Arxiu d'etiquetes: temporada 2001-2002

Wagner i jo

La meva primera trobada amb el senyor Wagner va ser força traumàtica. Fou l’any passat, al Liceu, amb Tristan und Isolde. Uf. Amb prou feines vaig poder aguantar el llarguíssim segon acte, i al tercer em vaig adormir. Només cinc minuts de rellotge, però em vaig adormir (com no para de recordar-me el meu amic JC, que m’hi havia acompanyat).

I vet aquí que el Gran Teatre programa tota la Tetralogia wagneriana, repartida en dues temporades. Por. Pànic. Conec fragments d’obres de Wagner, però després de Tristan em fa por enfrontar-me a una òpera sencera. Potser no estic preparat per a la música de Wagner? Què hi puc fer?

Decideixo que no puc anar a veure’n una altra sense conèixer-la. Així que poso mans a l’obra: escoltar les dues òperes que es prepararan, conèixer-ne l’argument, seguir el text per poder reconèixer les parts… La primera audició és dura; la segona es fa més fàcil i puc anar seguint el text; la tercera audició comença a seduir-me. Crec que ja no podré dir mai més “Wagner no m’agrada”.

I ara ve la prova de foc. Dijous 12 de juny del 2003, al Liceu, Das Rheingold. Aquesta és curta, només dues hores i mitja, però l’han programat sense entreacte, ai, ai, ai… Però, ja s’ha acabat? M’ha passat volant! Potser hi ha alguna escena una mica feixuga, i no acabo d’entendre la dansa final del déus abans d’entrar al Walhalla, però m’ha agradat i aplaudeixo amb gust i ganes (i els crítics que diguin el que vulguin).

I finalment el repte: Die Walküre. Quatre hores i mitja. Un únic decorat que amb prou feines pateix cap canvi. Llargues escences de recitatiu i cant, amb els personatges pràcticament quiets… ni la cavalcada de les valquíries aconsegueix animar una mica l’estatisme de l’escenari (em va semblar excel·lent la representació de l’entrada de les ànimes dels herois al Walhalla). Unes veus magnífiques. La pell de gallina. Un que passava, que plores?

Com deia aquell, prova superada. L’any vinent, més Wagner.