Arxiu d'etiquetes: Richard Wagner

Nits d’Òpera, 59: Die Meistersinger von Nürnberg, de Richard Wagner

O, com se n’ha dit tota la vida, «els mestres cantaires de núremberg». O, aiaiai que patirem. O, menys vuit, ja que hi som…

Acte tercer, escena cinquena

Acte tercer, escena cinquena*

Dilluns, dilluns tocava Wagner. Havia escoltat a casa l’enregistrament de 1970 amb direcció de Herbert von Karajan amb Theo Adam, Geraint Evans, René Kollo i Helen Donath, i m’havia semblat que era un Wagner una mica diferent als que havia escoltat o vist fins ara; fins i tot hi anava amb ganes: el preludi (cosa ben normal, d’altra banda) i alguns fragments dels dos primers actes m’havien agradat força. L’únic que fa una mica de recança és la durada: cinc hores i mitja «aproximades» segons el web del Liceu, que són en realitat sis hores de teatre, amb un mega-acte de dues hores al final… i això es nota: teatre gairebé ple al començament, i gairebé només la meitat del públic inicial al tercer acte, amb força gent fent una dormideta. Potser la direcció del Liceu s’hauria de replantejar una altra vegada l’hora d’inicia dels Wagners i altres òperes llargues, i deixar sortir el públic a les 12 h en lloc de fer-ho a la 1 h.

Però anem al que toca: Die Meistersinger von Nürnberg de dilluns, amb Véronique Gens (Eva), Stella Grigorian (Magdalene), Albert Dohmen (Hans Sachs), Reinhard Hagen (Veit Pogner), Bo Skovhus (Sixtus Beckmesser), Robert Dean Smith (Walther von Stolzing) i Norbert Ernst (David). No esmento la resta no perquè no tinguin gaire presència a l’escenari ni perquè no m’agradessin, sinó perquè no acabaríem i prefereixo centrar-me en els personatges principals. Que recordi —memòria de blog—, d’aquests ja havia escoltat Véronique Gens (a La clemenza di Titto), que dilluns em va agradar molt, i això que em va semblar que té una veu més fosca que el que el personatge sembla demanar; Albert Dohmen, de qui em vaig tornar a emportar una molt bona impressió, com a Elektra, i Bo Skovhus, a qui ja he vist tres vegades pel cap baix i que fa molt bé el paper de Sixtus Beckmesser. De la resta, em va agradar molt Norbert Ernst, en el paper omnipresent del perepunyetes de David, l’aprenent de sabater de Hans Sachs, i també Reinhard Hagen. Deixo per al final Robert Dean Smith; que em va agradar molt, tot i que em va semblar que tenia una veu una mica curta; segurament devia ser cosa de l’efecte de la música, potent malgrat que l’orquestra no era gaire gran, ja que Smith té uns quants Wagners a l’espatlla. El cor, com ja és habitual al Liceu, impressionant.

En resum, que tot i el cansament, vaig sortir del Liceu com aquell personatge de Viqui el víquing: «en-tu-sias-mat», però sense saltironet. Fent abstracció, això sí, d’una escenografia que, sense ser lletja i tenint prou relació amb el que es veu a escena, no em va semblar pas res de l’altre món (i això que em va fer l’efecte que, tècnicament, deu ser cosa complicada de manegar), i d’alguns moviments a escena que resolts com estan resolts no acaben de funcionar: Sachs descobreix l’intent de fuga d’Eva i Walther, però dilluns no ho vaig veure per enlloc. L’aldarull al final del segon acte també em va semblar una mica caòtica, però ja és això, suposo. En canvi, la missa del començament, la prova de cant i el concurs em van semblar molt eficaços i ben coreografiats. I paro, que a petits detalls que vaig recordant no acabaré mai; només queda afegir uns quants enllaços d’altres blogaires que n’han parlat:

*En la mudança de web, el Gran Teatre del Liceu ha perdut els crèdits de les imates, o estan tan amagats que, per ara, no els he trobats. Així que no els poso, tot i que els drets són del Liceu i del fotògraf, el nom del qual no estaria malament que constés en algun lloc…

Nits d’Òpera, LIII: Die Walküre, de Richard Wagner

Ahir hi va haver al Liceu la primera de les dues representacions en versió concert de Die Walküre de Richard Wagner, el reclam principal de la qual era la presència en el paper de Siegmund del tenor Plácido Domingo, acompanyat de Waltraud Meier (Sieglinde), René Pape (Hunding), Alan Held (Wotan), Evelyn Herlitzius (Brünnhilde) i Jane Henschel (Fricka).

La representació començà uns deu minuts tarda amb un rebuda excepcional dels protagonistes del primer acte, Meier i Domingo, i del director de l’orquestra, Sebastian Weigle (que es va emportar una considerable esbroncada d’una petita però sorollosa part del públic). Passada l’ovació inicial va començar a sonar les primeres notes del preludi inicial de la que seria, per mi, una representació plena d’emoció —semblarà que exagero quan ho dic, i no: més d’una vegada se’m va posar la pell de gallina. A més, tot i ser en versió concert, hi va haver una mena de semiescenificació, ja que els cantants no estaven quiets i representaven l’òpera, encara que fos sense vestuari, escenografia ni attrezzo.

Només he escoltat Plácido Domingo en viu dues vegades, aquesta i al Parsifal que cantà la temporada 2004-2005, i tant aquella vegada com aquesta m’ha deixat embadalit la seva presència a l’escenari i, sobretot, la seva veu, potent i segura encara. Al seu costat destacava Waltraud Meier, de veu també potent i amb un timbre bellíssim, que va oferir la millor actuació (amb Domingo i Pape) de la representació. Em deixava Pape per al final, no perquè m’agradés menys (al contrari, les veus greus són les que més m’agraden) sinó com a tanca del trio. També em van agradar força Henschel i Held i em va desorientar Herlitzius: una veu potent que desapareixia en els tons greus, i amb uns aguts estranys, gairebé desagradables quan els portava als extrems a què l’obliguen els crits de valquíria. Les valquíries també em van deixar un regust estrany, ja que en algun moment semblava que no anaven a l’hora. Però en general va ser una representació per recordar —o així em va semblar.

Malauradament, durant tot el primer acte es va sentir un brunzit força desagradable provinent d’algun aparell del teatre. No vaig ser l’únic a sentir-lo, ja que a l’entreacte poc després que ho comentés amb una acomodadora, un senyor se li va acostar amb la mateixa queixa. Per sort, al segon acte ja no se sentia el soroll i això ajudà a que gaudíssim encara més de la música.

La representació acabà amb una llarguíssima ovació dirigida als cantants i una sonora esbroncada contra el director i l’orquestra. No valoraré avui aquesta esbroncada, perquè no tinc elements per dir si era o no justa: en tot cas, si interessen els motius que la van provocà, podeu passar-vos per cal Ximo que ho explica molt bé («Die Walküre al Liceu: entre el cel i el infern»).

Enllaços relacionats:

Nits d’Òpera, LI: Tannhäuser, de Richard Wagner

Un dels avantatges de no veure les primeres funcions d’una òpera és que cantants i orquestra han tingut temps d’anar polint els problemes que hagin sortit a les primeres funcions. Tanmateix, també hi ha desavantatges: les primeres crítiques ja han sortit i si no has tingut prou força de voluntat per evitar-les, vas a la funció amb una idea preconcebuda i unes expectatives que a vegades es confirmen i a vegades no. En aquest cas, els comentaris que havia llegit eren força favorables als cantants i al muntatge (n’havien parlat en Wimsey, en Ximo, la Mei i en Jaume Radigales) i reconec que la sensació final va ser, també, positiva.

Pel que fa al repartiment, poca cosa puc afegir al que ja s’ha dit. Dijous vam tenir la sorpresa que el tenor que havia de cantar el paper de Tannhäuser, Robert Gambill, estava malalt i va ser substituït per Peter Seiffert, que malgrat les reticències del meu veí de butaca, va arribar al tercer acte amb les forces intactes i fins i tot em va semblar més brillant que al començament. Petra Maria Schnitzer em va agradar, tot i que en algun moment amb prou feines se la sentia, i em va decebre Bo Skovhus, de qui tenia un record millor: Die Tote Stadt. De la resta del repartiment només destacaré Béatrice Uria-Monzon i Vicente Ombuena, no perquè els altres no cantessin bé, sinó perquè em van sorprendre, sobretot Vicente Ombuena, i això que no era la primera vegada que el sentia cantar.

L’escenografia no m’ha acabat de fer el pes. La tendència actual —i sembla que futura, perquè no hi ha indicis que hagi de canviar— és la dels escenaris buits i en aquest cas s’acompleix en el primer i el tercer actes, que transcorren en un escenari buit on només hi ha un matalàs i un cavallet de pintor. El del segon no era tan minimalista, però em sonava a «ja vist», potser també en part pel moviment escènic: l’escena de l’acte de fe del Don Carlos, amb entrada de cantants per platea inclosa. En canvi, la conversió dels músics, els minnesänger orignals del llibret wagnerià, en pintors no resta credibilitat a la història ni més inversemblança que convertir un torneig de cant en un concurs de pintura.

La sorpresa més gran, però, va ser descobrir que coneixia més fragments d’aquesta òpera del que pensava, malgrat que no sabia que pertanyien a Tannhäuser. Què hi farem, sempre s’aprèn alguna cosa nova. I el moment més estrany, després del final de l’òpera: després d’haver-nos tingut tot el segon acte amb els llums de la sala encenent-se i apagant-se, un cop va caure el teló no es van encendre el llums i els cantants van sortir a saludar… i van continuar sortit quan la major part del públic ja havia marxat, sense que al teatre ningú encengués els llums de la sala. Va ser com si s’hagués produït un desajust entre unes expectatives de llargs aplaudiments i la realitat.

Enllaços relacionats: Tannhäuser (Gran Teatre del Liceu)

Technorati Tags:

Jonathan Littell sobre Wagner

A l’entrevista que Jesús Ruiz Matilla fa a Jonathan Littell, publicada a Babelia dissabte passat,¹ l’entrevistador fa una pregunta a Littell sobre Wagner.

P. ¿Y Wagner?

R. ¿Wagner? No, por Dios. ¡Qué horror! Mi límite está en Beethoven. Después de eso, me pierdo, puedo aguantar a Chopin.

P. ¿Por qué no le gusta Wagner?

R. Porque es insufrible. Es como una papilla, pesada, pastosa. Menos mal que después, con Debussy y Schönberg, regresa la forma, aunque sea una forma discutible, pero es una forma.

Més clar no es pot ser…

 

1. Jesús Ruiz Matilla. «Entrevista: Jonathan Littell. “La cultura no nos protege de nada. Los nazis son la prueba”». Babelia, 27.10.2007.

Anells de poder

Hem arribat al final d’aquesta saga, i hem sobreviscut al Ragnarok.

Són les paraules que clouen, o gairebé, el curs sobre la Tetralogia de L’Anell del Nibelung al que he assistit aquest mes. És curiós que, havent escoltat i vist abans la Tetralogia de Wagner, surti del curs amb la sensació de ser la primera vegada que l’he vista… i això que només n’hem vist i n’hem escoltat alguns fragments escollits. Potser hauria d’haver començat així: coneixent a poc a poc aquestes òperes, aquests drames musicals; els detalls; els arguments i els seus orígens; els motius… Potser així no hauria tingut tant de temps la sensació que, obtús de mi, no entenia res. Ara em sento amb cor d’enfrontar-m’hi una altra vegada, i una altra, sabent que aquí i allà reconeixeré els motius que ens han explicat; que retrobaré els fragments que han fet que m’emocionés.

És clar que, a partir, d’ara no podré tornar a llegir El senyor dels anells ni a mirar les pel·lícules que s’hi han basat sense recordar que una obra i una altra, salvant totes les distàncies possibles, es basen exactament en la mateixa mitologia i reprodueixen els mateixos episodis. No diré aquí tots els episodis semblants que recordo, només un que, en recordar-lo, m’ha fet riure una mica per la brutal diferència: Fafner i Fasolt es barallen per l’anell i un mata l’altre. Exactament com Déagol i Sméagol. Només que els primers són gegants, i els segons hòbbits, pràcticament nans. Deixem-ho aquí, que començo a desbarrar, i potser que donem veu a qui ha cercat aquestes semblances amb més coneixement. Una cerca tan simple com Wagner Tolkien al Google dóna un bon nombre de resultats: entre els primers, un article a The New Yorker sobre la música de les adaptacions cinematogràfiques d’El senyor dels anells i una conferència d’un professor de literatura alemanya i literatura comparada de la Universitat de Cleveland a la Wagner Society of Washington DC. Aquí us les deixo:

Alex Ross. «The ring and the rings. Wagner vs. Tolkien» [en línia]. The New Yorker (december 22, 2003). <http://www.newyorker.com/critics/atlarge/?031222crat_atlarge> [Consulta: 30/10/2007].

Edward R. Haymes. The two rings. Tolkien and Wagner [en línia]. Washington: The Wagner Society of Washington DC, March 18, 2004. <http://www.wagner-dc.org/haymes04_lec.html> [Consulta: 30/10/2007].

 

Technorati Tags:

Wagner al Caixafòrum

Segueixo porfidiós la meva aproximació a Wagner, ara al Caixafòrum amb un curs monogràfic* sobre la Tetralogia.

Arribo abans d’hora, localitzo la sala on es fa el curs i enfilo cap a la llibreria, a tafanejar una mica —i acabo amb un parell de llibres a la butxaca, tot s’ha de dir, un dels quals em donarà una bona estona de lectura aquella mateixa nit. S’acosta l’hora de l’acte i a la porta de l’auditori ja s’ha començat a formar la cua d’assistents: la mitjana d’edat és matusalèmica, tot i els esforços dels més joves per rebaixar-la… però és clar, els jubilats són els que tenen més temps lliure per disposar. De mica en mica la cua creix, fins arribar a la porta i es torna a caragolar cap endins: s’hi ha apuntat tanta gent, ens diuen, que s’ha hagut de canviar el curs de sala.

Comencem amb una mica d’explicació teòrica sobre la mitologia nòrdica i les sagues en què es basa, i com Wagner les aprofita per bastir la seva obre. També ens parlen del mite, dels personatges de la Tetralogia i dels leitmotivs de l’obra, que anem escoltant descontextualitzats. Finalment, es projecten imatges del muntatge de Das Rheingold que vam veure la temporada 2002-2003 al Liceu.

Per què m’entesto a continuar la meva aventura wagneriana? Per l’emoció. Perquè no puc evitar emocionar-me quan n’escolto determinats fragments i això deu voler dir alguna cosa. Com ahir, mentre vèiem alguns fragments de l’obra i notava que se m’eriçaven els cabells.

* Curs de quatre sessions, dedicada cada una a una part de la tetralogia, que té lloc els dimarts 9, 16, 23 i 30 d’octubre de 17 h a 19 h al Caixafòrum (Barcelona). A càrrec de Rafel Esteve Alemany.

 

Technorati Tags:

Nits d’Òpera, XXI: Roberto Devereux

Ahir van començar al Liceu les funcions de Roberto Devereux, de Gaetano Donizetti. Tot i haver estat anunciada com a versió concert —que no ho va ser, finalment, sinó que va ser semiescenificada—, el repartiment era prometedor: Ana María Sánchez com a Elisabetta; Dolora Zajick, com a Sara, duquessa de Nottingham; Josep Bros com a Roberto Devereux, comte d’Essex; i Roberto Servile com a duc de Nottingham. I tenint en compte l’excel·lent Maria Stuarda de la temporada passada, i que el conjunt de veus era bo, hom podia esperar que fos, si no superior, almenys igual.

Però no. La temporada anava massa bé i havia de passar-ne alguna: Ana María Sánchez patia «una indisposició vocal» que li impedí actuar, i va ser substituïda per una tal Maria Pia Piscitelli que, malgrat la seva veu madura i plena, no va transmetre cap mena d’emoció ni sentiment, ni semblava sentir-se còmoda en el paper. Tampoc Roberto Servile es va lluir gaire, semblava que s’anés a quedar sense aire en qualsevol moment. Sort de Dolora Zajick, brillant com a Sara, expressiva i potent, i de Josep Bros, que encara que no semblava tenir un bon dia va sortir-se’n força bé.

I, com és normal, la resposta del públic a un espectacle fred va ser més aviat freda, excepte quan van sortir a saludar Bros i, sobretot, Zajick.

L’anècdota de la nit va ser el gallec que tenia assegut al costat i que es va perdre gairebé tot el primer acte perquè no sabia encendre la pantalleta del subtitulat i no coneixia l’òpera. En una pausa, li vaig ensenyar i als entreactes vam estar fent-la petar. Fervent admirador de Wagner («para mí una cosa es Wagner y el resto es ópera»), gairebé cau de la butaca quan li vaig dir que Tristan und Isolde m’havia avorrit moltíssim. Però la seva millor frase va ser, parlant dels cantants d’avui i la mania de la gent menystenir-los i glorificar cantants morts que mai no han vist en escena, aquesta: «Maria Callas? Una gallina cascando huevos!».

De Parsifal no en vaig parlar simplement perquè va ser impressionant i vaig ser incapaç de descriure ni l’òpera ni el que havia sentit escoltant-la.

Nits d’Òpera, X: Götterdämmerung (07.07.2004)

Comencem aclarint que no sóc wagnerià. De fet, potser caldria aclarir, per si no va quedar prou clar l’altre dia, que hi ha òperes que m’agraden molt i altres que no m’agraden tant, i que hi ha compositors que m’agraden més que altres, però això no vol pas dir que tot el que hagin fet uns o altres m’agradi o no m’agradi.

Fet aquest aclariment, diré a més que de les quatre òperes que formen la tetralogia de l’anell del nibelung de Richard Wagner la que més m’ha agradat és El capvespre dels déus (Götterdämmerung). Ja hi anava bastant predisposat després d’haver-la escoltat unes quantes vegades a casa, i el que vaig veure i escoltar al Liceu el passat dia 7 de juliol va ajudar a acabar d’arrodonir aquesta sensació.

La posada en escena de Harry Kupfer, plena d’elements futuristes però sense barroquismes innecessaris (excepte en la primera part, L’or del Rin, més recarregada en algunes escenes), fa que el focus de l’atenció siguin els personatges, de manera que estàs molt més pendent d’allò que expliquen i viuen, que no pas d’elements superflus (per una vegada he de reconèixer que la sobrietat dels decorats és un punt a favor de l’òpera).

Els cantants van estar magnífics. He comentat moltes vegades que en poques òperes s’aconsegueix un repartiment homogeni, i que sovint falla algun dels protagonistes: en aquesta ocasió tots els cantants van fer grans actuacions, sobretot John Treleaven (Sigfried), Deborah Polaski (Brünnhilde), Eric Halfvarson (Hagen) i Elisabete Matos (Gutrune). Treleaven em va sorprendre força, perquè va cantar tot i patir un procés catarral —així ho van anunciar abans de començar l’òpera— i, tot i això, no li va fallar la veu ni un moment.

De tota manera, el més destacable va ser sens dubte la interpretació de Deborah Polaski i la del cor al segon acte, que va ser impressionant, una intervenció d’aquelles que et fa posar la pell de gallina.

La funció del dia 7 era l’última d’aquesta òpera, i podríem dir que l’última de la temporada (queda Giulio Cesare, però fora d’abonament i dins de la programació d’espectacles del Fòrum 2004) i era el comiat de Bertrand de Billy com a director musical del Liceu. No sé si és habitual o no en aquest tipus de comiats, però l’orquestra no va saludar des del fossat, com fa sempre, sinó que van pujar a l’escenari a saludar, igual que tot l’equip tècnic. I l’ovació que es van endur va ser ben merescuda: l’orquestra per com havia tocat, i l’equip, perquè no ha de ser gens fàcil controlar una escenografia com la d’aquesta Tetralogia.

I ara, Giulio Cesare i a esperar la nova temporada, amb força òperes més que enguany, encara que bastantes en versió concert. I amb el reclam de la presència de Montserrat Caballé a Cléopâtre, de Jules Massenet; Plácido Domingo a Parsifal, de Richar Wagner (bé, esperem que sigui alguna cosa més que un reclam: la temporada passada havia de cantar el protagonista de Pikovaia Dama i al final no va venir per culpa d’una faringitis), i del contratenor David Daniels a A midsummer’s night dream, de Benjamin Britten.

Ah, per cert, la Moonsa també la va veure i en va escriure la seva crítica.

Fauna liceísta

L’expert. És el que em va tocar al costat l’altra nit. A part del Meu Veí de Butaca habitual, aquest dia vaig tenir al costat un matrimoni d’aficionats a l’òpera, almenys ell. Però molt aficionat: donava l’entrada als cantants, a l’orquestra, marcava els ritmes i les melodies amb moviments de la mà, seguia el text de l’òpera amb els llavis. Tot això, afortunadament, ho feia en silenci, i no va ser pas una mala companyia. Això sí, els eixordadors bravo que es va dedicar a llançar durant tota la nit em van deixar una orella mig estabornida.

Pitjor va ser la seva senyora. Tota la nit movent la capseta de ricoles, amb el sorollet que feien. Després la deixava a la barana i, és clar, com que no parava quieta, la capseta a terra i tornem a començar. La senyora tenia un aire de distracció bastant notable i sembla que és bastant distreta: en un dels entreactes van anar a demanar que els signessin el programa… i la senyora el va perdre. O almenys d’això l’acusava el marit quan van tornar.

De fons, Scissor sisters, de Scissor sisters (un altre regalet d’aniversari).

Verdi vs Wagner

Una de les coses que sempre m’ha sorprès dels gustos de la gent és la tendència a desqualificar per se allò que no ens agrada i a voler-ho convertir en incompatible. Aquesta afirmació és fruit de la constatació que la divisió entre wagnerians i verdistes que ha caracteritzat diverses èpoques de la història del Liceu ara torna a ressorgir amb la programació, en dues temporades, de la Tetralogia de l’Anell de Wagner.

Durant les últimes setmanes hi ha hagut una polèmica en forma de cartes al director a La Vanguardia entre «liceistes de tota la vida» que no suporten les òperes de Wagner i «experts en òpera» per als quals Wagner és el súmmum i tota la resta no val res. Totes dues postures em semblen igualment absurdes.

Les òperes de Wagner són denses, llargues, moroses, però també són brillants, amb moments d’un lirisme impressionant que fan que et vibri fins l’última fibra sensible del cos. Però, com em comentava un amic no fa gaire, cal preparar-les una mica abans d’enfrontar-s’hi. Escoltar-les a casa i fer-ho sense prejudicis per trobar aquests moments. Potser no ens agradaran, però això és un altre tema: no hi ha dubte que Wagner és una fita en la història de la música i de l’òpera en particular.

Però també ho és Verdi, i menysprear l’òpera italiana només perquè se la considera epidèrmica i superficial és menysprear la història de l’òpera en si. I, arriscant-me a ser titllat d’ignorant, diria que és menysprear la mateixa obra de Wagner, ja que no crec que es pugui desvincular una de l’altra: Wagner no és un bolet, és una reacció contra una tradició determinada i, per tant, hi està vinculat.

Que ens agradi més o menys, és un altra tema; però la preferència per un compositor no ens hauria de fer caure en el menyspreu sistemàtic de la resta: això, des del meu punt de vista, només demostra una clara manca d’obertura mental.

Wagner i jo

La meva primera trobada amb el senyor Wagner va ser força traumàtica. Fou l’any passat, al Liceu, amb Tristan und Isolde. Uf. Amb prou feines vaig poder aguantar el llarguíssim segon acte, i al tercer em vaig adormir. Només cinc minuts de rellotge, però em vaig adormir (com no para de recordar-me el meu amic JC, que m’hi havia acompanyat).

I vet aquí que el Gran Teatre programa tota la Tetralogia wagneriana, repartida en dues temporades. Por. Pànic. Conec fragments d’obres de Wagner, però després de Tristan em fa por enfrontar-me a una òpera sencera. Potser no estic preparat per a la música de Wagner? Què hi puc fer?

Decideixo que no puc anar a veure’n una altra sense conèixer-la. Així que poso mans a l’obra: escoltar les dues òperes que es prepararan, conèixer-ne l’argument, seguir el text per poder reconèixer les parts… La primera audició és dura; la segona es fa més fàcil i puc anar seguint el text; la tercera audició comença a seduir-me. Crec que ja no podré dir mai més “Wagner no m’agrada”.

I ara ve la prova de foc. Dijous 12 de juny del 2003, al Liceu, Das Rheingold. Aquesta és curta, només dues hores i mitja, però l’han programat sense entreacte, ai, ai, ai… Però, ja s’ha acabat? M’ha passat volant! Potser hi ha alguna escena una mica feixuga, i no acabo d’entendre la dansa final del déus abans d’entrar al Walhalla, però m’ha agradat i aplaudeixo amb gust i ganes (i els crítics que diguin el que vulguin).

I finalment el repte: Die Walküre. Quatre hores i mitja. Un únic decorat que amb prou feines pateix cap canvi. Llargues escences de recitatiu i cant, amb els personatges pràcticament quiets… ni la cavalcada de les valquíries aconsegueix animar una mica l’estatisme de l’escenari (em va semblar excel·lent la representació de l’entrada de les ànimes dels herois al Walhalla). Unes veus magnífiques. La pell de gallina. Un que passava, que plores?

Com deia aquell, prova superada. L’any vinent, més Wagner.