Arxiu d'etiquetes: poesia

«M’agrada com és la flor del nesprer»

Nesprer florit

No demano ni vull que el món ho entengui,
que el món canviï.
M’agrada com és la flor del nesprer,
el gust de l’aigua, el to bru de la pell
a l’estiu, la forma estripada de les mans.
Només jo voldria canviar, entendre
el perquè de la direcció de tots aquests carrers
en què em perdo.¹

No, no estic perdut, i entenc i no vull canviar la direcció de tots els carrers pels quals em perdo. He vist la fotografia, he recordat l’olor de la flor del nesprer i el poema… al final, tot és una magdalena.

1. Manuel Forcano. «No demano ni vull que el món ho entengui». A Les mans descalces. Barcelona: Columna, 1993. p. 15.

Poesia i riquesa lingüística

Qui hagi començat a llegir pensant que trobaria aquí un assaig sobre la poesia i la riquesa lingüística, quedarà ben decebut. I d’altres és possible que em piquin el crostó per fer dolenteries. Aquests dies es parla força de Gerard Vergés i en Jesús M. Tibau ens convidava ahir a participar en l’homenatge que se li farà avui a l’escriptor tortosí, afegint-nos a la iniciativa d’Emigdi Subirats de posar als nostres blogs una fragment de l’obra de Vergés.

No pensava participar-hi, perquè no coneixia el poeta ni la seva obra. Però llegint una antologia poètica que hi ha disponible en línia a la Biblioteca Virtual Cervantes (gràcies a El basar de les espècies), he trobat un poema que ha desvetllat el meu costat gamberro i, fent cara de dissimular com fan les criatures quan fan una dolenteria, el copio i l’enganxo. Pertany al llibre Llir entre cards, es titula «Abundància de sinònims» i el dedicà «A Carme, apassionada lectora de diccionaris» (aquí imagineu l’Un que passava posant-se tot dret, traient pit i començant a recitar, després d’un profund sospir, amb veu engolada):

No és diferent la llengua catalana
d’altres llengües, que és llengua molt devota
de batejar les putes: galiota,
meuca, bagassa, meretriu, putana.

¿Seguim? Bardaixa, hetàira, barragana
(aquesta Moll l’admet). També la sota
famosíssima d’oros. I donota.
I fembra pública, a l’edat mitjana.

Afegiré barjaula. I més: berganta,
dona mundana, del partit, marfanta,
prostituta, marcolfa… Un escampall.

Amb el bacó és igual. Quan és femella,
truja si és gran; si mamelló, porcella.
I el mascle: porc, marrà, garrí, godall.

I ara ens retirem, amb el desig que algun dia puguem dir com diu Gerard Vergés que «De tot el que hem llegit, n’hem fet substància» («Antologia dels poetes més estimats»).

Arriben els estius

Coberta del llibre Els estius, de Josep Porcar.

En Josep Porcar no només té poder sobre les paraules, que sap enfilerar en forma de poema, sinó també sobre el clima i es dedica a prometre estius a qui els vulgui. Potser el que no sabíeu és que té també el poder de fer que els estius arribin abans d’hora… els meus, en forma de llibre, ja són aquí.

Si ho preferiu, també el podeu descarregar en format PDF des del blog d’en Josep, Salms.

Tomba de Lísias, gramàtic (Biblioteques de paper, xi)

Molt a prop, a la dreta quan entres,
a la biblioteca de Bèritos, hi hem enterrat
el savi Lísias, gramàtic. El lloc li és
molt adient. L’hem sepultat a prop de les coses
que ell potser allà baix deu recordar:
escolis, textos, escrits d’anàlisi gramatical,
volum amb moltes glosses d’hel·lenismes.
Així nosaltres podrem veure i honorar la seva tomba,
quan anirem a furgar enmig dels seus llibres.

  • Konstandinos P. Kavafis. Poemes. Traducció catalana i notes d’Alexis E. Solà. Barcelona: Curial, 1988. p. 57.

Prendas de Natal, 2004

A l’igual que l’any passat, les autores de Tempo Dual, la Cláudia Caetano i la Sandra Costa, ajudades enguany pel Nicolau Saião, han fet un recull de paraules suggerides pels seus lectors i els les han tornades en forma de poema, en forma de regal de Nadal.

prenda de Natal para Ferran*

andorinha

nidificar na tua axila como aprendi
à andorinha fiel ao beiral do
telhado

saberás tu que as ausências não são
mais que regressos a tempo pré-determinado
e que as estações são do ano como da vida
e são feitas de ciclos de renovação onde a cada
vez o amor como nunca antes

Cláudia Caetano

A tots tres, moltes gràcies. I feliç any nou.

Prendas de Natal, 2003.

Forcanejant d’enyor

Versos aliens, III

«Tu»

Per la finestra del tren
un arbre en flor goteja pluja.
He recordat el teu rostre
somriure entre les llàgrimes.

De sobte em pregunten quina hora és.
Dic el teu nom.

(De Manuel Forcano, a De nit. Palma de Mallorca: Moll, 1999.)

Prendas de Natal (Regals de Nadal)

Fa uns dies, les amigues Sandra Costa i Clàudia Caetano, autores de Tempo dual, demanaven als seus lectors que els proposéssim una paraula que ens agradés especialment, ja que ens preparaven una sorpresa. La sorpresa era un magní­fic regal de Nadal en forma de poema, basat en la paraula que els lectors havien proposat. La meva va ser lembrança, i aquesta la resposta de la Sandra Costa.

lembrança

camisola do avesso como um sinal
post-it na porta do frigorí­fico
cordel atado num aro
cruz desenhada na mão
toque polifónico à  saída do carro
toda a gente avisada para o aviso

e esquecer-me que te vou esquecer*
Sandra Costa

A totes dues, moltes gràcies.

*Record. Samarreta del revés com un senyal / post-it a la porta de la nevera / cordill lligat en un anell / creu dibuixada a la mà  / to polifònic a la sortida del cotxe / tothom avisat per a l’aví­s / i oblidar que t’oblidaré.

PD. Fa uns mesos, la Pritiguel (No soy superwoman) ens va proposar un joc semblant, però amb un resultat diferent. Aquí­ en teniu el resultat.)

Versos en dissabte

Versos aliens, II

Els versos aliens d’aquest assoleiat dissabte de desembre tenen música i tenen calma i tenen naïve. Són les lletres de dues cançons del disc Nada como el hogar, de Pauline en la playa, titulades «Titubeas» i «Tan tranquila».

«Titubeas»

Pregunto y titubeas,
pregunto y titubeas.
Tienes miedo,
tiritas.

Te digo que te quiero,
te digo que te quiero.
Te pones nervioso,
te pones a temblar.

Han sido tantas veces,
han sido tantas veces.
Tartamudeas,
tarareas.

Y tú siempre tan tonto,
y tú siempre tan tonto.
Tan tonto que te amo,
tan tonta que te amaré.

Pregunto y titubeas,
pregunto y titubeas.
Tienes miedo,
tiritas,
tiritas,
tiritas.

«Tan tranquila»

Es tan triste,
ya no sé si puedo comprender
que no existe.

Tan tranquila,
vuelvo a recordar las cosas que
me dijiste.

Y es que ta no me sorprende ver,
sin razón,
escondido en la nevera mi
corazón.

Al momento,
me deja de recordar a ti
lo que pienso.

Tan paciente,
que con ello deberí­a ser
suficiente.

Y es que ya no me sorprende ver,
sin razón,
escondido en la nevera mi
corazón.

I de propina, una cançó del disc Paixões diagonais, de Mí­sia, una de les meves cantants preferides: un poema de Fernando Pessoa amb música d’Amélia Muge.

«Par rêve»

Si vou m’aimez un peu? Par rêve,
non par amour…
un rien… l’amour que l’on achève.
est lourd.
Faites de moi un Qui vous aime,
pas Qui je suis.
Quand le rêve est beau, le jour même
sourit.
Que je sois triste ou laid —c’est l’ombre…
Pour que le jour
vous soit frais, je vous fais ce sombre
séjour.

«Si m’estimessis una mica? Per somni, / no per amor… / una mica només… / l’amor que s’acaba / pesa com el dolor. / Fes de mi un qui t’estima / no un qui sóc jo / quan el somni és bonic, el dia mateix somriu. / Que jo sigui trist o lleig —és l’ombra… / per tal que el dia et sigui fresc, / jo et faig aquest ombrós / refuig.» (traducció pròpia sobre la versió en castellà d’Eduardo Naval que hi ha al disc).

Versos aliens

Estàveu avisats: més Gloria.

«A lo mejor es bueno»

A lo mejor es bueno desesperarse mucho y acostarse temprano.
Quizá es bueno tenderse encima de la vía;
y esconderse a menudo debajo de la cama.
Quién sabe si el gorrión la pía por ser hombre,
y puede que el toro quiera ser alcaldesa.
Nada sabemos casi: el cáncer no se cura,
la guerra no se para,
la guerra nos separa hermanos negros, amarillos, de todos los colores.
¡Cuánto os quiero!
A lo mejor es bueno desesperarse mucho

«Disco de gramófono en una tarde de gramófono»

Con el traje de siempre,
con la blusa de siempre,
con el pelo de siempre
y de siempre el amor,
mis tumbos entretienen
al Gran Marionetista,
y se me va saliendo
el llanto del tacón.
Cuando me aprieta todo
yo bebo, bebo siempre,
con el traje de siempre
y de siempre el amar,
el amor está amargo
y me apaga la boca
con el agua del vino,
que me ahoga al manar.
Con el ansia de siempre
vuelvo a escribir sin tino;
hay un perro sentado
que me quiere encantar.

«Ya ves que tontería»

Ya ves que tontería,
me gusta escribir tu nombre,
llenar papeles con tu nombre,
llenar el aire con tu nombre;
decir a los niños tu nombre,
escribir a mi padre muerto
y contarle que te llamas así.
Me creo que siempre que lo digo me oyes.
Me creo que me da buena suerte

Voy por las calles tan contenta
y no llevo encima nada más que tu nombre.

De fons, Kamikazes enamorados, de Quique González.

«Puesto del Rastro»

Per culpa del senyor Juvenal, o millor dit, gràcies a ell, torno a acostar-me a una figura de la poesia espanyola contemporània, recuperant-la de la caricatura en què l’havien convertit els que, possiblement, no sabien de qui parlaven: Gloria Fuertes.

I aprofitant que aquí al costat hi ha algú a qui li agraden els inventaris, copio aquest poema de les Obras incompletas (Madrid: Cátedra, 1975. ISBN 84-376-0056-1) que ella mateixa preparà.

— Hornillos eléctricos brocados bombillas
discos de Beethoven sifones de selt
tengo lamparitas de todos los precios,
ropa usada vendo en buen uso ropa
trajes de torero objetos de nácar,
miniaturas pieles libors y abanicos.
Braseros, navajas, morteros, pinturas.
Pienso para pájaros, huevos de avestruz.
Incunables tengo gusanos de seda
hay cunas de niño y gafas de sol.
Esta bicicleta aunque está oxidada es de buena marca.
Muchas tijeritas, cintas bastidor.
Entren a la tienda vean los armarios,
tresillos visillos mudas interiores,
hay camas cameras casi sin usar.
Artesas de pino forradas de estaño.
Güitos en conserva,
óleos de un discípulo que fue de Madrazo.
Corbatas muletas botas de montar.
Maniquíes tazones cables y tachuelas.
Zapatos en buen uso, santitos a elegir,
tengo santas Teresas, San Cosmes y un San Bruno,
palanganas alfombras relojes de pared.
Pitilleras gramófonos azulejos y estufas.
Monos amaestrados, puntillas y quinqués.
Y vean la sección de libros y novelas,
la revista francesa con tomos de Verlaine,
con figuras posturas y paisajes humanos.
Cervantes Calderón el Óscar y Papini
son muy buenos autores a duro nada más.
Estatuas de Cupido en todos los tamaños
y este velazqueño tapiz de salón,
vea qué espejito, mantas casi nuevas,
sellos importantes, joyas…

(probablement no sigui el seu millor poema, dissabte en caurà algun més).

I un fragment del pròleg, encara que no sigui el més significatiu per entendre l’autora:

En 1955 volví a estudiar, hice biblioteconomía e inglés, durante cinco años —todo esto sin dejar de trabajar ni de escribir.

Fue una de mis épocas más felices. Aquellos años, en que ya al frente de una “Biblioteca Pública”, aconsejaba y sonreía a los lectores. Mi jefe era el libro, ¡yo era libre!.