Arxiu d'etiquetes: Salvador Espriu

Homenatges

El Víctor comenta que li sembla curiós el procés que segueixo per bastir l’apunt d’homenatge a Salvador Espriu. Com que no conec l’obra d’Espriu en profunditat, només tenia dues opcions: no participar-hi o fer-ho de manera que quedés clar que era més un… diguem-ne «acte de militància» que el fruit del coneixement. De fet, el procés fou força més complicat i causà una víctima: un altre apunt que volent homenatjar Espriu, acabava homenatjant Rosa Leveroni. Com pot ser?, potser us preguntareu —o no, però això és una figura retòrica que em permetrà fotre-us el rotllo una estoneta més! Doncs vet aquí que en cercar a la biblioteca els llibres que tenia de Salvador Espriu —millor dit, cercava a quin coi de prestatge havia posat les poesies completes, que era incapaç de trobar a simple vista—, em sortí Presència i record, llibre que prologà Espriu. De seguida se m’acudí de lligar els homenatges a Espriu i a Riba per mitjà de Rosa Leveroni, qui coprotagonitzava l’homenatge al darrer.

Al pròleg, Espriu comença amb una captatio benevolentiae anomenant-se «modest padrí de confirmació», en contraposició a Carles Riba, «la més alta autoritat de les nostres lletres», que havia apadrinat el primer llibre de poemes de Leveroni. A continuació, comença el panegíric de la poetessa, «la més autèntica i depurada veu lírica femenina de la generació a la qual també pertanyo […] l’única digna de ser comparada amb les nobilíssimes de Maria Antònia [Salvà] i Clementina [Arderiu]»; continua fent una comparació de les poètiques de les tres escriptores i després passa a comentar els poemes de Leveroni, tot i que reconeix que no pot estendre’s en un comentari crític veritable ja que no és el lloc ni té l’espai per fer-ho, «ni fóra assenyat de voler resumir en un espai tanbreu la gran i singular riquesa de la lírica de Rosa Leveroni.»

Donant un cop d’ull al llibre —el qual, confesso, no he llegit sencer: de tant en tant l’obro a l’atzar i en llegeixo algun poema—, vaig arribar a la darrera pàgina on s’explicita a qui dedica Rosa Leveroni els poemes: n’hi ha un de dedicat, precisament, a Salvador Espriu: «Record de muntanya».

La boira es va fonent damunt l’aigua encalmada

del llac dels meus records; retroba la mirada

tot aquell goig passat; va sorgint lentament

l’ombra amb sentors d’avet, el mòbil fil d’argent

cenyint l’herbei en flor i la veu de l’esquella

invisible en la vall, i l’ardent meravella

del ponent dalt del cim, l’estel enfredorit

i el silenci sonor embolcallant la nit…

I sento dintre meu que la cançó oblidada

la flama encén de nou i dóna altra vegada

a l’aspror del camí, un toc del seu perfum

penyora sense engany de l’esperada llum.

Arribat a aquest punt, l’apunt s’havia convertit en homenatge a Leveroni més que no pas a Espriu, i vaig deixar-lo córrer per bastir com vaig poder l’homenatge que tocava. I ara el torno a recuperar, amb l’excusa del comentari de Víctor Pàmies.

Coberta del llibre Presència i record de Rosa Leveroni

PS. Aquest llibre ja fou protagonista d’un apunt al bloc, fa temps: «La Fira i les casualitats».

Recordant Salvador Espriu

Avui fa vint-i-cinc anys de la mort de Salvador Espriu, com ens recordava Roser Caño al bloc Antaviana fa vora un mes («25 anys sense Espriu: 22 de febrer»), alhora que llançava la proposta de retre-li homenatge com s’havia fet anteriorment amb Joan Brossa i Carles Riba. Aquí, a ca l’Un que passava, que ens apuntem a un bombardeig, hem trigat a reaccionar però decidírem no deixar passar l’efemèride i participar en l’homenatge blocaire a l’escriptor de Sinera i Lavínia, Konilòsia, Alfaranja i Sefarad.

El problema principal amb què ens hem trobat és com fer l’homenatge. I és que malgrat la nostra trajectòria lectora, no som lectors habituals de poesia, i d’Espriu en coneixem només alguna obra de teatre i alguna narració. Res més. Vergonya, senyors, vergonya. Però no ens rendim. Remenem l’escassa biblioteca espriuana, recollim alguns enllaços que ens semblen interessants (a Delicious: Salvador Espriu), i comencem. Obrim un llibre i n’obrim un altre, saltem d’un vers d’aquí a un altre d’allà, cercant aquell mot que ens faci aturar-nos i rellegir, des del començament, el poema que acabarà per il·lustrar aquest homenatge, «M’han demanat que parli de la meva Europa»:

Jo sóc d’una petita terra

sense rius de debò, sovintt assedegada de pluja,

escassa de planures, excessiva de muntanyes,

estesa per llevant al llarg de la vella mar

que atansa el difícil i sangonós diàleg

de tres continents.

Unes palmeres que amb els ulls closos

miro sempre immòbils sota l’oreig

tanquen el meu país pel migjorn.

Pel nord, unes maresmes. I a posta de sol

hi ha unes altres terres que anuncien el desert,

les nobles, agostades, espirituals terres germanes

que jo estimo tant.

Alts cims trenquen la meva pàtria en dos Estats,

però una mateixa llengua és encara

parlada a banda i banda,

i en unes clares illes endinsades en el mar antic,

i en una contrada també insular, més llunyana,

que avui pertany a un tercer poder.

Que diversa la meva petita terra

i com ha hagut de sofrir, durant segles i mil·lenaris,

la violència dels diversos pobles,

les aspres guerres civils enceses dintre dels seus límits

i més enllà del palmerar i els aiguamolls,

de la seca altiplanura i de les ones!

Perquè prou sap el nostre llarg dolor

que qualsevol guerra desvetllada entre els homes,

la més estranya o grandiosa lluita

que s’abrandi entre els homes,

és tan sols una guerra civil

i ens porta a tots patiment i tristesa,

la destrucció i la mort.

Per això ara és tan profunda la nostra esperança

—en el meu somni, ja contemplada realitat—

d’integrar-nos, en un temps que sentim proper,

salvades la nostra llengua i la nostra història,

en una unitat superior que duu el nom,

obert, bellíssim, d’aquella filla d’Agènor,

que un savi esguard veié prodigiosament passar

de la costa fenícia a les platges de Creta.

Quan arribi el dia, haurem fet el primer

i inesborrable pas vers la suprema

unió i igualtat entre tots els homes.

I potser aleshores ens serà permès de començar,

sense classes socials, ni odis religiosos,

ni diferències cruels i injustes pel color de la pell,

la nostra peregrinació a través de l’espai,

cap a la pensada llum,

i de seguir sense temença les misterioses

vies interiors de Déu, del no-res,

els infinits i lliures i alhora

necessaris camins veritables de la bondat.

Que no sigui decebuda la nostra esperança,

que no sigui escarnida la nostra confiança:

així molt humilment ho demanem.

Actualització 24.02.2010: la llista de participants ha arribat als 305: «22F – Blogs participants».