Arxiu d'etiquetes: Ruggiero Leoncavallo

L’ària del diumenge: Pagliacci

L’ària de la setmana passada la dedicava a Cavalleria rusticana, i aquesta toca Pagliacci. Probablement les dues àries més conegudes d’aquesta òpera siguin «Recitar… Ridi, pagliaccio», de Canio, i «Qual fiamma avea nel guardo», de Nedda. L’argument d’aquesta òpera, que posa en escena el tòpic de la tràgica vida del pallasso, és una història d’amor i gelosia: Canio i Nedda estan casats; Nedda té un amant, Silvio, i és pretesa per Tonio, el geperut de la companyia. Canio és molt gelòs, Nedda menysprea Tonio i aquest, que ha descobert l’affaire de la dona amb Silvio, fa que Canio els descobreixi. No us desvetllaré el final, tot i que és previsible.

A l’ària de Nedda, l’angoixa inicial per la gelosia de Canio desapareix de seguida davant la sensualitat del sol d’agost i el desig de llibertat de la dona, simbolitzat en el vol dels ocells. Aquí la deixo en la veu de Victòria dels Àngels:

(vídeo pujat per Addiobelpassato)

A la de Canio, en canvi, trobem el drama en què viu immers el personatge, condemnat a riure i a fer riure encara que la seva vida sigui una tragèdia. Aquí amb Roberto Alagna (per no repetir Plácido Domingo):

(vídeo pujat per gabex17)

Hi ha un detall d’aquesta ària que no coneixia i que em va fer saber en Miguel la setmana passada: els primers compassos de «Ridi pagliccio» els utilitzà Queen a la cançó «It’s a hard life», amb la lletra canviada: «I don’t want my freedom/there’s no reason for living/with a broken heart»:

Senyores que xerren…

Nits d’òpera, 73: Cavalleria rusticana, de Pietro Mascagni, i Pagliacci, de Ruggiero Leoncavallo

—Que l’has vist, el del timbal, quina gràcia que té quan toca? … I ara ell li explica al marit de l’altra que l’enganya … I quins decorats tan bonics …

I així durant les tres hores de la representació de dijous de Cavalleria rusticana i Pagliacci. Durant, sí: ni abans ni després ni a l’entreacte, sinó durant la representació. Mentre sobre l’escenari la pobra Santuzza (una magnífica Ildiko Komlosi a qui escoltava per primera vegada) cantava les penes i els martiris d’amor a què la sotmetia el penques de Turiddu (Marcello Giordani, que ens va fer posar la pell de gallina més d’una vegada amb la seva emotiva interpretació), que s’entenia amb Lola (Ginger Costa-Jackson), casada amb Alfio (Marco di Felice), les senyores xerra que xerraràs a la filera del darrere, sense que alguns ens atrevíssim a dir-los res i sense que elles fessin gaire cas dels «xit» dels que sí s’hi atrevien.

Marcello Giordani repetia presència a l’escenari a Plagiacci, en el paper de Canio. Aquí és ell l’enganyat per la muller, Nedda (Ángeles Blancas), pretesa alhora per Tonio (Andrzej Dobber) i Silvio (Jean-Luc Ballesta). També aquí Giordani aconseguí emocionar-nos, i tot i que la partenaire la vaig trobar inferior a Komlosi, no va estar malament.

No sé perquè aquestes dues òperes acostumen a representar-se juntes, però fer-ho així permet acostar-se a dos plantejament de la infidelitat i de les seves conseqüències en societats tancades, rurals, on l’aparença ho és tot i la tafaneria i el safareig són presents arreu (molt ben representat a Cavalleria amb aquelles cortines per les quals sorgeixen de tant en tant els caps dels tafaners). En el primer és l’home deshonest (Turiddu) que enganya la dona a qui diu que estima (Santuzza) i a la que ha deshonrat. En el segon, la infidel és la dona (Nedda) i l’home l’enganyat (Canio). El resultat en tots dos casos és el mateix, la mort dels deshonestos. A Cavalleria la tensió va creixent tot al llarg de l’òpera, amb el clímax final del crit de la vilatana («Hanno ammazzato compare Turiddu»); a Pagliacci està més repartida, i atenuada amb la commedia que representen… i que acaba en tragèdia.

Cavalleria té, a més, les intervencions del cor, impressionants —cosa que ja comença a ser un lloc comú, parlant del cor del Liceu, que sempre impressiona. Dijous, però, tenien la competència de les senyores de la filera de darrere, que es feien sentir fins i tot per sobre el cor. I no diré que no tinguessin raó en alguns comentaris, però se’ls podrien haver estalviat per un altre moment.

Cavalleria rusticana i Pagliacci es representaran encara fins el dia 20 d’abril, i són dues òperes que val la pena veure. I adients pels poc avesats a l’òpera.

La torna: Ildiko Komlosi a Cavalleria rusticana, canta «Dite, mamma Lucia» (vídeo pujat per operatemoinage).