Arxiu d'etiquetes: Roger Alier

La tos, la Violetta i el respectable

O, Sala de lectura, lv: Sotto voce, de Roger Alier.

Decideixo que una bona manera de passar una tarda en què no hi ha cap altra activitat prevista, per evitar el risc d’estabornir-me davant de la tele o deixar-me hipnotitzar per la pantalla de l’ordinador, és llegir una bona estona. I com que a la pila, de llibres no en falten i malgrat que ja tinc una lectura en curs, agafo un dels volums que vaig portar de la meva última incursió a la biblioteca pública: Sotto voce. Una historia insólita de la ópera, d’en Roger Alier; la lectura del qual dura una mica més que l’Agrippina de Händel, si més no la versió de la col·lecció de què parlava fa uns dies i que, afortunadament, no té cap dels defectes que sí tenen altres enregistraments.

Sotto voce, com llegim a la coberta del llibre, és un recull de «curiosidades y anécdotas del mundo de la ópera y sus protagonistas» agrupades en vuit apartats: la música barroca, l’era de la música galant, l’era romàntica, els crítics, els directors, les veus, els compositors espanyols i els teatres d’òpera. Dins de cada apartat, però, les curiositats i anècdotes no estan ordenades ni lligades per cap nexe comú que porti de les únics a les altres més enllà de correspondre al títol genèric de l’apartat: tenen el mateix tractament jeràrquic la primera anècdota sobre Jean-Baptiste Lully que les quatre de Vivaldi que la segueixen, com si aquestes fossin de quatre vivaldis diferents. Malgrat això és un llibre curiós i amb alguna anècdota divertida o emocionant, malgrat que hi he trobat a faltar una mica més de malícia o de mala llet. Jo l’he llegit d’una tirada, però també es podria anar llegint a salts, ara una anècdota, demà una altra, sense que això n’espatlli la lectura.

El que no hi he trobat a faltar és la tos. No, el llibre no tus ni jo estic constipat: parlo de la tos que habitualment protagonitza les representacions d’òpera al Liceu, si més no al torn al que acostumo a anar, i que ha aparegut algunes vegades a les «Nits d’òpera». Copio el fragment sencer, que es titula «La traviata y el público tosen al unísono»:

En la primera de las representaciones de La traviata del Gran Teatro del Liceo de Barcelona, en 2002, el público tosía desconsideradamente durante toda la función, hasta el punto de que durante el aria «Di Provenza il mar», del acto II, quien estas líneas escribe contabilizó hasta setenta golpes de tos en los menos de tres minutos que dura la pieza. Se puede comprender que una «Traviata» tísica tosa mucho, pero el público hoy en día no suele estar aquejado de tan grave enfermedad y debería contenerse un poco. Terminada la pieza, hubo quien pidió en voz alta una mayor moderación expectorativa, y por un momento se calmó un poco la «epidemia». Pero diez minutos después continuaban las toses dominando el panorama hasta el final del acto. Dos días más tarde el periódico barcelonés La Vanguardia aseguraba que «La tos de Violeta se contagió al público». [p. 195]

Potser m’equivoco però aquesta última afirmació també devia ser de l’Alier, crític d’òpera habitual del diari esmentat… El cas és que l’«epidèmia» encara dura i no es respecten ni àries, ni recitatius, ni fragments orquestrals… ni les pauses, moment en què el concert d’estossecs i escuraments de gola assoleix les cotes més altes. Curiosament, però, això no passa als entreactes, on tothom sembla gaudir d’una salut excepcional ?pot ser que els entrepans de pernil i les copes de cava tinguin alguna propietat antitussígena? Ni en tots els torns: a l’última Manon vaig canviar haver de canviar de funció i no recordo haver sentit cap estossec… Esperem que la temporada 2007-2008 el respectable tingui més bona salut que la pobra Violetta.

Roger Alier. Sotto voce. Barcelona: Ma Non Troppo, 2003. 237 p. ISBN 84-95601-69-01.

 

Technorati Tags:

Postil·les a la nota anterior

Ben mirat, Sharpless tampoc no en surt gaire ben parat, a l’òpera: si bé es compadeix de Cio-cio-san i fa el possible per ella, no fa res, en canvi, per evitar el casament a part d’avisar Pinkerton… (sí, ja ho sé: si no es casen no hi ha òpera).

***

Aquest comentari dels tenors que no hi arriben m’ha fet recordar un tipus de tenor que vaig afegir a la classificació de tenors que explica el Roger Alier en un dels seus llibres —què voleu, de tant en tant convé deixar vagar el pensament sense tenir-hi res en concret: els tenors es classifiquen en lleuger, líric, spinto i dramàtic o wagnerià… i tenors curts, que són els que mai hi arriben.

Nits d’Òpera, XXIII: A midsummer night’s dream, de Benjamin Britten

No sé si s’acomplirà la previsió, però la buidor del cafè del Liceu fa pensar que no hi haurà gaire gent a la sala. Si no recordo malament, a les altres representacions de Britten tampoc no aconseguiren gaire públic. I no serà perquè en aquesta A midsummer night’s dream no hi hagi bons cantants —el contratenor nord-americà David Daniels i la soprano valenciana Ofèlia Sala—, ni perquè les crítiques hagin estat dolentes —la de Roger Alier de la setmana passada era elogiosa, encara que deia que el primer acte era una mica avorrit—, sinó que diria que és més aviat perquè l’òpera contemporània costa una mica al públic. Ja ho veurem. De moment, sec al cafè, esperant el moment de pujar, mentre prenc aquests apunts i observo la gent que va arribant.

I vaig demanant, a qui sigui que s’encarrega d’aquestes peticions, que no m’agafi un atac de tos enmig de la representació. No és broma, no: que porto un refredat a sobre que m’ha convertit en una arma biològica amb potes, i que en aquest punt de la seva evolució es manifesta en: una percepció atenuada dels sons, una considerable pèrdua líquida per les fosses nasals i tos de gos. O cavernosa. De fet, l’estat ideal per cantar el tercer acte de La Traviata. Si fos soprano, és clar. I si sabés cantar, també.

I sí, el primer acte es fa una mica avorrit, tot i les magnífiques veus del repartiment. Una mica fluix en Daniels, no que canti malament, sinó que no sembla tenir una veu gaire potent: si canta sol el sentim bé, però a la que canta a duo amb l’Ofèlia Sala o acompanyat de l’Escolania de Montserrat, costa de sentir-lo. La soprano valenciana cada vegada que la sento m’agrada més. Però fer seguits dos actes de cinquanta minuts sense entreacte és una mica massa dur… més per a mi, que de cop i volta em converteixo en un d’aquells tossidors que tan he blasmat en altres ocasions: a la mitja hora de funció començo a nota una coïssor al coll que va augmentant d’intensitat, i per molt que intento convènce’m que no tinc tos i que no tossiré, al final he de tossir. No serà l’única vegada, però he criticat prou per saber com fer-ho i quan fer-ho perquè no es noti massa.

Al segon acte es va animant l’acció, i al tercer el públic riu i tot amb la representació de la comèdia de Píram i Tisbe, molt divertida. El muntatge remarca força el contingut sexual de l’obra, i al segon acte em sorprèn força veure que en Bottom, convertit en ase i vestit amb uns calçotets d’aquells de cos sencer, mostra una considerable dotació ubicada al camal esquerra dels calçotets. Primer penso que el pobre cantant, amb tan de fregament, ha tingut una reacció prou natural, d’altra banda, però cap al final el mateix text fa veure que no, que era un postís… Ja deia jo que la soprano s’ho prenia amb molta naturalitat! El més divertit de tot, però, va ser l’únic paper parlat d’aquesta òpera, que és el del personatge de Puck, interpretat per Emil Wolk.

Ara, a l’entreacte la sala, que no era plena al començament, va buidar-se considerablement. I no puc deixar de donar la raó al senyor que seia al meu costat, que li va dir a la seva muller: «Ells s’ho perden». I tenia tota la raó, perquè va ser un Somni d’una nit d’estiu divertit, refrescant i ben cantat.