Arxiu d'etiquetes: temporada 2004-2005

Nits d’Òpera, XXV: Turandot, de Giacomo Puccini

Intento veure la funció sense fer gaire cas de les crítiques pel canvi del final de l’òpera i, quan el veig, el trobo coherent: Turandot, personatge cruel i fred, responsable d’un munt de morts, és destruïda en descobrir l’amor. Aquest, en lloc de redimir-la de les morts que ha provocat, la fa perdre el seu poder sobre els homes; el seu orgull de filla del cel és ferit de mort, i això la porta al suïcidi. Un final tràgic per una òpera que, excepte per les intervencions còmiques —més aviat tragicòmiques— dels tres ministres Ping, Pang i Pong al primer i al segon acte, és tràgica. Sabran tots els que critiquen aquest final que Núria Espert ha decidit per a la seva Turandot que l’altre final tampoc no és de Puccini? El compositor morí que encara no havia acabat l’òpera; l’última escena que havia escrit era la de la mort de Liù. A mi em sembla més coherent amb el personatge aquest final que vam veure, que no pas el final feliç tradicional.

El muntatge em va agradar, és espectacular, sobretot l’entrada de l’emperador per a l’escena dels tres enigmes. Les parts del cor van ser excel·lents, no tant les dels cantants principals: Richard Margison (Calaf), a qui amb prou feines podíem sentir quan el cor cantava o l’orquestra tocava amb força, va començar una mica malament, encara que després va anar millorant. Però ens va torturar durant tota la funció cridant una tal Txurandotx que ningú sabia qui era… Alessandra Marc (Turandot) té un veu potent i madura, però irregular i no aconseguia controlar els aguts (almenys al començament). A més, tenia força problemes per pujar i baixar les escales per on s’havia de moure, ja que és una persona considerablement grassa. Burak Bilgili (Timur) va brodar la seva part, com Lluís Sintes (Ping), el millor dels tres ministres de la cort: Francisco Vas (Pang) i David Alegret (Pong) no van cantar malament, però no van destacar gaire. La que va brillar i es va emportar l’ovació més gran de la nit va ser Cellia Costea, impressionant en el paper de Liù tot i algun problema al primer acte.

I amb això s’acaba la temporada, així que fins passat l’estiu no tornaré a donar la tabarra amb aquest tema. Per cert, la propera temporada més Puccini: Madama Butterfly.

Més sobre Puccini a Centro Studi Giacomo Puccini i a Pucciniana.

Nits d’Òpera, XXIV: Jenufa, de Leoš Janá?ek

Feia dies que escoltava Jenufa, de Leoš Janá?ek, per anar-la coneixent i superada l’estranyesa inicial, anava gaudint més i més de l’obra, de les parts de Laka, del personatge de Kostelni?ka, del drama de Jenufa… Perquè encara que tingui un final feliç, aquesta òpera no és sinó un drama: el de la dona enamorada d’un home que l’abandona tot i estar embarassada, el de la mare que decideix matar el nadó de la seva filla impel·lida per la por al rebuig de la comunitat, el de l’enamorat no correspost i menystingut per la pròpia família. I vam veure un drama, amb els cantants completament entregats als papers que els tocava representar: Viorica Cortez com l’àvia cega; Anja Silja impressionant i corprenedora com la torturada Kostelni?ka; Amanda Roorcroft en el paper de la innocent i dissortada Jenufa; Peter Straka, que va substituir Miroslav Dvorski a última hora, com a Laka; i Atilla B. Kiss, que va fer el paper que tenia assignat Straka, el de Števa. Deia la Nau que aquest any estem tenint sort amb els tenors, i aquests dos van confirmar aquesta impressió amb interpretacions potents i belles veus. La cridòria al final de l’òpera va ser apoteòsica, i no era per menys. Sobretot quan van sortir a saludar Anja Silja i Amanda Roorcroft.

La meva amiga I m’havia dit pocs dies abans que li havia semblat «fabulosa»:, i tenia raó. Però hi ha autors que sembla que no atreguin, i dijous el teatre no era ple. Era bastant buit, de fet, potser perquè el repartiment no era el principal i no hi cantava Eva Marton. Però sigui com sigui va ser una gran representació.

Fauna liceista: Conegut que et veu i no només no et saluda, sinó que fa veure que no t’ha vist i se’n va pràcticament corrent.

Nits d’Òpera, XXIII: A midsummer night’s dream, de Benjamin Britten

No sé si s’acomplirà la previsió, però la buidor del cafè del Liceu fa pensar que no hi haurà gaire gent a la sala. Si no recordo malament, a les altres representacions de Britten tampoc no aconseguiren gaire públic. I no serà perquè en aquesta A midsummer night’s dream no hi hagi bons cantants —el contratenor nord-americà David Daniels i la soprano valenciana Ofèlia Sala—, ni perquè les crítiques hagin estat dolentes —la de Roger Alier de la setmana passada era elogiosa, encara que deia que el primer acte era una mica avorrit—, sinó que diria que és més aviat perquè l’òpera contemporània costa una mica al públic. Ja ho veurem. De moment, sec al cafè, esperant el moment de pujar, mentre prenc aquests apunts i observo la gent que va arribant.

I vaig demanant, a qui sigui que s’encarrega d’aquestes peticions, que no m’agafi un atac de tos enmig de la representació. No és broma, no: que porto un refredat a sobre que m’ha convertit en una arma biològica amb potes, i que en aquest punt de la seva evolució es manifesta en: una percepció atenuada dels sons, una considerable pèrdua líquida per les fosses nasals i tos de gos. O cavernosa. De fet, l’estat ideal per cantar el tercer acte de La Traviata. Si fos soprano, és clar. I si sabés cantar, també.

I sí, el primer acte es fa una mica avorrit, tot i les magnífiques veus del repartiment. Una mica fluix en Daniels, no que canti malament, sinó que no sembla tenir una veu gaire potent: si canta sol el sentim bé, però a la que canta a duo amb l’Ofèlia Sala o acompanyat de l’Escolania de Montserrat, costa de sentir-lo. La soprano valenciana cada vegada que la sento m’agrada més. Però fer seguits dos actes de cinquanta minuts sense entreacte és una mica massa dur… més per a mi, que de cop i volta em converteixo en un d’aquells tossidors que tan he blasmat en altres ocasions: a la mitja hora de funció començo a nota una coïssor al coll que va augmentant d’intensitat, i per molt que intento convènce’m que no tinc tos i que no tossiré, al final he de tossir. No serà l’única vegada, però he criticat prou per saber com fer-ho i quan fer-ho perquè no es noti massa.

Al segon acte es va animant l’acció, i al tercer el públic riu i tot amb la representació de la comèdia de Píram i Tisbe, molt divertida. El muntatge remarca força el contingut sexual de l’obra, i al segon acte em sorprèn força veure que en Bottom, convertit en ase i vestit amb uns calçotets d’aquells de cos sencer, mostra una considerable dotació ubicada al camal esquerra dels calçotets. Primer penso que el pobre cantant, amb tan de fregament, ha tingut una reacció prou natural, d’altra banda, però cap al final el mateix text fa veure que no, que era un postís… Ja deia jo que la soprano s’ho prenia amb molta naturalitat! El més divertit de tot, però, va ser l’únic paper parlat d’aquesta òpera, que és el del personatge de Puck, interpretat per Emil Wolk.

Ara, a l’entreacte la sala, que no era plena al començament, va buidar-se considerablement. I no puc deixar de donar la raó al senyor que seia al meu costat, que li va dir a la seva muller: «Ells s’ho perden». I tenia tota la raó, perquè va ser un Somni d’una nit d’estiu divertit, refrescant i ben cantat.

Nits d’Òpera, XXII: L’elisir d’amore, de Gaetano Donizetti

Després del mig disgust de l’últim Donizetti, esperava amb certa ànsia la funció de L’Elisir d’amore, per poder sentir en directe un tenor excel·lent: Raúl Giménez. I no em vaig sentir decebut: va fer un Nemorino espectacular, i va aconseguir emocionar tothom amb «Una furtiva lacrima» (fins i tot van emmudir els estossecs habituals!). La soprano que feia el paper d’Adina, Mariella Devia, em va semblar que no tenia gaire potència, i en molts moments la seva veu es perdia completament. Ara, en els duets i en les àries que cantava sola, va mostrar una veu bonica i que la dominava. No és la Gheorghiu ni la Bayo (que cantaran properes funcions), però no ho va fer malament. La gran sorpresa, almenys per mi, va ser Simone Alaimo (Dulcamara), no només per la seva veu, sinó també per la divertidíssima vis còmica que va mostrar.

Hi havia una mica de fredor entre el públic, que es va notar sobretot quan després de les intervencions d’Alaimo només se sentien uns aplaudiments tímids, però després que Giménez acabés «Una furtiva lacrima», la cosa va canviar. Almenys a ell el vam aplaudir amb gust i ganes. Al final, després de les salutacions van repetir el final de l’òpera, amb Alaimo cantant al pati de butaques mentre repartia flascons d’elixir entre el públic, el públic seguint el ritme de la música fent palmes i arrancant a aplaudir quan encara no havien acabat…

I me’n vaig a menjar una madalena a veure si m’endolceixo una mica, que això m’ha quedat una mica sec.

Nits d’Òpera, XXI: Roberto Devereux

Ahir van començar al Liceu les funcions de Roberto Devereux, de Gaetano Donizetti. Tot i haver estat anunciada com a versió concert —que no ho va ser, finalment, sinó que va ser semiescenificada—, el repartiment era prometedor: Ana María Sánchez com a Elisabetta; Dolora Zajick, com a Sara, duquessa de Nottingham; Josep Bros com a Roberto Devereux, comte d’Essex; i Roberto Servile com a duc de Nottingham. I tenint en compte l’excel·lent Maria Stuarda de la temporada passada, i que el conjunt de veus era bo, hom podia esperar que fos, si no superior, almenys igual.

Però no. La temporada anava massa bé i havia de passar-ne alguna: Ana María Sánchez patia «una indisposició vocal» que li impedí actuar, i va ser substituïda per una tal Maria Pia Piscitelli que, malgrat la seva veu madura i plena, no va transmetre cap mena d’emoció ni sentiment, ni semblava sentir-se còmoda en el paper. Tampoc Roberto Servile es va lluir gaire, semblava que s’anés a quedar sense aire en qualsevol moment. Sort de Dolora Zajick, brillant com a Sara, expressiva i potent, i de Josep Bros, que encara que no semblava tenir un bon dia va sortir-se’n força bé.

I, com és normal, la resposta del públic a un espectacle fred va ser més aviat freda, excepte quan van sortir a saludar Bros i, sobretot, Zajick.

L’anècdota de la nit va ser el gallec que tenia assegut al costat i que es va perdre gairebé tot el primer acte perquè no sabia encendre la pantalleta del subtitulat i no coneixia l’òpera. En una pausa, li vaig ensenyar i als entreactes vam estar fent-la petar. Fervent admirador de Wagner («para mí una cosa es Wagner y el resto es ópera»), gairebé cau de la butaca quan li vaig dir que Tristan und Isolde m’havia avorrit moltíssim. Però la seva millor frase va ser, parlant dels cantants d’avui i la mania de la gent menystenir-los i glorificar cantants morts que mai no han vist en escena, aquesta: «Maria Callas? Una gallina cascando huevos!».

De Parsifal no en vaig parlar simplement perquè va ser impressionant i vaig ser incapaç de descriure ni l’òpera ni el que havia sentit escoltant-la.

Angela Denoke, o teoria de l’aplaudiment

Nits d’Òpera, XIX: recital d’Angela Denoke

No sé d’on ha sortit la convenció que, en un recital, no s’aplaudeix a l’intèrpret després de cada peça que canta, sinó al final de cada bloc de peces amb un nexe comú. Fins i tot creia haver llegit unes línies del Roger Alier sobre aquest tema, però quan les he buscades he comprovat que només parla dels aplaudiments a l’òpera, amb una mínima menció dels recitals de lied.* Pel que he vist, però, aquesta convenció se sol respectar gairebé sempre, excepte potser en els recitals de grans estrelles o amb peces molt populars. Aquesta convenció permet marcar la divisió entre els diferents blocs d’un recital, però estableix una barrera de fredor entre l’intèrpret, que no rep de moment cap recompensa per la seva interpretació, i el públic. I provoca també algunes esbroncades quan el públic menys habituat aplaudeix a deshora…

Aquesta sensació de fredor omplia el teatre cada vegada que la soprano Angela Denoke feia una pausa entre peça i peça, tot i la bona interpretació. El recital, amb el teatre bastant buit com acostuma a passar amb recitals i ballets, no només em va servir per descobrir aquesta soprano, sinó també els Rückert-lieder de Gustav Mahler, que van constituir el segon bloc del programa: el primer, obres d’Hugo Wolf; després Mahler, Richard Strauss en tercer lloc i, per acabar, Arnold Schoenberg. I tot i que al final la cantant va rebre l’aplaudiment que es mereixia, només va fer un bis més dels habituals.

* Marcel Gorgori, Roger Alier. Paraula d’òpera. Barcelona: Pòrtic, 2003. p. 269.

Nits d’Òpera, XVIII: Rigoletto

Com que l’home del temps va dir el dia 21 passat que havia arribat l’hivern, dijous 23 les senyores del Liceu ja hi van anar amb els abrics de pells. I no se’ls van treure. Van aguantar estoicament tota la funció amb els abrics posats. Tot i l’excessiva escalfor de la calefacció. La qual cosa deu voler dir que o estaven malaltones o que els abrics de pells no abriguen [Aquest comentari és més aviat irònic, evidentment].

A part dels abrics de pells i de l’activitat frenètica dels nois i les noies de vermell, dirigits amb mà fèrria per un eficient noi de negre, que no va parar de fer-los anar a amunt i avall durant els entreactes —la qual cosa era evident que els divertia molt, vista l’alegria com en rebien les ordres [aquest comentari també ho és, d’irònic]—, va ser una nit excepcional.

Excepcional pel descobriment d’una òpera que només coneixia fragmentàriament i del lloc i la funció exactes d’alguns dels seus fragments més coneguts: el Rigoletto, de Giuseppe Verdi. L’argument no és difícil de resumir: Rigoletto és el bufó de la corrupta cort del duc de Màntua, i no és el menys corrupte dels cortesans. Però té una filla, Gilda, a la qual vol mantenir apartada d’aquesta corrupció. El duc la veu a missa, se n’enamora i segueix la noia fins a la casa on viuen. D’altra banda, els cortesans, farts de Rigoletto, decideixen segrestar la noia pensant que és l’amant del bufó. Deshonrada la noia, Rigoletto decideix venjar-se.

Excepcional per les excel·lents veus dels cantants principals: la soprano albanesa Inva Mula en el paper de Gilda, el baríton Carlos Álvarez en el paper de Rigoletto, i del tenor Marcelo Álvarez en el del duc de Màntua (que, tot s’ha de dir, es podria haver esforçat una mica més a «La donna è mobile», potser per això va ser rebut al final amb una sonora esbroncada… d’un espectador).

L’escenografia no era excepcional però mantenia un bon equilibri entre el minimalisme excessiu (pobresa escènica, si ho preferiu) i absurd d’alguns dels muntatges que s’ha vist al teatre, i l’absoluta descontextualització d’altres. Una superfície giratòria amb unes parets semicirculars que anaven formant els diferents espais en què transcorre l’acció només en moure una paret. Al tercer acte canvia una mica: la casa d’Sparafucile i Maddalena elevada sobre el nivell del terra i l’espai buit, trist i desolat, ple de runa —com trist, buit i desolat queda Rigoletto al final— de l’escena final.

Excepcional també pel magnífic cor d’estossecs, esternuts i rasperes habituals al Gran Teatre del Liceu, i que diu molt poc a favor de la salut del respectable… o de la seva educació.

Nits d’Òpera, XVI : Le villi i Edgar

O, Buscant en Manu

Bé, no tant. Però com que ja era la segona vegada que anava al Liceu des que en Manu va dir que preguntés per ell, dijous ho vaig fer… però no hi era, o això em van dir. De tota manera, havia arribat justet i no crec que haguéssim tingut gaire temps de fer-la petar, i més tenint en compte que ell hauria estat treballant.

El post també es podria haver titulat «Dos pel preu d’una», ja que la funció de dijous va ser programa doble i, a més, estrena absoluta al Liceu: dues òperes de Puccini, de les primeres que va escriure, Le villi i Edgar, amb l’Orquestra de València dirigida amb molta energia per Miguel Ángel Gómez Martínez, el Cor de la Generalitat Valenciana i l’Escolanía de Nuestra Señora de los Desamparados.

La primera és una òpera ballet, però en representar-la en versió concert no hi va haver cap ballet (i això que la dansa hi té una part important); no obstant això, pels que l’any passat vam tenir la mala sort de sentir la soprano Ana María Sánchez esgargamellant-se i destrossant les millors àries de Norma, va ser tota una satisfacció recuperar aquesta soprano de bella veu en un bon moment, per poder-ne gaudir i sentir de què és capaç (encara que l’òpera no donés per gaire). Pel que fa a l’argument, està basat en la llegenda de les villi, criatures sobrenaturals, mortes per culpa de l’abandó, que habiten els boscos i que, segons la llegenda eslava que recollí Heinrich Heine, les nits de lluna persegueixen els enamorats culpables i els obliguen a ballar una dansa extenuadora que els porta a la mort. Roberto (Gustavo Porta), després de casar-se amb Anna (Ana María Sánchez), l’abandona i s’amistança amb una altra dona. Quan, penedit, torna amb Anna, troba que la noia és morta i, a la nit, les villi el persegueixen.

La segona és una òpera d’argument bastant rocambolesc, però amb unes melodies molt belles i que, en alguns moments, recorden melodies d’òperes posteriors de Puccini. Fidelia està enamorada d’Edgar qui, després de cremar casa seva, fuig amb Tigrana, un noia que havia sigut abandonada al poble i que havia crescut fora de les convencions socials. Temps després, ell, avorrit, s’allista a l’exèrcit (on retroba Frank, germà de Fidelia i que havia estat enamorat de Tigrana). Passa el temps i retrobem Frank al seu poble amb Fidelia, vetllant les despulles d’Edgar: però el frare que els acompanya vol impedir que s’enterri Edgar en terra sagrat i convenç Tigrana de fer un fals testimoni. Quan el fa, però, el frare es dóna a conèixer com a Edgar, que s’havia disfressat i havia fingit la seva mort per comprovar la fidelitat de Frank i Fidelia, i Tigrana és expulsada del poble, però abans apunyala Fidelia. Deixant això de banda, vam gaudir de les veus excel·lents de la soprano Marussa Xyni (Fidelia), del tenor Emilio Ivanov (Edgar), de la mezzo Leandra Overmann (Tigrana) i del baríton Mique Ramón (Frank), si bé van haver de lluitar contra una orquestra de so molt potent i uns cors que de tant en tant els tapaven.

Teniu més informació al web del Liceu: Le villi i Edgar. I si voleu més informació sobre Puccini, aquí teniu per on començar: Pucciniana.

Nits d’Òpera, XV: Cleopatre

Dissabte, 16 d’octubre de 2004

Organitzar un única cua per comprar entrades, recollir les entrades comprades amb antelació i recollir els abonaments d’una promoció no és el que jo entenc (ni jo ni cap de les persones que vam haver d’esperar mitja hora o més per recollir una entrada), no és el que jo entenc, deia, per una bona organització. A més a més, havíem d’aguantar la impertinència de l’hidra de set caps que havien posat de cancerber a la porta de les taquilles, la qual cosa no feia sinó provocar més irritació en el «respectable».

A part d’això, gràcies a l’espera vaig trobar-me amb una persona a qui, sincerament, hauria preferit no veure; algú que té el mal costum d’oblidar les persones que coneix fins que necessita que li facin algun favor. «A veure què trigaràs a demanar-me alguna cosa», vaig pensar. Ai de la sibil·la de Cumes, si haguéssim sigut contemporanis: la clientela, te l’hauria presa tota! No havien passat ni cinc minuts que ha va venir a demanar-me que li fes una gestió quan arribés a la taquilla (estic parlant d’una persona de la qual habitualment no en sé res, però que de tant en tant es considera amb el dret de telefonar-me perquè li faci algun favor, com a començament d’any, l’última vegada que en vaig saber alguna cosa). Per sort, va arribar abans que jo a la taquilla (em pregunto on devia ser l’hidra) i em vaig estalviar de fer-li un favor que no tenia ganes de fer.

Però bé, superats aquests primers moments vaig poder arribar a la meva localitat i preparar-me per una gran nit: Cléopatre, de Jules Massenet, en versió concert amb Montserrat Caballé (Cléopatre), Carlos Álvarez (Marc-Antoine) i Montserrat Martí (Octavie). L’espectacle va valer la pena, tot i la fredor de les representacions en versió de concert. D’una banda, per l’obra en si, que vaig trobar bellíssima. De l’altra, pels intèrprets: Montserrat Caballé, malgrat que ja no està en el seu millor moment, demostra un domini considerable de l’escenari i de la veu, encara que no s’arrisqui i es reservi per als moments culminants; Carlos Álvarez, a qui ja havia vist abans i que va ser un Marc-Antoine perfecte; i Montserrat Martí, a qui sentia cantar per primera vegada, i que té una veu plena, bella, potent. I, de la resta dels intèrprets, destacar la bellíssima veu de Marita Solberg i la no menys impressionant de Nikolai Baskov.

Cap al final de l’òpera, que va acabar amb una ovació impressionant i amb el cor picant de peus a terra per aplaudir els cantants, els nois de vermell van tenir una feina considerable a localitzar las càmeres fotogràfiques i impedir que es fessin fotografies. Aquest tràfec anava acompanyat d’un obrir i tancar portes considerablement sorollós (més encara si seies al costat d’una de les portes), però l’obra ja havia acabat i no molestava excessivament. De tota manera, això no s’hauria si la gent no fos tan donada a fer el que els rota, encara que no es pugui.

Fauna liceista

N vegades a Viena. Sabeu que és tenir al costat una persona que es passa la representació comentant a la seva parella que Carlos Álvarez, de qui es va enamorar no sé on, estava molt millor quan el van veure a Viena? Doncs multipliqueu-ho per vint i us en fareu càrrec, perquè si no li vaig sentir dir Viena vint vegades, és que ho vaig somiar i no ho va dir ni un cop.

Sóc gran, se m’inflen els peus i estem a les fosques… què faig? Treure’m les sabates. Molt bé, senyora, d’acord. Però cal que es tregui les sabates fent esbufecs, les deixi caure a terra fent un terrabastall de mil dimonis, i no contenta amb això deixi anar un sospir de satisfacció que es devia sentir des de l’escenari?