Arxiu d'etiquetes: René Pape

Nits d’Òpera, 60: Fidelio, de Ludwig van Beethoven

Dijous vaig anar a veure Fidelio, l’única òpera de Beethoven, al Liceu. Hi anava sense conèixer l’òpera però amb bones expectatives que m’agradés: m’havia estat escoltant algun fragment i m’havia agradat força. D’altra banda, hi anava amb una mica de recança pels comentaris d’en Joaquim sobre els cantants («Fidelio al Liceu: sort de la Mattila»), però potser per això no em va semblar que cantessin tan malament. Elena de la Merced (Marzelline) va brillar des del començament, ben acompanyada al primer acte Mathias Klink (Jaquino), i després per Stephen Milling (Rocco) i, sobretot, per Karita Mattila (Leonore/Fidelio). Mattila té una veu potent i amb un to vellutat molt bonic i va ser la protagonista de la nit (sí, d’acord ÉS la protagonista de l’òpera, però també ho va ser de la funció). Clifton Forbis (Florestan) va cantar bé, potser sí com diu en Joaquim una mica escanyat en algun moment, però no em va semblar que la seva actuació fos dolenta. El cor, reforçat pel Cor de Cambra del Palau de la Música, brillant com sempre, i l’orquestra correcta. Per una vegada no tinc cap queixa de l’escenografia: em va agradar (que és el menys important) i s’adeia al que vèiem a l’escenari i al que es cantava.

Per si us en voleu fer una idea, aquí teniu un vídeo del mateix muntatge, l’any 2003, amb Karita Mattila (Fidelio), René Pape (Rocco) i Jennifer Welch-Babidge (Marzelline) a la Metropolitan Opera de Nova York. És el quartet del primer acte, un dels moments més bonics de l’òpera:

[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=g0PveisO9ok]

Fidelio, com diu el nom, és una obra sobre la veritat, sobre l’amor i sobre la fidelitat. Florestan és a la presó que dirigeix Don Pizarro, a qui havia denunciat. Leonore, muller de Florestan, disfressada d’home i amb el nom de Fidelio, s’hi ha llogat com a vigilant i s’ha guanyat la confiança del carceller, Rocco, i l’amor de la filla d’aquest, Marzelline. Florestan és a les masmorres del soterrani de la presó, i Fidelio aconsegueix baixar-hi quan acompanya Rocco a cavar la tomba on Don Pizarro vol enterrar Florestan abans no arribi la visita del ministre. Un cop a baix, Fidelio es dóna a conèixer, salva Florestan i Rocco intercedeix per ells davant del ministre, que condemna Don Pizarro i allibera Florestan.

Nits d’Òpera, LIII: Die Walküre, de Richard Wagner

Ahir hi va haver al Liceu la primera de les dues representacions en versió concert de Die Walküre de Richard Wagner, el reclam principal de la qual era la presència en el paper de Siegmund del tenor Plácido Domingo, acompanyat de Waltraud Meier (Sieglinde), René Pape (Hunding), Alan Held (Wotan), Evelyn Herlitzius (Brünnhilde) i Jane Henschel (Fricka).

La representació començà uns deu minuts tarda amb un rebuda excepcional dels protagonistes del primer acte, Meier i Domingo, i del director de l’orquestra, Sebastian Weigle (que es va emportar una considerable esbroncada d’una petita però sorollosa part del públic). Passada l’ovació inicial va començar a sonar les primeres notes del preludi inicial de la que seria, per mi, una representació plena d’emoció —semblarà que exagero quan ho dic, i no: més d’una vegada se’m va posar la pell de gallina. A més, tot i ser en versió concert, hi va haver una mena de semiescenificació, ja que els cantants no estaven quiets i representaven l’òpera, encara que fos sense vestuari, escenografia ni attrezzo.

Només he escoltat Plácido Domingo en viu dues vegades, aquesta i al Parsifal que cantà la temporada 2004-2005, i tant aquella vegada com aquesta m’ha deixat embadalit la seva presència a l’escenari i, sobretot, la seva veu, potent i segura encara. Al seu costat destacava Waltraud Meier, de veu també potent i amb un timbre bellíssim, que va oferir la millor actuació (amb Domingo i Pape) de la representació. Em deixava Pape per al final, no perquè m’agradés menys (al contrari, les veus greus són les que més m’agraden) sinó com a tanca del trio. També em van agradar força Henschel i Held i em va desorientar Herlitzius: una veu potent que desapareixia en els tons greus, i amb uns aguts estranys, gairebé desagradables quan els portava als extrems a què l’obliguen els crits de valquíria. Les valquíries també em van deixar un regust estrany, ja que en algun moment semblava que no anaven a l’hora. Però en general va ser una representació per recordar —o així em va semblar.

Malauradament, durant tot el primer acte es va sentir un brunzit força desagradable provinent d’algun aparell del teatre. No vaig ser l’únic a sentir-lo, ja que a l’entreacte poc després que ho comentés amb una acomodadora, un senyor se li va acostar amb la mateixa queixa. Per sort, al segon acte ja no se sentia el soroll i això ajudà a que gaudíssim encara més de la música.

La representació acabà amb una llarguíssima ovació dirigida als cantants i una sonora esbroncada contra el director i l’orquestra. No valoraré avui aquesta esbroncada, perquè no tinc elements per dir si era o no justa: en tot cas, si interessen els motius que la van provocà, podeu passar-vos per cal Ximo que ho explica molt bé («Die Walküre al Liceu: entre el cel i el infern»).

Enllaços relacionats: