Arxiu d'etiquetes: Sei Shônagon

Sala de lectura: El libro de la almohada

De llibres, xviii

Escribí en mi habitación estos apuntes sobre todo lo que vi y sentí, pensando que no iban a se conocidos por nadie. Aunque mis anotaciones son triviales y sin importancia, podían parecer malintencionadas e incluso peligrosas a otros, por eso he tenido cuidado en no divulgarlas. Pero ahora me doy cuenta de que, así como inevitablemente brotan las lágrimas, según dice el poema, del mismo modo estas notas dejarán de pertenecerme. [p. 318]

[…]

Pero mis notas no son de esta clase. Escribí para mi propio entretenimiento, y apunté únicamente lo que sentía. Nunca esperé recibir, sobre estos escritos casuales, comentarios tan importantes como les que se dedican a notables libros de nuestro tiempo. Me sorprendo cuando escucho cómo los lectores aseguran que se sienten apabullados ante mi trabajo. Pero es natural que actúen así: conozco la mentalidad de aquellos que hablan bien de los que detestan y critican lo que les gusta. Por eso todavía lamento que hayan leído mi libro. [p. 319]

No, no són les paraules de l’autor d’un blog en el moment d’acomiadar-se, tot i que, amb petits canvis, podrien ser-ho: són les paraules amb què Sei Shônagon, ajudant de rang menor de l’emperadriu Sadako (976-1001), tanca el seu llibre, un llibre que ha esdevingut juntament amb la novel·la Genji Monogatari de la també dama de la cort Murasaki Shikibu les obres inicials de la narrativa japonesa.

Fins a l’era Heian, la literatura havia estat principalment cultivada per homes i en xinès; però de mica en mica, les dones, que no rebien una instrucció aprofundida en xinès, comencen a desenvolupar una escriptura pròpia en japonès, afavorida pel desenvolupament de l’escriptura fonètica, i a compondre la seva pròpia literatura: principalment novel·la i diaris. A la cort imperial, homes i dones competeixen en cultura i enginy, i és en aquest context on apareixen les dues obres esmentades més amunt.

Makura no sôshi (El libro de la almohada) és el conjunt de notes que va deixar Sei Shônagon, de la qual se’n saben ben poques coses: que era una ajudant de rang menor de l’emperadriu Sadako, que possiblement era filla del poeta Motosuke, que va estar allunyada de la cort en prendre partit pel canceller que no tenia el suport de l’emperadriu, i que va morir en la pobresa. L’origen del llibre, si hem de fer cas de l’autora, fou un regal de l’emperadriu: una gran quantitat de paper, en el qual va començar a escriure les seves anotacions. El títol del recull reflecteix el costum de l’època de redactar diaris personals que es guardaven als calaixos del coixins de fusta que es fan servir al Japó, si bé no se sap segur si aquest era l’origen real del llibre.

41. Cierta vez que pasaba
Cierta vez que pasaba por la casa de una gran hombre, el portón central estaba abierto y pude ver yn carruaje de hojas de palmera, bello y nuevo, con cortinas de un tono naranja delicioso. Se veía espléndido con sus pértigas apoyadas en los caballetes. Varios oficiales del Quinto y Sexto Rango se escabullían en todas direcciones; se habían levantado las vestiduras i las habían tomado con sus fajas y llevaban sus blancos bastones de mando en la parte que correspondía a los hombros de sus vestidos. Muchos pajes iban y venían con sus trajes completos, con largos y angostos carcajes sobre sus espaldas; algo muy armónico con esa importante casa. Luego me encantó ver a una criada de cocina extremadamente bonita que salió de la casa y peguntó: «Ya han llegado los servidores de los señores Fulano y Zutano?» [p. 92]

Les anotacions de Sei Shônagon són una miscel·lània de temes diversos, tots relacionats amb la vida a la cort, les celebracions, el pas de les estacions, la poesia, els costums. Constitueixen breus pinzellades amb què s’intenta transmetre la bellesa d’un paisatge, la tranquil·litat d’una nit de lluna, el contrast entre els colors de la vegetació a la muntanya o als jardins imperials, o a vegades descripcions més llargues de celebracions religioses o administratives, d’anècdotes sobre altres cortesans o d’episodis divertits o vergonyosos que ha protagonitzat l’autora o de què ha estat testimoni. També hi ha llistes de temes literaris o de coses que agraden o no agraden a l’autora.

74. Cosas que pierden al ser pintadas.
Clavelinas, flores de cerezo, rosas amarillas. Hombres o mujeres elogiados en relatos románticos. [p. 165]

És una literatura de fragments, d’impressions de la realitat i de la subjectivitat de Sei Shônagon, units per una concepció estètica i una idea de la bellesa i de la pròpia superioritat intel·lectual de l’autora, que no dubta a explicar els seus duels d’enginy amb altres nobles de la cort o amb els mateixos emperadors. En paraules de la traductora:

Sei Shônagon fue la pionera de un género propio de la literatura japonesa, que aún está vigente en al actualidad: zuihitsu, el ensayo fugaz y digresivo, literalmente «al correr del pincel», farrago libelli sobre emociones, observaciones, apuntes autobiográficos o poemas, carente de una orientación predeterminada; una dispersión del sujeto en fragmentos. [p. 14-15]

Sei Shônagon. El libro de la almohada. Traducció i pròleg d’Amalia Sato. Buenos Aires: Adriana Hidalgo Editora, 2003. 319 p. ISBN 987-9396-57-X.