Arxiu d'etiquetes: Rosa Leveroni

Rosa Leveroni, bloc i llibre

Fa una mica més d’una setmana que celebràvem el centenari del naixement de Rosa Leveroni (i no vam ser els únics: la Roser Caño recollí altres homenatges al seu bloc i en Jaume Subirana també s’hi referia al seu) i uns dies més tard descobríem, per via d’en Jaume Subirana (i tanquem per ara la ronda de citacions mútues), que hi ha un nou bloc, dedicat al centenari de la poetessa, a càrrec (si no m’equivoco), d’Abraham Mohino: Rosa Leveroni: cent anys.

En altres ocasions, el bloc havia estat l’eina utilitzada per promocionar un llibre i fer el seguiment dels comentaris que se’n feien (com ara Mercè Rodoreda: Autoretrat), però aquesta vegada sembla que l’objectiu és més ampli i no només se centrarà en la promoció d’un sol llibre. En qualsevol cas, sí que se n’esmenta un que acaba de sortir i que pot ajudar a acabar de perfilar la figura de Rosa Leveroni: Cartes d’exili i de desig, a cura d’Abraham Mohino i Enric Pujol (Barcelona: Viena, 2010).

Rosa Leveroni, 100 anys

Avui fa cent anys que va néixer Rosa Leveroni, bibliotecària i poetessa, i sembla que ningú no ha pensat a fer-li un homenatge. Potser perquè continua essent una poetessa poc coneguda, d’obra petita i, tal vegada, no gaire important dins la nostra literatura —o sí, aneu a saber; sembla, però, que Gabriel Ferrater no li’n concedia gaire, com podíem llegir fa uns dies a cal Pere de Provisionals: «Rosa Laveroni, que escribe bien pero no tiene gran cosa que decir» («Cànons i anticànons, 2»). És una figura, deia, potser no gaire coneguda, amagada a l’ombra dels pesos pesants amb qui va tenir més tracte: Ferran Soldevila, l’historiador, amb qui mantingué una llarga i clandestina relació, i Carles Riba, el poeta, que la guia en el camí de la poesia i qui, sembla, sentí en algun moment alguna cosa més que amistat per la poetessa.

No recordo quina casualitat em féu arribar, a mi, no lector de poesia, fins a Rosa Leveroni, però amb el temps s’ha convertit en una presència força constant en la singladura d’aquest bloc, si més no en els darrers anys: no només en apunts en què parlava d’ella, fossin de llibres sobre la poetessa o anècdotes relacionades amb ella, sinó que també m’ha servit d’excusa en altres homenatges que hem fet a la catosfera. Avui, escriure un apunt dedicat a Rosa Leveroni no m’era gens fàcil, corria el risc de repetir paraules ja escrites. I he optat per la via més fàcil, recopilar els diversos apunts que he escrit en relació amb l’escriptora o en què ella aparegués. Aquí els teniu:

Ara només falta que li faci el millor homenatge que podem fer a qualsevol escriptor: llegir (d’una punyetera vegada) el que va escriure i deixar d’espigolar com he fet fins ara.

Primaveres

Ens recordava Gamoia fa uns dies en una conversa a LibraryThing, que avui és el Dia Mundial de la Poesia, dia que se celebra amb tot d’actes arreu d’això que ara en diuen territori i que sempre s’havia anomenat país, o Catalunya. Aquí, que també ens considerem territori, encara que virtual, també ho celebrem a la nostra manera: i a manca d’una ària dominical adient (que no era cosa de repetir la de diumenge passat), hem optat per dues poesies primaverenques que ens serveixen per: 1) celebrar el dia mundial; 2) celebrar que ahir començà la primavera; i 3) començar a celebrar. Què? El públic lector d’aquest bloc segur que ho endevinarà quan llegeixi les poesies i els noms dels seus autors.

Continua llegint

Homenatges

El Víctor comenta que li sembla curiós el procés que segueixo per bastir l’apunt d’homenatge a Salvador Espriu. Com que no conec l’obra d’Espriu en profunditat, només tenia dues opcions: no participar-hi o fer-ho de manera que quedés clar que era més un… diguem-ne «acte de militància» que el fruit del coneixement. De fet, el procés fou força més complicat i causà una víctima: un altre apunt que volent homenatjar Espriu, acabava homenatjant Rosa Leveroni. Com pot ser?, potser us preguntareu —o no, però això és una figura retòrica que em permetrà fotre-us el rotllo una estoneta més! Doncs vet aquí que en cercar a la biblioteca els llibres que tenia de Salvador Espriu —millor dit, cercava a quin coi de prestatge havia posat les poesies completes, que era incapaç de trobar a simple vista—, em sortí Presència i record, llibre que prologà Espriu. De seguida se m’acudí de lligar els homenatges a Espriu i a Riba per mitjà de Rosa Leveroni, qui coprotagonitzava l’homenatge al darrer.

Al pròleg, Espriu comença amb una captatio benevolentiae anomenant-se «modest padrí de confirmació», en contraposició a Carles Riba, «la més alta autoritat de les nostres lletres», que havia apadrinat el primer llibre de poemes de Leveroni. A continuació, comença el panegíric de la poetessa, «la més autèntica i depurada veu lírica femenina de la generació a la qual també pertanyo […] l’única digna de ser comparada amb les nobilíssimes de Maria Antònia [Salvà] i Clementina [Arderiu]»; continua fent una comparació de les poètiques de les tres escriptores i després passa a comentar els poemes de Leveroni, tot i que reconeix que no pot estendre’s en un comentari crític veritable ja que no és el lloc ni té l’espai per fer-ho, «ni fóra assenyat de voler resumir en un espai tanbreu la gran i singular riquesa de la lírica de Rosa Leveroni.»

Donant un cop d’ull al llibre —el qual, confesso, no he llegit sencer: de tant en tant l’obro a l’atzar i en llegeixo algun poema—, vaig arribar a la darrera pàgina on s’explicita a qui dedica Rosa Leveroni els poemes: n’hi ha un de dedicat, precisament, a Salvador Espriu: «Record de muntanya».

La boira es va fonent damunt l’aigua encalmada

del llac dels meus records; retroba la mirada

tot aquell goig passat; va sorgint lentament

l’ombra amb sentors d’avet, el mòbil fil d’argent

cenyint l’herbei en flor i la veu de l’esquella

invisible en la vall, i l’ardent meravella

del ponent dalt del cim, l’estel enfredorit

i el silenci sonor embolcallant la nit…

I sento dintre meu que la cançó oblidada

la flama encén de nou i dóna altra vegada

a l’aspror del camí, un toc del seu perfum

penyora sense engany de l’esperada llum.

Arribat a aquest punt, l’apunt s’havia convertit en homenatge a Leveroni més que no pas a Espriu, i vaig deixar-lo córrer per bastir com vaig poder l’homenatge que tocava. I ara el torno a recuperar, amb l’excusa del comentari de Víctor Pàmies.

Coberta del llibre Presència i record de Rosa Leveroni

PS. Aquest llibre ja fou protagonista d’un apunt al bloc, fa temps: «La Fira i les casualitats».

Rosa Leveroni, flâneuse

41. París, [12 de desembre de 1952]

Amic Palau: sóc aquí des d’ahir a la tarda, a les sis. Jo mateixa deixaré aquesta lletra a casa seva, tot flanant. Tinc moltes ganes de veure’l: si és que ja ha arribat, vol telefonar-me o passar-me a veure demà, a quarts de deu del matí, o qualsevol matí a aquesta hora?

Desitjo que li hagi provat molt la muntanya.

Fins aviat, ja!…

Rosa

La negreta és meva. I en nota a la carta:

Del francès flâner.

Rosa Leveroni a París: flâneuse.

A l’Epistolari Rosa Leveroni – Josep Palau i Fabre 1940-1975 (Barcelona: Publiacions de l’Abadia de Montserrat, 1998), p.97-98.

Sala de lectura, lix: Confessions i quaderns íntims, de Rosa Leveroni

No recordo exactament quan va ser la primera vegada que vaig sentir parlar de Rosa Leveroni. Suposo que seria en alguna assignatura de literatura catalana contemporània, a la facultat; sí que recordo que el nom va sorgir a propòsit de Carles Riba, però d’una manera tan vaga que durant força temps vaig donar a Rosa Leveroni el lloc que, en realitat, havia ocupat Clementina Arderiu: el de muller de Carles Riba. No cal dir que la menció de Clementina Arderiu va ser tan vaga com la de Rosa Leveroni: en general, excepte Mercè Rodoreda i Caterina Albert, no recordo haver sentit anomenar durant la carrera cap altra escriptora si no era en relació amb algun escriptor i no per la seva obra. Afortunadament el temps posa les coses a lloc: mitiga la ignorància i dóna noves oportunitats. Situada Rosa Leveroni com a escriptora que fou, l’oportunitat de llegir alguna de les seves obres ha arribat de la mà de la Tina Vallès, que me’n recomanà aquest llibre: Confessions i quaderns íntims. Me’l presentà, a més, amb un argument ben seductor: Leveroni havia estat bibliotecària.

Rosa Leveroni era tot això i més. Nascuda a Barcelona el 1910, fou una dona lligada als fets que van protagonitzar la nostra història al llarg del segle XX i estigué en contacte amb els principals protagonistes de la vida intel·lectual del país abans, durant i després de la Guerra Civil. Se la coneix sobretot pel seu vessant de poetessa, però també bibliotecària (si més no fins que va ser depurada després del triomf franquista), traductora, una gran lectora i una dona que es va enamorar i que, a més, en va deixar constància per mitjà d’uns quaderns

vermells, relligats en dos volums, iniciats el 26 de febrer de 1933 i acabats —millor: abandonats— en una data indeterminada, probablement del 1944. Escrits amb ploma només (en la major part dels casos) en l’anvers del full; el revers queda en blanc: espai […] freqüentat per unes notes «al marge» d’extraordinari interès. [p. 28]¹

Rosa Leveroni morí a Barcelona el 1985, deixant darrere d’ella només tres llibres publicats: Epigrames i cançons (1938), Presència i record (1952) i una compilació de la seva poesia, titulada precisament Poesia (1981), que no recull però tota la poesia que escriví. Després de la seva mort es publica un recull de narracions, Contes (1986), única mostra de la seva prosa publicada fins a l’aparició del llibre del qual parlaré: Confessions i quaderns íntims.

Aquest llibre està format per materials diversos del llegat de l’autora. D’una banda, les «Confessions íntimes», els quaderns que durant anys va intercanviar amb l’historiador Ferran Soldevila, amb qui Rosa Leveroni mantingué una relació amorosa que durà fins a la mort d’ell; un amor correspost, d’altra banda, però clandestí, ja que Ferran Soldevila era casat. De l’altra, hi ha els «Quaderns íntims amb poesies», que són els que intercanvià amb un altre home que marcà la seva vida i la seva creació poètica: Carles Riba. Intercalats entre unes i altres hi ha, en forma d’apèndixs, altres materials també de la poetessa que ajuden a contextualitzar les «Confessions» i uns textos aparentment escrits a un altre home durant el període en què Soldevila estigué a l’exili.

«Confessions» és la manifestació dels sentiments de Rosa Leveroni envers Ferran Soldevila. Abasta un primer període que va de 1933 a 1936 i un segon que va de 1943 a 1945. L’escriptora l’anomenava «Llibre de l’amor» i hi trobem reflectida l’evolució de la relació entre tots dos personatges, amb tots els altibaixos, les angoixes, les alegries i les renúncies que es produeixen en una relació, marcades especialment pel caràcter clandestí d’aquesta relació en particular. Alhora, també són testimoni de les lectures que formen el rerefons literari leveronià i del procés d’elaboració de la seva poesia (inclosos poemes inèdits fins ara). La primera part acaba el 1936, en un moment en què la relació està plenament establerta (per no dir consolidada) i en què Soldevila sembla estar plenament lliurat a la poetessa. El caràcter íntim d’aquests textos queda palès en la minsa, per no dir nul·la, informació que ofereixen sobre el context històric o social en què van ser escrits: les úniques referència als fets del juliol de 1936, lacòniques si bé punyents, tenen sempre com a referència els sentiments cap a l’amant:

Com penso en tu en aquests dies horribles!

Estimat, ens ha perdut Catalunya. [p. 139]²

I aquests dies tan gràvids tan feixucs d’història, estimant en què no es viu al dia, sinó al minut, em sembla estrany trobar encara una cosa immutable: aquest meu amor. [p. 144]²

Aquests fets i la guerra que en derivà tingueren conseqüències en les vides dels dos amants: ella fou obligada a abandonar el seu càrrec a la Biblioteca Universitària (i no exercí mai més de bibliotecària) i ells s’hagué d’exiliar fins al 1943, any en què recomencen les «Confessions»: a «Represa», on tot i la consolidació de la relació, l’escriptora torna a passar per tots els estats que ja havia descrit anteriorment.

La segona part, «Quaderns íntims amb poesies», recull els textos que va enviar Rosa Leveroni des de 1945 a 1951 a un destinatari diferent: Carles Riba. Són textos més madurs que els anteriors, si més no pel que fa l’estil, més depurat i menys col·loquial. De les paraules amb què comença es dedueix que hi va haver un malentès entre ells i el que per ella era amistat i mestratge, ell ho va interpretar com a enamorament —sembla fins i tot que ell n’estava enamorat.

Enamorada? No. El meu amor ja havia seguit rutes menys intel·lectuals. Fa anys vaig enamorar-me apassionadament i, tot seguit, apassionadament vaig lluitar. I a l’entorn d’aquest amor gira la meva vida… Tu creus que si hagués fet tant de temps que estigués enamorada de tu, ho hauria callat? No; no sóc dona per filar en l’obscuritat un amor impossible. La lluita m’atrau i he vençut uns braços rebels, i, si la passió tornés i el cansament no fos tan profund, no em faria por emprendre de nou el camí, perquè estaria certa de la victòria… Però estigues tranquil, la passió no sotja el teu Olimp. Preo gelosament la pau aconseguida. L’amor i l’habitud han teixit a l’entorn nostre els seus lligams obscurs i no és ja fàcil deseixir-se’n. [p. 197]²

Tanmateix, els límits entre uns sentiments i els altres semblen prou subtils perquè es vegi en la necessitat d’aclarir cadascuna de les seves paraules perquè no s’interpretin com una declaració d’amor. Sovint quan no el té al costat l’enyora, i això la porta a repertir-li una vegada i altra —a repetir-se una vegada i altra a ella mateixa, potser?— que no l’estima. La relació sembla anar més enllà de l’amistat i el mestratge (en aquestes pàgines hi ha més mostres de la seva poesia que en les que enviava a Soldevila) i arribat un cert moment Rosa Leveroni parla d’una «amitié amoureuse». En tot cas, l’atracció no fou tan forta que decidís deixar la relació que mantenia amb Ferran Soldevila.

Aquest apartat es tanca amb dos textos de la mateixa època però d’origen diferent: el primer dirigit a Ferran Soldevila, i el darrer a Carles Riba, tot i que es tracta d’un text en què Rosa Leveroni descriu la sensació que li ha produït la notícia de la mort de Riba.

I acaba així aquest recull dels textos que Leveroni va escriure als dos homes que més van significar en la seva vida com a referents intel·lectuals i, també, almenys en el cas de Soldevila, quant a l’amor. Són textos que potser no tenen la qualitat literària que s’esperaria de les memòries d’un escriptor consagrat, perquè no ho són; però ens ajuden igualment a conèixer una faceta més de l’autora i de la relació que mantenia amb dues de les principals figures de la cultura catalana de la primera meitat del segle XX. I que, en algun moment, ens fan sentir un pessigolleig a la pell i un nus a la gola: perquè, qui no ha «patit» d’amor alguna vegada?

 

1. Abraham Mohino i Balet. «Confessions íntimes i inèdites de Rosa Leveroni». Lletra de Canvi, núm. 42 (1997), p. 28-32.

2. Rosa Leveroni. Confessions i quaderns íntims. Edició preparada, prologada i anotada per Enric Pujol i Abraham Mohino Balet. València: Eliseu Climent, 1997. 244 p. ISBN 84-7502-537-4.

 

Technorati Tags:

Més Rodoreda encara…

Comencen a notar-se els efectes del proper Any Rodoreda de què parlava fa uns dies («Més Rodoreda»). Ahir, al suplement cultural de l’Avui, Cultura, s’anunciava la venda aquest diumenge amb el diari del llibre de Carme Arnau, Mercè Rodoreda. Una biografia, que acaba de publicar (Edicions 62 i Proa, 2007). Carme Arnau, que s’ha especialitzat en l’obra de Mercè Rodoreda entre d’altres autors, és la curadora de l’edició dels volums de la narrativa de Rodoreda que apareixeran l’any vinent.

Llegint ahir el fragment del llibre que publiquen al suplement esmentat, recordava una discussió que vaig tenir no fa gaire sobre la simpatia o l’antipatia que ens provoquen determinats autors per causa de la seva vida. A l’igual de Rosa Leveroni, que durant anys mantingué una relació amorosa amb Ferran Soldevila, que estava casat, Mercè Rodoreda també mantingué una relació amb un home casat, Armand Obiols. La relació començà els primers temps de l’exili dels dos escriptors i es mantingué fins la mort d’Obiols. Allò que més empipava la meva interlocutora era que Rodoreda tenia un fill i un marit, i els havia abandonat. Un fill de la malaltia del qual se sentia responsable i que era fruit d’un matrimoni imposat. Aquesta antipatia tenia, a més, una conseqüència: no llegir res escrit per l’autora.

Val a dir que no és la primera vegada que sento aquest raonament (no llegeixo res d’aquest autor perquè no em cau malament) i que no el jutjo, ja que jo també hi he caigut pel que fa a un conegut escriptor llatinoamericà del qual, confesso, no he llegit cap llibre perquè no em cau bé (en defensa meva diré que tinc un llibre seu a la pila per mirar de posar-hi remei). És còmode, i fàcil, deixar-nos portar per aquesta mena de prejudicis sense intentar posar-nos a la pell de la persona ni conèixer-la millor; això no vol dir que ens arribi a caure millor (al cap i a la fi, quina importància té que un escriptor ens caigui bé o malament?), ni que, un cop llegida alguna de les seves obres, ens agradi. Però si que ens impedeix, si portem l’antipatia a aquest extrem, de poder gaudir de les obres que hagi escrit i, fins i tot, de poder-les criticar amb coneixement.

I llibres com aquest de Carme Arnau sobre la vida de Mercè Rodoreda, o l’edició d’Enric Pujol i d’Abraham Mohino de Confessions i quaderns íntims de Rosa Leveroni acompleixen aquesta funció: donar a conèixer la vida d’un escriptor i els motius que el van portar a actuar d’una manera o altra. No per excusar-ne els comportaments que ens semblin, per la nostra educació, les nostres creences, etc., bons o dolents, sinó per conèixer millor la persona que s’amaga darrere el nom que han consagrat les històries de la literatura. O, també, com diuen Pujol i Mohino a la introducció de Confessions…:

Avui els personatges principals, R[osa]. Leveroni, F[erran]. Soldevila, C[arles]. Riba, són morts, però no podem pas oblidar que els seus noms són tres puntals de la cultura catalana contenporània i que el coneixement aprofundit dels seus sentiments i de les seves vivències és indispensable per a no caure en l’elaboració d’unes biografies estereotipades, que n’escamotegin els trets més pròpiament humans. I aquesta precisament és la matèria d’uns dietaris que posen al descobert l’íntima manera de pensar de l’escriptora i un complex tramat de vinculacions personals. A més a més constitueixen una informació de primera mà sobre el caràcter de les relacions entre els membres de les elits culturals de l’època i sobre la dona nova que apareix en el primer terç de segle i que comença a veure reconeguts alguns dels seus drets bàsics durant el període republicà (dret de vot, major accessibilitat al món laboral, equiparació legal, dret d’avortament…). Rosa Leveroni és un exemple emblemàtic d’aquest darrer aspecte, car és perfectament conscient que el seu cas personal va lligat a l’experiència de tota una generació de dones que ella arriba a prendre com a material literari bàsic per a elaborar la seva obra. [p. 10-11]*

Evidentment, no podem conèixer la vida de cadascun dels escriptors de qui llegim alguna obra, però sí almenys conèixer-ne, ni que sigui per sobre, els detalls més significatius. A qui li interessi, és clar, que ben segur que hi ha lectors per als quals la vida dels escriptors no té cap importància.

* Rosa Leveroni. Confessions i quaderns íntims. Edició preparada, prologada i anotada per Enric Pujol i Abraham Mohino Balet. València: Eliseu Climent, 1997. 244 p. ISBN 84-7502-537-4.

 

Technorati Tags:

La Fira i les casualitats

Tots els anys em faig el mateix propòsit quan veig que es comencen a instal·lar les parades de la Fira del Llibre d’Ocasió, Antic i Modern: aquest any sí. I any rere any el propòsit esdevé fum de sabatots i la visita queda posposada per a l’any següent. Així que avui, aprofitant que a Barcelona feia un matí assolellat i de temperatura agradable —sabeu què vull dir, aquell punt precís de tebior que fa el passejar una experiència ben agradosa—, he enfilat Passeig de Gràcia avall des d’Aragó parant en totes i cada una de les parades on creia que podria trobar alguna cosa interessant.

I n’hi havia, de coses interessants; i això que només he visitat la part de la fira que va d’Aragó a Rambla Universitat per la dreta. M’ha cridat l’atenció una edició de L’illa del tresor en anglès bellament il·lustrada però a un preu un pèl elevat, que no ha acabat a la bossa perquè llavors encara no m’havia abandonat la prudència. He seguit passeig avall, apuntant on hi havia tal llibre o tal altre i sí, n’he acabat comprant alguns: la traducció de Josep Carner de Silas Marner (Editorial Catalana, 1918?); L’alta llibertat de Clementina Arderiu (Editorial Catalana, 1920); la primera edició d’Aloma, de Mercè Rodoreda (Institució de les Lletres Catalanes, 1938) i Presència i record, de Rosa Leveroni (Óssa Menor, 1952), amb pròleg de Salvador Espriu i que inclou la reedició d’Epigrames i cançons.

0002_2007-09-26-163542_02.JPGDe tots, aquest últim és el que m’ha portat més sorpreses. D’entrada, en obrir-lo, hi he vist un bell ex-libris que representa un vitrall al centre del qual hi ha un llibre amb una rosa al damunt. A l’extrem superior dret de la pàgina, el nom de la propietària, Rosa Ricart Ribera; i una mica més avall, una dedicatòria feta a Barcelona l’octubre de 1983: «A l’amiga i companya Rosa Ricard, cordialment». Malauradament, la signatura no permet endevinar qui n’era l’autor. El cas és que no em podia treure aquest nom, Rosa Ricart, del cap; l’havia sentit anomenar abans o l’havia vist imprès en algun lloc. Així que en arribar a casa he fet una mica de recerca i… eureka!

Rosa Ricart Ribera era bibliotecària, com Rosa Leveroni. Fundà la biblioteca del British Council i fou presidenta de l’Associació de Bibliotecàries de 1975 a 1977. Morí el 2005 i el 2006 se li féu un petit homenatge durant la cloenda del curs 2005-2006 a la Facultat de Biblioteconomia i Documentació, que celebrava el norantè aniversari. Vet aquí l’origen del llibre i la rosa de l’ex-libris.

El llibre encara guardava una altra sorpresa: al final, un retall de diari, del Diari de Barcelona. Un article de Marta Pessarrodona publicat el 22 d’agost de 1983 i titula «Les emocions», en el qual parla de les emocions que li provocà sentir un poema de Rosa Leveroni musicat per Marina Rossell.

Segurament tornaré a passar per la Fira, si més no per veure les parades de l’altra banda del Passeig de Gràcia. Si no hi heu anat i us agrada el món del llibre, aneu-hi i no us oblideu de passar per l’envelat que hi ha al passeig central de Gran Via, davant del Monument al llibre: sota el títol «L’art del ben menjar, del Llibre de Coc als llibres del Bulli», hi trobareu una exposició força interessant de llibres de cuina antics i moderns —com Arte cisoria, ó Tratado del arte de cortar del cuchillo, que escrivió Don Henrique de Aragón, marqués de Villena o el Llibre de Sent Sovi, entre d’altres—, algun menú i algun estri de cuina.

 

Technorati Tags: