Arxiu d'etiquetes: Sílvia Bel

La casa dels cors trencats al TNC

Foto: David Ruano / TNC

Foto: David Ruano / TNC

Si no recordo malament, l’única obra que coneixia de George Bernard Shaw era Pygmalion, i encara de manera indirecta per l’adaptació que en va fer Joan Oliver. De tota manera, l’anomenada de l’autor i, també, del repartiment d’aquesta posada en escena dirigida per Josep Maria Mestres m’ajudaren a decidir d’anar a veure l’obra. I ha valgut la pena d’anar-hi.

A la casa dels cors trencats, on viuen el vell i excèntric capità Shotover, la seva filla Hesione i el marit d’aquesta, Hector Husabye, hi arriba una colla de personatges, alguns convidats per l’amfitriona, d’altres sense haver-hi estat convidats. La primera, Ellie Dunn, una joveneta aparentment ingènua que, malgrat estar enamorada d’un altre home, ha acceptat casar-se amb Alfred Mangan, propietari de la fàbrica on treballa el pare d’Ellie, Mazzini Dunn. Tant Mangan com Dunn també han estat convidats a la casa per Hesione, que pretén evitar que Ellie es casi amb Mangan. A més d’aquests, a la casa es presenta, després de vint-i-tres anys d’absència, Lady Ariadne Utterwood, filla petita del capità Shotover, i Randall Utterwood, cunyat d’Ariadne. Sota el paraigües de les excentricitats del capità Shotover i de la seva família, de mica en mica es van revelant les veritables identitats dels diversos personatges, els seus anhels i els motius que tenen per actuar com ho fan. Ellie, no és tan ingènua com aparenta; Hesione no és tan feliç com pretén; Mazzini no és tan babau com creu la gent, ni Mangan un patró sense cor; el capità no és tan boig com aparenta. Tots ells, però tenen alguna cosa en comú: el cor trencat. L’obra, que podria ser un drama, és una comèdia brillant i intel·ligent, però també agredolça, protagonitzada per uns personatges immersos en un món que canvia ràpidament al seu voltant i que, sembla, no se n’adonen.

El repartiment l’encapçalen Pep Cruz i Carme Elias en els papers del capità Shotover i la seva filla Hesione. Pep Cruz aconsegueix crear un personatge viu i ple de matisos, amb el qual no pots evitar fer-te un fart de riure. Carme Elías, potser una de les actrius més belles i elegants que tenim al país, li fa la rèplica perfecta com a Hesione, aristòcrata frívola i manipuladora però alhora encantadora i sensible. Al seu costat, un altre actor com un castell: l’Abel Folk, en un paper de faldiller mantingut per la dona cínic com ell sol. També destaquen Pep Anton Muñoz en el paper de Mangan, i Artur Trias com a  Mazzini, actor que dota el personatge d’una senzillesa i una bonhomia emocionants. Ellie Dunn, la filla, és Anna Ycobalzeta, a qui vaig trobar una mica sobreactuada; no sé, però, si és com han volgut mostrar el personatge d’Ellie, o si realment l’actriu és així, ja que no l’havia vist actuar abans. La filla petita del capità Shotover, Ariadne, és interpretada per Sílvia Bel, a l’alçada de la resta del repartiment amb un personatge histèric i manipulador, però alhora terriblement seductor (hi ha un moment de l’obra en què Hector es pregunta què tenen les germanes Shotover per entabanar els homes com ho fan).

L’obra és llargueta, dues hores i tres quarts, sense comptar els entreactes, però no es fa gens pesada; al contrari, ens hi vam fer un tip de riure i no vam ser els únics.

Com sempre, un tastet; aquesta vegada en forma de vídeo (de la pàgina de Premsa de la fitxa de l’obra al web del TNC: La casa dels cors trencats, on hi ha altres vídeos i fotografies de l’espectacle):

[wpvideo kuofoDfB]