Arxiu d'etiquetes: silenci

El mite del silenci

Moving library, 06Una de les idees que habitualment hom associa al terme «biblioteca» —i parlem de biblioteques universitàries— és la idea de silenci, i la majoria de queixes que rebem els bibliotecaris les motiva la manca de silenci —un silenci, d’altra banda, que no sempre podem imposar, perquè massa sovint depèn, precisament, de qui més el reclama: l’usuari. I aquest no sempre està disposat a deixar de xerrar amb el seu veí de taula.

Però, les biblioteques són realment (o haurien de ser) un espai de silenci? Amb el pas del temps, les biblioteques s’han convertit cada cop més en les sales d’estudis que, massa vegades, les facultats no proporcionen als seus estudiant, amb l’argument que ja hi ha la biblioteca. I qui estudia vol i necessita silenci per poder-se concentrar. I potser la biblioteca no és el millor lloc per fer-ho, ja que no només s’hi va a estudiar. A la biblioteca s’hi investiga, s’hi fan consultes puntual, s’hi après a utilitzar recursos, s’hi fan treballs (individuals o en grup), s’hi fan fotocòpies, s’hi imprimeix, s’hi digitalitza, s’hi treballa.* I per moltes d’aquestes activitats cal parlar. El silenci absolut, doncs, no sembla que hi sigui possible —ni desitjable, tal vegada: una biblioteca on només s’hi va a estudiar, una biblioteca els fons i els recursos de la qual no s’utilitzen, per molt silenciosa que sigui no és una biblioteca.

L’ideal fóra que la biblioteca disposés d’espais diferenciats, amb espais de silenci absolut —no faig cap gran descobriment, que ja hi ha biblioteques al nostre país que tenen espais de silenci absolut, i d’altres que ho intenten… Per aconseguir-ho, però, no calen només bibliotecaris disposats a fer callar els més xerraires. Cal, d’una banda, la voluntat i el compromís dels usuaris de mantenir el silenci —parlem d’estudiants universitaris dels quals es poden esperar** uns determinats comportaments socials sense que hàgim de fer-los de papa i de mama, no parlem de criatures. I, de l’altra, cal que els locals destinats a les biblioteques no es dissenyin, com es fa massa vegades, sense escoltar els bibliotecaris, que són els que saben què necessiten. Perquè en un àmbit en evolució contínua com el de les biblioteques universitàries, dotar-les de locals que no puguin créixer ni puguin adaptar-se a les necessitats canviants dels usuaris i dels bibliotecaris és condemnar-les a convertir-se en espais sense futur. Silenciosos, sí, però inútils.

* També hi ha qui es dedica a activitats eroticoludicofestives, però això ara no ve al cas.

** Sí, els reis mags existeixen.

PS. «Silenci a la biblioteca», al Bloc de Dret (24.03.2010)

Silenci, malgrat tot

El tecleig dels ordinadors. El zumzeig dels fluorescents. Les passes dels que caminen intentant no fer soroll. Les converses xiuxiuejades. Els fulls de paper que es van passant lentament. El repic dels bolígrafs dels que no saben estudiar sense jugar-hi. Una carpeta que cau. El grinyol d’una porta.

I malgrat tot, amb la biblioteca plena de gom a gom, tot és silenci.

A porta tancada

A porta tancada, en la penombra, el silenci omple l’espai trencat només per les nostres passes i el xerric de les rodes dels carros curulls de revistes que vénen i van. A contrallum la pols dança en remolins al ritme dels valsos de Chopin que sonen a la sala més fosca. Tu et quedes, tu te’n vas, tu a la foscor del compacte, tu al prestatge viuràs. A fora el sol i el vent i els grinyols dels tramvies que arriben i frenen abans de travessar l’avinguda. A fora la calor i el silenci del campus buit. Acabats els exàmens, acabat el curs. Acabada una etapa, cal preparar el trasllat. No ha estat un diumenge qualsevol.

La visita nocturna

Deu haver entrat a la nit, per un dels ulls de bou que deixem oberts cada nit perquè es renovi l’aire.

Deu haver trobat agradable la silenciosa frescor de les buides sales, per on podia voleiar a plaer.

Però al matí s’hi ha quedat atrapat. Tot tancat de nou, amb aquella llum encegadora, sense sortida, i amb tot d’obstacles mòbils que calia esquivar.

Li ha anat de poc de no quedar pres entre els rulls rossos d’una companya, que ha fugit amb un xiscle. Ha espantat alguns estudiants i, poc després, li han barrat el pas en una de les sales, al vuitè pis, el que fa olor a vell, a espècies, a paper antic. I llavors ha notat l’obertura. La finestra amplíssima oberta de bat a bat que li ha permès anar-se’n.

I jo, mirant-me’l mentre s’allunyava volant per sobre dels terrats, pensava que no m’enganyaria pas, que no era un rat-penat, sinó el superheroi mateix en visita d’incògnit a la nostra biblioteca.

Actualització, tardana, a l’endemà del post: en Iulius de Bibliotecosas té una explicació per aquesta visita. La podeu llegir aquí.

Primera hora

Un dels moments de la jornada que més m’agraden és quan entro a la biblioteca a primera hora del matí. Tan bon punt s’obren les portes de l’ascensor m’arriba aquella olor tan característica que tots els que treballem entre llibres coneixem, i, sobretot, una sensació de tranquilitat que sé que no tornaré a tenir durant tot el dia. La biblioteca és buida, sumida en un silenci trencat només de tant en tant per algun cruixit, o per la remor sorda d’un monitor o d’un ordinador que han quedat encesos.

Als prestatges, els llibres semblen esperar pacientment que algú vingui a consultar-los, drets a les posts. Alguns, més rebels, caiguts de costat, semblen desafiar-te silenciosament: no estic dret perquè no vull. Algun dia, sobre alguna taula o als carros, queda algun llibre ressagat: ho sento, sembla dir, no vaig arribar a temps al meu lloc.

La penombra de les sales encara sense llum elèctrica, dóna un aire irreal a la biblioteca, accentuada avui pels gradulux tancats, que no deixaven passar la llum del sol. Dono la volta a la biblioteca, violant amb la meva presència aquesta pau irreal, omplint el silenci de sons a mesura que encenc els ordinadors.

Aviat, però, obrirem, i tot l’encant d’aquest moment s’esvairà i no tornarà fins al matí següent.

De fons: “No princípio”, d’Ala dos Namorados.