Arxiu d'etiquetes: Steve Davislim

Nits d’Òpera, 64: L’arbore di Diana, de Vicent Martín i Soler

Amor i Diana. Foto: Antoni Bofill

Amor i Diana. Foto: Antoni Bofill

La primera òpera de la temporada del Liceu és una obra del valencià Vicent Martín i Soler, compositor que a la seva època va fer ombra al mateix Mozart (qui en dues de les seves òperes incorporà material del valencià). Com que ja havia escoltat alguna peça del compositor, tenia ganes d’anar-hi, però com els desitjos no sempre són satisfets per la realitat, els senyors del Liceu que fan els abonaments havien decidit que no calia donar-me aquesta satisfacció i això em portà al Liceu un dia tan insòlit com un dissabte a la tarda. No sé com ha estat a les altres funcions, però aquest dissabte hi havia molt poca gent al Liceu, menys fins i tot que el dia de que vaig veure-hi actura l’English National Ballet. Pels comentaris dels abonats, sembla que n’hi ha molts que s’han donat de baixa, qui sap si per la crisi, qui sap si per complir l’amenaça que se sent sovint de donar-se de baixa si se segueixen programant segons quines òperes.

Just apagar-se els llums, es va avisar per megafonia que el tenor Charles Workman no podria cantar el paper de Silvio, i que el substituiria Andrew Goodwin. No sé com canta Workman, però la substitució no va desmerèixer l’espectacle: una història protagonitzada per personatges mitològics que defensa l’amor per sobre de les convencions, sembla que amb un missatge polític quan es va estrenar, i, per embolicar més la troca, bufa. Diana, deessa de la caça, dels boscos i de la castedat, té un arbre al jardí on viu amb les seves nimfes que detecta si alguna d’elles ha perdut la virginitat. Al jardí hi arriba Doristo, per cuidar l’arbre, però és un femeller i va darrere de totes elles; també hi arriben Silvio i Endimió, i Amor, que pretén que Diana abandoni la castedat i reconegui el poder de l’amor, cosa que aconsegueix després d’uns quants embolics.

Diana era la soprano Laura Aikin, excel·lent en el paper altiu de deessa que perd la seguretat, que cantà amb força els passatges d’ira i amb delicadesa les escenes amoroses. Doristo, el divertit Marco Vinco, per mi un dels millors de la nit, tant pel que fa al cant com a l’actuació. Endimió era Steve Davislim, que semblava poca cosa al primer acte i al segon va desbordar d’energia. Les tres nimfes, unes divertides Ainhoa Garmendia, Marisa Martins i Jossie Pérez. I el millor de tots, tan per la manera de cantar com per la seva divertidíssima interpretació del déu Amor, el sopranista Michael Maniaci, convertit en bona part de l’òpera per exigències del lilbret en dona… més aviat en divertida drag queen —malgrat que el timbre de la seva veu sembla la d’un contratenor, Maniaci no canta en falset, la seva veu és natural: això fa que sigui molt més potent i àmplia. La posada en escena és molt senzilla, amb detalls podríem dir que futuristes, però no fa cap mal al text i ajuda en els nombrosos jocs d’aparicions i desaparicions dels personatges. I la música de Martín i Soler és deliciosa; malgrat els recitatius, que cada dia que passa se’m fan més avorrits.

Una òpera lleugera, bella i divertida per començar la nova temporada.

http://unquepassava.wordpress.com/2009/09/04/lenglish-national-ballet-al-liceu/

Nits d’Òpera, XXXI: Ariodante, de Georg Friedrich Händel

S’estranyava en Roger Alier a la ressenya sobre l’òpera Ariodante que va escriure per a La Vanguardia:

[e]l público no protestó la dirección de escena, cuando otras veces la abucheó por menos»*

una posada en escena que ha situat dins l’escenari un segon escenari: un teatre de titelles amb quatre nivells per on es movien, d’esquerra a dreta, els cantants, convertits en titelles —mitjançant el maquillatge i, sobretot, mitjançant unes cametes de roba que els penjaven dels vestits per sobre les baranes que separaven els quatre nivells i que amagaven les cames dels cantants. Posada en escena que va provocar que algun aficionat d’aquests que en saben tant tant tant i que han vist de tot i tot millor deixés anar comentaris com ara «jo no he vingut a veure titelles». Una posada en escena, tanmateix, original i divertida, amanida amb uns jocs de llum (com em va fer notar un conegut present a la mateixa funció) molt encertats i els moviments dels cantants, que anaven canviant de lloc formant figures aprofitant els quatres nivells —gairebé com les coreografies dels musicals nord-americans dels anys trenta, però més estàtics— i que gesticulaven com si fossin titelles. Potser algú em recordarà les vegades que m’he queixat de posades en escena que no tenen en compte el text i descontextualitzen tant l’obra que acaba perdent el sentit. En el cas d’Ariodante passa el mateix, però se solucionava amb la llum i els colors de l’escenografia.

Quant als cantants, Sara Mingardo (en el paper de Polinesso) va cantar molt bé i amb molta energia al primer acte, però al segon va semblar que perdia una mica de força i es va esvair una mica; Vesselina Kassarova (Ariodante), en canvi, va mantenir el tipus durant tota l’òpera i va ser un dels punts forts de la representació; l’Ofèlia Sala (Ginevra) va cantar bé, i canta molt bé, però sempre m’ha fet l’efecte que es queda una mica curta de veu. La soprano Elena de la Merced (Dalinda) i el tenor Steve Davislim (Lurcanio), amb Kassarova, van ser, però, els que van oferir els millors moments de la funció. No parlo del cor ni de l’orquestra perquè sembla que darrerament s’han posat d’acord per oferir unes interpretacions excel·lents i no convé que els pugin els fums, no sigui que s’ho creguin massa i baixin la guàrdia.

Tanmateix, no sé si sóc gaire objectiu: amb Händel vaig convençut que m’agradarà (com més música escolto d’aquest compositor més m’agrada) i que gaudiré com un ximplet del reguitzell de magnífiques àries da capo i amb els lleugers recitatius de les seves òperes, independentment de com me les serveixin. La propera vegada, però, podrien tornar-se a arriscar a contractar contratenors pels papers originalment escrits per a castratti, com van fer amb Giulio Cesare, que, si no millorar, sí que donarien una sonoritat diferent a l’òpera.

I un cop llegida la nota, passeu-vos per can Wimsey i intenteu endevinar a quina de les «Tribus operístiques» que descriu pertanyo. I no val fer-ho després de llegir els comentaris!

* Roger Alier. «Händel en versión concierto». La Vanguardia (17.05.2006), p. 38.

PS. Acabo d’adonar-me que els enllaços a òperes d’altres temporades del Liceu no porten a les pàgines originals. Aniré canviant-los de mica en mica.

Technorati tags: