Arxiu d'etiquetes: Reto 2008

Sala de lectura, 2008

Com cada any, vet aquí el balanç… de lectures, esclar. Per ordre alfabètic, amb enllaç al comentari que en vaig escriure (si és que ho vaig fer) i, enguany, un afegit: totes les lectures amb què he participat al «Reto 2008: Viaje en libro por la Unión Europea en 366 días» estan indicades amb l’expressió Repte 2008 i a continuació a quin país van correspondre.

  1. Alfieri, Vittorio. Mirra. Tr. Manuel Cabanyes. Ed. bilingüe de Cristina Barbolani. Madrid: Cátedra, 1991. 227 p. ISBN 84-376-1009-5. [Repte 2008: Xipre]
  2. Bassani, Giorgio. El jardí dels Finzi-Contini. Tr. Carme Serrallonga. Barcelona: Proa, 2007. 285 p. ISBN 978-84-8437-970-6. [§][Repte 2008: Itàlia]
  3. Bennett, Alan. Una lectora poc corrent. Tr. Ernest Riera. Barcelona: Empúries, 2008. 95 p. ISBN978-84-9787-289-8. [§]
  4. Bibliothèque Nationale (Luxembourg). La Bibliothèque Nationale de Luxembourg: son histoire, ses collections, ses services. Luxembourg: la Bibliothèque…, 1986. 90 p. [Repte 2008: Luxemburg]
  5. Escolar, Hipólito. Historia de las bibliotecas. Madrid : Fundación Germán Sánchez Ruipérez : Pirámide, 1985. 566 p. ISBN 84-861-6812-0. [§]
  6. Fernández, Eduardo. Soldados de cerca de un tal Salamina : Grandezas y miserias de la galaxia librería. Epíleg d’El Llibreter. Barcelona: Comanegra, 2008. 171 p. ISBN 978-84-93-55665-5. [§]
  7. Frank, Anna. Diari. Tr. Esther Roig. Barcelona: DeBolsillo, 2006. 381 p. ISBN 84-9759-419-3. [§] [Repte 2008: Països Baixos]
  8. Gillieron, Rebecca; Kilgarrif, Catheryn. The Bookaholics’ Guide to Book Blogs. Londres ; Nova York: Marion Boyars Publishers, 2007. 254 p. ISBN 978-0-7145-3151-9. [§] [Repte 2008: Regne Unit]
  9. Guimerà, Àngel. Terra baixa. A: íd. Teatre. Barcelona : Edicions 62, 1979. 221 p. ISBN 84-297-1538-X.
  10. Hachiya, Michihiko. Diario de Hiroshima de un médico japonés (6 de agosto – 30 de septiembre, 1945). Tr. de l’anglès de J. C. Torres. Pr. Elias Canetti. Madrid: Turner, 2005. 236 p. ISBN 84-7506-723-9. [§]
  11. Hrabal, Bohumil. Trens rigorosament vigilats. Tr. Maria Garcia Barris. Barcelona: Edicions 62, 1997. 105 p. ISBN 84-297-4131-3. [Repte 2008: República Txeca]
  12. Ibarz, Mercè. Rodoreda. Exili i desig. Barcelona: Empúries, 2008. 258 p. ISBN 978-84-9787-292-8. [§]
  13. Ibuse, Masuji. Lluvia negra. Pr. Jorge Volpi. Tr. Pedro Tena. Barcelona: Libros del Asteroide, 2007. 388 p. ISBN 978-84-935448-3-6. [§]
  14. Jan?ar, Drago. La mirada de l’àngel. Tr. Simona Škrabec. Barcelona: Angle Editorial, 2003. 156 p. ISBN84-96103-12-9. [Repte 2008: Eslovènia]
  15. Jansson, Tove. El llibre de l’estiu. Tr. Montserrat Vallvé Viladoms. Barcelona: Angle Editorial, 2004. 198 p. ISBN 84-96103-61-7. [§] [Repte 2008: Finlàndia]
  16. Kavafis, Konstadinos P. Poemes. Traducció catalana i notes per Alexis E. Solà. Barcelona: Curial, 1988. 188 p. ISBN 84-7256-058-9. [Repte 2008: Grècia]
  17. Kross, Jaan. El loco del zar. Traducció del francès per Joaquín Jordá. Barcelona: Anagrama, 1992. 411 p. ISBN 84-339-1176-7. [§] [Repte 2008: Estònia]
  18. Larsson, Stieg. Els homes que no estimaven les dones. Tr. Alexandre Gombau i Núria Vives. Barcelona: Columna, 2008. 625 p. ISBN978-84-664-0924-7. [Repte 2008: Suècia]
  19. Leveroni, Rosa; Palau i Fabre, Josep. Epistolari Rosa Leveroni – Josep Palau i Fabre 1940-1975. A cura de Natàlia Barenys. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1998. 169 p. ISBN 84-7826-918-5.
  20. Levi, Primo. Si això és un home. Tr. Francesc Miravitlles. Barcelona: Edicions 62, 2007. 284 p. ISBN 978-84-297-4902-1. [§] [Repte 2008: Polònia]
  21. Littell, Jonathan. Les benignes. Tr. Pau Joan Hernández. Barcelona: Quaderns Crema, 2007. 1162 p. ISBN 978-84-7727-181-9. [§]
  22. Manea, Norman. La llengua nòmada. Tr. Coral Gomà i Garcia. Barcelona: Arcàdia, 2008. 53 p. ISBN 978-84-935345-3-0. [Repte 2008: Romania]
  23. Mankell, Henning. Els gossos de Riga. Tr. Meritxell Salvany. Barcelona: Tusquets, 2002. 336 p. ISBN 84-8310844-5. [Repte 2008: Letònia]
  24. Márai, Sándor. La dona justa. Tr. Eloi Castelló i Anna Soler. Barcelona: Edicions 62, 2007. 413 p. ISBN 84-297-5590-X. [§] [Repte 2008: Hongria]
  25. Marlowe, Christopher. The jew of Malta [en línia]. Edited by the Rev. Alexander Dyce. The Gutemberg Project, 1997 [Consulta: 10-12.12.2008]. Disponible a: http://manybooks.net/titles/marlowecetext97jmlta10.html. [Repte 2008: Malta]
  26. Martin, George R. R. Juego de tronos. Tr. Cristina Macía. Barcelona: Gigamesh, 2004. 798 p. ISBN 84-932250-4-5. (Canción de Hielo y Fuego ; 1)
  27. —. Choque de reyes. Tr. Cristina Macía. Barcelona: Gigamesh, 2005. 922 p. ISBN 84-932702-2-9. (Canción de Hielo y Fuego ; 2)
  28. —. Tormenta de espadas (I i II). Tr. Cristina Macía. Barcelona: Gigamesh, 2005. 622, 603 p. ISBN 84-96208-24-9. (Canción de Hielo y Fuego ; 3)
  29. —. Festín de cuervos. Tr. Cristina Macía. Barcelona: Gigamesh, 2007. 863 p. ISBN 978-84-96208-59-9. (Canción de Hielo y Fuego ; 4) [§]
  30. Milosz, Czeslaw. El valle del Issa. Tr. Ana Rodón. Barcelona: Tusquets, 1999. 318 p. ISBN 84-8310-634-5. [§] [Repte 2008: Lituània]
  31. Morgado, Paulo. O corrupto e o diabo. Diálogo às portas do 5.º fosso do 8.º círculo do inferno. Lisboa: Dom Quixote, 2007. 102 p. ISBN 978-972-20-3479-1. [Repte 2008: Portugal]
  32. Nadal, Marta. De foc i de seda. Àlbum biogràfic de Mercè Rodoreda. Barcelona: IEC : Edicions 62, 2000. 230 p. ISBN 84-7283-526-X.
  33. Noseck, Vladimir. Independent Bohemia. An account of the Czecho-Slovak struggle for liberty [en línia]. The Gutemberg Project, jan. 2006 [Consulta: 13.12.2008]. Disponible a: http://manybooks.net/titles/nosekvlaetext068iboh10.html. [Repte 2008: Eslovàquia]
  34. Nothomb, Amélie. Métaphysique des tubes. París: Michel Albin, 2000. 156 p. ISBN 978-2-253-15284-2. [R2008: Bèlgica]
  35. Pullman, Philip. La brúixola daurada. Tr. Albert Torrescasana. Barcelona: Empúries, 2007. 426 p. ISBN 978-84-7596-839-1. [Publicat primer com Llums del nord, traducció del títol en la versió anglesa, i republicat amb una coberta infecta més adequada per al DVD de la película que no pas per al llibre]
  36. Rodoreda, Mercè. La plaça del Diamant. A: íd. Obres completes. 1: 1936-1960. Introducció de Carme Arnau. Barcelona: Edicions 62, 1976. 526 p. ISBN 84-297-1172-4 (v. 1). [Repte 2008: Espanya]
  37. —. Autoretrat. A cura de Mònica Miró Vinaixa i d’Abraham Mohino Balet. Barcelona: Angel Editorial, 2008. 350 p. ISBN 978-84-96970-33-5. [§]
  38. —. Aloma. A: íd. Obres completes. 1: 1936-1960. Introducció de Carme Arnau. Barcelona: Edicions 62, 1976. 526 p. ISBN 84-297-1172-4 (v. 1).
  39. Sala Rose, Rosa. Lili Marleen. Canción de amor y muerte. Barcelona: Global Rhythm, 2008. 218 p. + 1 CD. ISBN 978-84-96879-28-7. [§]
  40. Savage, Sam. Firmin. Tr. Ramón Buenaventura. Il. Fernando Krahn. Barcelona: Seix Barral, 2007. 222 p. ISBN 978-84-322-2824-7. [§]
  41. Sempé, Jean Jacques; Goscinny, René. Le petit Nicolas. 156 p. ISBN 2-07-036423-2. [§] [Repte 2008: França]
  42. Shakespeare, William. Hamlet. Tr. Joan Sellent. Barcelona: Quaderns Crema, 2000. 293 p. ISBN 84-7727-310-3. [Repte 2008: Dinamarca]
  43. Smith, Jeff. La cueva del anciano. Tr. Gonzalo Quesada. Bilbao: Astiberri, 2008. 124 p. ISBN 978-84-96815-50-6. (Bone ; 6).
  44. —. Círculos fantasma. Tr. Gonzalo Quesada. Bilbao: Astiberri, 2008. 156 p. ISBN 978-84-96815-68-1. (Bone ; 7).
  45. —. Buscadores de tesoros. Tr. Gonzalo Quesada. Bilbao: Astiberri, 2008. 142 p. ISBN 978-84-96815-73-5. (Bone ; 8).
  46. Soldevila, Ferran. Al llarg de la meva vida. I: 1926-1939. Barcelona: Edicions 62, 1970. 541 p.
  47. Teixidor, Emili. La lectura i la vida. Com incitar els nens i els adolescents a la lectura: una guia per a pares i mestres. Barcelona: Columna, 2007. 189 p. ISBN 978-84-664-0805-9. [§]
  48. Tóibín, Colm. The Blackwater Lightship. Londres: Picador, 2000. 273 p. ISBN 978-0-330-38986-0. [§] [Repte 2008: Irlanda]
  49. Wagenstein, Angel. El Pentateuco de Isaac. Tr. Liliana Tabákova. Barcelona: Libros del Asteroide, 2008. 316 p. ISBN 978-84-935914-6-5. [§] [Repte 2008: Bulgària]
  50. Zusak, Markus. La lladre de llibres. Tr. Anna Ullibarri. Barcelona: La Campana, 2007. 562 p. ISBN 978-84-96735-04-4. [§] [Repte 2008: Alemanya]
  51. Zweig, Stefan. Carta d’una desconeguda. Tr. Carme Gala. Barcelona: Quaderns Crema, 1998. 91 p. ISBN 84-7727-222-0. [Repte 2008: Àustria]

I enguany no només he pogut superar el repte de la Meri Gallego (l’any passat no hi vaig arribar), sinó que sense gairebé ni voler-ho he superat un altre repte que fa anys que corre per la blocosfera: els dels 50 llibres. I això a qui li importa, que diria aquell… doncs a mi, és clar!

Que tingueu un bon any 2009 ple de bones lectures.

Sala de lectura, lxxxv: El loco del zar, de Jaan Kross

Una de les conseqüències de participar en un repte de lectura com «El reto 2008: Viaje en libro por la Unión Europea en 366 dias» ha estat haver d’enfrontar-me al desconeixement de les literatures de determinades llengües i països i intentar trobar algun llibre que pugués llegir, sense avorrir-me ni córrer el risc de deixar-lo a mitges. Però a vegades no n’hi ha hagut prou de submergir-me en les pàgines web que he anat trobant que recullissin els noms dels autors de cada literatura, i he acabat recorrent a la llista del que havien llegit altres participants al repte: i, curiosament, de la mateixa manera que molts participants han llegit Els gossos de Riga per Letònia i El valle del Issa per Lituània, en el cas d’Estònia molts participants s’havien decantat per les novel·les de Jaan Kross.

Per què El loco del zar i no una altra? Per dues raons, bàsicament: el títol, en primer lloc; la disponibilitat, en segon. El títol em va sobtar i em va seduir. És un títol ambigu: qui és el boig del tsar? El protagonista de la novel·la, Timotheus von Bock, o el tsar mateix? Després de llegir la novel·la és evident que el boig és Timotheus… però també el tsar. Quant a la disponibilitat, no hi ha gaire a dir: a la llibreria només hi havia un exemplar d’aquesta novel·la —i per evitar que s’acabés el món i em quedés sense el llibre, ni se’m va acudir encarregar-ne un altre. Urgències de lector.

Però anem a la novel·la. Està basada en fets reals, com sembla que ho està tota la novel·lística de Jaan Kross, en personatges reals que van tenir importància en la història d’Estònia. Així, El loco del zar és la transcripció —novel·lada, amb algun element de ficció i elements procedents d’altra documentació— del diari de Jakob Mettich, el fill d’uns camperols que acabarà convertit en cunyat d’un membre de l’aristocràcia estoniana, l’esmentat Timotheus von Bock. Per mitjà del diari, Jakob explica la història de la família al llarg de la primera meitat del segle XIX, que és també una història d’Estònia i una reflexió sobre el poder i els seus mecanismes. Timotehus von Bock, aristòcrata atípic que es casa amb una camperola empès per les seves creences que tothom hauria de ser igual i que de confident del tsar acaba convertit en enemic de l’imperi i empresonat i aïllat del món durant nou anys, és el protagonista d’aquesta història, el boig del tsar: se l’empresona acusat d’estar boig i se l’allibera perquè la presó l’ha transtornat. Quin era el crim real de Timotheus? Haver acomplert l’ordre que li havia donat el tsar Alexandre I de dir-li sempre la veritat, per incòmoda que fos: massa incòmode devia ser per a l’emperador el projecte de constitució i les crítiques a la tirania que va fer Timotheus com per deixar-lo lliure.

En el seu diari, Jakob va alternant la narració dels episodis actuals —comença amb l’alliberament i la tornada a casa de Timotheus, que serà sotmès, no obstant això, a una estreta vigilància— amb els del passat, i utilitza els papers del mateix Timotheus per fer-ne el retrat i anar aclarint punts obscurs de la detenció i l’alliberament. Alhora, descriu també la seva vida i la de la seva germana Eeva, convertida en la senyor von Bock, i el difícil encaix d’un i altra a la classe social a què han accedit pel matrimoni de la germana. Capítol rere capítol no només som testimonis de la vida quotidiana d’aquests personatges, de l’ambigüitat de Timotheus pel que fa a la seva bogeria (era boig quan el van empresonar? encara és boig?); sinó també dels mecanismes que utilitza el poder per controlar els considerats enemics o perillosos —els emperadors, en aquest cas: Alexandre I que fa empresonar Timotheus, i Nicolau I que el fa alliberar i afavoreix la carrera militar del fill de Timotheus i Eeva—; l’estructura social estoniana, formada per una classe alta d’origen alemany que domina el poble estonià; els intents de refermar la identitat estoniana i dignificar-ne la llengua i la cultura; i la situació dels estats bàltics sota la fèrula de l’imperi rus. Els episodis del diari de Jakob Mettich constitueixen alhora un fresc històric i retrat intimista d’una família de l’aristocràcia bàltica de l’època.

I m’ha agradat, m’ha agradat molt. Pel contingut, sí, però també per la forma, ja que ni un ni l’altra es fan feixucs en cap moment. Fins i tot quan recorre a la transcripció de documents, la manera d’intercalar-los en el discurs i el pensament de Jakob fa que no siguin pesats de llegir. I ni tan sols el personatge de Jakob, un home un pèl mesquí, arriba a fer-se tan antipàtic que vulguis deixar la novel·la de banda.

El llibre:

  • Jaan Kross. El loco del zar. Tr. Joaquín Jordá. Barcelona: Anagrama, 1992. 411 p. ISBN 84-339-1176-7.

Enllaços relacionats:

Sala de lectura, lxxxiv: El valle del Issa, de Czeslaw Milosz

Tomás nació en Ginie, sobre el Issa, en la época en que la manzana madura se estrella contra el suelo en el silencio de la tarde, y en los vestíbulos de las casa aparecen barriles de esa cerveza oscura que se obtiene después de la siega. Ginie es, ante todo, una montaña cubierta de robles. El que hayan construido una iglesia de madera en la cumbre es como una muestra de malevolencia hacia la antigua religión, o quizá también como el deseo de pasar de la antigua a la nueva sin sobresaltos: en ese mismo lugar, hace tiempo, practicaban sus ritos los adoradores del dios del trueno. [p. 15]

En Tomás Dilbin és el protagonista d’aquesta novel·la. Lituà d’ascendència polonesa, nascut en un ambient rural benestant, en una època convulsa de canvis polítics i socials, Tomás vius entre móns diversos: els móns als quals pertany per naixement, llengua, classe, i els móns als quals voldria pertànyer però no pot. La família de Tomás és d’origen polonès establerta a Lituània des de moltes generacions enrere, però mantenen la llengua polonesa i alguns d’aquesta família no volen ni sentir a parlar de ser lituans —cosa que el separa dels seus veïns lituans; són una família de terratinents rurals, amos pràcticament de Ginie —cosa que el separa dels seus veïns més humils. Tots a més es mouen en un món on la religió catòlica o la luterana no han aconseguit encara substituir antigues supersticions i creences, un món on les ànimes en pena de dissortats difunts passegen per les cases on van viure.

Capítol a capítol, Mi?osz va descrivint l’ambient en què es mou el petit Tomás, els personatges que l’envolten, les relacions que s’estableixen entre aquests (a vegades més cordials i properes, d’altres més interessades), els paisatges que li agrada recórrer. De la seva educació, a mitges autodidacta, a mitges gràcies a un professor lituà. I, sobretot, del seu aprenentatge, de la seva evolució cap a la maduresa: de mica en mica, Tomás va aprenent quin és el seu lloc en aquella societat canviant, a vegades agressiva i incomprensible; aprèn també que la vida no és eterna i té un final en la mort. I tot, sempre, amb la presència gairebé mítica d’una pares absents però que algun dia l’aniran a cercar per emportar-se’l lluny de Ginie. És una novel·la, també, d’anècdotes: cada episodi és una anècdota en la vida de Tomás o dels que l’envolten, divertides unes vegades, tràgiques d’altres.

A través d’aquestes anècdotes anem coneixent també la història de Lituània, si bé no hi ha massa detalls per saber exactament en quina època transcorre la novel·la, tot i que sembla que pugui ser a la primera meitat del segle XX.

El llibre:

  • Czes?aw Mi?osz. El valle del Issa. Tr. Anna Rodón Klemensiewich. Barcelona: Tusquets, 1999. 318 p. ISBN 84-8310-634-5.

Enllaços relacionats:

Sala de lectura, lxxxi: El llibre de l’estiu, de Tove Jansson

i tota la lenta malenconia de tants estius [p. 175]

Durant cent setanta-cinc pàgines he estat intentant trobar l’adjectiu que millor podria definir aquesta novel·la i just l’he trobat en aquesta frase: malenconia. I gairebé com si hagués fet un gran descobriment, he corregut a apuntar-la no fos cas que l’oblidés. Perquè malenconia és l’adjectiu que millor s’ajusta a aquesta novel·leta amb què l’escriptora finlandesa Tove Jansson, molt coneguda al nord d’Europa per les històries sobre els Mumins, ens explica la relació que s’estableix entre una nena, Sophia, i la seva àvia durant les vacances d’estiu en una illa de la costa de Finlàndia: l’aparent malenconia de l’evocació dels estius de la infantesa de l’autora, però també la malenconia d’aquells estius llargs i plens en què cada minut podia significar el començament d’un nou joc, una nova aventura, un nou descobriment.

Jocs, aventures i descobriments és el que comparteixen Sophia i la seva àvia: aquella des de la ingenuïtat de la criatura que descobreix el món i s’interroga sobre les coses que veu, l’àvia des del desencís i també la murrieria que s’adquireix amb els anys. Però, sobretot, comparteixen l’amor i la complicitat entre elles, que creen un món a part del pare omnipresent però gairebé inexistent.

Escrita en un estil molt evocador i amb una mínima continuïtat, es pot llegir tota seguida o saltant d’un capítol a un altre sense seguir l’ordre, ja que cada capítol pot llegir-se independentment, com si es tractés d’un conte.

Sala de lectura, lxix: Si això és un home, de Primo Levi

Primo Levi. Si això és un home. Edicions 62, 2007.Més guerra mundial. Més conseqüències de l’auge del feixisme i el nazisme. Sembla que enguany el fil conductor de les meves lectures serà, d’una manera o altra, la Segona Guerra Mundial i els anys previs: Diario de Hiroshima, Lluvia negra, La lladre de llibres, Si això és un home, El jardí dels Finzi-Contini… i els que esperen a la pila. Més guerra mundial i més exemples de les atrocitats que és capaç de cometre l’ésser humà i d’on és capaç d’arribar per sobreviure. En aquest cas, però, no es tracta de ficció, ni de realitat convertida en ficció: Si això és un home és el testimoni d’un supervivent, escrit por després de sortir del camp de treball en el qual havia estat empresonat. Primo Levi, jueu torinès químic de professió, fou deportat a Buna-Monowitz, un dels camps de treball de l’àrea d’Auschwitz-Birkenau, a final de l’any 1943 i on en sortí fins començaments de l’any 1945. Pocs mesos després, escrivia aquest llibre, començat durant els últims mesos d’empresonament, quan fou destinat a un dels laboratoris del camp.

És justament per aquest motiu que, en escriure aquest llibre, vaig adoptar deliberadament el llenguatge serè i sobri del testimoni, no el queixós de la víctima ni l’irat del venjador: pensava que la meva paraula seria tant o més creïble i útil com més objectiva aparegués i com menys apassionada sonés; només així el testimoni compleix la seva funció en un judici, que és la de preparar el terreny al jutge. Els jutges sou vosaltres. [p. 250]

En aquest paràgraf de l’apèndix que afegí Levi a l’edició escolar de 1976, apèndix compost per les respostes a les preguntes a què havia de fer front tot sovint durant les presentacions del seu llibre a escoles i instituts, l’autor deixa clara la motivació no només del llibre, sinó de l’estil. Reconeix que no és escriptor i que s’ha vista abocat a l’escriptura a conseqüència de la seve experiència a Buna-Monowitz. I és precisament, al meu entendre, aquest estil objectiu, sobri i serè (per utilitzar els mateixos adjectius que utilitza Levi), el que fa que el resultat sigui tan desolador, tan angoixant, tan colpidor.

Levi no fa literatura. Només descriu la seva experiència al camp de treball (el lager) de Buna-Monowitz: una fàbrica de goma sintètica que mai no va entrar en funcionament, però on treballaven com esclaus els presoners dels nazis, controlats pels pocs d’ells que, per una raó o altra, havien assolint un lloc prominent en la jerarquia del camp, jerarquia que tenia en l’escalafó més baix els jueus. Cada capítol de la narració presenta una característica de la vida al camp: la deshumanització a què són sotmesos els presoners dia rere dia, les dificultats per aconseguir assaciar la fam o protegir-se del fred, la normativa a vegades absurda a què han de cenyir-se, la por constant a ser un dels «seleccionats» (seleccionats per a morir), les feines que han de fer, la brutalitat dels que han aconseguit una mica de poder, la fugida final dels alemanys, que s’emporten amb ells els homes sans (uns vint mil, dels quals no en sobreviurà pràcticament cap) i deixen abandonats els malalts als camps, a la seva sort, perquè morin. Una galeria de personatges dels patiments dels quals el lector no es pot sostreure com si fossin personatges de ficció, perquè sap que no ho són; personatges als quals acompanya en la seva degradació, víctimes de la inquitat, de la deshumanització a què els porta un sistema pensat per a convertir els homes en menys que bèsties.

Els personatges d’aquestes pàgines no són homes. La seva humanitat està enterrada, o ells mateixos l’han enterrada, sota l’ofensa soferta o infligida a altres. Els SS malvats i estúpids, els Kapos, els polítics, els criminals, els prominents grans i petits, fins arribar als Häftlinge indiferenciats i esclaus, tots els graus de la folla jerarquia volguda pels alemanys estan paradoxalment emparentat en una unitària desolació interna. [p. 174]

Malgrat tot, hi ha sempre una espurna d’esperança que es manifesta en aquells homes i dones que es neguen a perdre del tot la seva humanitat, entre els quals hi ha Lorenzo, el civil que ajuda Levi sense esperar res a canvi; o Alberto, amic de Levi, amb qui compartiran negocis i conxorxes per aconseguir petits avantatges; o el mateix Levi, que no es va rendir mai:

Potser també em va ajudar el meu interès, que no va minvar mai, per l’ànima humana i la voluntat no sols de sobreviure (que era comuna en molts), sinó de sobreviure amb la finalitat concreta d’explicar les coses que havíem presenciat i que havíem suportat. I finalment potser també hi va jugar la voluntat, que vaig conservar amb tossuderia, de reconèixer sempre, fins i tot durant els dies més foscos, en els meus companys i en mi mateix, homes i no coses, i sostreure’m així a aquella total humiliació i desmoralització que duia a molts al naufragi espiritual. [p. 284]

Levi es va salvar perquè va ser d’aquells malalts que van ser deixats enrere quan els russos s’acostaven a Buna-Monowitz. Va escriure aquest llibre i d’altres basats en la seva experiència al camp de treball perquè aquest episodi no fos obligat, i va comentar-los als escolars que hi estaven interessats i que el convidaven a les seves escoles per parlar-ne. Perquè no fos oblidat, no perquè fos entès: ell mateix reconeix que aquests fets no es poden comprendre, perquè comprendre vol dir posar-se en el lloc de l’altre, i l’assassinat premeditat i sistemàtic de milers de persones que va promoure el règim nazi no pot ser comprès. D’aquí també l’horror que sent el lector, en enfrontar-se a tot el que és capaç de fer l’ésser humà contra ell mateix. A La Vanguardia de dimarts Pilar Rahola en la seva columna esmenta una de les històries que explica Levi a Si això és un home: un SS està a punt de matar un nen que feia contraban i un vell rabí li pregunta per què. Aquí no hi ha perquès, respon l’SS. O, en paraules d’un altre company del camp de concentració, «ne pas chercher à comprendre».

Levi se suïcidà el 1987.

El llibre:

  • Primo Levi. Si això és un home. Tr. Francesc Miravitlles. Pr. Vicenç Villatoro. Barcelona: Edicions 62, 2007. 284 p. ISBN 978-84-297-4902-1. (Butxaca 62 ; 41)

 

Technorati Tags:

Sala de lectura, lxviii: La lladre de llibres, de Markus Zusak

Markus Zusak. La lladre de llibres. La Campana, 2007[Text amb spoilers!]

No vaig començar amb gaire bon peu aquesta novel·la. D’una banda, em va envair un sentiment de revolta pel fet d’estar llegint una altra novel·la «de moda», només assuaujat pel fet que, d’una manera o altra, els llibres en fossin protagonistes. De l’altra, em van sobtar i em van tirar enrere les primeres pàgines de la novel·la: on era l’originalitat de què tan es parla? En fer parlar la mort o en aquesta mena d’acotacions en negreta i centrades que acompanyen la narració? Ni un recurs ni l’altre em van semblar massa originals. Potser per això vaig deixar una mica de banda aquesta novel·la per dedicar més temps als altres dos llibres que estava llegint

I llavors hi vaig tornar. Ja era al carrer Himmel i volia saber què li passava a la lladre de llibres. I a mesura que anava llegint vaig anar copsant què tenia aquesta novel·la. No podia parar de llegir, havia de saber què passava a continuació amb els personatges. I així fins arribar al final, en un viatge que m’ha portat de la indiferència inicial a l’emoció i a l’esgarrifança davant d’algunes descripcions i fets.

La història que explica Zusak està basada en les vivències dels seus pares a Alemanya durant els anys del III Reich i la Segona Guerra Mundial. La protagonista és la Liesl Meminger, una nena lliurada per la seva mare a una família d’acollida amb la qual conviurà durant la guerra, família formada per Rosa i Hans Hubermann. Coneixerem els diversos habitants del carrer Himmel, on viu Liesel, i de la ciutat de Molching, on està el carrer Himmel: la vida que porten, la seva relació amb el nazisme, l’opressió, les dificultats de tota mena a què havien de fer front les persones considerades poc afectes al règim, la relació amb els jueus, etc. La visió de la guerra i de l’Alemanya nazi que presenta no és, doncs, la de les campanyes militars, la de les conxorxes polítiques, la de les mítiques resistències o de la vida al front, sinó la de la rereguarda, la de la gent que va restar a les seves cases i va ser testimoni dels fets d’aquells temps, des del punt de vista d’una nena separada de la seva família, que ha d’aprendre a conviure amb una nova família i que comença a entendre, o a intentar entendre, el món que l’envolta. Un procés paral·lel al de l’aprenentatge de la lectura i de l’escriptura, activitats que seran la seva salvació i la d’un refugiat jueu que un bon dia truca a la porta dels Hubermann.

La lectura i l’escriptura, així com els llibres, esdevenen claus en el desenvolupament de Liesel, i alhora també en la novel·la mateix: la narradora, que no és altra que la mort, explica la història que va llegir en un llibreta perduda i reflexiona sobre l’ésser humà i la seva capacitat de fer el mal. És la llibreta en què Liesel escrivia una mena de diari i que va perdre. Una llibreta que va salvar la vida de la nena: l’escriptura i la lectura apareixen durant tot el llibre com a activitats que ens poden salvar —malgrat el perill que les paraules siguin utilitzades per a l’alienació i la destrucció, com s’adona Liesel en sentir els discursos dels jerarques nazis i veure l’efecte que tenen en la gent que els escolta.

Es mereixien aquella gent alguna cosa millor?

Quants n’hi havia que haguessin perseguit activament altra gent, drogats amb el perfum de la mirada de Hitler, repetint les seves màximes, els seus discursos, la seva obra? N’era responsable la Rosa Hubermann? La dona que amagava un jueu? O en Hans? Tots mereixien morir? Els nens també?

La resposta a totes i cadascuna d’aquestes preguntes m’interessava moltíssim, però no puc permetre que em sedueixin. Jo només sé que tots em van sentir, aquella nit; tots, tres dels nens més petits. Jo era el suggeriment. El consell. S’imaginaven els meus peus entrant a la cuina i enfilant el passadís.

Com sempre em passa amb els humans, quan llegeixo el que en va escriure la lladre de llibres em fan pena, però no tanta com els que em vaig endur en braços d’uns quants camps en aquella època. Els alemanys dels soterranis eren de plànyer, per descomptat, però com a mínim tenien una oportunitat. Un soterrani no era una cambra de bany. No els hi enviaven perquè es dutxessin. Per a aquella gent, la vida encara era una possibilitat. [p. 390-391]

La novel·la barreja el diàleg i la descripció amb el dibuix. En dues ocasions l’autor introdueix unes històries il·lustrades creades per un dels protagonistes, en Max Vanderburg, dirigides a la Liesel. El text, per altra banda, és molt àgil, amb paràgrafs curts, sovint reduïts a frases que fan la lectura àgil i ràpida. No sé si això és una virtut o una mancança estilística, però el resultat és un ritme de lectura força fluid. De tant en tant, les acotacions en negreta que fa la mort per explicar termes, o per avançar fets, o per aclarir conceptes, interrompen el flux de la lectura: cap d’aquestes acotacions haurien fet nosa d’haver estat incorporades al text, però suposo que és la manera d’assenyalar clarament que les acotacions les fa el narrador… encara que no faci falta.

I per acabar, una mica de crítica sobre l’edició. No aniria malament que algú de La Campana recordés que beure (p. 204: «Durant els anys següents, com a molt es van *beure esporàdicament») no és el mateix que veure ; que la gent fa equilibris no equilibres (p. 214: «caminava fent equilibres sobre la corda fluixa»), i que en català, escarressar-se (p. 543: «Amb ell m’hi vaig escarressar una mica més») porta només porta una e a l’infinitiu, la primera (sense comptar el pronom, és clar). Direu que tres errors en 562 pàgines no és gaire greu, però és que n’he trobat algun altre que no vaig apuntar i sense haver fet una lectura amb ulls de corrector. A l’institut, a COU hauríem suspès si en un examen de llengua haguéssim comès el primer error: crec que no és molt demanar als editors que vigilin una mica més què posen al mercat. Al cap i a la fi, ens ho fan pagar.

El llibre:

  • Markus Zusak. La lladre de llibres. Tr. Anna Ullibarri. Barcelona: La Campana, 2007. 562 p. ISBN 978-84-96735-04-0.

Reto 2008

Igual que l’any 2007 la Meri Gallego plantejà el Reto 2007 de lectura, que consistia a llegir llibres començant per un autor el cognom del qual comencés per a i, seguint l’alfabet, acabar a la z, enguany ens planteja un altre repte: que els llibres que llegim tinguin relació, per tema, contingut o autoria, amb cada país de la Unió Europea. L’ha anomenat Viaje en libro por la Unión Europea en 366 días.

El 2007 no el vaig acabar, només vaig arribar fins a la q —com que només comptaven acabats de llegir dins l’any 2007, el d’Isabel de Riquer quedà fora del repte—, però enguany intentaré acabar-lo… i llegir, a més, tot el que tenia previst llegir enguany, que no és poc. Ja veurem si me’n surto, perquè no he superat cap dels reptes de lectura que m’he proposat.

Sí que he superat dos reptes que m’havia autoimposat: llegir més en català i equilibrar la lectura de llibres nous amb la de llibres que fa temps que acumulen pols als prestatges de casa. El primer repte no obeeix a cap simpatia o antipatia per altres llengües, només a la constatació que alguns dels gèneres literaris que m’agraden no se solen traduir i això feia que llegís més en castellà que en català. I també que tenia la literatura catalana una mica abandonada. El segon, a la constatació que per molt que llegeixi a casa sempre hi ha més llibres pendents de llegir que llegits. I puc sentir-me satisfet: més de la meitat dels llibres llegits l’any passat eren en català (traduccions o originals) i una miqueta més de la meitat ja els tenia des de feia temps.

Per què participar en un repte així? En el meu cas, no crec que tingui res a veure amb la lectura en si: és, simplement, una manera més de posar-se a prova. En aquest cas, amb una activitat que m’agrada i de la qual gaudeixo: llegir.

Sala de lectura, lxvii: The Bookaholic’s Guide to Book Blogs, de Rebecca Gillieron i Catheryn Kilgarriff

Gillieron & Kilgarriff. The Bookaholics’ Guide to Book Blogs. Marion Boyars Publ., 2007.Els companys de la Biblioteca de Lletres escriuen des de fa poc més d’un any un blog molt interessant per a tots aquells que s’interessin (ens interessem) pel món de la llengua i la literatura: el Bloc de Lletres. Al blog no només hi publiquen entrades sobre els recursos (per exemple els recursos electrònics), els serveis i les activitats de la biblioteca, sinó també ressenyes de llibres, breus entrevistes amb els usuaris de la biblioteca i reculls de recursos accessibles via Internet (per a l’aprenentatge de llengües, portals especialitzats, bases de dades), i altres informacions relacionades amb el món de les lletres i de la biblioteca. No és pas l’únic blog de les biblioteques del Centre de Recursos per a l’Aprenentatge i la Investigació de la Universitat de Barcelona, però: després del de Lletres començaren a publicar-se el Bloc de Dret, el Bloc de Farmàcia i el Bloc de Bellvitge (sobre ciències de la salut).

No és, però, d’aquests blogs que volia parlar. Aquesta petita introducció era la versió llarga del que podria haver resumit així: «fa dies, els companys del Bloc de Lletres recomanaren un llibre, em va cridar l’atenció i me l’he llegit». El llibre en qüestió és The Bookaholics’ Guide to Book Blogs, de Rebecca Gillieron i Catheryn Kilgarriff, una guia sobre blogs que parlen de llibres i literatura. No crec que calgui especificar quines raons m’impulsaren a llegir el llibre, ja que em semblen prou òbvies.

«Una guia sobre blogs que parlen de llibres i literatura» és una frase que resumeix i simplifica massa el contingut del llibre. Les seves autores provenen del món de l’edició; totes dues treballen a l’editorial Marion Boyars de Londres, fundada per la mare de Kilgarrif, que la dirigeix des que Boyars va morir. En els darrers anys, el desenvolupament de la xarxa d’Internet ha provocat canvis importants en la indústria del llibre. L’aparició i el desenvolupament de la blogosfera, estretament lligada al desenvolupament d’Internet i de noves eines de gestió del coneixement i de la informació, ha fet que moltes persones s’hagin llançat a publicar les seves idees i impressions sobre qualsevol tema, gairebé sempre sense filtres ni censura, i entre aquests temes hi ocupa un lloc important el món dels llibres i la literatura. Fins ara, argumenten les autores, els editors vivien isolats dels lectors: ara, gràcies als blogs, els editors poden saber com es reben els llibres que publiquen, què pensen els bloguers dels llibres, del món editorial, etc. I aquest és el motiu que les ha portat a endinsar-se en el món dels blogs que parlen de llibres i de literatura; aquest i saber de primera mà quina mena de persones escriuen sobre aquest tema als seus blogs i perquè ho fan. La primera gran conclusió que extreuen d’aquesta revisió de blogs temàtics i que presenten ja a la introducció és que aquests bloguers escriuen sobre

the world of books, authors and publishers because they love books and want to spread the word that they have found a great book. […] All these people have a deep love of —if not obsession with— books, which is where the bookaholics of the title of this book came from. [p. 12-16]

A part de la introducció, el llibre consta de dotze capítols escrits per una o altra de les autores, o a dues mans en algun cas, sobre els diversos tipus de bloguers que parlen de llibres que han revisat per a l’elaboració del llibre i ofereixen breus caracteritzacions de cadascun d’aquests grups, sovint recorrent a les paraules dels bloguers mateixos. Així els dos primers capítols («Jumping on the Bandwagon» i «Alter egos or inflated egos? Why do people blog?») estan dedicats a les persones que escriuen sobre llibres i que no formen part de cap grup (podríem anomenar-los bloguers individuals?) i als motius pels quals hi ha persones que es llancen a l’aventura d’escriure un blog. Persones a les quals només mou l’amor pels llibres i la literatura, sense afany de lucre, que només volen compartir amb qui sigui que els llegeixi impressions sobre els llibres que han llegit.

Why do people blog about books? Because they want people to enjoy the same literature that they enjoy. Because they want to talk about this literature that they enjoy. Because they want this literature to receive the atention it deserves, and the mainstraim publishing world may not be giving it due credit. […] At the risk of making sweeping generalisations, it seems fair to say that altruism is the name of the game here. [p. 30]

A continuació vénen una sèrie de capítols dedicats a diferents tipus de bloguers classificats per la seva pertinença a determinats grups i que tindrien motius altres que el mer altruisme i les ganes de compartir impressions a l’hora d’escriure sobre llibres i literatura: llibreries i llibreters, editors, grups de fans d’un determinat autor o gènere, els blogs de l’establishment literari (molt breu, restringit a un parell de persones), escriptors, grups literaris (majoritàriament grups que s’oposen a la imposició de determinats tipus de literatura que fan els grans grups editorials) i bloguers que publiquen. De mica en mica, però, es va ampliant el camp que tracten les dues autores i introdueixen altres aspectes, com ara la llibertat d’expressió a Internet (de fet, el títol del capítol promet més del que hi ha, ja que en realitat parlen de l’abast de l’accés a Internet, de la possibilitat mitjançant els comentaris dels blogs que qualsevol informació sigui contestada, de la veritat dels continguts que es difonen i de la independència dels bloguers respecte de les grans companyies que operen a Internet, com ara Google) o l’enfrontament entre els suplements de llibres dels diaris i Internet i la seve possible convivència i complementarietat. El capítol que tanca el llibre, si bé encara menciona els blogs, se centra en els canvis que la revolució de la xarxa ha provocat en la venda (i edició) de llibres. També hi ha referències a la confrontació entre premsa i blogs, que tanta lletra ha provocat arreu (aquí, sobretot, centrada en la lluita entre periodisme i blogs), o al menyspreu que algunes patums de la crítica literària oficial senten i expressen envers els blogs.

El llibre és interessant, malgrat que es limiti al món anglosaxó i alguns dels fets que expliquen sonin una mica estranys; estranys en el sentit que aquí no s’han produït o perquè n’hi ha hagut d’altres. Aquesta limitació lingüisticogeogràfica provoca també que molts dels escriptors i grups literaris esmentats no siguin gaire coneguts per aquests verals —excepte pel que fa a escriptors consagrats, per entendre’ns. Tanmateix, és un bon estat de la qüestió pel que fa als blogs que parlen de llibres i literatura, ja que moltes de les característiques comunes que descobreixen les autores en aquest tipus de blogs són força universals. Un aspecte negatiu és, però, que en alguns capítols els blogs pràcticament desapareguin; en altres, per contra, les citacions de blogs són tan extenses que ocupen més pàgines que el capítol en si: el capítol dedicat als blogs literaris i els escriptors, de les vint-i-vuit pàgines que té, gairebé dinou corresponen a citacions de blogs. Si les citacions aporten informació rellevant, benvingudes siguin; malauradament, en algun cas no aporten gaire a la caracterització dels blogs o dels bloguers. Però són aspectes menors en el conjunt del llibre que no n’afecten el total.

Per acabar, una altra citació, aquesta pertanyent a un dels apartats de l’últim capítol del llibre («Bookselling and the Net revolution: the Future»):

This is one of the reasons for compiling this book – we are pretty sure that one day in the not too distant future, many of the blogs in this book will no longer be in existence, and some may just be frozen in time, as their owner has moved onto fresh pastures. [p. 242]

El llibre:

 

Technorati Tags: