Arxiu d'etiquetes: Robert Bork

Nits d’Òpera, XXXV: Manon Lescaut, de Giacomo Puccini

(Aquesta entrada no té estructura: són apunts que vaig prendre durant els entreactes de la funció).

Tot i la passió que l’amara resulta una mica freda aquesta Manon. Potser hi té a veure l’estatisme d’un Des Grieux (Hugh Smith, que substituí Sergeij Larin) gran com un sant pau, que amb prou feines pot moure’s per l’escenari amb una mica d’agilitat? No resulta gaire creïble –ni una mica– que algú tan corpulent no pugui evitar la detenció de Manon quan l’únic que l’atura és una Lescaut (Robert Bork) que fa un tricorni i un cap menys d’alçada que ell. O és potser la irregularitat amb què canta? I això que veu no li’n falta. I la Guleghina, que sembla no sortir-se’n amb els piani… Sort de l’orquestra i el cor, almenys aquests no han decebut.

***

Un tall cada mitja hora és un anticlímax. Entreacte de mitja hora després de cada acta –el més llarg dels quals dura quaranta minuts– gairebé dupliquen la durada de l’òpera i contribueixen a aquesta sensació d’ensopiment.

***

L’escenografia és clàssica, fidel a l’època en què transcorre l’acció de l’opera. Liliana Cavani, que n’ha assumit la direcció d’escena, considera que modernitzar les òperes de Verdi i Puccini és banalitzar i és ridícul (La Vanguardia, 19.12.2006) –no hi estic del tot d’acord: segons com es faci, diria. Però en la seva versió tot es veu, sense ser-ho, massa de cartró-pedra. Potser la complexitat de l’escenografia ha obligat a separar cada acte del següent?

***

Els fans de la diva bramen sense vergonya ni aturador després d’una de les seves àries. D’acord, ha cantat molt bé, però… cal robar-li el protagonisme d’aquesta manera?

***

Diners no són sinònim de gust ni d’elegància, proclama silenciosament una faldilla fúcsia amb grosses rodones negres.

***

Senyores i senyors, el tercer acte començarà d’aquí a tres minuts.

***

Vaja amb el tercer acte. I jo que pensava que ja no m’emocionaria…

***

Manon Lescaut té força a veure, encara que només sigui pels precedents literaris, amb una de les meves òperes preferides: La Traviata. Potser per això i perquè el paper principal en la funció que em tocava el cantava la Maria Guleghina –cantant per qui tinc una certa tirada– tenia força ganes de veure aquesta òpera. Si no recordo malament, a La dama de les camèlies el llibre de l’abat Prévost té una presència si no fonamental almenys destacada i hi actua com a premonició del que passa en relacions desiguals com la que s’estableix entre Des Grieux i Manon Lescaut. La de Puccini és la primera Manon que es veurà aquesta temporada al Liceu: també hi ha Manon i Le portrait de Manon de Massenet i Boulevard Solitude de Hans Werner Henze.

De fons, L’horizon, de Dominique A.

Technorati tags: ? ? ? ?

«Until the Borough hate poisons your mind»

Nits d’Òpera, V (22.01.2004)

Ja ho deia Rossini a l’ària de la calúmnia de Il barbiere di Siviglia, que la calúmnia és un airet que mica en mica es fica en el cervell de la gent fins que explota amb tota la seva força i acaba amb la vida de la víctima de la calúmnia. Però aquesta ària de Rossini pertany a una opera buffa, i els autors de la calúmnia acaben sortint-ne esquilats. No passa el mateix a Peter Grimes, de Benjamin Britten, on la dura vida dels pescadors, la força de la calúmnia i la irracionalitat de les masses es posen en joc per acabar amb la vida d’un dels seus, Peter Grimes, personatge incòmode per a la comunitat perquè no s’avé a fer el que la comunitat (el Burg, a l’òpera) vol que es faci, sinó que vol fer la seva vida.

No és difícil, encara que no sigui el tema d’aquesta òpera, veure-hi una certa reflexió sobre el fet homosexual i la dificultat que té per encara per encaixar en la societat, una societat que, massa sovint, veu els homosexuals com a personatges pintorescos que ensenyen el cul a televisió mentre fan gala de la ploma que tenen. I no és difícil perquè Britten, era gai i va viure en parella als Estats Units durant molt de temps, tot i les lleis repressores contra l’homosexualitat que hi havia a mitjan segle XX als Estats Units.

Peter Grimes és l’altre, el desconegut, el que no encaixa en l’ordre social. Els accidents amb què perd els seus aprenents no són considerats com a tal per la comunitat, sinó com a assassinats; i encara que el jutge l’hagi exonerat de culpa, hi ha elements del Burg que el volen culpable, per treure-se’l del davant. De qui obté l’única ajuda? Del seu amic Balstrode i d’Ellen, la mestra del poble, dona solitària i també en certa manera marginal.

Però la calúmnia, un cop explota, no té aturador i la massa perd el control. La vida de Peter Grimes no és la correcta, Peter Grimes no pot seguir vivint a la seva manera, Peter Grimes és un element incòmode i pertorbador. Peter Grimes ha de morir.

No tinc prou coneixements de música per jutjar aquesta òpera de Benjamin Britten. És la primera òpera del compositor anglès que sento completa (només havia sentit algun fragment de Billy Budd i de Glorianna) i vaig sortir del teatre sense decidir si m’havia agradat o no. Fragments dissonants, d’altres molt melòdics, fragments cantats sense acompanyament musical, i, sobretot, la presència contínua i sobrecollidora del cor, la veu del poble.

Afortunadament, els cantants escollits tenien un nivell bastant igualat, sense sentir-se grans diferències en les diverses veus. El tenor Christopher Ventris (Peter Grimes), la soprano Gwynne Geyer (Ellen Orford) i el baríton Robert Bork (capità Balstrode) van cantar molt bé, sobresortint només una miqueta per sobre d’altres membres del repartiment com Francisco Vas (Bob Doles) o Rebecca de Pont Davies (Mrs. Sedley).

La posada en escena és força curiosa, ja que reprodueix el mateix teatre del Liceu (l’amfiteare del primer pis, amb els seus angelets daurats i els llums), però amb les parets com si fos el teatre cremat. I la il·luminació juga amb els llums dels diferents pisos del teatre, el que unit amb els freqüents moments en què els personatges es dirigeixen cap al pati de butaques com si fos part de l’escenari, provoca la sensació que tots som part de l’argument, que tots els membres del públic som part d’aquesta societat hipòcrita i cruel que no permet dissidències al seu interior. M’agradaria saber si algú es devia sentir al·ludit.

Peter Grimes, de Benjamin Britten. Òpera en un pròleg i tres actes. Llibret de Montagu Slater basat en el poema «The Borough» (1810) de George Crabbe. Estrena al Gran Teatre del Liceu. Amb Christopher Ventris (Peter Grimes), Nicolau Bassó (John, el seu ajudant), Gwynne Geyer (Ellen Orford), Robert Bork (capità Balstrode), Susan Gorton (Auntie), Heather Buck i Begoña Alberdi (nebodes), Francisco Vas (Bob Doles), Mark S. Doss (Mr. Swallow), Rebecca de Pont Davies (Mrs. Sedley), Jürgen Sacher (reverend Adams), Markus Eiche (Ned Keene), Tobias Schabel (Hobson) i Santi Sans (Dr. Crabbe). Direcció musical, Josep Pons. Direcció d’escena, Lluís Pasqual. Escenografia, Enzo Frigerio. Producció del Gran Teatre del Liceu. Orquestra Simfònica i Cor del Gran Teatre del Liceu. Direcció del cor, William Spaulding. Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana. Direcció del cor, Jordi Casas i Bayer.