Arxiu d'etiquetes: temporada 2003-2004

Nits d’Òpera, XI: Giulio Cesare (23.07.2004)

Divendres vaig anar a la que podríem dir que era l’última òpera de la temporada (en realitat no ho era: l’última va ser Gotterdämmerung, aquesta l’han reposada dintre de la programació del Fòrum 2004), Giulio Cesare, de Georg Frideric Handel, amb direcció escènica de Herbert Wernicke i direcció musical Michael Hofstetter. És una reposició del muntatge que ja es va veure al Liceu la temporada 2000-2001, però amb alguns canvis com ara la presència del contratenor Flavio Oliver en el paper de Cèsar i la presència d’alguns cantants que aquell any van cantar en el segon repartiment.

Tot i ser una opera seria, en aquest muntatge hi ha una sèrie d’elements que li donen una certa comicitat (l’aparició continuada de cartells en què s’explica què passarà a continuació, per exemple; o el cocodril, símbol d’Egipte, que apareix durant tota l’obra i va seguint els personatges). És, a més a més, una adaptació del Giulio Cesare original, amb algunes àries de Rinaldo, Orlando i Tolomeo afegides i algun recitatiu modificat. Tota l’acció transcorre sobre una gran pedra de Rosetta que fa de terra, amb una rèplica a sobre que fa les funcions de sostre, de cel, de paret, segons la distància a què està de l’altre. A part d’això, només uns fragments d’obelisc al primer acte i un laberint al segon formen part del decorat.

Quant a les veus, només destacar que potser el baix Oliver Zwarg, en el paper d’Achilla, va cantar regularment. Els contratenors Flavio Oliver i Jordi Domènech, com a Cèsar i Ptolemeu, així com la mezzosoprano Maite Beaumont (Sesto), i les sopranos Elena de la Merced (Cleòpatra) i Itxaro Mentxaca (Nireno), van cantar molt bé, sense irregularitats. Domènech va semblar el preferit de bona part del públic, si ens hem de guiar per la ovació del final, però tots dos van cantar molt bé; no obstant això, a mi em va agradar més el timbre més agut d’Oliver. Però qui va ser realment l’estrella de la nit fou la contralt polonesa Ewa Podlés, que té una veu magnífica, greu i potent, plena, però alhora molt flexible i àgil.

Només se’n faran cinc representacions, però; tanmateix, crec que si us agrada Händel i us agrada l’òpera, no seria una mala idea que l’anéssiu a veure. Afortunadament, encara queden força entrades a la venda.

De fons, Um amor infinito, de Madredeus.

Nits d’Òpera, X: Götterdämmerung (07.07.2004)

Comencem aclarint que no sóc wagnerià. De fet, potser caldria aclarir, per si no va quedar prou clar l’altre dia, que hi ha òperes que m’agraden molt i altres que no m’agraden tant, i que hi ha compositors que m’agraden més que altres, però això no vol pas dir que tot el que hagin fet uns o altres m’agradi o no m’agradi.

Fet aquest aclariment, diré a més que de les quatre òperes que formen la tetralogia de l’anell del nibelung de Richard Wagner la que més m’ha agradat és El capvespre dels déus (Götterdämmerung). Ja hi anava bastant predisposat després d’haver-la escoltat unes quantes vegades a casa, i el que vaig veure i escoltar al Liceu el passat dia 7 de juliol va ajudar a acabar d’arrodonir aquesta sensació.

La posada en escena de Harry Kupfer, plena d’elements futuristes però sense barroquismes innecessaris (excepte en la primera part, L’or del Rin, més recarregada en algunes escenes), fa que el focus de l’atenció siguin els personatges, de manera que estàs molt més pendent d’allò que expliquen i viuen, que no pas d’elements superflus (per una vegada he de reconèixer que la sobrietat dels decorats és un punt a favor de l’òpera).

Els cantants van estar magnífics. He comentat moltes vegades que en poques òperes s’aconsegueix un repartiment homogeni, i que sovint falla algun dels protagonistes: en aquesta ocasió tots els cantants van fer grans actuacions, sobretot John Treleaven (Sigfried), Deborah Polaski (Brünnhilde), Eric Halfvarson (Hagen) i Elisabete Matos (Gutrune). Treleaven em va sorprendre força, perquè va cantar tot i patir un procés catarral —així ho van anunciar abans de començar l’òpera— i, tot i això, no li va fallar la veu ni un moment.

De tota manera, el més destacable va ser sens dubte la interpretació de Deborah Polaski i la del cor al segon acte, que va ser impressionant, una intervenció d’aquelles que et fa posar la pell de gallina.

La funció del dia 7 era l’última d’aquesta òpera, i podríem dir que l’última de la temporada (queda Giulio Cesare, però fora d’abonament i dins de la programació d’espectacles del Fòrum 2004) i era el comiat de Bertrand de Billy com a director musical del Liceu. No sé si és habitual o no en aquest tipus de comiats, però l’orquestra no va saludar des del fossat, com fa sempre, sinó que van pujar a l’escenari a saludar, igual que tot l’equip tècnic. I l’ovació que es van endur va ser ben merescuda: l’orquestra per com havia tocat, i l’equip, perquè no ha de ser gens fàcil controlar una escenografia com la d’aquesta Tetralogia.

I ara, Giulio Cesare i a esperar la nova temporada, amb força òperes més que enguany, encara que bastantes en versió concert. I amb el reclam de la presència de Montserrat Caballé a Cléopâtre, de Jules Massenet; Plácido Domingo a Parsifal, de Richar Wagner (bé, esperem que sigui alguna cosa més que un reclam: la temporada passada havia de cantar el protagonista de Pikovaia Dama i al final no va venir per culpa d’una faringitis), i del contratenor David Daniels a A midsummer’s night dream, de Benjamin Britten.

Ah, per cert, la Moonsa també la va veure i en va escriure la seva crítica.

Fauna liceísta

L’expert. És el que em va tocar al costat l’altra nit. A part del Meu Veí de Butaca habitual, aquest dia vaig tenir al costat un matrimoni d’aficionats a l’òpera, almenys ell. Però molt aficionat: donava l’entrada als cantants, a l’orquestra, marcava els ritmes i les melodies amb moviments de la mà, seguia el text de l’òpera amb els llavis. Tot això, afortunadament, ho feia en silenci, i no va ser pas una mala companyia. Això sí, els eixordadors bravo que es va dedicar a llançar durant tota la nit em van deixar una orella mig estabornida.

Pitjor va ser la seva senyora. Tota la nit movent la capseta de ricoles, amb el sorollet que feien. Després la deixava a la barana i, és clar, com que no parava quieta, la capseta a terra i tornem a començar. La senyora tenia un aire de distracció bastant notable i sembla que és bastant distreta: en un dels entreactes van anar a demanar que els signessin el programa… i la senyora el va perdre. O almenys d’això l’acusava el marit quan van tornar.

De fons, Scissor sisters, de Scissor sisters (un altre regalet d’aniversari).

Nits d’Òpera, IX: Tosca (09.06.2004)

La meva Tosca

Dic la meva Tosca perquè amb tantes representacions com se n’ha fet (disset, en dues etapes), és molt probable que la Tosca que jo vaig veure no sigui la mateixa Tosca que va veure algú que hi hagués anat al novembre.

En un aspecte, però, sembla que molta gent està d’acord: la posada en escena era absurda, incongruent, a més de molt pobra. És molt lloable —i, fins i tot, diria que necessari si es vol fer arribar el gènere a un públic més ampli— que s’intenti modernitzar l’òpera recorrent a posades en escena que defugin certes tradicions acartronades. Però l’òpera té un text, i la posada en escena hauria de tenir en compte aquest fet, o, si no, dóna com a resultat pocasoltades com ambientar l’òpera Tosca en un teatre. Un teatre on s’hi està pintant un fresc de Maria Magdalena, on una família noble hi té la capella familiar, on hi ha un sagristà, on s’hi resa un tèdeum… I no em refereixo al fet que a les acotacions indiquin que és una església —les acotacions es poden ignorar fàcilment, moltes vegades. Em refereixo al fet que al text que canten els personatges es diu que estan en una església. El primer acte, doncs, que transcorre dins l’església, perd tot el sentit; afortunadament, al segon i tercer actes la decoració és tan minsa que no suposa cap esforç addicional a l’espectador oblidar que allò representa un teatre i pensar que és el palau d’Scarpia i el Castel Sant’Angelo…

La representació que vaig veure, la del dia 9, va tenir un primer acte bastant fluix, per no dir dolent, amb l’orquestra tocant a tot drap mentre els cantants amb prou feines podien fer-se sentir. Això, juntament a l’error de la posada en escena i al toc kitsch de l’aparició d’una mena de mare de déu híbrid del la verge del Pilar i d’un dibuix de Nazario amb uns bisbes a joc, van provocar en bona part del públic una sensació de disgust i de presa de pèl que es va posar de manifest amb uns aplaudiments bastant freds i amb la reacció del Meu Veí de Butaca: uns sonors «buuuu, buuuu, fora, fora!», que, tot s’ha de dir, no van ser els únics que es van sentir.

El segon i el tercer actes van millorar: l’orquestra semblava més equilibrada i els cantants van brodar els seus papers; no James Harris, en el paper d’Scarpia, molt irregular durant tota l’òpera, però sí Fabio Armiliato (Cavaradossi) i Daniela Dessì (Tosca), que ja havien començat a demostrar de què eren capaços al primer acte i ho van confirmar ella amb un brillant i emotiu «Vissi d’arte» (cantat davant de tot de l’escenari, il·luminada per un raig de llum i vestida amb un vestit llarg que recordava les imatges vistes una i altra vegada de recitals de la Callas) i l’Armiliato amb «E lucevan le stelle». La veritat és que aquests dos moments (i, en general, els dos actes) van fer que hagués valgut la pena fer l’esforç de veure el primer acte sense marxar al primer entreacte.

Tosca al Liceu :: Puccini :: Tosca :: llibret

Fauna liceista:

1. La Senyora Tot li Cau i el seu Marit Cantaire: El Meu Veí de Butaca i jo som els únics abonats de la nostra filera (bé, també la muller del MVB, tot i que en dues temporades que fa que hi vaig, aquest dimecres va ser la primera vegada que la vaig veure). Això fa que, en cada funció, el personal variï i ens doni una nova sorpresa. Com la parella que teníem a tocar l’altra nit: ella va passar-se tota l’obra movent la butaca endavant i endarrere, posant-se i traient-se el xal, i deixant que tot el que portava li caigués a terra: el xal, la bossa de mà, el paquet de mocadors, el programa… El Marit no va tenir pas un comportament gaire millor: només encetar l’Armiliato el «Recondita armonia», el senyor que va i es posa a taral·lejar la melodia. Evidentment, la bronca que va rebre va ser monumental. Després, la cara de tots dos era un poema quan el MVB es va posar a bramar en acabar el primer acte: ofesos i desconcertats, feien cara de no entendre ni els brams d’ell ni els somriures i rialles dels que l’envoltàvem.

2. El «fans»: Al final de l’òpera, vaig veure un moviment estrany a l’altra banda del teatre, prop d’unes de les les llotges de prosceni, com si algú hagués vist un conegut i l’estigués saludant. Poc després, el que parlava des del pis entrava a la llotja, es posava a primera fila i, quan va sortir la Daniela Dessì a saludar, li va llançar un ram de flors i es va posar a cridar «bravo, bravo» i a aplaudir-la com si li anés la vida. Però potser hauria sigut millor dir-li brava, a la senyora, no?

Tosca, òpera en tres actes de Giacomo Puccini. Amb llibret de Luigi Illica i Giuseppe Giacosa. Estranada a Roma el 1900. Amb Daniela Dessì (Tosca), Fabio Armiliato (Cavaradossi), James Morris (Scarpia), Stanislav Shvets (Angelotti), Alfredo Mariotti (sagristà), Josep Ruiz (Spoletta), Vicenç Esteve Corbacho (Sciarrone) i Celestino Varela (carceller). Direcció musical: Antonello Allemandi. Direcció d’escena: Robert Carsen. Escenografia i vestuari: Anthony Ward. Il·luminació: Robert Carsen i Peter van Praet. Producció de De Vlaamse Opera (Amberes i Gent). Orquestra Simfònica i Cor del Gran Teatre del Liceu. Dimecres, 9 de juny de 2004.

Nits d’Òpera, VIII (21, 25 i 26.03.2004)

I mai millor dit: nits. Perquè avui no us parlaré d’una sola nit, sinó de tres.

Tenir un abonament té els seus avantatges, no diré que no; però també té els seus inconvenients: el principal, que no tries quina funció de cada òpera vols veure. I així et pots trobar que vingui un cantant o una cantant que t’agraden molt, però que no canti el dia que et toca anar-hi a tu. Solució? Si coneixes algú que tingui més d’un abonament (n’hi ha, de debò; jo en sé d’un que en té quatre —i no sóc jo, eh, que prou feines tinc per pagar el meu) o fas un esforç extra i compres una entrada per aquell dia.

L’any passat vaig assistir a un recital de la soprano ucraïnesa Maria Guleghina, cantant que m’agrada força i que enguany venia a interpretar el paper de lady Macbeth al Macbeth, de Verdi. Com podeu imaginar, jo estava contentíssim, fins el dia que em vaig mirar amb calma el calendari i vaig adonar-me que a mi em tocava funció amb el segon repartiment. I vaig decidir fer l’esforç i comprar una entrada per sentir la Guleghina…

I va valer la pena. La primera sorpresa va ser l’òpera, que no coneixia, i que em va agradar molt (debilitat per Verdi, ho reconec). La segona, la posada en escena: dintre de la línia econòmica, era un muntatge sobri i efectiu, amb jocs de llums molt ben trobats. La tercera, els cantants: el primer repartiment el formaven Maria Guleghina (lady Macbeth), Carlos Álvarez (Macbeth), Roberto Scandiuzzi (Banco) i Marco Berti (Macduff), en els papers principals, i tots quatre van estar formidables. No només ells, és clar, també els companys de repartiment (Begoña Alberdi, Javier Palacios, Stefan Kocan), i el cor, amb aquell exèrcit impressionant de bruixes que avisen Macbeth del seu futur… Va ser un d’aquells espectacles impressionants des del detall més petit al més gran, amb unes veus magnífiques i segures que transmetien els sentiments dels personatges d’una manera impactant.

I dijous hi vaig tornar, per sentir el segon repartiment, que era el que em tocava. D’entrada, no hi havia d’haver sorpreses desagradables: Carolyn Sebron com a lady Macbeth, Joan Pons com a Macbeth, Stefano Palatchi com a Banco i Vicente Ombuena com a Macduff… però, per començar, a l’últim moment Carolyn Sebron, malalta, va ser substituïda per Susan Neves; i, a més, els dos protagonistes no van estar gaire fins a l’hora de cantar. A veure, no dic que siguin mals cantants: em sembla que d’en Joan Pons, ningú no ho diria; però no van estar a l’altura dels papers que havien de representar. El paper de lady Macbeth no és fàcil, cal un bon domini dels registres greu, mig i agut, i una veu potent que pugui també mostrar moments de subtilesa, i si bé Susan Neves té una bona veu, potent i bonica, té (o almenys va mostrar) considerables dificultats per evitar que els aguts no se li converteixin en esgarips de gat trepitjat. I alguns d’aquests esgarips van estar a punt d’arruinar alguns dels moments més bells de l’òpera, com l’escena del sonambulisme de lady Macbeth al quart acte. I a Joan Pons li va passar una cosa semblant, rascant algunes notes de tal manera que només la seva experiència dalt d’un escenari va fer que no s’estrellés aquella nit.

I la tercera de les nits va ser ahir mateix. Era el debut al Gran Teatre del Liceu d’una altra cantant que admiro, Angela Gheorghiu, que va oferir un recital deliciós que començà amb arie antiche (àries barroques) i cançons de Bellini, Donizetti i Verdi, i que va continuar amb cançons de Gounod, Massenet, Bizet i Delibes, i de quatre compositors romanesos (Alfred Alessandrescu, Tiberiu Brediceanu, Diamandi Gheciu i Gherase Dendrino, tot i que o em vaig distreure, o aquesta última se la saltà). Era un recital condemnat a l’èxit, atesa la magnitud de la figura principal; i així se li va demostrar, amb aplaudiments i crits de brava després de cada peça. De crits, n’hi va haver d’altres també, com un «bravi, Angela» molt original, o un no menys original «Angela, tu sei un angelo», que la soprano va respondre immediatament amb un «voi siete i miei angeli». Els bisos, només tres a més dels tres habituals, i la sorpresa, almenys per a mi, que no hi cantés ni una sola peça de les òperes que l’han feta famosa.

Angela Gheorghiu, a més d’una excel·lent cantant, és una dona molt atractiva, i no es va estar de demostrar-ho amb el canvi de vestuari que va fer a la mitja part, deixant enrere el senzill vestit gris i blanc del començament, per aparèixer amb un vestit de color taronja metàl·lic que ressaltava tots els racons de la seva anatomia, i que de ben segur va fer les delícies de molts senyors del públic.

Avui no hi ha enllços, estic mandrós.

Nits d’Òpera, VI (18.02.2004)

Surto de classe i corro cap al metro. Bé, dir que corro és una exageració, perquè no tinc pressa. Arribo al Liceu, bereno una mica i després de parlar per telèfon amb un amic que està malalt, pujo cap a la meva localitat i observo com es va omplint el teatre. El ritual de sempre, vaja. Les mateixes cares dels companys de torn, que repeteixen els mateixos gestos de cada día, i les cares noves que descobreixes a cada funció.

A baix, alguns músics acaben d’afinar els instruments i toquen alguns compassos de la primera òpera de la nit, Babel 46, de Xavier Montsalvatge, que es representa per primera vegada al Liceu. L’accció transcorre en un camp de refugiats que, un cop acabada la Segona Guerra Mundial, esperen ser deportats als seus països inmersos en un ambient d’hipocresia. La curiositat d’aquesta òpera és que està cantada en castellà, italià, anglès, francès i portuguès (segons la procedència dels personatges) amb dos breus incisos en alguerès (la variant del català que es parla a la ciutat de l’Alguer, a Sardenya) i en el castellà dels jueus sefardites. Vuitanta minuts sense entreactes que arriben a fer-se pesadets, perquè a part de la bona feina de cantants i orquestra, l’argument no és que sigui gran cosa.

A l’entracte —bé, en aquest cas hauríem de dir-ne entreòpera— surto un moment al passadís a estirar les cames, però després de veure dos abrics de pell amb potes me’n torno a dins. La veritat és que no entenc com ho poden aguantar: amb la calor que fa dins del teatre! Suposo que la voluntat d’exhibir-se és més forta que la incomoditat física. No tothom ha abandonat la localitat a l’entreacte —intentar anar al bar a prendre alguna cosa a vegades es pot convertir en una missió impossible—, i hi ha qui xerra, qui llegeix i qui s’embadaleix observant les pintures del sostre, aquells camps de butaques de Perejaume.

La segona òpera és més entretinguda. Música de Ravel sobre un text de Colette, a L’enfant et les sortilèges un nen bastant dolent que es dedica a fer mal als animals i a fer malbé mobles, llibres i paper de les parets, s’ha d’enfrontar a les seves víctimes, que han cobrat vida i intenten venjar-se. I així veiem els mobles créixer fins a fer-se més grans que el nen i ballar estranyes danses mentre canten, el foc que surt de la llar per enfrontar-se al nen, o els animals del jardí que es queixen de la seva crueltat. Però el nen guareix un esquirol que s’ha fet mal i finalment és perdonat. Un conte infantil que es converteix en una delicada fantasia de mobles que ballen i animals que canten, i que va aconseguir, almenys el dia que hi vaig anar, esvair la fredor amb què es va rebre el primer muntatge i, fins i tot, arrencar algunes riallades del públic.

I és que, en el fons, som com criatures.

Babel 46. Òpera en quatre episodis i dos actes. Llibret i música de Xavier Montsalvatge (1912-2002). Estrenada el 14 d’agost de 1994 al VIII Festival Castell de Peralada. Estrena al Gran Teatre del Liceu. Amb Vicente Ombuena, Ana Ibarra, Enrique Baquerizo, Francisco Vas, Mireia Pintó, Itxaro Mentxaka, David Rubiera, Raquel Pierotti, David Menéndez i Ramata Koite. Direcció musical: Antoni Ros Marbà. Direcció d’escena: Jorge Lavelli. Orquestra i Cor del Gran Teatre del Liceu.

L’enfant et les sortilèges. Fantasie lyrique en un acte. Llibret de Colette (1873-1954). Música de Maurice Ravel (1875-1937). Estrenada el 21 de març de 1925 a l’Òpera de Montecarlo. Estrena al Gran Teatre del Liceu. Amb Sílvia Tro Santafé, Raquel Pierotti, Ana Ibarra, Ana Häsler, Annamari Dell’Oste, Marisol Montalvo, Gemma Coma-Alabert, Marisa Martins, Sandra Pastrana, Claudia Schneider, Enric Serra, Olivier Grand, Francisco Vas. Direcció musical: Antoni Ros Marbà. Direcció d’escena: Jorge Lavelli. Orquestra i Cor del Gran Teatre del Liceu, i els Petits Cantaires de l’Escola de Música La Guineu, dirigits per Mireia Barrera.

«Until the Borough hate poisons your mind»

Nits d’Òpera, V (22.01.2004)

Ja ho deia Rossini a l’ària de la calúmnia de Il barbiere di Siviglia, que la calúmnia és un airet que mica en mica es fica en el cervell de la gent fins que explota amb tota la seva força i acaba amb la vida de la víctima de la calúmnia. Però aquesta ària de Rossini pertany a una opera buffa, i els autors de la calúmnia acaben sortint-ne esquilats. No passa el mateix a Peter Grimes, de Benjamin Britten, on la dura vida dels pescadors, la força de la calúmnia i la irracionalitat de les masses es posen en joc per acabar amb la vida d’un dels seus, Peter Grimes, personatge incòmode per a la comunitat perquè no s’avé a fer el que la comunitat (el Burg, a l’òpera) vol que es faci, sinó que vol fer la seva vida.

No és difícil, encara que no sigui el tema d’aquesta òpera, veure-hi una certa reflexió sobre el fet homosexual i la dificultat que té per encara per encaixar en la societat, una societat que, massa sovint, veu els homosexuals com a personatges pintorescos que ensenyen el cul a televisió mentre fan gala de la ploma que tenen. I no és difícil perquè Britten, era gai i va viure en parella als Estats Units durant molt de temps, tot i les lleis repressores contra l’homosexualitat que hi havia a mitjan segle XX als Estats Units.

Peter Grimes és l’altre, el desconegut, el que no encaixa en l’ordre social. Els accidents amb què perd els seus aprenents no són considerats com a tal per la comunitat, sinó com a assassinats; i encara que el jutge l’hagi exonerat de culpa, hi ha elements del Burg que el volen culpable, per treure-se’l del davant. De qui obté l’única ajuda? Del seu amic Balstrode i d’Ellen, la mestra del poble, dona solitària i també en certa manera marginal.

Però la calúmnia, un cop explota, no té aturador i la massa perd el control. La vida de Peter Grimes no és la correcta, Peter Grimes no pot seguir vivint a la seva manera, Peter Grimes és un element incòmode i pertorbador. Peter Grimes ha de morir.

No tinc prou coneixements de música per jutjar aquesta òpera de Benjamin Britten. És la primera òpera del compositor anglès que sento completa (només havia sentit algun fragment de Billy Budd i de Glorianna) i vaig sortir del teatre sense decidir si m’havia agradat o no. Fragments dissonants, d’altres molt melòdics, fragments cantats sense acompanyament musical, i, sobretot, la presència contínua i sobrecollidora del cor, la veu del poble.

Afortunadament, els cantants escollits tenien un nivell bastant igualat, sense sentir-se grans diferències en les diverses veus. El tenor Christopher Ventris (Peter Grimes), la soprano Gwynne Geyer (Ellen Orford) i el baríton Robert Bork (capità Balstrode) van cantar molt bé, sobresortint només una miqueta per sobre d’altres membres del repartiment com Francisco Vas (Bob Doles) o Rebecca de Pont Davies (Mrs. Sedley).

La posada en escena és força curiosa, ja que reprodueix el mateix teatre del Liceu (l’amfiteare del primer pis, amb els seus angelets daurats i els llums), però amb les parets com si fos el teatre cremat. I la il·luminació juga amb els llums dels diferents pisos del teatre, el que unit amb els freqüents moments en què els personatges es dirigeixen cap al pati de butaques com si fos part de l’escenari, provoca la sensació que tots som part de l’argument, que tots els membres del públic som part d’aquesta societat hipòcrita i cruel que no permet dissidències al seu interior. M’agradaria saber si algú es devia sentir al·ludit.

Peter Grimes, de Benjamin Britten. Òpera en un pròleg i tres actes. Llibret de Montagu Slater basat en el poema «The Borough» (1810) de George Crabbe. Estrena al Gran Teatre del Liceu. Amb Christopher Ventris (Peter Grimes), Nicolau Bassó (John, el seu ajudant), Gwynne Geyer (Ellen Orford), Robert Bork (capità Balstrode), Susan Gorton (Auntie), Heather Buck i Begoña Alberdi (nebodes), Francisco Vas (Bob Doles), Mark S. Doss (Mr. Swallow), Rebecca de Pont Davies (Mrs. Sedley), Jürgen Sacher (reverend Adams), Markus Eiche (Ned Keene), Tobias Schabel (Hobson) i Santi Sans (Dr. Crabbe). Direcció musical, Josep Pons. Direcció d’escena, Lluís Pasqual. Escenografia, Enzo Frigerio. Producció del Gran Teatre del Liceu. Orquestra Simfònica i Cor del Gran Teatre del Liceu. Direcció del cor, William Spaulding. Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana. Direcció del cor, Jordi Casas i Bayer.

«O ciel! Mirate, uomini in casa nostra!»

Nits d’òpera, IV (09.12.2003)

Aquest dimarts, em tocava funció al Liceu. És una mica empipador que comencin a dos quarts de nou, perquè em queda la tarda un mica penjada. A vegades, me’n vaig al cinema; però igualment em queda una bona estona abans no comenci la funció. D’altres aprofito per fer algun encàrrec, com en aquesta ocasió: havia planejat fer uns quants encàrrecs, i en acabar, si tenia temps, anar a prendre un cafè amb en D. Els encàrrecs, però, a les cinc ja estaven fets… i això que n’hi havia dos que m’obligaven a sortir de Barcelona. El cas és que el cafè amb en D. va començar abans de temps, es va allargar i va fer que, per primera vegada, no arribés al Liceu amb temps de sobra. En certa manera va ser una sort, perquè no em va donar temps a mirar el programa i d’aquesta manera em vaig enfrontar al muntatge de Così fan tutte sense tenir ni idea de què ens havia preparat en Josep Maria Flotats.

I a mí em va agradar. Començo amb aquesta afirmació perquè hi ha hagut força crítiques al muntatge, algunes de les quals comentaré, però vull deixar clar que aquestes primeres línies intenten reproduir les sensacions que em va produir l’òpera. Flotats canvia d’època i de lloc el desenvolupament de l’acció, però el canvi és tan subtil que no em vaig adonar que també havia introduït un canvi geogràfic. El text de l’òpera, a més, no dóna prou elements com per arribar-ho a deduir. És cert que sobtava una mica que en lloc del saló d’una casa més o menys noble, més o menys burgesa, l’acció transcorregués en una mena de magatzem; però tampoc això estorbava… m’estorbava.

Les veus eren força correctes. Carlos Chausson, Manuel Lanza i Angela Marambio em van semblar excel·lents; el tenor Jeffrey Francis bastant millor al que ens té acostumats el Liceu, amb poques excepcions (per una vegada no puc criticar el tenor, què hi farem); la Heidi Brunner em va semblar correcte, si bé en algun moment crec es va perdre una mica; i l’Ofelia Sala, que té una veu bonica i va cantar bé (i va estar molt divertida quan ha de disfressar-se de metge i de notari, i cantar estrafent la veu), gairebé no se la sentia, com ja vam poder comprovar a La flauta màgica. Em sembla que el Liceu és un teatre massa gran per la seva veu…

… i no només per a la veu de la Sala. El problema principal de l’escenografia d’Aleksander Beliaev és que és massa sòbria i deixa massa espai per a una òpera amb pocs personatges (sis, de fet) i poques intervencions del cor (que a més no és massa gran), i que a més necessita en alguns moments una mica més d’intimisme. I això no es va aconseguir. Si tenim en compte a més, que no es va treure prou suc dels moments còmics d’aquest dramma giocoso i que els personatges estaven bastant estàtics, és normal que la sensació fos de fredor i que no arribés a entusiasmar. Ni tan sols quan va sortir una manifestació de dones al ritme dels acords de «La Internacional», amb unes pancartes que deien: llibertat, igualtat per a les dones i un gran «Così fan tutti» (que sembla que és l’únic element feminista que s’ha pogut introduir a la representació). Almenys hi va haver alguns moment picants, però no massa: els justos per fer riure discretament les persones de bé, però sense escandalitzar-les.

Tot això es va traduir en una considerable xiulada a Josep Maria Flotats quan va pujar a l’escenari a saludar. Segons he llegit, ell ho atribueix al fet que situa l’obra a Catalunya, en una colònia tèxtil durant la revolució industrial; els comentaris que vaig sentir al teatre criticaven més la fredor del muntatge que no pas el canvi de localització. Ara, no només va rebre xiulades: com sempre, hi va haver un sector del públic que el va xiular, i un altre que el va aplaudir.

I avui, quan he llegit la crítica del Roger Alier (de fet, l’he llegida després d’escriure això, al matí només he llegit un paràgraf en què coincidíem, però no he volgut seguir llegint), veig que, més o menys, diem el mateix. Ell té més experiència i coneixements per jutjar les veus i l’orquestra; però pel que fa al muntatge veig que en vaig aprenent. Poso l’enllaç, però només serà consultable durant set dies…

Così fan tutte, de Wolfgang Amadeus Mozart. Dramma giocoso en dos actes. Llibret de Lorenzo da Ponte basat en textos de Boccaccio, Shakespeare i Cervantes. Amb Angela Marambio (Fiordiligi), Heidi Brunner (Dorabella), Jeffrey Francis (Ferrando), Manuel Lanza (Guglielmo), Ofelia Sala (Despina) i Carlos Chausson (Don Alfonso). Direcció musical, Bertrand de Billy. Direcció d’escena, Josep Maria Flotats. Escenongrafia, Aleksander Beliaev. Vestuari, Lena Rivkina. Orquestra Simfònica i Cor del Gran Teatre del Liceu. Coproducció Gran Teatre del Liceu i Teatro Real.

He canviat el títol d’aquesta secció a «Nits d’òpera». No és gaire original (l’altre ho era menys), però no se m’acudia res millor. L’altra opció era una frase que vaig llegir en referència a l’òpera, i que és bastant divertida: «It’s not over till the fat lady sings». Potser més endavant…

Roberto, addio!

Una nit a l’òpera, III (13.11.2003)

Edita Gruberova juga amb avantatge: gran part del públic del Liceu va a sentir-la cantar convençut que va a sentir a una de les grans. I si sempre canta tan bé com va cantar dijous a la nit, no és estrany que tingui el públic guanyat per endavant. L’any passat, a Ariadne auf Naxos, en el paper amb què es va fer més coneguda (Zerbinetta) va demostrar que tot i l’edat encara és capaç d’emocionar i fer estremir el públic amb la seva veu. I dijous a la nit ho va tornar a demostrar en el paper de Maria Stuarda a l’òpera homònima de Gaetano Donizetti, òpera que el Liceu ofereix en aquesta temporada en versió concert.

Sobre l’escenari, el cor al fons, l’orquestra i, davant de tot, sis cadires i sis faristols per als protagonistes: la gran diva, Edita Gruberova, en el paper de Maria; el tenor de moda, Juan Diego Florez, en el paper de Leicester; la mezzosoprano Sonia Ganassi com a reina Elisabetta; el baríton Simón Orfila com a Talbot; el baríton Ángel Ódena com a Cecil; i la soprano Ana Nebot com a Anna, la dama de companyia de Maria Stuarda. Sis veus excel·lents per a un nit memorable des de bon començament, només enterbolida pel concert alternatiu d’estossecs, esternuts i alguna melodia de mòbil amb què una part del públic del Liceu demostra el seu respecte envers els cantants i músics i envers la resta del públic, i no només en aquesta representació, tot s’ha de dir.

La funció va tenir moments molt emocionants des del començament, servits amb les magnífiques veus dels sis cantants. Si bé els tenors no són els meus preferits (si més no els que he sentit al Liceu, amb poques excepcions), he de reconèixer que Flórez em va sorprendre i em va emocinar, amb la seva bella veu i amb la força i amb la sensibilitat amb què va enfrontar-se al personatge de Leicester, igual que Sonia Ganassi magnífica i molt creíble durant tota la representació, fins i tot en l’enfrontament amb Maria en l’escena final del segon acte, en què es diuen de tot menys guapa.

Ganassi va ser la protagonista de l’anècdota de la nit, no sé si provocada per ella o pel director de l’orquestra. En acabar la cabaletta «Dal ciel discenda un raggio…», Ganassi va aprofitar la sortida del cor per sortir i deixar l’estola que havia portat fins aquell moment, però l’orquestra va començar a tocar abans que ella tornés a l’escenari, i tornar a sortir recitant «Fra voi perché non veggo Leicester», morta de riure. Però un cop al seu lloc, el director va tornar a començar i la funció va seguir endavant sense cap interrupció… excepte la provocada pel públic, que va aplaudir amb ganes després de pràcticament cada ària, duet, tercet i concertant.

I encara vam aplaudir amb més ganes al final, després d’haver assistit a una representació tan emocionant. I molta gent encara continuava aplaudint vint minuts després d’acabar la funció, mentre molts ja baixàvem a buscar abrics i bosses per tornar a casa.

Maria Stuarda, de Gaetano Donizetti. Tragèdia lírica en tres actes. Llibret de Giuseppe Bardari basat en la traducció italiana d’Andrea Maffei de Maria Stuart de Friedrich von Schiller. Música de Gaetano Donizetti. Amb Edita Gruberova (Maria Stuarda), Sonia Ganassi (Elisabetta), Juan Diego Flórez (Leicester), Simón Orfila (Talbot), Ángel Ódena (Cecil), Ana Nebot (Anna). Direcció musical de Friedrich Haider. Orquestra Simfònica i Cor del Gran Teatre del Liceu. Direcció del cor de William Spaulding.

Una nit a l’òpera, II (20.10.2003)

Amb els peus sobre el sofà, abraçada als genolls, Ofèlia s’ha tret el virginal vestit nupcial que portava; del casament promès amb Hamlet només en queda la corona de flors que li cenyeix els cabells. A part del sofà, entre les dues parets que marquen l’espai, només hi ha rams de flors. S’estira al sofà i comença a cantar. La seva solitud fa més palès el desequilibri a què l’ha arrossegat el rebuig de Hamlet i canta, canta a uns companys que no hi són, i els ofereix flors, i els diu que és la muller de Hamlet. I els canta la història de la dama del llac blau… Finalment, desesperada, treu un ganivet, s’obre les venes i cau desmaiada a terra. Se sent un brava i el teatre sencer es posa a aplaudir, interrompent la bellíssima ària de la bogeria d’Ofèlia al Hamlet d’Ambroise Thomas.

Tot i l’afonia del barí­ton protagonista, Jean-Luc Chaignaud, i d’uns moments inicials en què l’orquestra no semblava anar gaire a l’hora, va ser una nit especial, de descobrir una òpera molt bella, i escoltar veus magní­fiques com les de Mary Dunleavy (Ophélie), Alain Vernhes (Claudius), Markus Hollop (el difunt rei), Lluís Sintes (Horatio) i Béatrice Uria-Monzon (la reina Gertrude), que va protagonitzar una molt realista caiguda a l’escenari.

Aquesta temporada el Liceu sembla haver apostat per posades en escena senzillí­ssimes: si a Wintermarchern hi havia poc decorat, enaquesta òpera encara n’hi havia menys: nomé dues parets flexibles, mòbils, que per un costat simulaven la paret (buida) d’una cambra i per l’altra la muralla exterior d’un palau. I res més, només els cantants.

Va ser una llàstima, però, que el barí­ton tingués la veu tan malament. I, també, que la Nathalie Dessay, que feia el paper d’Ophélie, només cantés fins el dia 15.

Hamlet, de Charles Louis Ambroise Thomas. Òpera en cinc actes. Llibret de Jules Barbier i Michel Carré, basat en la tragèdia homònima de William Shakespeare. Amb Jean-Luc Chaignaud (Hamlet), Alain Vernhes (Claudius), Daniil Shtoda (Laërte), Markus Hollop (l’espectre del rei difunt), Gustavo Peña (Marcellus), Lluí­s Sintes (Horatio), Celestino Varela (Polonius), Joan Martí­n-Royo (primer enterramorts), Francesc Garrigosa (segon enterramorts), Béatrice Uri­a-Monzon (la reina Gertrude) i Mary Dunleavy (Ophélie). Direcció musical, Bertrand de Billy. Direcció d’escena, Patrice Courier i Moshe Leiser. Producció del Grand Théâtre de Genève. Orquestra Simfònica i Cor del Gran Teatre del Liceu. Barcelona, dilluns 20 d’octubre del 2003.