Arxiu d'etiquetes: Richard Wagner

Ets la primavera que anhelava…

Du bist der Lenz, nach dem ich verlangte
in frostigen Winters Frist.
Dich Grüsste mein Herz mit heiligem Graun,
als den Blick zuerst mir erblühte.
Fremdes nur sah ich von je,
freundlos war mir das Nahe;
als hätt’ich nie as gekannt, war, was immer mir kam.
Doch dich kannt’ich deutlich und klar:
als mein Auge dich sah, warst du mein Eigen;
was im Busen ich barg, was ich bin,
hell wie der Tag taucht’es mir auf,
wie tönender Schall schlug’s an mein Ohr,
als in frostig öder Fremde
zuerst ich den Freund ersah.

(Sieglinde, acte 1r, escena 3a. Richard Wagner. Die Walküre)

Més o menys diu això (no sé alemany, ho he traduït a partir de les versions anglesa i francesa; en conec una versió catalana, però no estic segur de poder-la reproduir):

Ets la primavera que anhelava durant les gelors de l’hivern. El meu cor t’ha saludat amb adoració sagrada quan per primer cop el teu esguard s’il·luminà en veure’m. Sempre he viscut envoltada d’estranys, cap del quals em donà cap joia, cap del quals em tocà mai. Tot el que m’envoltava era desconegut per mi. Però en veure’t t’he conegut a l’instant, des que t’he vist t’he fet meu, i tot el que amagava al cor, tot el que sóc, ha sorgit en mi tan vivament com la llum del sol i m’ha esclatat a les orelles com un eco festiu, quan en la solitud d’aquest lloc hostil i fred he vist el meu amic.

Nou eren nou…

… les filles de Wotan i Erda, i una, per amor, desobeí el seu pare. L’amor, aquest sentiment capaç de portar Orfeu a l’infern per rescatar Euridice, a Violeta a deixar la seva vida de traviata, o a Brunilda a renunciar a la seva divinitat, aquest sentiment, capaç, diuen, de moure muntanyes, de produir les manifestacions més sublims i tenir les conseqüències més nefastes, no és, però, capaç de moure un altre cor a estimar.

Qui dia passa, any empeny

Un nou dia comença. Obrirem les portes, deixarem entrar els usuaris prèvia identificació com a usuaris “nostres” i després aguantarem les seves queixes i exigències. Però m’agrada treballar de cara al públic, hi ha gent molt maca que només amb la manera de dir-te “bon dia” fan que valgui la pena haver-te llevat i haver anat a treballar un dia més.

I aquesta nit… set (o són nou?) guerreres nòrdiques amb llances ens cantaran el seu crit de guerra mentre salven la mare de l’heroi que no ha de conèixer què és la por. Per què arguments gairebé sublims com els de les òperes de Wagner es van manifestar en óperes taaaaan llargues i estàtiques?

Afortunadament, l’espectacle no transcorre només a l’escenari. En una òpera tan llarga hi ha uns quants entreactes durant els quals pots aprofitar per veure l’altre “espectacle”, el d’aquells que encara valoren més el fet social de l’òpera que no pas el fet cultural que és. Amb amics i una mica de sentit de l’humor, aquestes estones poden ser molt i molt agradables, d’altra banda.

Vaja, veig que començo a trobar-hi el gust, a això del blog… hauré de mirar-m’hi més d’ara endavant, a l’hora d’escriure.