Arxiu d'etiquetes: reis d’orient

Nit de Reis

Reis d'OrientHavia posat la sabata vora la porta del balcó i sense dir res als pares anà a la cuina, agafà tres copes i el gibrell de la pica i els deixà al costat de la sabata. Els pares, de la taula estant, el miraven anar i venir bescanviant somriures picardiosos. Una ampolla d’aigua serví per omplir el gibrell, i de l’ampolla de vi omplí les copes. Un plat amb nous, figues seques, mandarines i neules completà el servei.

— Com és que n’hi poses tres de cada?, preguntà el pare.

El nen se’l mirà com qui ha sentit un disbarat molt gros i respongué sense immutar-se:

— Perquè hi ha tres reis: el blanc, el ros i el negre. El blanc és el meu, sabeu?

Els pares afirmaren amb el cap, aguantant-se el riure. No l’havien vist mai tan formal ni tan seriós.

— Segur que els reis estaran molt contents —digué la mare—, potser et voldran veure i tot. Però ara ves a dormir, que és tard.

El nen féu un petó al pare i un a la mare, els digué bona nit i se n’anà a la seva habitació. Es colgà al llit, apagà el llum, i es quedà mirant la fosca, intentant dormir. Recordava que la mare li havia dit l’any anterior que si no dormia els reis no entrarien a deixar els regals, i això el feia estar neguitós. Però encara hi havia un motiu més important perquè no pogués adormir-se: la idea que el rei blanc entrés a la seva habitació. Què faria? Com es parla amb un rei d’orient? Què se li ha de dir? I si li preguntava si havia estat bo? A l’estiu s’havia barallat amb l’Hèctor, però és que el seu cosí era un ximple que sempre li prenia les joguines.

La mare l’observava de darrere la porta. Amb prou feines n’endevinava l’embalum sobre el llit, però sabia que el nen no dormia.

— Què fa?, preguntà el pare.

— Em sembla que no dormirà, avui.

— I què fem? Si el teu germà arriba i ell encara no dorm…

— No pateixis tant, home. Nosaltres anem a dormir, que el meu germà ja sap què ha de fer. Si no fa soroll, el nen no s’adonarà de res, ja veuràs.

Però el nen no dormia. Sentia els xiuxiuejos dels seus pares i li semblà sentir que obrien la porta del pis. No devien marxar, oi? Es tranquil·litzà en sentir-los una altra vegada, mentre se n’anaven a dormir. I quan apagaren el llum del dormitori només quedà la lleu resplandor dels llums de l’arbre de Nadal, a fora el balcó. «Els deixarem encesos perquè els reis s’hi vegin», havia dit el pare. Tota l’estona li semblava sentir al carrer els brams del camells, però no podia ser que vinguessin tan d’hora. De cotxes sí que se’n sentien, i de mica en mica la remor somorta de la ciutat a la nit l’ajudà a adormir-se.

El desvetllà el soroll d’algú que fregava la porta. Sense encendre el llum s’assegué d’un salt al llit i es fixà l’esguard a la porta. S’havia obert, i al llindar s’hi retallava una estranya ombra.

— Papa?, preguntà el nen amb un fil de veu.

— No —respongué l’home mentre avançava cap al llit—, no sóc el papa, sóc el rei Melcior.

El nen encengué el llum. Allà davant seu hi havia un vellet de cabells i barba blancs, cofat amb un corona platejada, i vestit amb un túnica blava que li arribava als peus. Una capa amb les vores de pell li queia de l’espatlla al terra.

— No t’espantis, sobretot. Només volia donar-te les gràcies pels fruits secs i les mandarines. En Gaspar i en Baltasar també t’ho agraeixen. Poca gent té detalls així. Digues, has estat bon minyó, aquest any?

— Em vaig barallar amb l’Hèctor —va dir el nen.

Al moment se n’estava penedint, però ja no hi havia res a fer. Però el rei Melcior no semblava pas enfadat per allò. Somrigué i digué: «Oh, però això no és res. Qui no s’ha barallat alguna vegada amb el seu cosí? Ara dorm i demà al matí, vés a veure què hem deixat en lloc de la fruita, el vi i l’aigua. Bona nit!». El nen amb prou feines va poder respondre. Es va quedar allà assegut durant qui sap l’estona, fins que no pogué més i s’ajagué. Tenia moltes ganes d’anar a cridar els pares i de veure què hi havia al costat de la sabata, però tenia por que si no feia cas del rei Melcior, allò, fos el que fos, desaparegués.

L’endemà al matí, els pares es llevaren en sentir soroll al menjador. El nen recollia el plat i les copes buits. Al costat de la sabata s’amuntegaven els regals. N’hi havia un que no havien vist abans: fou el darrer que obrí el nen. Estava tan sorprès com els pares: ell, perquè era el que més desitjava; ells, perquè no ho havien trobat enlloc.

— Creus que el teu germà… —començà el pare.

— Segurament —el tallà ella—, però calla, que et sentirà.

El telèfon sonà en aquell moment. El nen ensenyava els regals al pare i els explicava excitat com el rei blanc havia entrat a l’habitació per donar-li les gràcies per la fruita i l’aigua. La mare, al telèfon, amb prou feines va poder reaccionar quan sentí què li deia el seu germà:

— Reina, em sap greu però vaig tenir pana i no vaig poder venir a fer de rei. Ho fem l’any vinent, d’acord?