Arxiu d'etiquetes: records

Sessió doble

Eren altres temps. Llargs dies d’estiu passats de sol a sol, anant de casa de l’un a casa de l’altre, vivint les experiències més apassionants —anar amb la bicicleta un carrer més enllà ens ho semblava—, entrant a casa només a les hores dels àpats i, perquè no hi havia cap més remei, per anar a dormir. Eren diumenges de platja i tardes d’excursions a llocs amb noms que ara ens semblen tan comuns però que llavors eren promeses d’aventures fantàstiques: la Cova, l’Esplanada, el Camí de l’Home Mort… I eren, sobretot, dijous de sessió doble al cinema del poble, al teatre tronat del casino, que feia olor de pols i de crispetes i de vellut vell. La sessió de dijous era la dels petits i les mares; els grans hi anaven dissabte a la nit. Eren pel·lícules per a tots els públics, passades de moda ja quan arribaven allà; sovint, l’operador s’equivocava i vèiem primer la segona part de la pel·lícula, però ens era igual: era estiu, era dijous, érem al cinema. I entre pel·lícula i pel·lícula no podia faltar anar a fer cua a la parada de llaminadures. Anar-hi dissabte a la nit era un ritual de pas; sense dir-t’ho, et demostraven que t’havies «fet gran»; tan era que no t’hi deixessin anar sol: havies anat a la sessió dels grans i havies vist una pel·lícula «per a grans» —Excalibur, Excalibur era una pel·licula per a grans i sortir de veure-la i contemplar la lluna sortir de darrere d’un núvol esfilagarsat, viure la màgia del cinema. No sé què va acabar abans, si les nostres ganes d’anar a veure pel·lícules melindroses en un teatre atrotinat o la programació dels dijous. Però de mica en mica anaren desapareixent les sessions dobles i els cinemes de barri, i aquelles grans sales on ningú respirava fins al «The End». Eren altres temps.

I què voleu que hi faci, si tinc el dia nostàlgic…

(De fet, va ser aquest article del Quadern de dijous de El País que m’hi va fer pensar: Toni García. «L’agonia dels cinemes». Quadern, 19 de novembre de 2009, p. 1-2.)

«M’agrada com és la flor del nesprer»

Nesprer florit

No demano ni vull que el món ho entengui,
que el món canviï.
M’agrada com és la flor del nesprer,
el gust de l’aigua, el to bru de la pell
a l’estiu, la forma estripada de les mans.
Només jo voldria canviar, entendre
el perquè de la direcció de tots aquests carrers
en què em perdo.¹

No, no estic perdut, i entenc i no vull canviar la direcció de tots els carrers pels quals em perdo. He vist la fotografia, he recordat l’olor de la flor del nesprer i el poema… al final, tot és una magdalena.

1. Manuel Forcano. «No demano ni vull que el món ho entengui». A Les mans descalces. Barcelona: Columna, 1993. p. 15.