Arxiu d'etiquetes: soprano

Nits d’Òpera, 61: recital d’Edita Gruberova

Edita Gruberova

Edita Gruberova (foto del web del Liceu)

Avui era el recital d’Edita Gruberova al Liceu. Acompanyada al piano per Friedrich Haider, director musical de l’Oviedo Filarmonía, i pel clarinetista Juanjo Mercadal en una peça, Gruberova ha ofert un recital centrat en músics de diferentes èpoques pertanyents a l’antic imperi austrohongarès: Wolfgang Amadeus Mozart, Franz Schubert, Antonín Dvorak i Richard Strauss.

El recital ha començat, com no pot ser d’altra manera quan es tracta d’Edita Gruberova, amb una gran ovació. Ha començat amb les cançons de Mozart, que li han valgut la primera tongada d’aplaudiment i bravos. Ha continuat amb Franz Scubert, bloc del recital amb un fals final després de «Gretchen am Spinnrade» que ha provocat que algunes persones sortissin de la sala quan quedava encara una peça del bloc: «Der Hirt auf dem Felsen», on l’acompanyava el clarinetista Juanjo Mercadal. La segona part del recital ha consistit en Vuit cançons d’amor d’Antonín Dvorak i quatre peces d’Acht Gedichte aus Letzte Blätter von Hermann von Gilm de Ricard Strauss, que se’ns han fet una mica curtes. Aplaudiments i més aplaudiments, bravos i braves, durant estona i estona… però em sembla que jo no era l’únic que tenia l’estranya sensació que allò que acabava d’escoltar i veure no era Edita Gruberova, que em faltava alguna cosa.

No vull dir que el recital m’hagi decebut: al contrari, m’ha servit per descobrir un altre vessant de la cantant. Un vessant tirant a plàcid, sense les pirotècnies vocals que acostuma a lluir a les òperes; cosa normal, d’altra banda, tenint en compte que era un recital de lieder. Lieder bellament cantants, també. Però hi faltava alguna cosa: hi faltava el que ha vingut als bisos.

El primer bis ha estat «L’hirondelle» (de Jean-Louis Daquin? No he sentit bé el nom) «Vilanelle» d’Eva Dell’Acqua (vist a can Joaquim), on ja ha començat a sortir la Gruberova que tots esperàvem escoltar. Ha costat una mica que sortís a fer el segon bis, suposo que forma part de l’espectacle que la senyora es faci pregar una mica, i llavors ha anunciat de Gaetano Donizetti, Linda di Chamounix.: si no m’erro, l’ària de l’escena tercera del primer acte «Ah! tardai troppo, e al nostro … O luce di quest’anima». Aquí ha tret la Guberova belcantista, la de la pirotècnia que deia més amunt, i ha aconseguit que una mica més s’ensorrés el teatre. Una altra estona d’aplaudiments i bravos, i un nou bis: de Vincenzo Bellini, Beatrice di Tenda, anunciat després de tocar-se el coll i dir ben clar «Vediamo si va bene». I vaja si ha anat bé! No exagero, encara que ho sembli, si dic que el teatre semblava que s’hagués d’ensorrar, entre aplaudiments i bravos, rams de roses caient del cinquè pis a l’escenari, paperets de colors llançats per alguns admiradors i ella sortint de l’escenari i tornant-hi a entrar a saludar. No sé quanta estona devem haver estat aplaudint, però finalment han tornat a sortir, el pianista s’ha assegut al piano i ha avisat que no tenien res més preparat i que improvisarien —si allò era improvisar, no sé què deu entendre aquest home per preparar-se una peça… En fi, la improvisació ha estat una cançó en alemany que, per la gesticulació i l’expressió de la soprano, devia ser alguna cosa picant (només n’he entès una frase, «ich bin eine königin», amb la qual he estat incapaç de trobar què era, així que si algú ho sap que ho digui als comentaris) i en la qual ha mostrat la seva vis còmica (eren, llegeixo a can Joaquim, els cuplets del tercer acte de l’Adele del Fledermaus de Johann Strauss).

En resum, que finalment hem tingut dos recitals en un: el recital de lieder i el recital d’Edita Gruberova. Tots dos espectaculars a la seva manera i dels que queden en el record.

L’ària del diumenge: «Non mi dir» (Edita Gruberova)

Amb l’excusa que aquesta tarda tornarem a veure-la, a escoltar-la i a gaudir del seu recital, l’ària del diumenge d’avui és un fragment del concert que va oferir la soprano Edita Gruberova al Liceu els dies 21 i 24 d’abril d’enguany: «Non mi dir», de Don Giovanni de Wolfgang Amadeus Mozart: «No em diguis, estimat, que sóc cruel amb tu; bé saps quant t’he estimat, tu saps que dic la veritat; calma els teus turments, si no vols que mori de pesar. Potser algun dia el cel, de nou em somriurà».*

(vídeo del canal de Youtube del Gran Teatre del Liceu: LiceuOperaBarcelona)

* Traducció lliure del text de l’ària de The aria database: «Non mi dir».

L’ària del diumenge: «O, namenlose Freude!» (Karita Mattila & Ben Heppner)

Un altre bell moment de Fidelio, amb Karita Mattila i Ben Heppner a la Metropolitan Opera el 2003, el duet de Leonore i Florestan a la cinquena escena del segon acte: «O, namenlose Freude!» (Oh joia inefable!).

http://www.youtube.com/watch?v=0g-mW8E8RbM

(vídeo pujat per MacbettO).

L’ària del diumenge: «Ah, je ris, de me voir si belle» (Victoria de los Ángeles)

Després de l’interludi buf de diumenge passat, tornem a posar-nos seriosos: la mateixa ària de les joies del Faust de Gounod, però ara cantada de debò per Victoria de los Ángeles. Que en gaudiu.

http://www.youtube.com/watch?v=paHzUFCISBw

(vídeo pujat per Glenmed)

L’ària del diumenge: «Ah, je ris, de me voir si belle» (Bianca Castafiore)

Un Que Passava: Pst, pst, tu! Ei, tu! No facis l’orni que t’estic veient a l’altra banda de la pantalla…

El Que Mou Els Fils (aka Ferran): Qui? Jo?

UQP: No, Cleòpatra ressuscitada, si et sembla. Esclar que et parlo a tu!

EQMEF: I bé, què vols? T’escolto.

UQP: M’escoltaràs i em sentiràs, i tant. Que et sembla bonic això? Tenir-me abandonat i tenir abandonats els teus lectors?

EQMEF: És que…

UQP: És que, és que… Només saps dir això o què: és que tinc poc temps, és que no estic inspirat, és que naps, és que cols… I un be negre, home! Almenys podries continuar les seccions fixes, que tampoc no et costa tant… no hi has de pensar gaire.

EQMEF: Què insinues?

UQP: No res, no res. Que estem tots desficiosos per llegir una altra de les teves perles de saber immarcessible i incommensurable…

EQMEF: Poca conyeta que t’esborro. Que la ironia encara l’entenc, tu.

UQP: Més que ironia era sarcasme. Però en fi, deixem-ho que encara em tocarà el rebre. Què, escriuràs alguna cosa avui?

EQMEF: Cony, no ens passéssim! Que avui és diumenge i és dia de descans!

UQP: Dia de descans, diu. Que no n’has tingut prou, de descans, des de divendres? Au, coi de mandrós, posa’t les piles. A més, vas ser tu qui em va obligar a treballar els diumenges, amb aquest coi d’àries del diumenge que et vas empescar.

EQMEF: Ostres, l’ària del diumenge!

UQP: Ostres, l’ària del diumenge! A vegades em pregunto què faries sense mi.

EQMEF: Els diumenges descansar, t’ho asseguro. I ara calla. Benvolguts amics, arriba diumenge i toca l’ària del diumenge.

UQP: No serà la de dissabte, dic jo.

EQMEF: (Tu, millor que callis). I avui, un que podem recordar cada dia quan ens rentem la cara per tenir un bon dia…

UQP: Segons qui, no amb això tindria un bon dia.

EQMEF: No li feu cas. Del Faust de Gounod, l’ària de les joies: «Ah, je ris, de me voir si belle». Cantada per l’única, la insuperable, la inabastable… Bianca Castafiore!

http://www.youtube.com/watch?v=S7l9FL-SD1o

(vídeo pujat per richardmarseille).

La veu és la d’una altra «artista», Florence Foster Jenkins, una soprano totalment mancada per de facultats per cantar però que es va entestar a convertir-se en una cantant d’òpera reconeguda.

(EQMEF fa una figa a UQP i es retira fent-li llengotes. UQP, vermell de ràbia, torna a amagar-se rere la pantalla posant-se uns taps a les orelles).

Actualització 01.04.2010: el vídeo ja no està disponible a Youtube.

L’ària del diumenge: «Nacqui all’affanno» (Victoria de los Ángeles)

I encara estiraré una mica més la corda de La Cenerentola i abusaré de la paciència del respectable, per portar una vegada més aquí l’ària final de l’òpera. Però aquesta vegada amb una veu molt especial: la de Victoria de los Ángeles, en un enregistrament de l’any 1954. Que en gaudiu.

(vídeo pujat per Onegin65).

L’ària del diumenge: «Duetto buffo di due gatti» (Felicity Lott & Ann Murray)

Que no, que no tot és seriós o dramàtic a l’òpera. Que també hi ha moments per riure una estona. I encara que el duet d’aquest diumenge no pertanyi a cap òpera, no hi ha dubte que permet qui l’interpreta passar i fer passar una bona estona. I si no, mireu i escolteu la soprano Felicity Lott (que farà un recital al Liceu la propera temporada) i la mezzosoprano Ann Murray barallant-se com gates per un ram de flors…

http://www.youtube.com/watch?v=rp0D8qWyVHo

(vídeo pujat per felipecunha).

I per si no n’heu tingut prou, dues versions més: Montserrat Caballé acompanyada per Montserrat Martí i per Concha Velasco.

L’ària del diumenge: «Parigi, o cara» (Maria Callas & Alfredo Kraus)

Canviem una mica. La proposta de l’Olympia de posar alguna cosa de la Maria Callas quan no trobés res més em va fer recordar un enregistrament de La Traviata, encara ara una de les meves òperes favorites i la primera que vaig veure en directe, allà per l’any 2002. L’enregistrament en qüestió es va fer al Teatro de São Carlos de Lisboa l’any 1958 i els intèrprets eren Maria Callas i Alfredo Kraus. Aquí en teniu un fragment, que inclou un dels duets més bonics de l’òpera: «Parigi, o cara».

Un tenor i una soprano, per variar una mica…

(De ilpiugrandetenore. En teniu algun fragment més a unquepassava: Verdi – La Traviata).

Concerto Soave al Caixaforum

Si El Llibreter no hagués esmentat la soprano Maria Cristina Kiehr fa uns dies en un comentari en aquest blog, és molt possible que hagués deixat passar l’oportunitat d’anar a escoltar en directe Concerto Soave, el grup que la soprano formà amb el clavecinista Jean-Marc Aymes i que es dedica, principalment, a la interpretació de música italiana del segle XVII. Actuaren ahir al vespre al Caixaforum i ara que els he conegut, no tinc cap dubte que els inclouré d’una manera o altra a la música que escolto habitualment.

El concert d’ahir es titulava «Lamentazioni per la Settimana Santa» i consistia en motets i lliçons de tenebres que s’interpretaven durant la Setmana Santa a la Itàlia del XVII (programa en PDF casolà). El grup, format per la soprano Maria Cristina Kiehr, Jean-Marc Aymes (orgue, clavecí i direcció), Sylvie Moquet (viola de gamba) i Matthias Spaeter (arxillaüt), interpretaren diverses peces de Giacomo Carissimi, Girolamo Frescobaldi, Giovani Pierluigi da Plaestrina, Michelangelo Rossi, Giovanni Francesco Marcorelli i un parell d’anònimes que incloïen diverses lliçons de l’ofici de tenrebres, les lamentacions de Jeremies, intercalades amb peces instrumentals. La posada en escena incloïa un canelobre amb cinc espelmes que Maria Cristina Kiehr anava apagant després de cada lliçó. Potser gràcies a les dimensions de l’auditori, ha estat més senzill poder gaudir de la veu de la soprano argentina, una veu plena, de greus vellutats i aguts brillants, i així com de les peces instrumentals intercalades —una per cadascun dels instruments, excepte l’orgue. El concert ha acabat amb un bis, «Quis dabit capiti meo acquam», de Giovani Paolo Caprioli.

Aquí us deixo «Per si fervidi accenti» del Pianto della Maddalena de Luigi Rossi interpretat per Maria Cristina Kierh. No té massa a veure amb el concert d’ahir, però us en podreu fer una idea:

http://www.youtube.com/watch?v=rNpI1BnEHt0

L’ària del diumenge: «Una voce poco fa» (Victòria dels Àngels)

Segueixo amb Rossini, Il barbiere… i «Una voce poco fa», però aquesta vegada cantada per Victòria dels Àngels. La primera vegada que vaig sentir aquesta ària, va ser en un enregistrament de la soprano catalana. Vaig començar per casualitat amb una soprano i he continuat amb una altra soprano, però aquest paper no era, originalment, per a soprano… però aquesta és una altra història i en parlarem la propera setmana. Avui, Victòria dels Àngels:

Vídeo recollit per Onegin65.