Arxiu d'etiquetes: Sóc llegenda

Inspiració, cinema i llibres

Fa un parell de dies que no puc escriure. Sembla que em manqués la inspiració necessària per trobar un tema sobre el qual escriure, i quan se me n’acut algun llavors em sento completament incapaç de desenvolupar-lo. Ni tan sols sóc capaç de confegir una d’aquelles frases tan enigmàtiques que escrivim de tant en tant, sobre les quals tothom pot dir-hi la seva.

Un dels temes dels quals havia intentat escriure era la semblança que vaig trobar entre els arguments de 28 días después i El dia dels trífids. Després d’escriure el meu breu comentari sobre la pel·lícula, vaig anar a la meva habitació a buscar la novel·la de John Wyndham. Em va costar una mica, perquè fa temps que aparco els llibres en doble filera per manca d’espai, i a vegades costa de veure on són els llibres que busco. Fa molts anys que el tinc, va ser una de les lectures obligatòries de l’assignatura de llengua catalana a 2n de BUP i la que més em va fascinar (Televisió de Catalunya va emetre una sèrie britànica basada en aquest llibre)… noi, deixa’t estar d’excursus o no acabaràs mai… L’he rellegit en dos matins; no és un llibre gaire llarg i a més ja el coneixia… i continuo trobant moltes similituds entre les dues històries.

[Aquí l’escrivà fa una pausa per anar a Cyberdark, a veure què pot aclarir d’aquest tema que l’obsessiona. Ah, pareu atenció que ja torna.]

Bé, ja puc deixar de donar la pallissa amb el tema: segons la crítica de la pel·lícula a Pasadizo, està basada en una novela de 1954 de l’escriptor nord-americà Richard Matheson, Sóc llegenda. Intentaré llegir-la, a veure què hi trobo.

Això d’intercalar lectures no és la primera vegada que ho faig, i crec que tampoc no serà l’última. Tampoc no és que sigui gaire original, ja hi sé, hi ha molta altra gent que ho fa. Sempre he estat un lector força anàrquic i em passa sovint que, sense adonar-me’n, estic llegint dos o tres llibres diferents (i més i tot, alguna vegada).* Ep, acostumen a ser llibres de gèneres diferents, no us penseu! Però a vegades, si estic llegint un llibre que em cansa, abans de deixar-lo per impossible faig una pausa, llegeixo qualsevol altra cosa, i mentre decideixo si dono una segona oportunitat o no al primer llibre (no sempre els la dono, tot s’ha de dir).

És el que m’ha passat amb Frida, de Hayden Herrera, que està a la columna de l’esquerra pràcticament des del primer dia (el de l’òpera també, ja ho sé, però és una altra història: simplement és massa gros per carretejar-lo amunt i avall, i el tinc a casa per anar-lo llegint a estones). La biografia de la pintora mexicana Frida Kahlo se m’havia fet una mica pesada al començament, a causa de la quantitat de cartes que reprodueix l’autora i de la longitud (excessiva, al meu parer) dels fragments escollits. Però ara ja l’he reprès, i amb més ganes, perquè aquesta dona va tenir una vida realment fascinant.

No és la primera biografia de Kahlo que llegeixo, però: la primera que vaig llegir va ser l’escrita per Rauda Jamis i publicada a Circe** l’any 1988. He de reconèixer que tot i l’interès que sentia pel tema, aquesta biografia no em va agradar. Ara, feia el fet: fer conéixer la vida, l’apassionant i difícil vida, de Frida Kahlo.

No recordo quan vaig començar a interessar-me per la vida i l’obra de Frida Kahlo, però aquest lleuger interès inicial es va fer més intens després de poder veure algunes de les obres de la pintora en una exposició que va organitzar al Fundació “La Caixa” l’any 1997. Era una exposició conjunta de tres pintores sud-americanes: la brasilera Tarsila do Amaral, la cubana Amelia Peláez i la mexicana Frida Kahlo. Els quadres d’aquesta última van ser els que més em van impressionar, i poc després vaig llegir la seva biografia. Va tenir una vida dura i apassionant: dura, perquè als divuit anys va patir un accident que li va destrossar la pelvis i la columna vertebral, i això la condemnà a una vida de dolor físic que, no obstant, no li va restar ganes de viure; i apassionant perquè va viure uns temps de grans canvis al seu país, i perquè el seu matrimoni amb el també pintor Diego Rivera, a part de ser molt complicat, la va portar a viatjar als Estats Units i a conèixer un munt de gent important en la història artística i econòmica.

Encara me’n queda un bon tros, però no em penedeixo d’haver-li donat una segona oportunitat.

Ves per on, he aconseguit escriure alguna cosa. A veure si serveix per fer tornar la inspiració…

*Això sense tenir en compte els llibres que al llarg de l’any he de llegir per obligació

**La col·lecció de biografies de Circe és bastant bona. De les que he llegit, considero força recomanables Vanessa Bell. Virginia Woolf. Historia de una conspiración de Jane Dunn; Lotte Lenya. Una vida, de Donald Spotto, i Carson McCullers, un corazón juvenil, de Josyane Savigneau.

De fons Il barbiere di Siviglia, amb Victòria dels Àngels, Luigi Alva i Sesto Bruscantini. Royal Philharmonic Orchestra, dirigida per Vittorio Gui.