanyat. Els que no semblaven tenir cap problema, ni d’emissió ni de to, foren Maltman i Grochowski.

Un dels peròs, que n’hi ha, a aquest muntatge, és l’absència de sobretítols. Segons el Liceu,

Per les especials característiques del ballet de Pina Bausch i les exigències de la coreografia, s’ha optat per prescindir dels habituals sobretítols, ja que en aquesta ocasió la seva presència no contribueix a una millor comprensió de l’obra.*

Això ho diuen ells, però la meva experiència és més aviat el contrari: no sabent alemany, em va costar una mica interpretar algunes escenes. Com que, a més, era la primera vegada que escoltava Iphigenie auf Tauris, no sabia si el tenor era Orestes o Pílades, i fins ben avançada l’obra no els vaig poder distingir. Els sobretítols haurien ajudat força a poder seguir plenament la trama.

… i una senyora amb pamela

Feia temps que no em veia provocat a parlar del públic del Liceu. El tema dels estossecs ja avorreix —malgrat que continuï essent igual d’empipador—, i darrerament no hi he vist l’aplaudidor compulsiu del cinquè pis. Però dissabte, de sobte, vaig trobar motiu per tornar-ne a parlar: pel segon pis apareix de cop i volta una senyora amb pamela. És cert que segons quines persones encara «es vesteixen» per anar al Liceu, però l’uniforme més habitual és, enparaules de Martirio, que la gent hi vaig «arreglá pero informal»: les funcions de gala han passat a la història, i el Liceu no deixa de ser un teatre. Ara, que tampoc no entenc que s’hi vagi amb pantalons curts i xancles, però això ja són manies meves… Ara bé, si hom es vol arreglar per anar a l’òpera, que almenys intenti que no sembli que ha tret de l’armari els vestits del darrer casament al qual va assistir: a part de la senyora de la pamela, hi havia una família sencera vestida de casament… i m’estaré de posar-hi adjectius o procedències per no ofendre ningú, però «quiero y no puedo» podria ser una bona manera de descriure l’efecte que feien. Apa, ja he satisfet la vena criticaire, que també em surt de tant en tant…

* Nota al fullet de mà de la funció.

Gran Teatre del Liceu: avanç de la temporada 2010-2011

Ja el tenim aquí: l’avanç de la temporada 2010-2011 del Gran Teatre del Liceu.

Me n’havien fet cinc cèntims (que si tornava la Gruberova, que si feien la Cavalleria rustica i Pagliacci, que si Carmen…) i quan he arribat a casa he anar de seguida a can Joaquim (que a aquestes hores encara no ha dit res, però suposo que no trigarà gaire) i després a can Liceu, evidentment. I de sobte tota la temporada se m’ha esborrat dels ulls per un sol nom: Andreas Scholl. L’Andreas Scholl, sembla, farà un recital al Liceu la propera temporada. Els que seguiu el bloc habitualment sabeu que per aquí hi ha una mena de passió per aquest contratenor, però encara no l’he escoltat mai en directe i, què voleu, em fa il·lusió.

Pel que fa a la resta, una mica de verisme (Cavalleria rusticana, de Pietro Mascagni, que inaugura aquest subgènere de l’òpera, acompanyada com és habitual de Pagliacci, de Ruggiero Leoncavallo); una mica d’ópera-comique francesa, amb la Carmen de Georges Bizet; una mica de belcantisme donizettià, amb Anna Bolena (on suposo que cantarà la Gruberova, a veure si al diari de demà confirmo la informació); continuant amb els italians, hi haurà més Verdi (Falstaff); un Händel (una altra passió) en versió concert, Tamerlano; Ifigènia a Tàuride de Gluck, i més Wagner: Parsifal una altra vegada.

Pel que fa a concerts i recitals, estem d’enhorabona: Violeta Urmana, Rolando Villazón, Jonas Kaufman (que publicà l’any passat un magnífic disc amb fragments de Mozart, Schubert, Beethoven i Wagner), Diana Damrau i Andreas Scholl.

Falta conèixer encara els repartiments de les òperes i el continguts dels recitals i els concerts. Pel que fa als títols, sembla que per la temporada 2010-2011 el Liceu ha optat per l’equilibri entre èpoques, estils i compositors, sense que hi hagi massa d’un tipus d’òpera o d’altra; tot i que segurament això també provocarà queixes entre els aficionats. A mi, que sóc de bon conformar, per ara em sembla bé: hi ha Andreas Scholl, què més puc demanar? (Sí, puc demanar bons repartiments, recitals amb programes lògics, cantants que no desafinin, posades en escena decents… però no comencem, que ja tindrem tota la temporada per despotricar).

Logotip del Gran Teatre del LiceuPS. La Mei ja n’ha parlat, també: «Avance temporada 2010-2011 del GTL». Ofereix més dades i un enllaç a la notícia apareguda al diari El País.

PPS. La mala notícia, de moment, és que la producció de Carmen és de Calixto Bieito, cosa que fa que moderi el meu entusiasme inicial i que comenci a pensar què no aniré a veure.