Arxiu d'etiquetes: Premsa

Biblioteques: que se’n parli, sí; però que se’n parli bé

Aviso: ara em posaré dramàtic, que és aquella meva manera de posar-me seriós exagerant una mica perquè tot plegat no sembli tan seriós.

Pot semblar ben curiós que encara ara els bibliotecaris ens sorprenguem quan es parla bé de les biblioteques, i és que estem massa acostumats que no sigui així. I quan dic «parlar bé» no vull dir només que se’n parli positivament, sinó que se’n parli sabent de què es parla. Tot sovint —i en els darrers anys sembla que més que mai— apareixen a la premsa escrita articles o opinions de persones alienes al món de les biblioteques que, en to elegíac i romàntic, lamenten que les biblioteques ja no siguin el que eren; o d’altres, que en to dramàtic o catastrofista, n’auguren la desaparició —alguns fins i tot amb motius ben condemnables; i no falta qui les diu de l’alçada d’un campanar i demostra que fa uns quants dies, per no dir anys, que no ha trepitjat una biblioteca. Sigui com sigui, la visió és negativa, i quan n’hi ha una de positiva ens estranyem tant que n’hem de parlar mentre ens donem copets a l’esquena celebrant que algú, per fi, s’adoni de tota la feina que fem.

Les biblioteques, senyors meus, no estan mortes i tenen molt bona salut (bé, estan bonetes: que la crisi fa estralls per allà on passa) i, és cert, ja no són el que eren: ja no són espais morts on s’acumulen el saber i la pols, sinó espais vius que van adquirint nous usos i que es plantegen nous reptes, amb professionals ben preparats que malgrat tot fan la feina amb il·lusió, perquè ens la creiem. És igual que parlem de biblioteques públiques que de biblioteques universitàries; unes i altres, amb les seves particularitats, han evolucionat (i continuen evolucionant) per adaptar-se a les noves necessitats, als nous canals de comunicació de la informació i del coneixement, als canvis socials, als canvis educatius, etc. I encara hi podríem fer molt més, si els nostres governants apostessin fort per les biblioteques i fessin l’esforç de no retallar-ne els pressupostos quan van magres —ja he dit que em posava dramàtic; a Catalunya, si més no, els governants han apostat força per les biblioteques. Els bibliotecaris ens hi esforcem molt, per adaptar-nos, i hem fet un llarg camí en molt poc temps: però hi ha persones que continuen ancorats en concepcions del que hauria de ser una biblioteca més pròpia del passat que del present.

Jo mateix, mentre escric això, tinc una forta sensació de dejà vu: perquè no sóc l’únic que ha parlat en aquests termes i diria que ja n’he parlat aquí mateix. Ha arribat un punt que totes aquestes afirmacions que repetim sense parar sembla que les fem per convèncer-nos nosaltres mateixos que anem per bon camí, encara que «els altres» no ho vulguin veure. Ja he dit i repeteixo que exagerava: no tot són flors i violes i hi ha qui s’ho passa força malament perquè no té suport institucional i ha de fer la feina amb més il·lusió que mitjans; però tampoc no convé que ens fustiguem, que encara perdríem la il·lusió.

I parlant de perdre’s, per poc que no perdo el fil. Que al cap i a la fi tot aquest discurs venia a tomb del fet que en molt pocs dies he llegit dos articles d’aquests que ens sorprenen: dues visions diferents, però igualment positives i ben informades sobre les biblioteques. Sóc conscient que es refereixen a les públiques, cosa que des de les universitàries ens fa sentir molta enveja però del que igualment ens n’alegrem i enorgullim. I tots dos han aparegut en aquest nou diari del qual parlava abans-d’ahir… i de qui no rebo res per parlar-ne, que consti! Ho féu dijous 9 de desembre Carles Capdevila («Biblioteques, bé social, i molt bé en general»), «extensament i elogiosa» en paraules de la Gamoia; i ho tornava a fer abans-d’ahir David Cirici, més breument («Biblioteques, encara que també s’hi lligui», p. 38).

I nosaltres tan contents. Perquè ens agrada que se’n parli, sí; però encara ens agrada més que se’n parli bé.

La citació: Enric Faura sobre el llibre electrònic

I al lector, què li aporta aquest canvi? Què passarà amb els llibres de paper? Pot millorar la seva experiència lectora? Cal recordar que el llibre és un invent tecnològic formidable, amb més de 500 anys de vida. A més a més el llibre té un força simbòlica, una càrrega cultural i un contingut totèmic evident; per tant, no hem de pensar que aviat veurem la desaparició del paper. Hi ha paper per molts anys, encara. Però és evident que el paper ha arribat al seu sostre i a poc a poc anirà minvant. Anirem cap a un entorn híbrid, on conviuran el paper amb el llibre digital, com ja passa amb les enciclopèdies, els mapes o molts llibres tècnics, professionals o de text. A poc a poc s’anirà imposant el llibre digital per les seves millores funcionals. Moltes de les crítiques que es fan al llibre digital parteixen de la repetició de tòpics. El fet de no ocupar espai, l’extraordinària facilitat de transport i trasllat, i la comoditat en la compra aniran fent créixer de manera significativa els e-books. A mes a més, per als lectors els llibres digitals aporten una disminució de preus que els fan molt atractius.

  • Enric Faura. «Llibre digital. L’hora de la veritat». Cultura Avui (7 gener 2006), p. 10

L’escalforeta

Tots els dijous, abans de sortir de casa per anar a treballar, trec una moneda d’un euro del moneder i me la guardo a la butxaca dreta dels pantalons. No l’hi tinc gaire estona, però: a mig camí de la feina faig a mans del quiosquer la moneda, a canvi d’un dels diaris que dijous publiquen un suplement cultural. Diari que, tot seguit, fico a la bossa, d’on no el treuré fins arribar a casa a la tarda, ja que he convertit en costum llegir el diari després de berenar.

M’assec al sofà, separo el suplement del diari i l’aparto per llegir-lo més tard: primer llegeixo el diari, els titulars principalment, abans de llegir amb més calma alguna notícia o alguna columna d’opinió —menys la de Salvador Sostres, excepte avui que no sé per quin motiu he sentit l’impuls de llegir-la… i va i fins i tot hi estic d’acord, tu. Això no es fa, Sostres! A vegades també m’entretinc a llegir els «Pel darrere» d’Alfred Bosch, dels quals de tant en tant en trec algun profit.

Però el suplement ja es despacienta i deixo de banda el diari per llegir-lo. Suposo que malgrat no haver dit el títol del diari, ja haureu endevinat que es tracta de l’Avui. I, si no, espero que en llegir Sostres i Bosch n’hagueu tingut prou per endevinar-ho. Per llegir el suplement no segueixo cap sistema ni ordre especial: des del començament i anar avançant, sense oblidar mai els «Parlem-ne» de Joan Solà, les «Motacions» de Màrius Serra, l’«Animus molestandi» de Patrícia Gabancho i, sobretot, el «Joc nou» d’Emili Teixidor.

Però avui no hi he arribat. Avui no he passat de la segona pàgina, embadalit davant les meves pròpies paraules i sentint com em recorria la pell amunt i avall l’agradable escalforeta de l’orgull i la satisfacció. Les meves paraules, avui, a «Paraula de blog».

Al responsable, gràcies.

Enllaços:

Lectura matinal

De camí cap a la feina, i aprofitant que al cotxe de línia ens regalen el diari, he anat llegint i he trobat algunes coses que m’ha cridat l’atenció.

La primera, una frase de la ministra d’afers exteriors sobre la qual (frase o ministra, poseu-li l’antecedent que vulgueu) no faré cap comentari, perquè es comenta sola: “Creo que Sharon es capaz de hacer la paz”.

La segona, de la columna de Juan M. Hernández Puértolas, titulada “Mitos e idioma”, de la qual en recomano la lectura: “La tolerancia y el respeto mútuo resultan las mejores recetas para un debate proclive a hincharse artificialmente”. Parla dels mites a què habitualment es fa referència tan a favor com en contra de les polítiques de normalització lingüística de països amb més d’una llengua.

La tercera pertany a l’entrevista de La Contra a l’autor d’un llibre titular Las plantas de Venus, citant els grecs clàssics: “Nada es veneno y todo lo es: depende de la dosis”. Una afirmació fantàstica que es pot aplicar en molts àmbits de la vida.

Per acabar, les seccions de Laura Freixas, titulada avui “Temporada de exámenes” (on, tot s’ha de dir, apareixen les biblioteques com a lloc d’estudi) i la de Lorenzo Gomis, dedicada a una ciutat que m’estimo molt: Lisboa.

Si els voleu llegir, els trobareu a La Vanguardia d’avui. (si us registreu, podeu llegir sense pagar els articles de l’última setmana; els que tinguin més de set dies s’han de pagar.)

PD. No tinc cap interès en aquest diari en particular, però és el que llegeixo cada matí a l’autobús camí de la feina.

De fons: “Rosa negra”, d’Ala dos Namorados.