Arxiu d'etiquetes: temporada 2007-2008

Nits d’Òpera, LIV: Luisa Miller, de Giuseppe Verdi

Tot i que encara falten alguns espectacles per poder dir que ha acabat la temporada 2007-2008, per alguns de nosaltres aquesta va acabar ahir amb l’òpera de Verdi Luisa Miller. I va ser un tancament d’aquells rodons, no en el sentit que assistíssim a un espectable memorable sinó en el sentit de tancar la temporada amb la darrera funció d’una òpera. La qual cosa fa més difícil parlar-ne, perquè ja n’ha parlat tothom… malgrat que he intentat no llegir res del que se n’ha dit per evitar influències i intertextualitats. És cert que queda un Don Giovanni, encara: fora d’abonament i reposició, a més a més. És la mateixa posada en escena de Calixto Bieito de fa uns anys, que vam veure i no desitjem tornar a veure més. Si no ho dic, rebento.

Però deixem Mozart i les bieitades i anem a parlar del que toca: Verdi i Luisa Miller. Repetiré un cop més que Verdi va ser per mi la porta d’entrada al món de l’òpera, i que La Traviata continua sent l’obra d’aquest compositor que em ve als llavis involuntàriament quan em pregunten quina és la meva òpera favorita. D’aquí que esperi força de qualsevol Verdi que posin al Liceu, encara que no el conegui, i aquesta Luisa Miller em va deixar amb una sensació «si d’acord, però…». M’explico.

Aparentment, Luisa Miller és un drama: Luisa, jove camperola enamorada de Rodolfo, del fill del comte de la contrada, que s’ha presentat al poble d’incògnit. El comte té altres plans per al seu fill i d’acord amb el seu intendent, Wurm, empresona el pare de Luisa i obliga la noia a escriure una nota on diu que no estima Rodolfo, que estima Wurm i que tot ha estat una maniobra per ascendir. Si no ho fa, el pare serà executat. Luisa cedeix, confessa a Federica, promesa de Rodolfo, que no l’estima i la nota arriba «accidentalment» a Rodolfo, que desesperat decideix enverinar-se i enverinar Luisa després de fer-la confessar. Quan sap que és a punt de morir, Luisa confessa la veritat i Rodolfo mata Wurm just abans de morir davant els ulls esgarrifats del seu pare.

Sembla un drama, oi? Doncs excepte en alguna escena al llarg de l’òpera i, sobretot, a l’últim acte, no m’ho va semblar, li vaig trobar poca força dramàtica. Potser perquè els protagonistes triats, Aquiles Machado i Krassimira Stoyanova, quedaven empetitits per la potència de les veus de la resta de personatges (Giacomo Prestia com el comte, Samuel Ramey com Wurm, Roberto Fontali com a Miller, i Irina Mishura com a Federica) i la força del cor i la orquestra… en canvi quan cantaven sols o en duets et posaven la pell de gallina. Potser també per la mateixa estructura de l’òpera, amb molts personatges tots els quals tenen àries, duets, etc., de manera que s’allarga molt el desenllaç del drama. O potser, vés a saber, perquè tenia el dia impermeable a drames i només em va tocar la fibra al final.

Tot això no vol dir que no m’agradés i que no en gaudís, al contrari; però tampoc no crec que guardi aquesta funció al calaix de les funcions memorables (és clar que amb la mala memòria que tinc, això tampoc no vol dir gran cosa).

Quant a la posada en escena, per fi teníem una representació amb un decorat recognoscible i un vestuari més o menys de l’època de l’òpera. El vestuari de les dones del poble, sobretot el de Luisa, em va fer pensar en Heidi durant tota l’òpera, i el decorat en els diorames dels pessebres que cada anys s’exposen a l’església de Betlem de Barcelona, però em van agradar (el veí de la filera del davant encara deu al·lucinar amb aquesta afirmació). Potser l’element més negatiu per als cantants era que el terra no era pla, era ondulat a manera de les ondulacions dels prats, i els pobres havien de combatre amb les pujades i les baixades que hi havia a l’escenari. Això, comentàvem amb el Meu Veí de Butaca, semblava que va afectar sobretot Aquiles Machado.

El resultat global, tanmateix, va ser bo i vam passar una bona vetllada. Excepte en alguns moments puntuals, Luisa Miller no em va semblar del millor de Verdi (potser per aquesta manca de força dramàtica que deia al començament), però tampoc no és com per penedir-se d’haver-hi anat.

I amb aquesta crònica tan personal com sempre, acaben les cròniques de la temporada 2007-2008 del Gran Teatre del Liceu i tanquem les Nits d’Òpera fins al setembre.

PD. En posar les etiquetes veig que ja havia parlat de Machado i Stoyanova: el primer no em va semblar gran cosa quan el vaig sentir a Madama Butterfly, i la segona em va semblar bastant més,a Otello, almenys si tenim en compte les paraules que vaig escriure, que no pas ara. En fi…

Technorati Tags:

Nits d’Òpera, LIII: Die Walküre, de Richard Wagner

Ahir hi va haver al Liceu la primera de les dues representacions en versió concert de Die Walküre de Richard Wagner, el reclam principal de la qual era la presència en el paper de Siegmund del tenor Plácido Domingo, acompanyat de Waltraud Meier (Sieglinde), René Pape (Hunding), Alan Held (Wotan), Evelyn Herlitzius (Brünnhilde) i Jane Henschel (Fricka).

La representació començà uns deu minuts tarda amb un rebuda excepcional dels protagonistes del primer acte, Meier i Domingo, i del director de l’orquestra, Sebastian Weigle (que es va emportar una considerable esbroncada d’una petita però sorollosa part del públic). Passada l’ovació inicial va començar a sonar les primeres notes del preludi inicial de la que seria, per mi, una representació plena d’emoció —semblarà que exagero quan ho dic, i no: més d’una vegada se’m va posar la pell de gallina. A més, tot i ser en versió concert, hi va haver una mena de semiescenificació, ja que els cantants no estaven quiets i representaven l’òpera, encara que fos sense vestuari, escenografia ni attrezzo.

Només he escoltat Plácido Domingo en viu dues vegades, aquesta i al Parsifal que cantà la temporada 2004-2005, i tant aquella vegada com aquesta m’ha deixat embadalit la seva presència a l’escenari i, sobretot, la seva veu, potent i segura encara. Al seu costat destacava Waltraud Meier, de veu també potent i amb un timbre bellíssim, que va oferir la millor actuació (amb Domingo i Pape) de la representació. Em deixava Pape per al final, no perquè m’agradés menys (al contrari, les veus greus són les que més m’agraden) sinó com a tanca del trio. També em van agradar força Henschel i Held i em va desorientar Herlitzius: una veu potent que desapareixia en els tons greus, i amb uns aguts estranys, gairebé desagradables quan els portava als extrems a què l’obliguen els crits de valquíria. Les valquíries també em van deixar un regust estrany, ja que en algun moment semblava que no anaven a l’hora. Però en general va ser una representació per recordar —o així em va semblar.

Malauradament, durant tot el primer acte es va sentir un brunzit força desagradable provinent d’algun aparell del teatre. No vaig ser l’únic a sentir-lo, ja que a l’entreacte poc després que ho comentés amb una acomodadora, un senyor se li va acostar amb la mateixa queixa. Per sort, al segon acte ja no se sentia el soroll i això ajudà a que gaudíssim encara més de la música.

La representació acabà amb una llarguíssima ovació dirigida als cantants i una sonora esbroncada contra el director i l’orquestra. No valoraré avui aquesta esbroncada, perquè no tinc elements per dir si era o no justa: en tot cas, si interessen els motius que la van provocà, podeu passar-vos per cal Ximo que ho explica molt bé («Die Walküre al Liceu: entre el cel i el infern»).

Enllaços relacionats:

Nits d’Òpera, LII: Death in Venice, de Benjamin Britten

Ahir s’estrenava al Liceu l’última òpera que va escriure Benjamin Britten, Death in Venice, dintre d’aquesta mena de «cicle fantasma» que el Liceu està dedicant a aquest compositor. El títol segur que us sona, ja que l’òpera és una adaptació de la novel·la de Thomas Mann La mort a Venècia, de la qual hi ha també una famosa adaptació cinematogràfica de Luchino Visconti, Morte a Venezia, interpretada per Dirk Bogarde.

A grans trets, l’argument és el següent: el prestigiós i reconegut escriptor Gustav von Aschenbach pateix una crisi de creativitat i decideix anar a passar uns dies a Venècia. Allà ensopega amb una família polonesa, en el fill de la qual, Tadzio, veu l’encarnació de la bellesa. El camí d’Aschenbach per acceptar el veritable significat dels seus sentiments envers el noi no serà fàcil, ja que ha de lluitar alhora amb els seus remordiments, amb l’excessiva intel·lectualització a què sotmet els sentiments i la bellesa, i a l’ambient opressiu i groller de la ciutat de Venècia, on s’estàn una epidèmia de còlera. El final, de tots conegut, és la mort de l’escriptor, incapaç d’haver manifestat els seus sentiments envers el noi.

L’òpera està dividida en dos actes, disset escenes en total, i comença a Munic, amb Gustav von Aschenbach (Hans Schöpflin) assegut a la seva taula en plena crisi (en realitat, segons el llibret, està passejant per un cementiri als afores de Munic. Bé) i se li apareix un estrany personatge (Scott Hendricks), una mena d’alter ego que l’acompanyarà al llarg de l’òpera encarnat en diferents personatges, que evoca un paisatge del sud que fa que Achenbach decideixi anar a Venècia. La major part de l’òpera és un monòleg, el monòleg interior amb què Aschenbach mostra les seves angoixes i els seus dubtes i els sentiments envers Tadzio (Uli Kisrch). Els escassos diàlegs que hi ha els manté amb aquest personatge multiforme que tant aviat és un viatger, com un gondoler, com un vell presumit. Malgrat la presència del cor i d’una veu que acompanya, en els somnis d’Aschenbach, els jocs dels nois a la platja (Apol·lo, interpretat per Carlos Mena), el pes de l’òpera recau en el personatge principal i en la música.

Els dos cantants em van semblar més que correctes, igual que la posada en escena (tot i que en algun moment em va recordar Die tote Stadt, cosa potser no gaire estranya tenint en compte que eren el mateix director d’escena i el mateix escenògraf). Tanmateix, em va semblar que hi havia algunes escenes molt semblants a escenes de l’adaptació cinematogràfica, com ara el passeig per Venècia de la família polonesa seguida per Aschenbach; també el vestuari em recordà fortament la pel·lícula. Si hagués de destacar alguna cosa de l’òpera que m’impressionés, seria el personatge d’el viatger, aquest personatge multiforme que de seguida vaig associar a la mort, associació que vaig veure confirmada en l’escena en què apareix com a gondoler: més que un gondoler semblava Caront portant un mort a l’Hades. Que és l’associació que fa el mateix Aschenbach:

Yes, he rowed me well.

But he might have done for me,

Rowed me across de Styx

And I should have faded

Like echoes in the lagoon

To nothingness.

Això potser és molt evident pels que coneguin l’òpera; en el meu cas era la primera vegada que la veia i ha aconseguit, a diferència d’altres òperes, que em fixés força en tot el discurs. Potser la manca d’elements escènics i la concentració de l’acció (inacció, més ben dit), afavoreix més la reflexió.

Com sempre, al final hi va haver algun (un!) desacord manifestat amb uns aücs que s’anaven repetint regularment i dirigits contra tots els que havien participat a l’òpera, però la reacció majoritària va ser positiva, amb força aplaudiments que es van allargar una bona estona.

Enllaços relacionats:

Technorati Tags:

Nits d’Òpera, LI: Tannhäuser, de Richard Wagner

Un dels avantatges de no veure les primeres funcions d’una òpera és que cantants i orquestra han tingut temps d’anar polint els problemes que hagin sortit a les primeres funcions. Tanmateix, també hi ha desavantatges: les primeres crítiques ja han sortit i si no has tingut prou força de voluntat per evitar-les, vas a la funció amb una idea preconcebuda i unes expectatives que a vegades es confirmen i a vegades no. En aquest cas, els comentaris que havia llegit eren força favorables als cantants i al muntatge (n’havien parlat en Wimsey, en Ximo, la Mei i en Jaume Radigales) i reconec que la sensació final va ser, també, positiva.

Pel que fa al repartiment, poca cosa puc afegir al que ja s’ha dit. Dijous vam tenir la sorpresa que el tenor que havia de cantar el paper de Tannhäuser, Robert Gambill, estava malalt i va ser substituït per Peter Seiffert, que malgrat les reticències del meu veí de butaca, va arribar al tercer acte amb les forces intactes i fins i tot em va semblar més brillant que al començament. Petra Maria Schnitzer em va agradar, tot i que en algun moment amb prou feines se la sentia, i em va decebre Bo Skovhus, de qui tenia un record millor: Die Tote Stadt. De la resta del repartiment només destacaré Béatrice Uria-Monzon i Vicente Ombuena, no perquè els altres no cantessin bé, sinó perquè em van sorprendre, sobretot Vicente Ombuena, i això que no era la primera vegada que el sentia cantar.

L’escenografia no m’ha acabat de fer el pes. La tendència actual —i sembla que futura, perquè no hi ha indicis que hagi de canviar— és la dels escenaris buits i en aquest cas s’acompleix en el primer i el tercer actes, que transcorren en un escenari buit on només hi ha un matalàs i un cavallet de pintor. El del segon no era tan minimalista, però em sonava a «ja vist», potser també en part pel moviment escènic: l’escena de l’acte de fe del Don Carlos, amb entrada de cantants per platea inclosa. En canvi, la conversió dels músics, els minnesänger orignals del llibret wagnerià, en pintors no resta credibilitat a la història ni més inversemblança que convertir un torneig de cant en un concurs de pintura.

La sorpresa més gran, però, va ser descobrir que coneixia més fragments d’aquesta òpera del que pensava, malgrat que no sabia que pertanyien a Tannhäuser. Què hi farem, sempre s’aprèn alguna cosa nova. I el moment més estrany, després del final de l’òpera: després d’haver-nos tingut tot el segon acte amb els llums de la sala encenent-se i apagant-se, un cop va caure el teló no es van encendre el llums i els cantants van sortir a saludar… i van continuar sortit quan la major part del públic ja havia marxat, sense que al teatre ningú encengués els llums de la sala. Va ser com si s’hagués produït un desajust entre unes expectatives de llargs aplaudiments i la realitat.

Enllaços relacionats: Tannhäuser (Gran Teatre del Liceu)

Technorati Tags:

Nits d’Òpera, L: concert Händel

David Daniels, malgrat que no és el meu contratenor favorit ni el primer que vaig escoltar —honor que s’emporten, respectivament, Andreas Scholl i Derek Lee Ragin—, sí que és el que va fer que m’interessés per aquesta corda gràcies a un Rinaldo enregistrat a Munic el 2001. Posteriorment, he pogut escoltar altres contratenors en directe, entre ells Daniels mateix a A midsummer’s night dream de Britten fa tres anys al Liceu, però malgrat tot segueixo preferint Andreas Scholl (encara que em podeu retraure que mai no l’he escoltat en directe), per bé que reconec que en aquesta preferència hi intervenen altres factors que van més enllà de l’aspecte musical i no tenen res a veure amb el cantant. I la Lisa Saffer ni l’havia sentida anomenar, malgrat haver cantat a l’Ariodante de fa dos anys —la Dalinda que jo vaig veure va ser Elena de la Merced. Tant és així que ni tan sols m’havia plantejat d’anar a aquest concert, fins que, després de veure Elektra i tornar a veure que el programa era tot Händel, una altra passió, vaig decidir d’intentar anar-hi: per sort, encara quedaven entrades.

El concert constava de dues parts iguals: introducció orquestral a càrrec de l’Orquestra de Cambra, quatre àries (dues per cantant) a cada part i un duet com a tancament (el de Rodelinda i Bertarido a la primera part; el de Cèsar i Cleòpatra a la segona). Com a bisos, el duet de Theodora i Dydimus («To thee, to thee») de l’oratori Theodora i el final de L’incoronazione di Poppea de Monteverdi. En Ximo en va fer un llarg i complet comentari en ocasió del primer concert: «Händel en majúscules: Daniels i Saffer al Liceu». El concert m’ha agradat, i totes les prevencions que pugués tenir contra Daniels han desaparegut, no per art d’encantament, sinó per l’art de la seva veu. Ja des de la primera ària que ha cantat («Va tacito e nascosto», de Giulio Cesare) ha demostrat el domini i la bellesa de la seva veu, encara que sens dubte els dos millors moments del contratenor han estat «Dell’ondoso periglio… Aure, deh, per pietà» i a la pirotècnica «Furibondo, spira il vento». Lisa Saffer m’ha agradat, és una cantant expressiva i amb bona veu, però m’ha deixat una mica fred quan ha cantat «Lascia ch’io pianga», una ària si es canta bé s’ha de ser de suro perquè no et provoqui ni una mica de pessigolleig: doncs res. És la primera vegada que escolto aquesta ària sense que em provoqui una mica d’emoció. Almenys he rigut una mica amb «Myself I shall adore», gràcies a la seva expressivitat i gesticulació. En canvi, als duets han estat ben cordinats i les seves veus combinaven perfectament; fins i tot diria que es notava una certa complicitat entre els dos cantants.

En resum, ha valgut la pena anar-hi i espero que no triguem gaire a tornar a gaudir de la veu de Daniels al Liceu.

Nits d’Òpera, XLVIII: Lucrezia Borgia, de Gaetano Donizetti

Després de llegir la crònica d’en Ximo («Lucrezia Borgia segons Edita Gruberova») poca cosa més queda per dir. La nit prometia; encara que fos en versió concert, l’òpera de Donizetti Lucrezia Borgia comptava amb veus de primera fila: Edita Gruberova en el paper de Lucrezia, Josep Bros en el de Germanno, Ewa Podles en el de Maffio Orsini, Ildebrando d’Arcangelo com a Alfonso d’Este (debutava al Liceu, vegeu el comentari d’en Ximo), a més de Roger Padullés, de Jordi Casanova, Alberto Feria, Francisco Javier Santiago Heras, Roberto Accurso, Bülent Kulekçi i Balint Szabo. El públic que hi va assistir (el teatre estava pràcticament ple), anava majoritàriament a veure i sentir cantar la Gruberova (fins i tot va aparèixer, al final de la representació, una pancarta que deia «Edita simply de best» amb lletres de colors sobre un llençol blanc i que la Gruberova no va veure fins que la Podles l’hi va assenyalar); al final, ni tan sols van deixar que l’orquestra acabés de tocar les últimes notes: tan bon punt la Gruberova va acabar de cantar, bona part del públic es va posar a cridar i a aplaudir (cosa que va provocar un considerable disgust a la veïna de butaca, ja considerablement emprenyada pels nombrosos atacs de tos que va patir la sala, que es va girar cap a mi i em va dir “es que oyen el piñol y hala, a aplaudir, sin dejar que los otros disfruten de la música”).

I la veritat és que veure actuar la Gruberova és un espectacle, encara que ja no s’arrisqui tan com abans —coses de l’edat, suposo— i malgrat que faci amb els papers que canta el que li doni la gana per ajustar-los a la seva manera de cantar. Al seu costat, els altres cantants corren el risc de quedar eclipsats, però afortunadament ahir això no va passar: Josep Bros, Ewa Podles i Ildebrando d’Arcangelo es lluiren i foren, al meu parer, superiors a Gruberova. He de dir, de repetir (perquè ja ho he dit sovint), que les veus greus cada vegada m’agraden més, sobretot mezzos i barítons; i ahir, entre Podles i D’Arcangelo en vaig tenir una bona dosi: de fet, són amb Bros els que més em van agradar.

Peròs i malgrats a banda, va ser una nit d’aquelles que segur que no oblidarem cap dels que hi vam assistir.

Apunt frívol: visca els baix-barítons! (amb tots els respectes per la resta…)

Ildebrando d’Arcangelo, imatge de IMG Artists

Feu clic a la imatge per veure una biografia del cantant i la imatge més gran.

Nits d’Òpera, XLVII: Elektra, de Richard Strauss

No fa gaire em deia una amiga que fa molt que no parlo d’òpera al blog, i tenia tota la raó. Per diverses raons, les últimes vegades que hauria d’haver-hi anat (a La Cenerentola, que tenia moltes ganes de veure, i al concert Stravinsky-Brahms de fa poc) a última hora van sorgir imprevistos que em van impedir d’anar-hi. Per sort, res no ha impedit que pogués anar a la funció d’ahir dijous de l’Elektra de Richard Strauss i res no impedirà que vaig aquesta nit a la Lucrezia Borgia de Donizetti.

No coneixia aquesta òpera d’Strauss: n’hi l’havia vista abans, si l’havia escoltada. Sí havia vist Ariadne auf Naxos i no mal predisposat, ja que aquesta m’havia agradat. La mica d’aprensió que tenia era fruit de les crítiques i comentaris que han anat apareixent des de la primera funció, sobretot les que tenien a veure amb la posada en escena, l’escenografia i l’actuació d’Eva Marton. Però anem a pams i no comencem a barrejar, que si no això es convertirà en un poti-poti.

Elektra és l’adaptació de la tragèdia clàssica de Sòfocles feta a través de l’adaptació que en féu Hugo von Hofmannsthal per al teatre. La història d’Electra és una història de violència, d’odi i desig de venjança: Electra viu al palau dels Atrides, la seva família, amb la seva germana Crisotemis, la seva mare Clitemnestra i el marit d’aquesta, Egist. Només té un desig, venjar la mort d’Agamèmnon, el seu pare, que va ser assassinat per Clitemnestra i Egist, i per això vaga pel palau, ferotge i mig embogida, esperant el retorn d’Orestes, el seu germà, perquè porti a terme la venjança. Però el que arriba és un missatger amb la notícia de la mort d’Orestes i Electra decideix portar a terme la venjança ella mateixa. El missatger és Orestes, però; descobreix la seva veritable identitat a Electra i porta a terme la venjança. Electra, alliberada i exultant de felicitat, es posa a ballar per celebrar-ho, però el seu cor no pot suportar l’esforç i la tensió i mor.

En la representació d’ahir, Deborah Polaski feia el paper d’Electra; Eva Marton el de Clitemnestra; Ann-Marie Backlund el de Crisotemis; Albert Dohmen el d’Orestes, i Graham Clark el d’Egist. Van cantar molt bé, sobretot em va sorprendre la força d’Ann-Marie Backlund, capaç de fer sentir la seva veu per sobre de l’orquestra. No recordava l’actuació de la Deborah Polaski a Götterdämmerung fa uns anys, però llavors sembla que em va entusiasmar força: ahir no em va desagradar, però en algun moment, no sé si per exigència del personatge, se’m va fer una mica desagradable sentir-la. Clark té un paper molt petit i Dohmen em va agradar molt, amb aquella seva veu profunda. I Eva Marton. D’Eva Marton se n’ha parlat molt aquests dies, i no pas sempre positivament: que si ja no té veu per segons quins papers, que si més que cantar recita i crida, que si gira que si tomba. Amb aquestes idees al cap, pensava que veuria una mala actuació d’una cantant que seria millor que es retirés de segons quins papers i suposo que això va fer que al final la sensació que tingués fos: doncs déu-n’hi do, per estar tan malament! La veritat és potser sí que en algun moment li faltava potència i que en algun moment parlava més que no pas cantava, però no va estar tan malament (de fet, n’he sentit cantar pitjor estant en plena forma…). És clar que no tinc cap punt de referència, perquè era la primera vegada que sentia cantar Eva Marton i no sé com ho feia abans…

L’altra qüestió era la posada en escena. En lloc del palau dels Atrides l’acció transcorre en una mena de camps de concentració o de presó, on les serventes del palau s’han convertit en guardianes de presó i infermeres. És una constant canviar l’època en què transcorren les òperes i traslladar-les al món contemporani, no sé si amb la idea de fer-les més properes al públic o amb la idea de demostrar que hi ha conflictes, valors i sentiments que són universals i que van més enllà d’èpoques i societats; això a vegades funciona i aporta noves lectures a les històries que es representen i a vegades no. I al meu parer aquesta és una d’aquestes últimes vegades: el missatge de la història d’Electra hauria estat igual de fort, de punyent, de dramàtic, de violent, si s’hagués mantingut l’acció en un palau de la Grècia antiga.

Sigui com sigui, afortunadament aquesta va ser una d’aquelles funcions en què cantants i músics aconsegueixen que puguis prescindir de la resta d’elements de la representació sense que això disminueixi ni una miqueta la intensitat del gaudiment.

I si algú vol veure Elektra i no vol comprar-se una entrada, la funció del proper dilluns es podrà veure en directe als cinemes Cinesa, pes 14 €: «Retransmissió en directe de l’òpera Elektra als cinemes Cinesa».

Per cert, sembla que el Liceu comença a prendre’s seriosament els problemes que ocasionen els nombrosos i sorollosos atacs de tos que acompanyen habitualment les òperes. Al fullet que acompanya el programa de mà, en aquesta ocasió hi han afegit un parell de línies en negreta sobre la tos: «Els estossecs i altres sorolls poden desconcertar els intèrprets i molestar la resta del públic. Un mocador atenua la intensitat d’una simple tos». Ja veurem si això ajuda…

Enllaços relacionats:

Nits d’Òpera, XLVI: recital de Juan Diego Flórez

La intensitat dels aplaudiments amb què es rep un cantant quan surt a l’escenari, pel que he pogut comprovar, acostumen a ser un indici de què permetrà el públic que el cantant faci o deixi de fer. I els aplaudiments d’aquesta nit quan ha sortit Juan Diego Flórez a l’escenari del Liceu deien que era igual com ho fes, que ja tenia el públic a la butxaca. Era així, sí, però a més ha fet un recital magnífic, malgrat que l’altíssima temperatura que feia a la sala (no exagero si dic que jo estava suant de valent) ha estat a punt d’espatllar-ho tot: a punt d’acabar la primera part del recital, Flórez s’ha disculpat, ha fet referència a la sequedat de l’ambient i la calor, i s’ha retirat un moment, per tornar en plena forma uns minuts més tard.

El recital ha consistit en cançons de Mozart, Bellini, Rossini i Tosti, acompanyades d’àries d’òperes de Bellini, Rossini i Donizetti, i dues àries de sarsueles Reveriano Soutullo i Juan Vert (El último romántico) i Amadeu Vives (Doña Francisquita). Si les primeres peces ja havien donat el to del que ens esperava, la resta ha acabat de reblar el clau perquè el recital fos una meravella, amb un Flórez segur de si mateix i donant el màxim al públic (inclosos els truquets dels cantants per guanyar-se el públic). Al final, quatre bisos: «La donna è mobile» de Rigoletto, aguantant la nota final mentre feia gestos com dient «què, acabo o no?»; «Ah! Levé-toi, soleil!» de Roméo et Juliette; «Pour mon âme» «Ah! Mes amis, quel jour de fête» de La fille du regiment; i un ària de Lucrezia Borgia que, segons ha dit, no s’acostuma a cantar i només ho feia l’Alfredo Kraus, «T’amo qual s’ama un angelo», bellíssima ària amb què ha posat el punt i final al recital. Un recital que, si hagués estat pel públic, hauria continuat tota la nit, però els aplaudiments només han aconseguit que el Juan Diego Flórez sortís a saludar quatre o cinc vegades.

En resum, un recital d’aquells que seran difícils d’oblidar.

 

Technorati Tags:

Nits d’Òpera, XLV: Aida, de Giuseppe Verdi

El Gran Teatre del Liceu sembla disposat a reposar Aida, l’òpera que Verdi va escriure per encàrrec del governador d’Egipte Ismail Pasha, amb l’escenografia pintada per Josep Mestres Cabanes als anys cinquanta de tant en tant. És una aposta per una manera de presentar l’òpera avui superada pels muntatges minimalistes o tecnofuturistes amb què se’ns obsequia actualment, però tot i tenir un aire carrincló encara funciona i té un cert encant, l’encant de les coses passades de moda però que encara conserven la capacitat d’atreure i de seduir. No és, és clar, un tipus d’escenografia que aprofiti tots els avenços tècnics de què disposa el teatre barceloní després de la seva reconstrucció i limita força la mobilitat dels cantants —sobretot a les grans escenes de multituds—, però, vés per on, et diuen que ets a Egipte i veus Egipte a l’escenari. El vestuari acompanya els decorats, és clar, amb uns egipcis força kitsch farcits de lluentons i teles daurades. Malgrat tot i malgrat ja haver vist abans aquest muntatge, continua agradant-me i encara el tornaria a veure. Ni que sigui per recordar que l’òpera no s’ha representat sempre com es fa actualment, en escenaris mig buits que poden representar qualsevol època i qualsevol indret.

L’atracció de la funció, a part de l’escenografia, se centrava sobretot en les veus principals: quatre aides, quatre Amneris, tres Radamès i noms com Elisabetta Fiorillo i Dolora Zajick entre les Amneris, Fiorenza Cedolins entre les aides i Roberto Alagna entre els Radamès, sense comptar l’Amonasro de Joan Pons. A la funció d’ahir havien de cantar els papers principals Roberto Alagna, Fiorenza Cedolins i Elisabetta Fiorillo, però la senyora Cedolins té, segons la informació del teatre, un hematoma a les cordes vocals i va ser substituïda per la soprano xinesa Hui He.

D’en Roberto Alagna segur que n’heu sentit a parlar fins i tot si no sou aficionats a l’òpera, perquè és un d’aquells cantants més coneguts fora de l’òpera per la seva manera de ser que pel que canta. Sense anar més lluny, no fa gaire va abandonar una funció d’Aida a la Scala de Milà enfadat perquè part del públic l’esbroncada (versió resumida i poc acurada perquè us situeu). No canta malament, però la veritat és que em va semblar que la veu li sortia escanyada i que no donava de si tot el que podia. Va cantar correctament i a part d’alguns esbroncada després de «Celeste Aida», va rebre els aplaudiments que li tocaven. L’Elisabetta Fiorillo ja l’havia sentit cantar abans, però no recordo que em donés la sensació que alguna cosa no anava a l’hora i d’irregularitat que em va donar ahir. Potser el problema, al capdavall, va ser Aida: la soprano xinesa Hui He que va ser sens dubte el millor de la representació, amb una veu plena de bells aguts i pianos subtils que es va ficar el públic a la butxaca. I com a punt de comparació, la resta perdien tots, menys el cor, tan bé com sempre.

On és Sonsy? L’altre centre d’atenció de la nit era intentar reconèixer Sonsoles Espinosa al segon quadre de l’acte segon (la rebuda triomfal dels soldats egipcis, que es, amb Celeste Aida, una de les parts més conegudes d’aquesta òpera). I no va ser difícil, malgrat quedar força amagada la major part del quadre.

 

Articles relacionats: «Una tarda a l’òpera».

Enllaços relacionats: Aida al web dels Amics del Liceu.

Technorati Tags:

Felicity Lott al Liceu

La soprano anglesa Felicity Lott oferí un recital dimecres passat al Liceu, dins de la programació de la temporada 2007-2008, titulat «Dones caigudes, esposes virtuoses». Com diu Nona Arola i Vera al text del programa,

ens convida una passejada de la mà de dones que, per un motiu o altre, han despertat la inspiració de compositors molt diversos. No som pas, doncs, davant un programa estructurat per estils o èpoques, sinó per arguments i continguts literaris.

I és així. El recital va ser un viatge per el temps i l’espai de la mà de la soprano per mitjà de cançons que explicaven, en la veu d’una dona o no, diferents aspectes de les vides de dones, reals o imaginàries, que han poblat la música occidental des del segle xviii al xx. Així vam poder sentir cançons de Haydn i Mozart, al costat d’altres de Brahms i Schumann, i d’altres de Kurt Weill i Noel Coward, per esmentar-ne només alguns dels més coneguts.

El recital començà amb una cançó de Kurt Weill amb text de Bertolt Brecht, Nanna’s Lied, en què una dona explica com va acabar exercint la prostitució, per saltar cap a Haydn immediatament. Si destaco el començament és perquè em va cridar força l’atenció sentir aquesta cançó en una cantant d’òpera, després d’haver-la sentit sempre en la veu d’Ute Lemper, però sobretot perquè associo sempre les cançons de Brecht i Weill amb Lotte Lenya, ja que les vaig conèixer en un enregistrament fet per aquesta cantant austríaca —força oblidada, em sembla, tot i que potser molts la recordareu com l’exagent del KGB Rosa Klebb de la pel·lícula de James Bond Des de Rússia amb amor. Algunes de les cançons de Brecht i Weill també les ha cantades Marc Almond, com Surabaya Johnny.

Tornant al recital, la primera part va començar i va acabar amb cançons de Kurt Weill, passant per Haydn, Mozart, Schumann, Brahms, Hugo Wolf, Richard Strauss, Herbert Hughes, Arthur Bliss i l’arranjament d’una cançó popular fet per Benjamin Britten. En aquesta primera part ja es va notar la voluntat de la cantant d’oferir no només un recital de cançó, sinó una actuació més aviat de cabaret a la manera de Lemper, cantant i actuant d’acord amb els personatges que protagonitzaven les cançons, sobretot en les cançons més còmiques. La vis còmica, per anomenar-la d’alguna manera, de la cantant es va fer palesa a la segona part del recital, sobretot en les cançons de Noël Coward, Francis Poulenc i Murray Grand, en què va aconseguir arrencar més d’una riallada del públic. A l’entreacte s’havia anunciat que la soprano patia una faringitis —cosa que no m’estranya gens, atès el fred que feia al teatre—, però això no es va notar gaire durant la segona part del recital; potser només al final, en què només va oferir un bis (una altra cançó arranjada per Benjamin Britten).

No és però el tipus de recital adient per una sala com la del Liceu; possiblement hauria estat encara millor al Foyer, però tot i això Felicity Lott va connectar amb el públic i va oferir un recital prou càlid com per fer oblidar la gelor de l’aire condicionat.

En Roger Alier corria per allà, també, i a la seva crítica (apareguda a La Vanguardia del 12 d’octubre, a la pàgina 43) destaca que Felicity Lott és «una perfecta combinación de cantante y actriz y muchas más cosas […] ágil, elegante y eminentemente comunicativa […]» i que «aunque no es una artista de exhibiciones vocales, sino de elegancia y matices, aunque no dejó de interpretar algunas canciones de complicadas exigencias». Una de les quals era, em sembla, el bis de Britten que va oferir.

 

Technorati Tags: