Arxiu d'etiquetes: Teatre Nacional de Catalunya

La casa dels cors trencats al TNC

Foto: David Ruano / TNC

Foto: David Ruano / TNC

Si no recordo malament, l’única obra que coneixia de George Bernard Shaw era Pygmalion, i encara de manera indirecta per l’adaptació que en va fer Joan Oliver. De tota manera, l’anomenada de l’autor i, també, del repartiment d’aquesta posada en escena dirigida per Josep Maria Mestres m’ajudaren a decidir d’anar a veure l’obra. I ha valgut la pena d’anar-hi.

A la casa dels cors trencats, on viuen el vell i excèntric capità Shotover, la seva filla Hesione i el marit d’aquesta, Hector Husabye, hi arriba una colla de personatges, alguns convidats per l’amfitriona, d’altres sense haver-hi estat convidats. La primera, Ellie Dunn, una joveneta aparentment ingènua que, malgrat estar enamorada d’un altre home, ha acceptat casar-se amb Alfred Mangan, propietari de la fàbrica on treballa el pare d’Ellie, Mazzini Dunn. Tant Mangan com Dunn també han estat convidats a la casa per Hesione, que pretén evitar que Ellie es casi amb Mangan. A més d’aquests, a la casa es presenta, després de vint-i-tres anys d’absència, Lady Ariadne Utterwood, filla petita del capità Shotover, i Randall Utterwood, cunyat d’Ariadne. Sota el paraigües de les excentricitats del capità Shotover i de la seva família, de mica en mica es van revelant les veritables identitats dels diversos personatges, els seus anhels i els motius que tenen per actuar com ho fan. Ellie, no és tan ingènua com aparenta; Hesione no és tan feliç com pretén; Mazzini no és tan babau com creu la gent, ni Mangan un patró sense cor; el capità no és tan boig com aparenta. Tots ells, però tenen alguna cosa en comú: el cor trencat. L’obra, que podria ser un drama, és una comèdia brillant i intel·ligent, però també agredolça, protagonitzada per uns personatges immersos en un món que canvia ràpidament al seu voltant i que, sembla, no se n’adonen.

El repartiment l’encapçalen Pep Cruz i Carme Elias en els papers del capità Shotover i la seva filla Hesione. Pep Cruz aconsegueix crear un personatge viu i ple de matisos, amb el qual no pots evitar fer-te un fart de riure. Carme Elías, potser una de les actrius més belles i elegants que tenim al país, li fa la rèplica perfecta com a Hesione, aristòcrata frívola i manipuladora però alhora encantadora i sensible. Al seu costat, un altre actor com un castell: l’Abel Folk, en un paper de faldiller mantingut per la dona cínic com ell sol. També destaquen Pep Anton Muñoz en el paper de Mangan, i Artur Trias com a  Mazzini, actor que dota el personatge d’una senzillesa i una bonhomia emocionants. Ellie Dunn, la filla, és Anna Ycobalzeta, a qui vaig trobar una mica sobreactuada; no sé, però, si és com han volgut mostrar el personatge d’Ellie, o si realment l’actriu és així, ja que no l’havia vist actuar abans. La filla petita del capità Shotover, Ariadne, és interpretada per Sílvia Bel, a l’alçada de la resta del repartiment amb un personatge histèric i manipulador, però alhora terriblement seductor (hi ha un moment de l’obra en què Hector es pregunta què tenen les germanes Shotover per entabanar els homes com ho fan).

L’obra és llargueta, dues hores i tres quarts, sense comptar els entreactes, però no es fa gens pesada; al contrari, ens hi vam fer un tip de riure i no vam ser els únics.

Com sempre, un tastet; aquesta vegada en forma de vídeo (de la pàgina de Premsa de la fitxa de l’obra al web del TNC: La casa dels cors trencats, on hi ha altres vídeos i fotografies de l’espectacle):

[wpvideo kuofoDfB]

Aloma, al Teatre Nacional de Catalunya

Carme Sansa i Julia Möller

Carme Sansa i Julia Moller (foto: David Ruano / TNC)

Encara em balla pel cap la musiqueta amb què entonen a l’Aloma en versió musical la frase leitmotiv de la novel·la: l’amor em fa fantàstic. És clar que encara m’esgarrifo cada vegada que recordo que en aquesta mateixa cançó feien rimar «tonto» amb «toronto»… que no una és mala rima, d’altra banda, només que no és català (podríem dir que és «jonosóctontès»). I tractant-se de l’adaptació d’una novel·la d’una escriptora que estimava i cuidava tant la seva llengua, aquest tonto i algun altre barbarisme dels grossos que s’hi poden sentir tenen més de poca cura i falta de respecte per l’obra de Rodoreda (i pel català) que d’altra cosa. Com deia en Joan Solà aquest dissabte al suplement Cultura de l’Avui: si nosaltres no respectem la nostra llengua, com volem que la respectin els que no hi tenen cap interès?

Però deixem enrere aquest atac de rabiola lingüística i anem per feina. Mentre veia l’espectacle divendres passat no podia deixar de pensar en el prejudici que em va portar, quan vaig saber que es faria un musical sobre Aloma, a pensar que era una idea de bomber i que seria un desastre. I això sense tenir en compte que hi ha grans musicals basats en no menys grans novel·les (pensava en Cabaret, però també en La Traviata… va, deixeu-me passar bou per bèstia grossa i ficar l’òpera al sac dels musicals). I pensava en tot això mentre no podia deixar de repetir-me que Aloma, el musical, és un bon espectacle.

I ho és. Un bon espectacle i una bona adaptació de la novel·la. Curiosament, amb el mateix recurs que es va veure a Un dia. Mirall trencat, de posar en escena alhora el mateix personatge en dos moments de la seva vida. A Aloma, l’Aloma gran que ens explica la història (Carme Sansa) i l’Aloma jove que la viu (Julia Möller); molt ben acompanyades per Josep Julien (Joan), que em sembla que és l’únic que no canta; Anabel Totusaus (Anna); Carlos Gramaje (Robert); Gisela (Coral); Ferran Farruca Frauca (el vell Cabanes); Anna Moliner (Maria), Marc Pujol (Daniel) i la nena Maria Codony (el petit Dani). L’escenografia està ben aconseguida i mostra el petit món d’Aloma (les quatre parets de casa seva) i el vestuari també evoca els diferents mons (el d’Aloma i la seva família, per una banda; el de Coral, per l’altra). I que la música sigui en directe encara fa l’espectacle més interessant. Música (d’Alfonso de Vilallonga) que ret un homenatge als musicals de tota la vida (spoiler: el número de ball d’Aloma i Robert imitant Ginger Rogers i Fred Astaire a Roberta) i a la música popular, amb un cuplet amb totes les lletres i totes les lectures que se n’espera.

Una de les coses que més em va sobtar fou com de diferent havia vist el personatge de Joan quan vaig llegir la novel·la respecte de com el representen a l’obra. Per mi, en Joan és un pobre home que fracassa perquè no es pot enfrontar a unes responsabilitats que li vénen grans; a l’adaptació de Lluís Arcarazo, en canvi, és un personatge més aviat cínic al qual només li importa el que li passi a ell, i que li és igual sacrificar la família si ell se salva. En fi, lectures diferents que no afecten l’essència del drama d’Aloma.

Si no l’heu vista encara i el que hi ha al web del TNC us enllamineix, no us la perdeu. Aquí en teniu un tast: La pantomima de l’amor, cantada per Anna Totusaus, Carlos Gramaje i Julia Möller.

Enllaços relacionats: