Arxiu d'etiquetes: Sophie Koch

L’ària del diumenge: «Hab’ mir’s gelobt» (Martina Serafin, Sophie Koch & Ofelia Sala)

Finalment el Liceu ha penjat al seu compte de Youtube un fragment de Der Rosenkavalier: «Hab’ mir’s gelobt», del tercer acte, amb Martina Serafin (la Mariscala), Sophie Koch (Octavian) i Ofelia Sala (Sophie). Aquí us el deixo…

Nits d’Òpera, 69: Der Rosenkavalier, de Richard Strauss

Anar verge a una òpera té uns riscos considerables, però també pot resultar una experiència sorprenent i ben satisfactòria. I això és, si fa no fa, amb més o menys literatura, el que em passà dijous passat al Liceu amb Der Rosenkavalier, l’òpera de Richard Strauss que s’hi està representant aquests dies.

D’entrada, pel descobriment d’una bona colla de melodies bellíssimes —de les quals en vaig posar un tast ahir—; pel magnífic repartiment, encapçalat per Martina Serafin (la Mariscala), Peter Rose (baró Ochs), Sophie Koch (Octavian), Ofèlia Sala (Sophie) i Franz Grundheber (senyor de Faninal); per la deliciosa posada en escena (l’elegància del palau de la Mariscala, l’opulència de poll ressuscitat del palau dels Faninal, la cuidada decadència de la fonda); per la comicitat d’algunes escenes (una comicitat mesurada, tanmateix). Però, sobretot, per les actuacions de Serafin, Koch i Sala.

D’Ofelia Sala ja n’he parlat abans, i no sempre bé. Però aquesta vegada he de dir que va cantar tan bé com sap fer-ho i que no hi va haver, com altres vegades, cap problema per sentir-la; amb Sophie Koch va oferir alguns moments memorables, com al bellíssim oferiment de la rosa. També Martina Serafin em va impressionar, malgrat algun problema d’emissió en algun moment.

I si a tot això afegim la bona relació amb els veïns de butaca, que provoca moments ben divertits a costa de músics, cantants i directors d’escena, puc dir que la de dijous va ser una nit rodona que no va espatllar ni la pluja que ens va rebre a la sortida del teatre.

L’ària del diumenge: presentació de la rosa (Sophie Koch & Diana Damrau)

La presentació de la rosa a l’òpera Die Rosenkavalier (El cavaller de la rosa) de Richard Strauss. Aquí amb Diana Damrau en el paper de Sophie i Sophie Koch en el d’Octavian.

(vídeo pujat per ancentre)

Nits d’Òpera, LVI: Le nozze di Figaro, de Wolfgang Amadeus Mozart

Fotografia d'Antoni Bofill

Escena del tercer acte. Foto: Antoni Bofill

La segona òpera de la temporada, de la qual encara hi haurà vuit funcions més, és Le nozze di Figaro, de Wolfgang Amadeus Mozart. És una obra força habitual a tots els teatres d’òpera, però servidor no l’havia vist mai encara i, ho he de reconèixer, tampoc no l’havia escoltada completa —encara que en coneixia els moments principals. I això ha estat, segurament, un dels motius que han fet que gaudís tant la funció de dimarts passat una funció que, amb algun detall de matís, va ser força reeixida.

El muntatge era d’aquells que demostra que amb respecte pel text es pot canviar d’època l’acció d’una òpera sense que l’obra se’n ressenteixi. Canviar el conflicte d’amos i senyors del segle XVIII a començaments del XX no és del tot desafortunat, per bé que potser el missatge crític de Mozart contra la societat de la seva època queda una mica diluït. Le nozze no deixa de ser una opera buffa, d’altra banda, i el to es manté. I aquest introduïré el primer matís: aquest muntatge peca d’estatisme, de poca agilitat, i això es nota molt en algunes escenes en què els personatges canten a peu drets i sense moure’s ni un centímetre, la qual cosa fa perdre força i comicitat.

L’escenografia i el vestuari em van semblar encertats, sobretot la primera: un únic espai que les funcions de tres cambres diferents amb canvis mínims d’atrezzo, i de bosc mitjançant uns envans mòbils amb miralls entre els quals es moven els personatges a l’acte final i els donen llocs on amagar-se. La il·luminació era estranya, amb els personatges il·luminats en determinats moment amb un raig de llum de colors diferents una mica anys setanta, però no molestava.

Però el millor de tot, les veus. La parella principal, Susanna i Figaro, anaven a càrrec d’Ofelia Sala i Kyle Ketelsen. L’Ofelia Sala ja l’he vista altres vegades i em sap greu tornar a repetir el que he dit abans: malgrat tenir una veu bonica i cantar bé, moltes vegades no se la sent (si més no a certa altura).  En Kyle Ketelsen no l’havia escoltat en directe i em va agradar molt més que al Don Giovanni de la Royal Opera House de què parlava fa uns dies, amb un Figaro divertit i una mica murri. També es va mostrar divertida i múrria Sophie Koch en el paper de Cherubino, a part de demostrar tenir una veu fresca i àgil. La Marcellina de Marie McLaughlin també aportà murrieria al paper, sobretot en l’escena de la discussió amb Susanna al primer acte, i vaig trobar correcte Raúl Giménez en el paper de Basilio (només correcte, quina diferència amb L’elisir d’amore de fa tres anys! No havia fet els deures i no havia llegit tot el repartiment abans de començar l’òpera… i no el vaig reconèixer). Divertit el tartamudeix de Roger Padullés (Curzio) i… i no recordo haver sentit res especial en sentir cantar Friedemann Röhlig, sobretot perquè recordo haver-lo aplaudit després d’alguna ària (nota mental: no deixar passat tant de temps entre l’espectacle i la crònica la propera vegada). Però qui de debò va sobresortir va ser Ludovic Tézier com a Comte d’Almaviva i, sobretot, Emma Bell, la Comtessa. Entre ella i Ofelia Sala es notava molta complicitat, almenys com a Comtessa i Susanna, i Bell va oferir alguns dels moments més intensos i també més delicats (quan aprendrà la gent a no tossir a ple pulmó quan un cantant està fent un piano?) de la funció. i destacar per anar acabant Eliana Bayón en el paper, curt però que es va fer notar, de Barbarina.

Em va semblar una bona funció i sembla que han superat alguns dels inconvenients que havien destacat alguns blogaires que ja l’havien vist, com ara la Mei («Le nozze di Figaro #25»), que té l’avantatge o l’inconvenient, segons com es miri, de poder-la comparar amb altres funcions. També n’han parlat en Joaquim («Le nozze di Figaro amb sordina») i en Jaume Radigales («Le nozze di Figaro: un cant al festeig»; «Nozze equilibrades, amb més virtuts que defectes»; i «Segones “Nozze” de primera»).

PD. Sí, avui m’ha quedat una mica de la mena «m’ha agradat perquè és molt bonic»!