Arxiu d'etiquetes: teatre

La casa de Bernarda Alba al TNC

Núria Espert. La casa de Bernarda Alba (foto: David Ruano / TNC)

Núria Espert. La casa de Bernarda Alba (foto: David Ruano / TNC)

L’argument de l’obra de Federico García Lorca és ben conegut: Bernarda Alba es queda vídua i es tanca a casa amb les seves cinc filles per un llarg dol. Però la vida no es pot tancar darrere les parets emblanquinades d’una casa i el tancament, la manca de llibertat, l’autoritarisme, l’enveja i les ganes de viure es converteixen en un còctel explosiu el final del qual tothom el sap.

La casa de Bernarda Alba s’està representant, amb direcció de  Lluís Pasqual, al Teatre Nacional de Catalunya aquests dies, i fins el dia 28 de juny. L’havia vista fa anys, no recordo on ni qui la feia, i no només tenia ganes de tornar-la a veure, sinó veure-la interpretada per tres grans actrius com són Núria Espert, Rosa Maria Sardà i Teresa Lozano. En una obra de dones no són les úniques, és clar: hi ha les cinc filles (interpretades per Rosa Vila, Marta Marco, Nora Navas, Rebeca Valls i Almudena Lomba) i altres personatges com la criada (Tilda Espluga) i Prudencia (Marta Martorell), a més de les veïnes, les quals entre escena i escena i mentre entonen un rèquiem són les encarregades de canviar el mobiliari.

Núria Espert fa una Bernarda cínica, cruel i obsessionada amb el què diran, però cega al que passa dins les parets en què ha tancat la seva família. Imposa, realment, i només li vaig trobar un pèl d’inexpressivitat a la cara, com si se li hagués trabat algun nervi i no pugués abandonar alguna expressió. Rosa Maria Sardà és Poncia, mig criada mig majordoma, que odia la casa però la necessita per viure, i que demostra una vegada més que bona actriu que és, tot i que en algun moment més còmic surt la Maria Rosa Sardà de sempre, la que fa de Maria Rosa Sardà, per entendre’ns. També té un paper intens, però més breu, Teresa Lozano, en el paper de la mare boja de Bernarda. De les filles és difícil destacar-ne alguna, potser la que menys paper té és Amelia (Nora Navas) i passa més desapercebuda que les altres.

L’escenografia em va semblar molt encertada: un escenari rectangular, tot blanc, amb dues portes a cada extrem (la que surt al pati i la d’entrada a la casa), que tant pot ser un pati interior com una habitació d’una casa andalusa, obert pels dos costats llargs. El públic, a banda i banda, sembla un element més de l’obra: la presència opressiva de l’esguard dels veïns que rodeja dones de la casa. A cada escena canviava el decorat, i ho feien com dia més amunt les veïnes entonant un rèquiem.

Si us en voleu fer una idea, teniu alguns fragments de l’obra en vídeo a la pàgina del TNC: La casa de Bernarda Alba > Premsa.

Mort de dama al TNC

David Ruano / TNC)

Mercè Arànega i Jordi Vila (foto: David Ruano / TNC)

Divendres vam anar al TNC a veure l’adaptació de Marc Rosich i Rafel Duran de Mort de dama, la primera novel·la en català de Llorenç Villalonga. L’escriptor hi retratà la societat mallorquina dels anys vint del segle passat tot satiritzant-la, cosa que provocà un escàndol considerable. Tota l’obra gira a l’entorn d’un personatge que s’està morint, Dona Obdúlia Montcada, per la casa de la qual aniran desfilant, en saber-se la notícia, tota una sèrie de personatges representatius de la societat mallorquina de l’època, més interessats en l’herència de dona Obdúlia que en el seu estat.

L’adaptació que n’han fet Rosich i Duran és força fidel a la novel·la, manté la sàtira i n’augmenta la comicitat, i només canvia en alguns aspectes: d’una banda, donen més importància al personatge de la poetessa Aina Cohen (el més «dramàtic» de l’obra), i recuperen el llenguatge de les primeres versions de la novel·la, que conté molts més mallorquinismes i barbarismes que les versions publicades (que van patir un procés de «desmallorquinització»). La sàtira, tot i el pas del temps, no perd la seva força: és probable que Palma, avui, sigui diferent de la Palma dels anys vint, però hi ha una sèrie de personatges que són gairebé arquetipus universals i la seva satirització té sentit encara ara.

Els personatges principals de l’obra estan interpretats per Mercè Arànega (Dona Obdúlia Montcada), Margarida Minguillón (Dona Maria Antònia de Bearn), Eva Barceló (Remei Huguet) i Nies Jaume (Aina Cohen), que destaco no només perquè són el nucli de personatges «principals» de l’adaptació, sinó també perquè són els que destaquen més (amb Llum Barrera com a Violeta de Palma, la neboda corista de Dona Obdúlia). Mercè Arànega broda el paper de Dona Obdúlia, xarona i pagada de si mateixa; no és la primera vegada que la veig al teatre i sempre que l’he vista interpretar algun paper he sortit amb la sensació d’haver vista una gran actriu. És un monstre de l’escenari, molt lluny dels papers televisius a què ens té acostumats —ja sé que els actors han de menjar, però segons quins interminables serials estan fent més mal que bé, i s’acaba coneixent més els actors pel paper que hi fan que pel seu nom, fins i tot. I un exemple: ahir, al teatre, a l’Eva Barceló ningú li deia Eva Barceló: tothom li deia Catalina Tomàs, el nom del personatge que feia al programa Les 1001. Barceló és el segon gran monstre d’aquesta obra, en el paper de la llagotera Remei, que cuida Dona Obdúlia… i «s’herenci». Margarida Minguillón fa una Dona Maria Antònia digna, greu, adusta, continguda, que no es deixa commoure per res i fa com si no passés res; tanmateix, potser pel personatge que interpreta, se la veia molt encarcarada tota l’estona i és la que mostra un accent mallorquí més artificial, més forçat. També destacaria Nies Jaume en el paper de la poetessa Aina Cohen, convertida contra la seva voluntat en glòria mallorquina i condemnada a recitar una vegada i una altra fins a l’extenuació la poesia que l’havia fet famosa, «La camperola mallorquina».

L’escenografia reflecteix força fidelment els espais on transcorre l’acció i, també, la decadència d’una aristocràcia que ha anar perdent pes social i paper públic, a més d’influència econòmica, i que s’ha anat aïllant al barri antic de Palma, en oposició al barri del Terreno on comencen a aparèixer els primers turistes i els costums nous i estranys que porten (representats per Carlota Nell, personatge interpretat per Àurea Márquez).

No tinc cap mena de dubte a recomanar-vos que l’aneu a veure, ni que sigui amb l’excusa de veure Mercè Arànega.

Més informació a Mort de dama (Teatre Nacional de Catalunya). A l’apartat «Multimèdia» hi ha el vídeo del tràiler de l’obra. Si es pogués l’incrustaria aquí, però aquesta vegada no deixen fer-ho.

Un dia, Mirall trencat, al Teatre Borràs

Un dia, Mirall trencat, al Teatre BorràsNo va ser premeditat. De fet, ni m’havia adonat de la coincidència quan vam comprar les entrades per anar a veure Un dia, Mirall trencat al Teatre Borràs. Fou divendres mateix, en treure les entrades del «sobre de les entrades» (com que no tinc un bon cap, quan compro una entrada per Internet de seguida la recullo al caixer i la deso a casa, que alguna vegada m’ha passat que he hagut de córrer al teatre perquè ja no podia recuperar l’entrada pel caixer automàtic), deia que fou divendres en mirar l’entrada que hi vaig caure: anàvem a veure l’obra el mateix dia del centenari.

La vetllada prometia: al nostre voltant, dos grups diferents d’espectadors d’aquests que van al teatre en bloc. No em sembla malament, que consti; però no sé perquè sempre que he coincidit amb grups d’aquests han estat dels que fan xivarri gairebé fins que els actors comencen a parlar. I bromes, perquè vull pensar que ho deia en broma, com el que cridava que «l’any del centanari era l’any passat, que aquest era l’any de l’astronomia».¹ Per què ha de cridar tant, la gent, sempre? Misteris de la naturalesa humana.

Deixant de banda aquesta anècdota, de cop vam veure un moviment estrany, aquell girar el cap consecutiu que demostra que l’ésser humà és curiós de mena i sempre segueix algú altre. Totes les mirades van convergir en el mateix punt: el senyor alcalde de Barcelona, Jordi Hereu, assistia a la funció, acompanyat d’en Ricard Salvat i de Manuel Royes, expresident de la Diputació de Barcelona qui, per una confusió en l’agenda, arribava tard. I mentrestant, no sé si per fer temps que arribés o perquè era el dia del centenari, en Ricard Salvat va pujar a l’escenari i va fer un breu discurs sobre Mercè Rodoreda i la seva obra.

Quant a l’obra en si, em va agradar. No conec Un dia, però el que recordo de Mirall trencat estava prou ben reflectit en el text. I dic prou ben reflectit amb tota la intenció, perquè hi va haver un detall que no em va fer el pes, que em va xocar: la riallera i sarcàstica Teresa gran, ja invàlida i alcohòlica. Potser em cal una nova lectura de la novel·la, però recordo Teresa més aviat com un personatge greu, melangiós. En tot cas, Rosa Novell fa una actuació magnífica, igual que l’Enric Majó (el notari Riera), la Rosa Vila (Armanda), Anna Sahun (Teresa jove), Araceli Bruch (Eulàlia) i Daniela Freixas (Sofia). D’aquesta, sobretot, em va agradar l’aire trastocat que dóna a Sofia, la filla de Teresa.

Vaig trobar molt encertada la posada en escena: la casa i el jardí són el centre de l’acció, i els altres escenaris als laterals, en una mena de llotges (teatre dins del teatre?). L’únic inconvenient és en algun moment on hi ha personatges als tres llocs i has d’anar movent el cap com en un partit de tennis. També em van agradar els canvis d’escena, amb els personatges entrant mig a les fosques a l’escenari per retirar attrezzo ben coreografiats (en algun moment semblava que dansessin). Només em va sembla una mica excessiu el recurs al nu, que no sempre semblava ser-hi adient.

En resum, que em sembla que l’obra reflecteix bé l’univers rodoredià i les obres en què es basa el text, si més no Mirall trencat. I és un text assequible a tothom, fins i tot a persones que no coneixen l’obra de Mercè Rodoreda.

1. O feia broma o no sabia de què parlava, perquè l’any de l’astronomia és el 2009. O que la frase, descontextualitzada i dita a crits, obeïa al comentari d’algun altre membre del grup…

K. L. Reich, de Joaquim Amat Piniella, al teatre

Hem parlat força, darrerament, de novel·les que tenen com a rerefons la Segona Guerra Mundial i els camps d’extermini nazis, però potser perquè la seva lectura és anterior a l’existència d’aquest blog, no hem parlat mai de K. L. Reich, la novel·la on Joaquim Amat Piniell descrivia els anys que va ser presoner al camp de concentració de Mathausen. La novel·la, escrita entre 1945 i 1946, no es va publicar fins el 1963, i continua reeditant-se encara ara. La recordo com una lectura incòmoda, com un testimoni que no estalvia la brutalitat, però caldria una relectura per fer-ne una comentari més acurat.

Doncs bé, ara se n’ha fet un muntatge teatral que es podrà veure al Teatre del Raval fins el dia 5 d’octubre. En trobareu més detalls a la notícia aparegura a Cultura21.com i al web del Teatre del Raval.

Enllaços relacionats: