Arxiu d'etiquetes: Richard Strauss

L’ària del diumenge: «Hab’ mir’s gelobt» (Martina Serafin, Sophie Koch & Ofelia Sala)

Finalment el Liceu ha penjat al seu compte de Youtube un fragment de Der Rosenkavalier: «Hab’ mir’s gelobt», del tercer acte, amb Martina Serafin (la Mariscala), Sophie Koch (Octavian) i Ofelia Sala (Sophie). Aquí us el deixo…

Nits d’Òpera, 69: Der Rosenkavalier, de Richard Strauss

Anar verge a una òpera té uns riscos considerables, però també pot resultar una experiència sorprenent i ben satisfactòria. I això és, si fa no fa, amb més o menys literatura, el que em passà dijous passat al Liceu amb Der Rosenkavalier, l’òpera de Richard Strauss que s’hi està representant aquests dies.

D’entrada, pel descobriment d’una bona colla de melodies bellíssimes —de les quals en vaig posar un tast ahir—; pel magnífic repartiment, encapçalat per Martina Serafin (la Mariscala), Peter Rose (baró Ochs), Sophie Koch (Octavian), Ofèlia Sala (Sophie) i Franz Grundheber (senyor de Faninal); per la deliciosa posada en escena (l’elegància del palau de la Mariscala, l’opulència de poll ressuscitat del palau dels Faninal, la cuidada decadència de la fonda); per la comicitat d’algunes escenes (una comicitat mesurada, tanmateix). Però, sobretot, per les actuacions de Serafin, Koch i Sala.

D’Ofelia Sala ja n’he parlat abans, i no sempre bé. Però aquesta vegada he de dir que va cantar tan bé com sap fer-ho i que no hi va haver, com altres vegades, cap problema per sentir-la; amb Sophie Koch va oferir alguns moments memorables, com al bellíssim oferiment de la rosa. També Martina Serafin em va impressionar, malgrat algun problema d’emissió en algun moment.

I si a tot això afegim la bona relació amb els veïns de butaca, que provoca moments ben divertits a costa de músics, cantants i directors d’escena, puc dir que la de dijous va ser una nit rodona que no va espatllar ni la pluja que ens va rebre a la sortida del teatre.

L’ària del diumenge: presentació de la rosa (Sophie Koch & Diana Damrau)

La presentació de la rosa a l’òpera Die Rosenkavalier (El cavaller de la rosa) de Richard Strauss. Aquí amb Diana Damrau en el paper de Sophie i Sophie Koch en el d’Octavian.

(vídeo pujat per ancentre)

Nits d’Òpera, 62: Salomé, de Richard Strauss

Aquests dies que és notícia l’actitud de Leo Nucci, que va anar a cantar un funció del Rigoletto del Teatro Real i passà olímpicament de les indicacions del director d’escena per fer exactament el que deia el text del llibret i el que ell ha fet durant tota la seva carrera (vegeu «El bis de Nucci, no es parla d’altra cosa», a can Joaquim), anar a veure la Salomé del Liceu pot provocar que acabis dient pestes de directors escènics i tutti quanti.

D’entrada, resulta que vas a veure un drama bíblic ple de luxúria i violència i ja al primer episodi trobes un motiu per riure. I al segon, un altre. Al tercer, el més macabre, no, per sort: només faltaria. I per què ho dic? Jochanaan està empresonat en un aljub, sota terra, i tots els personatges s’hi aboquen per veure’l… i ell apareix passejant tranquil·lament per la part de darrere del l’escenari, com si passés per allà i s’hagués perdut. No són menys risibles les eternes diputes entre els representants jueus del banquet d’Herodes, amb una certa facilitat de treure l’arma i apuntar l’altre; la imatge d’Herodes caracteritzat com Karl Lagerfeld (de quina ment recargolada ha sortit aquest… «homenatge»?), i la risible figura d’Herodies, fent equilibris beguda sobre la taula (sort de Jane Henschel, que broda el personatge malgrat les collonades que li fan fer). I per acabar-ho d’adobar, uns capellans! Vejam, senyors: està bé que descontextualitzin les òperes per demostrar que el missatge que contenen és vigent encara avui i bla bla bla… però capellans quan estem veient la mort de Joan Baptista, Jesucrist encara corre per Galilea i l’Església catòlica encara no existeix? Au va, demà m’afaitaràs! I sort que Salomé és un drama musical, arriba a ser una òpera còmica i no sé què hauríem vist… Que ni hi hagués dansa dels set vels ja no passa d’anècdota, vist el que vèiem.

Salomé, Herodes i Herodias (foto: Antoni Bofill)

Salomé, Herodes i Herodias (foto: Antoni Bofill)

L’escenografia, per continuar, de crisi. Sí, sí: de crisi. Una estructura de fusta recoberta de plàstic que podrien haver arreplegat de l’obra de construcció d’un edifici, per simular el palau del tetrarca. Amb tots els respectes per uns i altres, tenia més gràcia l’escenografia de la Rita de l’endemà al Pati de Lletres de la Universitat de Barcelona, que la d’aquesta Salomé.

Per sort, les veus sí que estaven a l’alçada d’una òpera professional. Nina Stemme, com a Salomé, va fer gaudir el públic d’una nit memorable, donant al personatge tots els matisos per fer-nos veure una noia luxuriosa, una mica immadura, cruel, venjativa i d’una passió malaltissa. Jane Henschel va oferir una Herodias divertida en la seva borratxera, malgrat les dificultats d’haver-se d’enfilar a la taula i rodolar per terra, però alhora cruel. També Robert Brubaker fa una composició extraordinària d’Herodes. Mark Delavan, en canvi, és un Jochanaan més aviat modest, de poca veu, sovint oculta rere l’orquestra o els altres cantants. Són els cantants i l’orquestra els que salven, si pots fer abstracció de l’escenografia, un muntatge més aviat discret i poc encertat.

En fi, que es podria haver acabat la temporada d’una manera més lluïda. Sort de les veus, que si no…

Entrades relacionades:

Nits d’Òpera, XLVII: Elektra, de Richard Strauss

No fa gaire em deia una amiga que fa molt que no parlo d’òpera al blog, i tenia tota la raó. Per diverses raons, les últimes vegades que hauria d’haver-hi anat (a La Cenerentola, que tenia moltes ganes de veure, i al concert Stravinsky-Brahms de fa poc) a última hora van sorgir imprevistos que em van impedir d’anar-hi. Per sort, res no ha impedit que pogués anar a la funció d’ahir dijous de l’Elektra de Richard Strauss i res no impedirà que vaig aquesta nit a la Lucrezia Borgia de Donizetti.

No coneixia aquesta òpera d’Strauss: n’hi l’havia vista abans, si l’havia escoltada. Sí havia vist Ariadne auf Naxos i no mal predisposat, ja que aquesta m’havia agradat. La mica d’aprensió que tenia era fruit de les crítiques i comentaris que han anat apareixent des de la primera funció, sobretot les que tenien a veure amb la posada en escena, l’escenografia i l’actuació d’Eva Marton. Però anem a pams i no comencem a barrejar, que si no això es convertirà en un poti-poti.

Elektra és l’adaptació de la tragèdia clàssica de Sòfocles feta a través de l’adaptació que en féu Hugo von Hofmannsthal per al teatre. La història d’Electra és una història de violència, d’odi i desig de venjança: Electra viu al palau dels Atrides, la seva família, amb la seva germana Crisotemis, la seva mare Clitemnestra i el marit d’aquesta, Egist. Només té un desig, venjar la mort d’Agamèmnon, el seu pare, que va ser assassinat per Clitemnestra i Egist, i per això vaga pel palau, ferotge i mig embogida, esperant el retorn d’Orestes, el seu germà, perquè porti a terme la venjança. Però el que arriba és un missatger amb la notícia de la mort d’Orestes i Electra decideix portar a terme la venjança ella mateixa. El missatger és Orestes, però; descobreix la seva veritable identitat a Electra i porta a terme la venjança. Electra, alliberada i exultant de felicitat, es posa a ballar per celebrar-ho, però el seu cor no pot suportar l’esforç i la tensió i mor.

En la representació d’ahir, Deborah Polaski feia el paper d’Electra; Eva Marton el de Clitemnestra; Ann-Marie Backlund el de Crisotemis; Albert Dohmen el d’Orestes, i Graham Clark el d’Egist. Van cantar molt bé, sobretot em va sorprendre la força d’Ann-Marie Backlund, capaç de fer sentir la seva veu per sobre de l’orquestra. No recordava l’actuació de la Deborah Polaski a Götterdämmerung fa uns anys, però llavors sembla que em va entusiasmar força: ahir no em va desagradar, però en algun moment, no sé si per exigència del personatge, se’m va fer una mica desagradable sentir-la. Clark té un paper molt petit i Dohmen em va agradar molt, amb aquella seva veu profunda. I Eva Marton. D’Eva Marton se n’ha parlat molt aquests dies, i no pas sempre positivament: que si ja no té veu per segons quins papers, que si més que cantar recita i crida, que si gira que si tomba. Amb aquestes idees al cap, pensava que veuria una mala actuació d’una cantant que seria millor que es retirés de segons quins papers i suposo que això va fer que al final la sensació que tingués fos: doncs déu-n’hi do, per estar tan malament! La veritat és potser sí que en algun moment li faltava potència i que en algun moment parlava més que no pas cantava, però no va estar tan malament (de fet, n’he sentit cantar pitjor estant en plena forma…). És clar que no tinc cap punt de referència, perquè era la primera vegada que sentia cantar Eva Marton i no sé com ho feia abans…

L’altra qüestió era la posada en escena. En lloc del palau dels Atrides l’acció transcorre en una mena de camps de concentració o de presó, on les serventes del palau s’han convertit en guardianes de presó i infermeres. És una constant canviar l’època en què transcorren les òperes i traslladar-les al món contemporani, no sé si amb la idea de fer-les més properes al públic o amb la idea de demostrar que hi ha conflictes, valors i sentiments que són universals i que van més enllà d’èpoques i societats; això a vegades funciona i aporta noves lectures a les històries que es representen i a vegades no. I al meu parer aquesta és una d’aquestes últimes vegades: el missatge de la història d’Electra hauria estat igual de fort, de punyent, de dramàtic, de violent, si s’hagués mantingut l’acció en un palau de la Grècia antiga.

Sigui com sigui, afortunadament aquesta va ser una d’aquelles funcions en què cantants i músics aconsegueixen que puguis prescindir de la resta d’elements de la representació sense que això disminueixi ni una miqueta la intensitat del gaudiment.

I si algú vol veure Elektra i no vol comprar-se una entrada, la funció del proper dilluns es podrà veure en directe als cinemes Cinesa, pes 14 €: «Retransmissió en directe de l’òpera Elektra als cinemes Cinesa».

Per cert, sembla que el Liceu comença a prendre’s seriosament els problemes que ocasionen els nombrosos i sorollosos atacs de tos que acompanyen habitualment les òperes. Al fullet que acompanya el programa de mà, en aquesta ocasió hi han afegit un parell de línies en negreta sobre la tos: «Els estossecs i altres sorolls poden desconcertar els intèrprets i molestar la resta del públic. Un mocador atenua la intensitat d’una simple tos». Ja veurem si això ajuda…

Enllaços relacionats:

Angela Denoke, o teoria de l’aplaudiment

Nits d’Òpera, XIX: recital d’Angela Denoke

No sé d’on ha sortit la convenció que, en un recital, no s’aplaudeix a l’intèrpret després de cada peça que canta, sinó al final de cada bloc de peces amb un nexe comú. Fins i tot creia haver llegit unes línies del Roger Alier sobre aquest tema, però quan les he buscades he comprovat que només parla dels aplaudiments a l’òpera, amb una mínima menció dels recitals de lied.* Pel que he vist, però, aquesta convenció se sol respectar gairebé sempre, excepte potser en els recitals de grans estrelles o amb peces molt populars. Aquesta convenció permet marcar la divisió entre els diferents blocs d’un recital, però estableix una barrera de fredor entre l’intèrpret, que no rep de moment cap recompensa per la seva interpretació, i el públic. I provoca també algunes esbroncades quan el públic menys habituat aplaudeix a deshora…

Aquesta sensació de fredor omplia el teatre cada vegada que la soprano Angela Denoke feia una pausa entre peça i peça, tot i la bona interpretació. El recital, amb el teatre bastant buit com acostuma a passar amb recitals i ballets, no només em va servir per descobrir aquesta soprano, sinó també els Rückert-lieder de Gustav Mahler, que van constituir el segon bloc del programa: el primer, obres d’Hugo Wolf; després Mahler, Richard Strauss en tercer lloc i, per acabar, Arnold Schoenberg. I tot i que al final la cantant va rebre l’aplaudiment que es mereixia, només va fer un bis més dels habituals.

* Marcel Gorgori, Roger Alier. Paraula d’òpera. Barcelona: Pòrtic, 2003. p. 269.