Arxiu d'etiquetes: Rosa Sala Rose

Sala de lectura, lxxxvi: Lili Marleen, de Rosa Sala Rose

Rosa Sala Rose. Lili Marleen. Global Rhythm, 2008.

Rosa Sala Rose. Lili Marleen. Global Rhythm, 2008. (cliqueu a la imatge per anar a l'editorial)

Comencem pel final? Per un final sorprenent o, més ben dit, una afirmació sorprenent que tanca el llibre —també sorprenent, d’altra banda. Diu Rosa Sala Rose al final de l’assaig: «Si la etérea Lili Marleen ha sido olvidada, dejemos que descanse en paz». I la trobo sorprenent per dues raons: perquè no crec que sigui una cançó oblidada i per la contradicció que hi ha en la frase: l’hem de deixar descansar… però en fem un llibre? Un llibre sorprenent, d’altra banda: no sembla que una cançó pugui donar lloc a un llibre de més de dues-centes pàgines. Però aquesta ho fa, potser perquè Lili Marleen no és una cançó qualsevol, no és una cançó més, sinó que és una cançó que va marcar tota una època i que, d’una manera o altra, s’ha mantingut viva fins als nostres dies.

I això és el que explica aquest llibre, la història d’una cançó que va néixer com un poema dedicat a dues dones, segons el seu autor, el poeta alemany Hans Leip, durant la Primera Guerra Mundial i que a la Segona Guerra Mundial va passar de ser l’himne dels soldats alemanys a ser l’himne de tots els soldats, d’ambdós bàndols, i una arma de propaganda i desmoralització utilitzada per tots els bàndols. Una cançó que va tenir dues intèrprets clau, Lale Andersen i Marlene Dietrich, que alhora representaven dues visions diferents de la cançó: Andresen, que popularitzà la cançó a l’Alemanya nazi i que arribà a ser considerada la Lili Marleen de què parla, fins a tal punt que se li prohibí cantar-la; Marlene Dietrich, que la popularitzà fora d’Alemanya. També representen dues relacions diferents amb la cançó: Andersen fou fagocitada per la cançó, Dietrich dominà la cançó i la va fer seva. I hi ha una tercera dona en joc, Lilly Marlé Freud, neboda del psicoanalista vienès, que intentà debades demostrar que ella era la Lili Marleen a qui Heip havia dedicat el poema.

No defuig, aquest assaig, parlar de l’ambivalència de la cançó i de les persones que hi tingueren relació pel que fa al nazisme. Si bé era la cançó de l’exèrcit alemany, no es pot negar que estigué lligada estretament a l’Alemanya nazi i que alguns dels personatges que hi tingueren relació (Heip, Schultze, Andersen) estigueren vinculats d’una manera o altra al Tercer Reich. La cançó esdevingué un èxit, de fet, amb la música de Norbert Schultze i la interpretació de Lale Andersen a partir de 1941.

En cierto modo, se puede considerar que Lili Marleen es una criatura nacida entre los lodos de la adaptación y el oportunismo en una época especialmente proclive a la flaqueza moral. En mayor o menor medida, los tres protagonistas de la canción  (Leip, Schultze y Andersen) se movieron en la ambivalencia, en ese extenso territorio de grises donde a pesar de lo que transmiten las películas y los mitos, suelen desarrollarse las actuaciones de la mayor parte de los hombres. Aunque sólo Schultze, el compositor, pueda ser abiertamente calificado de nazi, los tres, ya sea por ambición o por necesidad, hicieron concesiones al régimen de Hitler. [p. 57]

L’evolució de la cançó no s’aturà al final de la guerra, sinó que encara donà lloc a versions o reelaboracions de la cançó, sense comptar les nombroses traduccions que se n’havien fet. Bona mostra dels estadis pels quals passa és el CD que acompanya el llibre, amb deu enregistraments diferents de la cançó: des d’un en què canta el mateix Leip, a diverses versions amb música de Schultze, passant per la versió més liederística amb música de Rudolf Zink (que m’ha semblat molt més bonica que la de Schultze), fins arribar a dues cançons «inspirades» en Lili Marleen que poc hi tenen a veure.

El llibre està, a més, ben escrit, amb un estil fluid que no entorpeix ni fa pesada la lectura, i prou ben lligat perquè no es notin massa les transicions entre els diversos aspectes de què parla. La documentació, àmplia, i amb moltes referències a textos originals dels protagonistes principals.

En resum, una lectura força recomanable si teniu curiositat per saber què fa que triomfi una cançó com ho va fer Lili Marleen.

El llibre:

De concursos i premis

Anys enrere, els llargs matins de diumenge els passava escoltant música clàssica a la ràdio. No recordo quin programa era, ni en quina emissora el feien, però sí que hi feien un concurs: una pregunta sobre el tema de què havien parlat que es podia respondre per correu o per correu electrònic. Les anava deixant passar, sense atrevir-me a enviar la resposta malgrat que més d’una vegada pensava: «Em sembla que la resposta és tal». Però vet aquí que un dia, en sentir la resposta, no vaig pensar «em sembla que la resposta és tal», sinó «ostres, la resposta és tal i diria que hi vaig llegir a tal lloc». Va ser la primera vegada que em vaig atrevir a respondre, i vaig guanyar. De fet, vaig guanyar tres o quatre vegades seguides; aquest fet ens semblava tan extraordinari que començàrem a fer broma sobre l’audiència del programa. «Deus ser l’unic que se l’escolta», em deien a casa. I un dia el concurs va acabar, sense que en sabés la raó —llavors a casa em deien que o s’havien quedat sense premis o s’havien cansat de donar-li el premi sempre el mateix.

Anys més tard, vaig participar més o menys assíduament a «El concurs del Divendres», que es feia a la facultat, que també vaig guanyar algunes vegades. Tampoc no és un gran mèrit, no hi participava gaire gent llavors, i hi havia més possibilitat que et toqués el premi.

Però d’això en fa temps, i ja no faig gaire cas de concursos. Fins que ha arribat la nova temporada de L’hora del lector i l’Emili Manzano hi proposa una mena de concurs: una pregunta relacionada amb el llibre que es presenta. La primera la vaig deixar passar, la de dijous 2 d’octubre em vaig animar a respondre-la: no en sabia la resposta, però gràcies a la intercessió de Sant Gúguel la vaig aconseguir. I encara vaig tenir més sort: hi havia premi per a cinc persones i la meva trucada va ser la cinquena.

I ja en tinc un altre. Un altre llibre per alimentar el vici. De moment, permeteu-me que en presumeixi una mica. Del llibre, ja en parlaré més endavant.

Rosa Sala Rose, Lili Marleen. Canción de amor y muerte. Global Rhythm, 2008

Rosa Sala Rose, Lili Marleen. Canción de amor y muerte. Global Rhythm, 2008

PD. I mentre no arribava el llibre, n’he aconseguit un altre gràcies a Lou Reed i Joan Margarit.

PPD. Això no ho esperava pas: el llibre arriba amb dedicatòria de l’autora, Rosa Sala Rose.