Arxiu d'etiquetes: temporada 2008-2009

Nits d’Òpera, 63: Rita, de Gaetano Donizetti

Després de drames bíblics, coloratures estratosfèriques i passions intenses, s’agraeix acabar la temporada amb una òpera petita, bonica i divertida. Un Donizetti curt, d’una horeta, còmic, amb moments de lluïment per als cantants i bona música (que sigui un Donizetti curt no vol dir que no hi hagi el gran compositor present en tot moment), interpretat per l’Orquestra de Cambra i la Jove Companyia d’Òpera del Conservatori del Liceu. És una tradició, ja, amb vint anys d’història, que el Cicle de Música a la Universitat de la Universitat de Barcelona acabi amb una òpera; però malgrat la vinculació amb la UB i l’afició a l’òpera aquest any és el primer que hi he anat… i intentaré repetir a partir d’ara: per la música i pel marc, el claustre del Pati de Lletres de l’Edifici Històric de la Universitat de Barcelona, a la plaça Universitat (bé, el ficus i algun taronger no semblaven compartir el meu entusiasme i s’han dedicat a bombardejar el públic i l’orquestra amb fulles i taronges…).

Els protagonistes de la funció de divendres eren la soprano Beatriz Álvarez, de veu bonica i potent i una considerable vis còmica; el tenor Álvaro Andrés, una mica cridaner al començament i sovint tapat per l’orquestra i la soprano; i el baríton Jorge Tello. Tots tres han fet bones interpretacions i han dotat els personatges de la comicitat que calia. També hi participaven com actors Hugo Bolívar i Anna Guixé, el primer amb un petit paper extra com a «director d’escena» que interromp l’obra per canviar el final tràgic que han representat els cantants pel final còmic adient a una òpera còmica. El resultat més que satisfactori, divertit i lleuger.

Més informació a: «L’òpera “Rita, de Gaetano Donizetti”, clourà enguany el Cicle de Música a la Universitat».

Nits d’Òpera, 62: Salomé, de Richard Strauss

Aquests dies que és notícia l’actitud de Leo Nucci, que va anar a cantar un funció del Rigoletto del Teatro Real i passà olímpicament de les indicacions del director d’escena per fer exactament el que deia el text del llibret i el que ell ha fet durant tota la seva carrera (vegeu «El bis de Nucci, no es parla d’altra cosa», a can Joaquim), anar a veure la Salomé del Liceu pot provocar que acabis dient pestes de directors escènics i tutti quanti.

D’entrada, resulta que vas a veure un drama bíblic ple de luxúria i violència i ja al primer episodi trobes un motiu per riure. I al segon, un altre. Al tercer, el més macabre, no, per sort: només faltaria. I per què ho dic? Jochanaan està empresonat en un aljub, sota terra, i tots els personatges s’hi aboquen per veure’l… i ell apareix passejant tranquil·lament per la part de darrere del l’escenari, com si passés per allà i s’hagués perdut. No són menys risibles les eternes diputes entre els representants jueus del banquet d’Herodes, amb una certa facilitat de treure l’arma i apuntar l’altre; la imatge d’Herodes caracteritzat com Karl Lagerfeld (de quina ment recargolada ha sortit aquest… «homenatge»?), i la risible figura d’Herodies, fent equilibris beguda sobre la taula (sort de Jane Henschel, que broda el personatge malgrat les collonades que li fan fer). I per acabar-ho d’adobar, uns capellans! Vejam, senyors: està bé que descontextualitzin les òperes per demostrar que el missatge que contenen és vigent encara avui i bla bla bla… però capellans quan estem veient la mort de Joan Baptista, Jesucrist encara corre per Galilea i l’Església catòlica encara no existeix? Au va, demà m’afaitaràs! I sort que Salomé és un drama musical, arriba a ser una òpera còmica i no sé què hauríem vist… Que ni hi hagués dansa dels set vels ja no passa d’anècdota, vist el que vèiem.

Salomé, Herodes i Herodias (foto: Antoni Bofill)

Salomé, Herodes i Herodias (foto: Antoni Bofill)

L’escenografia, per continuar, de crisi. Sí, sí: de crisi. Una estructura de fusta recoberta de plàstic que podrien haver arreplegat de l’obra de construcció d’un edifici, per simular el palau del tetrarca. Amb tots els respectes per uns i altres, tenia més gràcia l’escenografia de la Rita de l’endemà al Pati de Lletres de la Universitat de Barcelona, que la d’aquesta Salomé.

Per sort, les veus sí que estaven a l’alçada d’una òpera professional. Nina Stemme, com a Salomé, va fer gaudir el públic d’una nit memorable, donant al personatge tots els matisos per fer-nos veure una noia luxuriosa, una mica immadura, cruel, venjativa i d’una passió malaltissa. Jane Henschel va oferir una Herodias divertida en la seva borratxera, malgrat les dificultats d’haver-se d’enfilar a la taula i rodolar per terra, però alhora cruel. També Robert Brubaker fa una composició extraordinària d’Herodes. Mark Delavan, en canvi, és un Jochanaan més aviat modest, de poca veu, sovint oculta rere l’orquestra o els altres cantants. Són els cantants i l’orquestra els que salven, si pots fer abstracció de l’escenografia, un muntatge més aviat discret i poc encertat.

En fi, que es podria haver acabat la temporada d’una manera més lluïda. Sort de les veus, que si no…

Entrades relacionades:

La casa dels cors trencats al TNC

Foto: David Ruano / TNC

Foto: David Ruano / TNC

Si no recordo malament, l’única obra que coneixia de George Bernard Shaw era Pygmalion, i encara de manera indirecta per l’adaptació que en va fer Joan Oliver. De tota manera, l’anomenada de l’autor i, també, del repartiment d’aquesta posada en escena dirigida per Josep Maria Mestres m’ajudaren a decidir d’anar a veure l’obra. I ha valgut la pena d’anar-hi.

A la casa dels cors trencats, on viuen el vell i excèntric capità Shotover, la seva filla Hesione i el marit d’aquesta, Hector Husabye, hi arriba una colla de personatges, alguns convidats per l’amfitriona, d’altres sense haver-hi estat convidats. La primera, Ellie Dunn, una joveneta aparentment ingènua que, malgrat estar enamorada d’un altre home, ha acceptat casar-se amb Alfred Mangan, propietari de la fàbrica on treballa el pare d’Ellie, Mazzini Dunn. Tant Mangan com Dunn també han estat convidats a la casa per Hesione, que pretén evitar que Ellie es casi amb Mangan. A més d’aquests, a la casa es presenta, després de vint-i-tres anys d’absència, Lady Ariadne Utterwood, filla petita del capità Shotover, i Randall Utterwood, cunyat d’Ariadne. Sota el paraigües de les excentricitats del capità Shotover i de la seva família, de mica en mica es van revelant les veritables identitats dels diversos personatges, els seus anhels i els motius que tenen per actuar com ho fan. Ellie, no és tan ingènua com aparenta; Hesione no és tan feliç com pretén; Mazzini no és tan babau com creu la gent, ni Mangan un patró sense cor; el capità no és tan boig com aparenta. Tots ells, però tenen alguna cosa en comú: el cor trencat. L’obra, que podria ser un drama, és una comèdia brillant i intel·ligent, però també agredolça, protagonitzada per uns personatges immersos en un món que canvia ràpidament al seu voltant i que, sembla, no se n’adonen.

El repartiment l’encapçalen Pep Cruz i Carme Elias en els papers del capità Shotover i la seva filla Hesione. Pep Cruz aconsegueix crear un personatge viu i ple de matisos, amb el qual no pots evitar fer-te un fart de riure. Carme Elías, potser una de les actrius més belles i elegants que tenim al país, li fa la rèplica perfecta com a Hesione, aristòcrata frívola i manipuladora però alhora encantadora i sensible. Al seu costat, un altre actor com un castell: l’Abel Folk, en un paper de faldiller mantingut per la dona cínic com ell sol. També destaquen Pep Anton Muñoz en el paper de Mangan, i Artur Trias com a  Mazzini, actor que dota el personatge d’una senzillesa i una bonhomia emocionants. Ellie Dunn, la filla, és Anna Ycobalzeta, a qui vaig trobar una mica sobreactuada; no sé, però, si és com han volgut mostrar el personatge d’Ellie, o si realment l’actriu és així, ja que no l’havia vist actuar abans. La filla petita del capità Shotover, Ariadne, és interpretada per Sílvia Bel, a l’alçada de la resta del repartiment amb un personatge histèric i manipulador, però alhora terriblement seductor (hi ha un moment de l’obra en què Hector es pregunta què tenen les germanes Shotover per entabanar els homes com ho fan).

L’obra és llargueta, dues hores i tres quarts, sense comptar els entreactes, però no es fa gens pesada; al contrari, ens hi vam fer un tip de riure i no vam ser els únics.

Com sempre, un tastet; aquesta vegada en forma de vídeo (de la pàgina de Premsa de la fitxa de l’obra al web del TNC: La casa dels cors trencats, on hi ha altres vídeos i fotografies de l’espectacle):

[wpvideo kuofoDfB]

Nits d’Òpera, 60: Fidelio, de Ludwig van Beethoven

Dijous vaig anar a veure Fidelio, l’única òpera de Beethoven, al Liceu. Hi anava sense conèixer l’òpera però amb bones expectatives que m’agradés: m’havia estat escoltant algun fragment i m’havia agradat força. D’altra banda, hi anava amb una mica de recança pels comentaris d’en Joaquim sobre els cantants («Fidelio al Liceu: sort de la Mattila»), però potser per això no em va semblar que cantessin tan malament. Elena de la Merced (Marzelline) va brillar des del començament, ben acompanyada al primer acte Mathias Klink (Jaquino), i després per Stephen Milling (Rocco) i, sobretot, per Karita Mattila (Leonore/Fidelio). Mattila té una veu potent i amb un to vellutat molt bonic i va ser la protagonista de la nit (sí, d’acord ÉS la protagonista de l’òpera, però també ho va ser de la funció). Clifton Forbis (Florestan) va cantar bé, potser sí com diu en Joaquim una mica escanyat en algun moment, però no em va semblar que la seva actuació fos dolenta. El cor, reforçat pel Cor de Cambra del Palau de la Música, brillant com sempre, i l’orquestra correcta. Per una vegada no tinc cap queixa de l’escenografia: em va agradar (que és el menys important) i s’adeia al que vèiem a l’escenari i al que es cantava.

Per si us en voleu fer una idea, aquí teniu un vídeo del mateix muntatge, l’any 2003, amb Karita Mattila (Fidelio), René Pape (Rocco) i Jennifer Welch-Babidge (Marzelline) a la Metropolitan Opera de Nova York. És el quartet del primer acte, un dels moments més bonics de l’òpera:

[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=g0PveisO9ok]

Fidelio, com diu el nom, és una obra sobre la veritat, sobre l’amor i sobre la fidelitat. Florestan és a la presó que dirigeix Don Pizarro, a qui havia denunciat. Leonore, muller de Florestan, disfressada d’home i amb el nom de Fidelio, s’hi ha llogat com a vigilant i s’ha guanyat la confiança del carceller, Rocco, i l’amor de la filla d’aquest, Marzelline. Florestan és a les masmorres del soterrani de la presó, i Fidelio aconsegueix baixar-hi quan acompanya Rocco a cavar la tomba on Don Pizarro vol enterrar Florestan abans no arribi la visita del ministre. Un cop a baix, Fidelio es dóna a conèixer, salva Florestan i Rocco intercedeix per ells davant del ministre, que condemna Don Pizarro i allibera Florestan.

Nits d’Òpera, 59: Die Meistersinger von Nürnberg, de Richard Wagner

O, com se n’ha dit tota la vida, «els mestres cantaires de núremberg». O, aiaiai que patirem. O, menys vuit, ja que hi som…

Acte tercer, escena cinquena

Acte tercer, escena cinquena*

Dilluns, dilluns tocava Wagner. Havia escoltat a casa l’enregistrament de 1970 amb direcció de Herbert von Karajan amb Theo Adam, Geraint Evans, René Kollo i Helen Donath, i m’havia semblat que era un Wagner una mica diferent als que havia escoltat o vist fins ara; fins i tot hi anava amb ganes: el preludi (cosa ben normal, d’altra banda) i alguns fragments dels dos primers actes m’havien agradat força. L’únic que fa una mica de recança és la durada: cinc hores i mitja «aproximades» segons el web del Liceu, que són en realitat sis hores de teatre, amb un mega-acte de dues hores al final… i això es nota: teatre gairebé ple al començament, i gairebé només la meitat del públic inicial al tercer acte, amb força gent fent una dormideta. Potser la direcció del Liceu s’hauria de replantejar una altra vegada l’hora d’inicia dels Wagners i altres òperes llargues, i deixar sortir el públic a les 12 h en lloc de fer-ho a la 1 h.

Però anem al que toca: Die Meistersinger von Nürnberg de dilluns, amb Véronique Gens (Eva), Stella Grigorian (Magdalene), Albert Dohmen (Hans Sachs), Reinhard Hagen (Veit Pogner), Bo Skovhus (Sixtus Beckmesser), Robert Dean Smith (Walther von Stolzing) i Norbert Ernst (David). No esmento la resta no perquè no tinguin gaire presència a l’escenari ni perquè no m’agradessin, sinó perquè no acabaríem i prefereixo centrar-me en els personatges principals. Que recordi —memòria de blog—, d’aquests ja havia escoltat Véronique Gens (a La clemenza di Titto), que dilluns em va agradar molt, i això que em va semblar que té una veu més fosca que el que el personatge sembla demanar; Albert Dohmen, de qui em vaig tornar a emportar una molt bona impressió, com a Elektra, i Bo Skovhus, a qui ja he vist tres vegades pel cap baix i que fa molt bé el paper de Sixtus Beckmesser. De la resta, em va agradar molt Norbert Ernst, en el paper omnipresent del perepunyetes de David, l’aprenent de sabater de Hans Sachs, i també Reinhard Hagen. Deixo per al final Robert Dean Smith; que em va agradar molt, tot i que em va semblar que tenia una veu una mica curta; segurament devia ser cosa de l’efecte de la música, potent malgrat que l’orquestra no era gaire gran, ja que Smith té uns quants Wagners a l’espatlla. El cor, com ja és habitual al Liceu, impressionant.

En resum, que tot i el cansament, vaig sortir del Liceu com aquell personatge de Viqui el víquing: «en-tu-sias-mat», però sense saltironet. Fent abstracció, això sí, d’una escenografia que, sense ser lletja i tenint prou relació amb el que es veu a escena, no em va semblar pas res de l’altre món (i això que em va fer l’efecte que, tècnicament, deu ser cosa complicada de manegar), i d’alguns moviments a escena que resolts com estan resolts no acaben de funcionar: Sachs descobreix l’intent de fuga d’Eva i Walther, però dilluns no ho vaig veure per enlloc. L’aldarull al final del segon acte també em va semblar una mica caòtica, però ja és això, suposo. En canvi, la missa del començament, la prova de cant i el concurs em van semblar molt eficaços i ben coreografiats. I paro, que a petits detalls que vaig recordant no acabaré mai; només queda afegir uns quants enllaços d’altres blogaires que n’han parlat:

*En la mudança de web, el Gran Teatre del Liceu ha perdut els crèdits de les imates, o estan tan amagats que, per ara, no els he trobats. Així que no els poso, tot i que els drets són del Liceu i del fotògraf, el nom del qual no estaria malament que constés en algun lloc…

Nits d’Òpera, 58: L’incoronazione di Poppea, de Claudio Monteverdi

Llarga i lenta. Si mai em convidessin a una coronació, cosa que no crec que passi, espero que no sigui tan llarga i tan lenta com aquesta incoronazione di Poppea monteverdiana. A més, com més hi penso, menys moments —musicals— destacables en recordo, malgrat que en general tots els intèrprets van cantar molt bé: el duel de Fortuna (Marisa Martins) i Virtut (Judith van Wanroij) al començament; força intervencions de Poppea (Miah Persson) i de Drusilla (Ruth Rosique); alguna d’Ottavia (Maite Beaumont), sobretot l’adéu a Roma del darrer acte; a part de les Sèneca (Franz-Josef Selig), les de Valetto (William Berger) i, sobretot, les dels personatges que interpretava Dominique Visse (Arnalta, la dida d’Ottavia i un dels familiars de Sèneca). Pel que fa a Sarah Connolly (Nerone), fora del tercer acte no em va cridar l’atenció en cap moment i Jordi Domènech (Ottone) em va semblar molt monòton, cantant igual quan expressava el seu amor per Poppea que quan enganyava Drusilla. Tot i això va valer la pena aguantar fins al final i poder escoltar el duet final de Poppea i Nerone, Pur ti miro, pur ti godo, un dels duets més bells que he sentit i que Connolly i Persson van cantar amb una subtilesa i una delicadesa que semblava gairebé impròpia dels dos personatges que representaven.

Fora d’això, una escenografia sense gaire interès, a la que només donaven una mica de color les aparicions de Dominique Visse, que no només feia el que volia a l’escenari, sinó també amb la seva veu; a més d’unes deïtats que semblaven drag queens en decadència (la Virtut embarassada, a més, tenia un punt irònic), amb un toc xaró força notable, i alguna pseudobieitada en alguna escena que només provocava el lleuger avorriment del dejà vu repetit massa vegades.

Potser sí que, com va dir-me en Ferran en acabar la funció, no estem acostumats a aquesta mena d’òperes; però potser també es podrien plantejar, amb títols amb què pot costar atraure el públic (era la tercera funció i només hi havia la meitat del teatre ocupat, més o menys), optar per muntatges una mica més vistosos. La lectura irònica i fins i tot grotesca del text, podria haver-se exagerat una mica més, no limitant-la només a un Visse transvestit i a unes deïtats amb sabates de plataforma.

Almenys no em vaig avorrir, que ja és molt.

Mort de dama al TNC

David Ruano / TNC)

Mercè Arànega i Jordi Vila (foto: David Ruano / TNC)

Divendres vam anar al TNC a veure l’adaptació de Marc Rosich i Rafel Duran de Mort de dama, la primera novel·la en català de Llorenç Villalonga. L’escriptor hi retratà la societat mallorquina dels anys vint del segle passat tot satiritzant-la, cosa que provocà un escàndol considerable. Tota l’obra gira a l’entorn d’un personatge que s’està morint, Dona Obdúlia Montcada, per la casa de la qual aniran desfilant, en saber-se la notícia, tota una sèrie de personatges representatius de la societat mallorquina de l’època, més interessats en l’herència de dona Obdúlia que en el seu estat.

L’adaptació que n’han fet Rosich i Duran és força fidel a la novel·la, manté la sàtira i n’augmenta la comicitat, i només canvia en alguns aspectes: d’una banda, donen més importància al personatge de la poetessa Aina Cohen (el més «dramàtic» de l’obra), i recuperen el llenguatge de les primeres versions de la novel·la, que conté molts més mallorquinismes i barbarismes que les versions publicades (que van patir un procés de «desmallorquinització»). La sàtira, tot i el pas del temps, no perd la seva força: és probable que Palma, avui, sigui diferent de la Palma dels anys vint, però hi ha una sèrie de personatges que són gairebé arquetipus universals i la seva satirització té sentit encara ara.

Els personatges principals de l’obra estan interpretats per Mercè Arànega (Dona Obdúlia Montcada), Margarida Minguillón (Dona Maria Antònia de Bearn), Eva Barceló (Remei Huguet) i Nies Jaume (Aina Cohen), que destaco no només perquè són el nucli de personatges «principals» de l’adaptació, sinó també perquè són els que destaquen més (amb Llum Barrera com a Violeta de Palma, la neboda corista de Dona Obdúlia). Mercè Arànega broda el paper de Dona Obdúlia, xarona i pagada de si mateixa; no és la primera vegada que la veig al teatre i sempre que l’he vista interpretar algun paper he sortit amb la sensació d’haver vista una gran actriu. És un monstre de l’escenari, molt lluny dels papers televisius a què ens té acostumats —ja sé que els actors han de menjar, però segons quins interminables serials estan fent més mal que bé, i s’acaba coneixent més els actors pel paper que hi fan que pel seu nom, fins i tot. I un exemple: ahir, al teatre, a l’Eva Barceló ningú li deia Eva Barceló: tothom li deia Catalina Tomàs, el nom del personatge que feia al programa Les 1001. Barceló és el segon gran monstre d’aquesta obra, en el paper de la llagotera Remei, que cuida Dona Obdúlia… i «s’herenci». Margarida Minguillón fa una Dona Maria Antònia digna, greu, adusta, continguda, que no es deixa commoure per res i fa com si no passés res; tanmateix, potser pel personatge que interpreta, se la veia molt encarcarada tota l’estona i és la que mostra un accent mallorquí més artificial, més forçat. També destacaria Nies Jaume en el paper de la poetessa Aina Cohen, convertida contra la seva voluntat en glòria mallorquina i condemnada a recitar una vegada i una altra fins a l’extenuació la poesia que l’havia fet famosa, «La camperola mallorquina».

L’escenografia reflecteix força fidelment els espais on transcorre l’acció i, també, la decadència d’una aristocràcia que ha anar perdent pes social i paper públic, a més d’influència econòmica, i que s’ha anat aïllant al barri antic de Palma, en oposició al barri del Terreno on comencen a aparèixer els primers turistes i els costums nous i estranys que porten (representats per Carlota Nell, personatge interpretat per Àurea Márquez).

No tinc cap mena de dubte a recomanar-vos que l’aneu a veure, ni que sigui amb l’excusa de veure Mercè Arànega.

Més informació a Mort de dama (Teatre Nacional de Catalunya). A l’apartat «Multimèdia» hi ha el vídeo del tràiler de l’obra. Si es pogués l’incrustaria aquí, però aquesta vegada no deixen fer-ho.

Nits d’Òpera, LVII: Simon Boccanegra, de Giuseppe Verdi

Simon Boccanegra, acte I

Simon Boccanegra. Foto: Antoni Bofill

Fa una colla d’anys, vaig trobar a casa dels avis un llibre amb un títol força ridícul que, en aquella època, em va semblar misteriós i tot: Los crímenes de Diavolina,¹ d’una tal Carolina Invernizio. L’havien publicat al diari Las Noticias i el meu besavi s’havia entretingut a retallar cada un dels lliuraments i els va fer enquadernar. La novel·la és un fulletó amb el sentit més pejoratiu que vulgueu donar-li, ple de girs inversemblants i personatges que no saps d’on surten. Simon Boccanegra m’ha fet recordar aquest llibre, perquè és, també, un mal fulletó fet òpera —com, d’altra banda, n’hi ha moltes.

A veure si me’n surto: Simon Boccanegra és un corsari que gràcies a un a conxorxa del seu amic Paolo es converteix en dux de Gènova. Simon està enamorat de Maria, filla del noble Jacopo Fiesco, i han tingut una filla que tenen amagada. Maria mor i Jacopo diu a Simon que només el perdonarà (per haver prenyat la filla sense estar casats, se suposa) si li porta la filla. Però resulta que la nena ha desaparegut. Passen vint-i-cinc anys: Jacopo (ara anomenat Andrea) cuida una noia anomenada Amelia Grimaldi i conspira amb Gabriele Adorno (enamorat d’Amelia) contra Simon. Aquest es presenta a casa d’Amelia amb el perdó per als germans d’ella, exiliats. Gabriele parla amb Andrea, que li explica que Amelia no és una Grimaldi, sinó una òrfena que ocupà el lloc d’Amelia quan aquesta morí en un convent i fou recollida pels Grimaldi per evitar el el dux confisqués els seu béns. Arriba Simon, per demanar la mà d’Amelia per Paolo, però quan parla amb la noia descobreix que és la seva filla desapareguda vint-i-cinc anys abans, i es nega a demanar-la per a Paolo. Aquest, ressentit, intenta segrestar Amelia, que aconsegueix fugir i denunciar que no ha estat Simon qui l’ha segrestada, com deia Gabriele, i que qui ho ha fet és amb ells. Paolo intenta escapar-se, cosa que tothom veu, i intenta que Andrea o Gabriele assassinin Simon: Andrea s’hi nega i llavors diu a Gabriele que Simon i Amelia són amants. Per si de cas, posa verí a la copa de Simon i deixa sol Gabriele. Aquest està convençut que Amelia estima Simon i intenta matar-lo, però li expliquen que són pare i filla. Hi ha una revolta contra Simon, aquest venç, però ja està morint enverinat; finalment s’explica que Maria és filla de Simon i néta de Jacopo-Andrea, Simon i Jacopo es perdonen, Maria i Gabriele es casen, Paolo és executat i Simon mor, no sense haver nomenat abans de morir Gabriele com el seu successor.

Heu arribat fins aquí sense haver-vos saltat ni una coma? Doncs us felicito. Al web del Liceu està més ben explicat, però en el fons ja és això: un fulletó d’embolica que fa fort… amb una música bellíssima. I amb un gran repartiment, malgrat el risc que corríem que el tenor que va cantar ahir, Stefano Secco, que substituïa Neil Shicoff, tingués una mala nit. Anthony Michaels-Moore (Simon Boccanegra) va començar una mica fluix al pròleg (m’acabo d’adonar que aquesta frase és un clàssic en aquest blog),  però després va lluir-se, malgrat alguna petita fallada cap al final; Giacomo Prestia (Jacopo Fiesco-Andrea) va demostrar que té un doll de veu impressionant i que sap controlar-lo; Krassimira Stoyanova (Amelia Grimaldi-Maria Boccanegra) va cantar d’una manera espectacular, de fet no semblava la mateixa que a Luisa Miller; i Stefano Secco (Gabriele Adorno) no va desmerèixer gens al costat dels altres i va convertir un paper secundari en gairebé un paper principal. Marco Vratogna (Paolo) va començar a agradar-me al segon acte, al pròleg i al primer el vaig trobar força irregular, i a Pavel Kudinov (Pietro, amic de Paolo) pràcticament no el vaig sentir fins al final. Kudinov i Vratogna van ser, almenys per mi, el més fluix del repartiment. El cor, com sempre, espectacular, malgrat que en l’escena de l’entrada al palau del dux potser van cantar amb massa potència i contradeia les iròniques paraules del dux: «És aquesta, doncs, la veu del poble? De lluny tro d’huracà, de prop cridòria de dones i nens…».²

I és que amb aquesta òpera, només val la pena fixar-se en la música i en el cant, perquè l’escenografia és ridícula, una presa de pèl: un cub de miralls amb uns envans que s’obren i es tanquen i res més, excepte les dues grades on seuen els braços del govern de Gènova i, a l’acte segon, un llit amb la copa amb què Paolo enverina Simon: un llit de vellut vermell amb una copa daurada al damunt, que semblava més  aviat el Sant Graal sobre un altar.

Això sí, va tornar a emocionar-me com ho va fer quan la vaig veure en DVD: no coneixia l’òpera, només l’ària d’Amelia que obre el primer acte («Come in quest’ora bruna»³), i la vaig voler veure per familiaritzar-m’hi una mica. Em va emocionar llavors i ahir va tornar a fer-ho. Un nou descobriment verdià reeixit… malgrat l’argument i el decorat.

Notes:
1. A la pàgina de la Wikipedia no hi trobareu la Diavolina, segurament el títol original no deu tenir res a veure.
2. Del llibret publicat al programa de mà del Liceu, traducció de Jaume Creus i del Castillo (p. 133).
3. La versió enllaçada és una interpretació de Victòria dels Àngels; moltes de les àries que «em sonen» ho fan gràcies a un CD d’àries d’òpera interpretades per ella que va ser dels primers que vaig escoltar.

P.S. I a l’entreacte vaig tenir el plaer de conèixer finalment l’altre Ferran, que ja era hora.

Nits d’Òpera, LVI: Le nozze di Figaro, de Wolfgang Amadeus Mozart

Fotografia d'Antoni Bofill

Escena del tercer acte. Foto: Antoni Bofill

La segona òpera de la temporada, de la qual encara hi haurà vuit funcions més, és Le nozze di Figaro, de Wolfgang Amadeus Mozart. És una obra força habitual a tots els teatres d’òpera, però servidor no l’havia vist mai encara i, ho he de reconèixer, tampoc no l’havia escoltada completa —encara que en coneixia els moments principals. I això ha estat, segurament, un dels motius que han fet que gaudís tant la funció de dimarts passat una funció que, amb algun detall de matís, va ser força reeixida.

El muntatge era d’aquells que demostra que amb respecte pel text es pot canviar d’època l’acció d’una òpera sense que l’obra se’n ressenteixi. Canviar el conflicte d’amos i senyors del segle XVIII a començaments del XX no és del tot desafortunat, per bé que potser el missatge crític de Mozart contra la societat de la seva època queda una mica diluït. Le nozze no deixa de ser una opera buffa, d’altra banda, i el to es manté. I aquest introduïré el primer matís: aquest muntatge peca d’estatisme, de poca agilitat, i això es nota molt en algunes escenes en què els personatges canten a peu drets i sense moure’s ni un centímetre, la qual cosa fa perdre força i comicitat.

L’escenografia i el vestuari em van semblar encertats, sobretot la primera: un únic espai que les funcions de tres cambres diferents amb canvis mínims d’atrezzo, i de bosc mitjançant uns envans mòbils amb miralls entre els quals es moven els personatges a l’acte final i els donen llocs on amagar-se. La il·luminació era estranya, amb els personatges il·luminats en determinats moment amb un raig de llum de colors diferents una mica anys setanta, però no molestava.

Però el millor de tot, les veus. La parella principal, Susanna i Figaro, anaven a càrrec d’Ofelia Sala i Kyle Ketelsen. L’Ofelia Sala ja l’he vista altres vegades i em sap greu tornar a repetir el que he dit abans: malgrat tenir una veu bonica i cantar bé, moltes vegades no se la sent (si més no a certa altura).  En Kyle Ketelsen no l’havia escoltat en directe i em va agradar molt més que al Don Giovanni de la Royal Opera House de què parlava fa uns dies, amb un Figaro divertit i una mica murri. També es va mostrar divertida i múrria Sophie Koch en el paper de Cherubino, a part de demostrar tenir una veu fresca i àgil. La Marcellina de Marie McLaughlin també aportà murrieria al paper, sobretot en l’escena de la discussió amb Susanna al primer acte, i vaig trobar correcte Raúl Giménez en el paper de Basilio (només correcte, quina diferència amb L’elisir d’amore de fa tres anys! No havia fet els deures i no havia llegit tot el repartiment abans de començar l’òpera… i no el vaig reconèixer). Divertit el tartamudeix de Roger Padullés (Curzio) i… i no recordo haver sentit res especial en sentir cantar Friedemann Röhlig, sobretot perquè recordo haver-lo aplaudit després d’alguna ària (nota mental: no deixar passat tant de temps entre l’espectacle i la crònica la propera vegada). Però qui de debò va sobresortir va ser Ludovic Tézier com a Comte d’Almaviva i, sobretot, Emma Bell, la Comtessa. Entre ella i Ofelia Sala es notava molta complicitat, almenys com a Comtessa i Susanna, i Bell va oferir alguns dels moments més intensos i també més delicats (quan aprendrà la gent a no tossir a ple pulmó quan un cantant està fent un piano?) de la funció. i destacar per anar acabant Eliana Bayón en el paper, curt però que es va fer notar, de Barbarina.

Em va semblar una bona funció i sembla que han superat alguns dels inconvenients que havien destacat alguns blogaires que ja l’havien vist, com ara la Mei («Le nozze di Figaro #25»), que té l’avantatge o l’inconvenient, segons com es miri, de poder-la comparar amb altres funcions. També n’han parlat en Joaquim («Le nozze di Figaro amb sordina») i en Jaume Radigales («Le nozze di Figaro: un cant al festeig»; «Nozze equilibrades, amb més virtuts que defectes»; i «Segones “Nozze” de primera»).

PD. Sí, avui m’ha quedat una mica de la mena «m’ha agradat perquè és molt bonic»!

Aloma, al Teatre Nacional de Catalunya

Carme Sansa i Julia Möller

Carme Sansa i Julia Moller (foto: David Ruano / TNC)

Encara em balla pel cap la musiqueta amb què entonen a l’Aloma en versió musical la frase leitmotiv de la novel·la: l’amor em fa fantàstic. És clar que encara m’esgarrifo cada vegada que recordo que en aquesta mateixa cançó feien rimar «tonto» amb «toronto»… que no una és mala rima, d’altra banda, només que no és català (podríem dir que és «jonosóctontès»). I tractant-se de l’adaptació d’una novel·la d’una escriptora que estimava i cuidava tant la seva llengua, aquest tonto i algun altre barbarisme dels grossos que s’hi poden sentir tenen més de poca cura i falta de respecte per l’obra de Rodoreda (i pel català) que d’altra cosa. Com deia en Joan Solà aquest dissabte al suplement Cultura de l’Avui: si nosaltres no respectem la nostra llengua, com volem que la respectin els que no hi tenen cap interès?

Però deixem enrere aquest atac de rabiola lingüística i anem per feina. Mentre veia l’espectacle divendres passat no podia deixar de pensar en el prejudici que em va portar, quan vaig saber que es faria un musical sobre Aloma, a pensar que era una idea de bomber i que seria un desastre. I això sense tenir en compte que hi ha grans musicals basats en no menys grans novel·les (pensava en Cabaret, però també en La Traviata… va, deixeu-me passar bou per bèstia grossa i ficar l’òpera al sac dels musicals). I pensava en tot això mentre no podia deixar de repetir-me que Aloma, el musical, és un bon espectacle.

I ho és. Un bon espectacle i una bona adaptació de la novel·la. Curiosament, amb el mateix recurs que es va veure a Un dia. Mirall trencat, de posar en escena alhora el mateix personatge en dos moments de la seva vida. A Aloma, l’Aloma gran que ens explica la història (Carme Sansa) i l’Aloma jove que la viu (Julia Möller); molt ben acompanyades per Josep Julien (Joan), que em sembla que és l’únic que no canta; Anabel Totusaus (Anna); Carlos Gramaje (Robert); Gisela (Coral); Ferran Farruca Frauca (el vell Cabanes); Anna Moliner (Maria), Marc Pujol (Daniel) i la nena Maria Codony (el petit Dani). L’escenografia està ben aconseguida i mostra el petit món d’Aloma (les quatre parets de casa seva) i el vestuari també evoca els diferents mons (el d’Aloma i la seva família, per una banda; el de Coral, per l’altra). I que la música sigui en directe encara fa l’espectacle més interessant. Música (d’Alfonso de Vilallonga) que ret un homenatge als musicals de tota la vida (spoiler: el número de ball d’Aloma i Robert imitant Ginger Rogers i Fred Astaire a Roberta) i a la música popular, amb un cuplet amb totes les lletres i totes les lectures que se n’espera.

Una de les coses que més em va sobtar fou com de diferent havia vist el personatge de Joan quan vaig llegir la novel·la respecte de com el representen a l’obra. Per mi, en Joan és un pobre home que fracassa perquè no es pot enfrontar a unes responsabilitats que li vénen grans; a l’adaptació de Lluís Arcarazo, en canvi, és un personatge més aviat cínic al qual només li importa el que li passi a ell, i que li és igual sacrificar la família si ell se salva. En fi, lectures diferents que no afecten l’essència del drama d’Aloma.

Si no l’heu vista encara i el que hi ha al web del TNC us enllamineix, no us la perdeu. Aquí en teniu un tast: La pantomima de l’amor, cantada per Anna Totusaus, Carlos Gramaje i Julia Möller.

Enllaços relacionats: