Arxiu d'etiquetes: Sonia Ganassi

Nits d’òpera, XXXVI: Don Carlos, de Giuseppe Verdi

Si una cosa tenen les òperes basades en fets històrics és que qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència. Més si tenim en compte que abans del llibret normalment hi ha una obra literària que ja ha estrafet els fets amb finalitats concretes. En aquest cas, basant-se en una obra de Schiller, tenim un Don Carlos, fill de Felip II de les Espanyes, i una Elisabeth de Valois, filla d’Enric II de França, destinats a casar-se sense conèixer-se però que quan casualment es troben, s’enamoren. Ja tenim el punt de partida de l’embolic, perquè la garantia de la pau entre els dos regnes serà que Elisabeth es casi amb Felip II, matrimoni que ella accepta perquè hi hagi pau. Rodrigue, amic de Carlos, el convenç perquè s’allunyi de la reina i l’acompanyi a Flandes, on la situació és una mica complicada i l’infant podria posar-hi pau. Però com que Carlos no es parla amb el papà, intenta que Elisabeth intercedeixi per ell; ho farà Rodrigue, que es convertirà en el favorit del rei tot i les idees innovadores del noble. Però, embolica que fa fort, el rei sospita dels sentiments de Carlos i Elisabeth i la princesa d’Èboli està enamorada de Carlos. En un ball de disfresses en què la reina i ella han intercanviat les màscares, Èboli cita Carlos i aquest, creient que és la reina, li declara el seu amor. Poc després, Carlos demana al rei permís per anar a Flandes i com que aquest li nega, l’amenaça amb l’espasa i és empresonat. Èboli denuncia la reina i es converteix en amant del rei, mentre Rodrigue es confessa culpable dels crims de què s’acusa Carlos i intenta alliberar-lo però és assassinat pels esbirros de l’Inquisidor. Carlos aconsegueix fugir a Yuste gràcies al motí contra el rei que organitza la penedida princesa d’Èboli, però un cop allà, perseguit pel rei i el Gran Inquisidor, l’esperit de Carles V surt de la seva tomba i se l’emporta. I embolica que fa fort.

Cinc hores d’òpera que passen en un tres i no res. La selecció de veus ha estat excel·lent, tot i que el tenor protagonista, Franco Farina (Don Carlos) no em va semblar extraordinari: irregular al començament i una mica cridaner al final, tot i que els duets amb el Carlos Álvarez (Rodrigue de Posa) o amb Adrianne Pieczonka (Elisabeth) els va cantar molt bé. Què voleu, a mesura que escolto més i més òperes em van agradant més barítons i mezzos… Mezzo és Sonia Ganassi (princesa d’Èboli) i va fer que ens emocionéssim de valent al final del primer quadre del quart acte, quan canta el seu penediment per haver traït la reina. També van cantar molt bé Carlos Álvarez (possiblement el millor de la funció junta amb Pieczonka i Ganassi), Giacomo Prestia (Felip II) i Ana Nebot (Thibault, patge de la reina). Les intervencions del cor van ser brillants –o ho fan realment bé o són un totxo sense cap mena de sensiblitat acústica–, igual que la interpretació de l’orquestra.

La moda dels escenaris buits que tan abunda últimament fa que l’atenció de l’espectador se centri en les intervencions dels cantants i en els sentiments i passions que transmeten, sense distraccions provocades per elements d’attrezzo. Perquè aquest muntatge es basa en el moviment, el vestuari, la il·luminació sense cap element en escena a part dels cantants –bé, i una estufa al primer acte; un llorer que planten al segon i resta a l’escenari durant tota l’obra; i al quart acte, un llençol amb uns coixins a manera de llit a la cambra del rei, i un llum de sostre a la presó de Carlos. No dic que estigui malament, però cansa una mica tanta buidor.

Un dels encants d’aquesta posada en escena és convertir tot el teatre en part de l’escenari i el públic en part de la funció. Quant dic tot el teatre em refereixo a tot el teatre: no només escenari i pati de butaques com s’ha fet en altres ocasions, sinó també el vestíbul, les zones de descans, el foyer. Tota l’escena de l’acte de fe comença en ple entreacte amb una veu –la Lloll Bertran– que va retransmetent en directe l’arribada dels reis d’Espanya, Felip II i Elisabeth (espero que tot el públic estigués al día de qui són actualment els reis d’Espanya…) al teatre per assistir a l’acte de fe (l’«heretics burning», que diu en un moment de la «retransmissió»). Aquest últim quadre de l’acte tercer comença amb els llums encesos i sense que s’hagi avisat del final de l’entreacte, de manera que bona part del públic el va veure en viu als passadissos o al vestíbul: l’entrada dels heretges des del carrer, l’arribada dels reis, l’obertura del temple, les reivindicacions dels diputats de Flandes i l’empresonament de Carlos. L’entreacte es converteix en acte de la funció i el públic en figurant. Ja he dit que no és la primera vegada que es converteix el teatre en escenari, però potser sí que és –almenys que jo hagi vist– la vegada que s’ha fet de manera més àmplia, més global.

La part més polèmica és, segurament, la substitució del ballet d’aquest tercer acte, el ballet de la reina, per una escena còmica interpretada pels cinc protagonistes –Sonia Ganassi, Franco Farina, Adrianne Pieczonka, Giacomo Prestia i Carlos Álvarez (aquest en una aparició breu)– titulada «El somni d’Èboli». La princesa es veu convertida en muller de Carlos i conviden a sopar Felip i Elisabeth. Fins i tot ballen una mica, almenys ella: perquè per poder anomenar ballar al que feia Franco Farina quan se suposava que ballava caldria portar una considerable quantitat d’alcohol a les venes. És l’únic moment de la representació en què hi ha attrezzo a l’escenari: cadires, taules, sofà, quadres, una llar de foc, una cuina… Reconec que hauria preferit un ballet, però l’escena és graciosa. I tenint en compte el que es fa en nom de la innovació algunes vegades, no va estar gens malament. No té res a veure amb el text de l’òpera, és veritat: però en el moment en què s’insereix el ballet és més lògic que tingui a veure amb la princesa d’Èboli que no pas amb la reina. En relació amb les innovacions en l’òpera i en algunes coses que he vist, no em va costar gens fer meves les paraules del Gran Inquisidor –caracteritzat com a invident, suposo que en al·lusió a l’amplitud de mires de què solen fer gala inquisidors i personatges semblants– quan s’exclama:

l’eprit des novateurs chez vous déjà pénètre!*

En resum, que m’ho vaig passar d’allò més bé. Si hagués de destacar algun moment segurament seria el duo entre Rodrigue i Carlos al segon acte, sobretot la part del jurament, o l’ària «O don fatale» de la princesa d’Èboli de què parlava més amunt, però no serien els únics. Com més Verdi escolto, més m’agrada.

Encara queden tres funcions i per alguna s’estan venent entrades a meitat de preu. No sé què en pensaran en Wimsey i l’anònim que espero que aparegui per donar el seu punt de vista, però m’atreviré a recomanar que, si teniu un pèl de curiositat, intenteu anar-hi.

*L’esperit dels innovadors ja ha penetrat aquí dins!

Technorati tags: ? ? ? ?

Roberto, addio!

Una nit a l’òpera, III (13.11.2003)

Edita Gruberova juga amb avantatge: gran part del públic del Liceu va a sentir-la cantar convençut que va a sentir a una de les grans. I si sempre canta tan bé com va cantar dijous a la nit, no és estrany que tingui el públic guanyat per endavant. L’any passat, a Ariadne auf Naxos, en el paper amb què es va fer més coneguda (Zerbinetta) va demostrar que tot i l’edat encara és capaç d’emocionar i fer estremir el públic amb la seva veu. I dijous a la nit ho va tornar a demostrar en el paper de Maria Stuarda a l’òpera homònima de Gaetano Donizetti, òpera que el Liceu ofereix en aquesta temporada en versió concert.

Sobre l’escenari, el cor al fons, l’orquestra i, davant de tot, sis cadires i sis faristols per als protagonistes: la gran diva, Edita Gruberova, en el paper de Maria; el tenor de moda, Juan Diego Florez, en el paper de Leicester; la mezzosoprano Sonia Ganassi com a reina Elisabetta; el baríton Simón Orfila com a Talbot; el baríton Ángel Ódena com a Cecil; i la soprano Ana Nebot com a Anna, la dama de companyia de Maria Stuarda. Sis veus excel·lents per a un nit memorable des de bon començament, només enterbolida pel concert alternatiu d’estossecs, esternuts i alguna melodia de mòbil amb què una part del públic del Liceu demostra el seu respecte envers els cantants i músics i envers la resta del públic, i no només en aquesta representació, tot s’ha de dir.

La funció va tenir moments molt emocionants des del començament, servits amb les magnífiques veus dels sis cantants. Si bé els tenors no són els meus preferits (si més no els que he sentit al Liceu, amb poques excepcions), he de reconèixer que Flórez em va sorprendre i em va emocinar, amb la seva bella veu i amb la força i amb la sensibilitat amb què va enfrontar-se al personatge de Leicester, igual que Sonia Ganassi magnífica i molt creíble durant tota la representació, fins i tot en l’enfrontament amb Maria en l’escena final del segon acte, en què es diuen de tot menys guapa.

Ganassi va ser la protagonista de l’anècdota de la nit, no sé si provocada per ella o pel director de l’orquestra. En acabar la cabaletta «Dal ciel discenda un raggio…», Ganassi va aprofitar la sortida del cor per sortir i deixar l’estola que havia portat fins aquell moment, però l’orquestra va començar a tocar abans que ella tornés a l’escenari, i tornar a sortir recitant «Fra voi perché non veggo Leicester», morta de riure. Però un cop al seu lloc, el director va tornar a començar i la funció va seguir endavant sense cap interrupció… excepte la provocada pel públic, que va aplaudir amb ganes després de pràcticament cada ària, duet, tercet i concertant.

I encara vam aplaudir amb més ganes al final, després d’haver assistit a una representació tan emocionant. I molta gent encara continuava aplaudint vint minuts després d’acabar la funció, mentre molts ja baixàvem a buscar abrics i bosses per tornar a casa.

Maria Stuarda, de Gaetano Donizetti. Tragèdia lírica en tres actes. Llibret de Giuseppe Bardari basat en la traducció italiana d’Andrea Maffei de Maria Stuart de Friedrich von Schiller. Música de Gaetano Donizetti. Amb Edita Gruberova (Maria Stuarda), Sonia Ganassi (Elisabetta), Juan Diego Flórez (Leicester), Simón Orfila (Talbot), Ángel Ódena (Cecil), Ana Nebot (Anna). Direcció musical de Friedrich Haider. Orquestra Simfònica i Cor del Gran Teatre del Liceu. Direcció del cor de William Spaulding.