Arxiu d'etiquetes: poesia

La citació: Ian McEwan (2)

És clar que començar a llegir-ne [de poesia] tan bon punt va descobrir que era pare d’una poetessa. Però li exigia una mena d’esforç al qual no estava acostumat. Només el primer vers ja li produeix una espessor darrere els ulls. Les novel·les i les pel·lícules, que són incansablement modernes, et propulsen cap endavant o cap endarrere a través del temps, a través dels dies, els anys o fins i tot les generacions. La poesia, en canvi, per fer les seves asseveracions i judicis, es balanceja sobre el problema del moment present. Alentir el ritme, aturar-te del tot per llegir i entendre un poea és com intentar aprendre una habilitat antiquada: com fer un mur de mamposteria en sec o pescar truites.

He de reconèixer que si fa no fa, em passa el mateix que al personatge de McEwan. La poesia em costa i si no parla d’alguna experiència molt propera, o d’algun tema molt planer, em perdo. I a vegades no l’entenc i m’he de quedar, per gaudir-ne, només amb els jocs de paraules, amb la fluència del ritme, la bellesa de les imatges i he de renunciar a allò que volia transmetre el poeta. Que de vegades, de tan personal i de tan literaturitza’t que és, no arriba al lector. O potser aquest lector no és capaç d’arribar-hi, que també podria ser.

Ian McEwan. Dissabte. Barcelona: Anagrama; Empúries, 2007. P. 171.

Sala de lectura, 130: Vida i obra de Màrius Torres, de Mercè Boixareu

Tal dia com avui, fa cent anys, naixia un dels nostres poetes de més anomenada, Màrius Torres. Com ja és habitual, la catosfera s’ha posat en marxa per retre-li homenatge i recordar-lo, i, també, per donar-lo a conèixer a qui no el conegués. No és el meu cas, per una vegada: avisat amb temps he fet els deures, uns deures pendents des que vaig llegir ja fa anys les cançons a Mahalta.

Així començava l’apunt que hauria publicat, si no hi hagués hagut tota una sèrie de circumstàncies que al final ho impediren, el 30 d’agost, dia assenyalat per a la commemoració del centenari del naixement de Màrius Torres, el poeta lleidatà. Un poeta que, per mi, sempre ha estat envoltat d’aquell halo romàntic que encara continua arrossegant la tuberculosi. Un poeta que, d’altra banda, conec poc: he repetit fins al cansament que no sóc gaire lector de poesia, per no dir que no ho sóc gens —que no seria veritat d’altra banda—; aquests homenatges catosfèrics tenen la virtut de posar-nos davant dels nassos les nostres mancances lectores i es converteixen, també, en un repte. Finalment, però, la poesia de Torres quedà al prestatge i només vaig arribar a llegir la meitat dels deures que m’havia autoimposat: l’estudi que en féu la filòloga Mercè Boixareu els anys seixanta del segle passat.

Vida i obra de Màrius Torres té dues parts ben diferenciades. La primera part té dos apartats: al primer Boixareu ens explica la vida del poeta, basant-se no només en el que s’havia publicat fins llavors sinó també en entrevistes, documents inèdits i correspondència amb persones que havien conegut Torres. Hi trobem la infantesa, l’adolescència i la maduresa del poeta, la família i les amistats, l’amor, i les creences religioses que, d’una manera més evident cap al final de la seva vida, amaren la seva poesia. Al segon apartat, en descriu l’obra a grans trets.

La poesia de Màrius Torres té la primera raó de ser en la seva capacitat per a sentir d’una manera especialment intensa cada moment de la seva existència. [p. 66]

A la segona part del llibre, Boixareu descriu la temàtica de l’obra poètica classificant-la en deu grans temes: estats d’ànim, natura, música, arts plàstiques, pàtria, família i amics, amor, sentiment de la vida i consciència del temps, mort i religiositat. Cadascun d’aquests apartats està dividit en subtemes, tots explicats i il·lustrats amb citacions de la poesia de Torres, tant de la ja estava publicada a l’època com de la que romania inèdita —alguna de la qual, diu l’autora, només la cita a manera d’exemple ja que no està a l’alçada de la resta de l’obra de Torres.

La sofrença és el primer factor circumstancial al qual devem la poesia de Màrius Torres, com la de tants altres poetes. És sempre el dolor el que ens obliga a sortir de tot el que és superficial, per fer-nos conscients del veritable sentit de la vida; ens fa comprendre millor les seves desgràcies i ens fa valorar més les seves felicitats. [p. 79]

El llibre acaba amb dos apèndixs, després de les conclusions, amb poemes inèdits de Màrius Torres i algunes de les seves composicions musicals.

Tot i els anys que fa que es va publicar, m’ha semblat una bona introducció a la vida i l’obra de Màrius Torres. En algun moment m’ha semblat que tenia un to una mica carrincló —potser per causa de la manera d’expressar-se en alguns moments, una mica allunyada de l’actual— i he trobat a faltar que l’autora es mullés una mica més a l’hora de citar les fonts de les seves afirmacions, que atribueix, de tant en tant, a uns plurals genèrics («ens expliquen que», «ens diuen també que») que amageun les fonts. Possiblement es degui al fet que en el moment de la publicació del llibre aquestes fonts eren encara vives i preferien mantenir l’anonimat. Aquests peròs, però, són obstacles menors a l’hora de llegir aquest assaig i aprendre una mica més sobre Màrius Torres.

El llibre:

  • Mercè Boixareu. Vida i obra de Màrius Torres. Barcelona: Selecta, 1968. 279 p.

PD. D’això se’n diu arribar a misses dites, però val més tard que mai…

(H)indignats

Des de fa anys, al restaurant Horiginal s’hi celebraven recitals poètics tots els dimecres al vespre, però ara ja no es fa. Per què? Doncs perquè la llicència d’activitat del local no ho permetia i l’Ajuntament va obrir un expedient administratiu contra el restaurant perquè cessés l’activitat no autoritzada. Malgrat els intents, no hi ha hagut cap acord per poder continuar, i és emprenyador que un ajuntament tan permissiu amb altres violacions de normatives —durant quants anys hem hagut d’aguantar cotxes aparcats sobre les voreres de la Diagonal en dies de futbol fins que hi han intentat posar fre?— es mostri tan inflexible en aquest aquest cas.

Per intentar fer una mica de pressió, s’ha posat en marxa un bloc, (H)indignats, on podeu trobar un manifest de denúncia dels fets, al qual us podeu adherir si us sembla i un grup a Facebook. Copio el començament del manifest, i si us vaga cliqueu l’enllaç que us portarà al text complet:

DENUNCIEM que Barcelona ha perdut l’espai capdavanter dels recitals poètics, l’anomenada per molts “Catedral” de la poesia a la ciutat. Des de fa 9 anys, amb l’obertura del bar-llibreria “l’Horiginal”, Barcelona ha gaudit d’un espai sociocultural inèdit que ha dinamitzat el teixit urbà del Raval. De llavors ençà, el barri ha disposat d’un punt de trobada on s’han trenat sinergies literàries provinents del món acadèmic, institucional, editorial i contracultural.

El manifest»).

Rosa Leveroni, 100 anys

Avui fa cent anys que va néixer Rosa Leveroni, bibliotecària i poetessa, i sembla que ningú no ha pensat a fer-li un homenatge. Potser perquè continua essent una poetessa poc coneguda, d’obra petita i, tal vegada, no gaire important dins la nostra literatura —o sí, aneu a saber; sembla, però, que Gabriel Ferrater no li’n concedia gaire, com podíem llegir fa uns dies a cal Pere de Provisionals: «Rosa Laveroni, que escribe bien pero no tiene gran cosa que decir» («Cànons i anticànons, 2»). És una figura, deia, potser no gaire coneguda, amagada a l’ombra dels pesos pesants amb qui va tenir més tracte: Ferran Soldevila, l’historiador, amb qui mantingué una llarga i clandestina relació, i Carles Riba, el poeta, que la guia en el camí de la poesia i qui, sembla, sentí en algun moment alguna cosa més que amistat per la poetessa.

No recordo quina casualitat em féu arribar, a mi, no lector de poesia, fins a Rosa Leveroni, però amb el temps s’ha convertit en una presència força constant en la singladura d’aquest bloc, si més no en els darrers anys: no només en apunts en què parlava d’ella, fossin de llibres sobre la poetessa o anècdotes relacionades amb ella, sinó que també m’ha servit d’excusa en altres homenatges que hem fet a la catosfera. Avui, escriure un apunt dedicat a Rosa Leveroni no m’era gens fàcil, corria el risc de repetir paraules ja escrites. I he optat per la via més fàcil, recopilar els diversos apunts que he escrit en relació amb l’escriptora o en què ella aparegués. Aquí els teniu:

Ara només falta que li faci el millor homenatge que podem fer a qualsevol escriptor: llegir (d’una punyetera vegada) el que va escriure i deixar d’espigolar com he fet fins ara.

Primaveres

Ens recordava Gamoia fa uns dies en una conversa a LibraryThing, que avui és el Dia Mundial de la Poesia, dia que se celebra amb tot d’actes arreu d’això que ara en diuen territori i que sempre s’havia anomenat país, o Catalunya. Aquí, que també ens considerem territori, encara que virtual, també ho celebrem a la nostra manera: i a manca d’una ària dominical adient (que no era cosa de repetir la de diumenge passat), hem optat per dues poesies primaverenques que ens serveixen per: 1) celebrar el dia mundial; 2) celebrar que ahir començà la primavera; i 3) començar a celebrar. Què? El públic lector d’aquest bloc segur que ho endevinarà quan llegeixi les poesies i els noms dels seus autors.

Continua llegint

Homenatges

El Víctor comenta que li sembla curiós el procés que segueixo per bastir l’apunt d’homenatge a Salvador Espriu. Com que no conec l’obra d’Espriu en profunditat, només tenia dues opcions: no participar-hi o fer-ho de manera que quedés clar que era més un… diguem-ne «acte de militància» que el fruit del coneixement. De fet, el procés fou força més complicat i causà una víctima: un altre apunt que volent homenatjar Espriu, acabava homenatjant Rosa Leveroni. Com pot ser?, potser us preguntareu —o no, però això és una figura retòrica que em permetrà fotre-us el rotllo una estoneta més! Doncs vet aquí que en cercar a la biblioteca els llibres que tenia de Salvador Espriu —millor dit, cercava a quin coi de prestatge havia posat les poesies completes, que era incapaç de trobar a simple vista—, em sortí Presència i record, llibre que prologà Espriu. De seguida se m’acudí de lligar els homenatges a Espriu i a Riba per mitjà de Rosa Leveroni, qui coprotagonitzava l’homenatge al darrer.

Al pròleg, Espriu comença amb una captatio benevolentiae anomenant-se «modest padrí de confirmació», en contraposició a Carles Riba, «la més alta autoritat de les nostres lletres», que havia apadrinat el primer llibre de poemes de Leveroni. A continuació, comença el panegíric de la poetessa, «la més autèntica i depurada veu lírica femenina de la generació a la qual també pertanyo […] l’única digna de ser comparada amb les nobilíssimes de Maria Antònia [Salvà] i Clementina [Arderiu]»; continua fent una comparació de les poètiques de les tres escriptores i després passa a comentar els poemes de Leveroni, tot i que reconeix que no pot estendre’s en un comentari crític veritable ja que no és el lloc ni té l’espai per fer-ho, «ni fóra assenyat de voler resumir en un espai tanbreu la gran i singular riquesa de la lírica de Rosa Leveroni.»

Donant un cop d’ull al llibre —el qual, confesso, no he llegit sencer: de tant en tant l’obro a l’atzar i en llegeixo algun poema—, vaig arribar a la darrera pàgina on s’explicita a qui dedica Rosa Leveroni els poemes: n’hi ha un de dedicat, precisament, a Salvador Espriu: «Record de muntanya».

La boira es va fonent damunt l’aigua encalmada

del llac dels meus records; retroba la mirada

tot aquell goig passat; va sorgint lentament

l’ombra amb sentors d’avet, el mòbil fil d’argent

cenyint l’herbei en flor i la veu de l’esquella

invisible en la vall, i l’ardent meravella

del ponent dalt del cim, l’estel enfredorit

i el silenci sonor embolcallant la nit…

I sento dintre meu que la cançó oblidada

la flama encén de nou i dóna altra vegada

a l’aspror del camí, un toc del seu perfum

penyora sense engany de l’esperada llum.

Arribat a aquest punt, l’apunt s’havia convertit en homenatge a Leveroni més que no pas a Espriu, i vaig deixar-lo córrer per bastir com vaig poder l’homenatge que tocava. I ara el torno a recuperar, amb l’excusa del comentari de Víctor Pàmies.

Coberta del llibre Presència i record de Rosa Leveroni

PS. Aquest llibre ja fou protagonista d’un apunt al bloc, fa temps: «La Fira i les casualitats».

Sala de lectura, 107: Totes les baranes dels teus dits, a cura de Jesús M. Tibau

L’escriptor ebrenc Jesús M. Tibau s’ha convertit, amb el seu blog Tens un racó dalt del món, en un animador i en punt de trobada de la catosfera, gràcies en bona part als jocs literaris que proposa setmanalment: tots els dimecres en Jesús planteja un repte relacionat amb la literatura, que tant pot ser endevinar el títol i l’autor d’una obra amb l’única pista d’una imatge, com la proposta d’exercitat les habilitats literàries escrivint un petit text a partir d’una imatge o d’un text que ell proposa. Aquests jocs no estan circumscrits al seu blog: en alguna ocasió ha aconseguit la col·laboració d’altres blogs per, entre tots, proposar el joc o donar pistes per resoldre’l. Molt semblant als jocs literaris va ser la proposta que va fer el 10 de juny passat: proposà un concurs que tindria com a premi un exemplar del seu recull de poemes A la barana dels teus dits, i que consistia en escriure una poesia on aparegués «a la barana dels teus dits». D’aquell concurs en va sortir un llibre, publicat per Petròpolis —el nou projecte editorial de Jaume Llambrich— en tres formats: en paper, per llegir en línia i en format PDF per descarregar (Totes les baranes dels teus dits al web de Petròpolis).

El llibre recull les cinquanta-cinc poesies que es presentaren al concurs i que són, també, una mostra d’allò que escriuen els blogaires de les terres de parla catalana; i dit en el sentit més ampli, ja que inclou una poesia de la blogaire algueresa Anna Cinzia Paolucci (Poemes des de l’Alguer). Però les convocatòries de Jesús M. Tibau sobrepassen les fronteres, i també hi ha una poesia en occità de Joan deu Peiroton (Lo blòg deu Joan). La majoria tenen l’amor com a tema principal, cosa no del tot estranya si tenim en compte l’origen de la frase que havia de servir d’inspiració; és un recull de bon llegir, amb bones propostes poètiques i imatges de molta força, algunes de les quals fan emocionar.  Us en copio a sota una petita mosta:

Relluu la passió
a la barana dels teus dits
senyals de vida
imploren la ràbia del vent
que espanti l’estàtica pols.

(Anna Cinzia Paolucci)

L’ocean deus tons uelhs
non coneish nada barana:
m’i voi negar dab un sospir,
tà húger deu temps qui passa.
A l’arrampa deus tons dits,
l’eternitat que s’i hauça,
com lo só a la matiada.

(Joan deu Peiroton)

Ens obviarem les trobades desafortunades,
i buscarem una altra gasosa Schuss,
i serem afortunats només quan surti el sol,
i de ser dos, tornarem a ser un.

I fumaré molts cigarrets quan hagis marxat,
i buscaré moltes llunes que ja no hi seran,
i em faré les carícies que ja no em faràs.

I somiaré en caminar descalça sobre el teu llit,
i passejar casa teva en calcetes, de nit,
i esperar caure dolça a la barana dels teus dits…

(Neopoeta)

El llibre:

  • Totes les baranes dels teus dits. A cura de Jesús M. Tibau. Petròpolis, 2009. 68 p.

Homenatge a Joan Brossa

Haureu vist que ja fa uns dies hi ha una nova imatge a la columna lateral del blog: es tracta del logotip de l’homenatge que un grup de blogaires força coneguts —els editors del Diccitionari i en Joan de Base de Badades— han impulsat per commemorar el desè aniversari de la mort del poeta Joan Brossa, el proper 30 de desembre. A hores d’ara ja som cent trenta-vuit els blogaires que ens hem afegit a la iniciativa i encara hi ha temps perquè se n’hi afegeixin més.

Si voleu afegir-vos-hi o voleu veure com s’esta desenvolupant l’homenatge, no deixeu de visitar l’Ablogccedari.

Sala de lectura, lxxxvi: Lili Marleen, de Rosa Sala Rose

Rosa Sala Rose. Lili Marleen. Global Rhythm, 2008.

Rosa Sala Rose. Lili Marleen. Global Rhythm, 2008. (cliqueu a la imatge per anar a l'editorial)

Comencem pel final? Per un final sorprenent o, més ben dit, una afirmació sorprenent que tanca el llibre —també sorprenent, d’altra banda. Diu Rosa Sala Rose al final de l’assaig: «Si la etérea Lili Marleen ha sido olvidada, dejemos que descanse en paz». I la trobo sorprenent per dues raons: perquè no crec que sigui una cançó oblidada i per la contradicció que hi ha en la frase: l’hem de deixar descansar… però en fem un llibre? Un llibre sorprenent, d’altra banda: no sembla que una cançó pugui donar lloc a un llibre de més de dues-centes pàgines. Però aquesta ho fa, potser perquè Lili Marleen no és una cançó qualsevol, no és una cançó més, sinó que és una cançó que va marcar tota una època i que, d’una manera o altra, s’ha mantingut viva fins als nostres dies.

I això és el que explica aquest llibre, la història d’una cançó que va néixer com un poema dedicat a dues dones, segons el seu autor, el poeta alemany Hans Leip, durant la Primera Guerra Mundial i que a la Segona Guerra Mundial va passar de ser l’himne dels soldats alemanys a ser l’himne de tots els soldats, d’ambdós bàndols, i una arma de propaganda i desmoralització utilitzada per tots els bàndols. Una cançó que va tenir dues intèrprets clau, Lale Andersen i Marlene Dietrich, que alhora representaven dues visions diferents de la cançó: Andresen, que popularitzà la cançó a l’Alemanya nazi i que arribà a ser considerada la Lili Marleen de què parla, fins a tal punt que se li prohibí cantar-la; Marlene Dietrich, que la popularitzà fora d’Alemanya. També representen dues relacions diferents amb la cançó: Andersen fou fagocitada per la cançó, Dietrich dominà la cançó i la va fer seva. I hi ha una tercera dona en joc, Lilly Marlé Freud, neboda del psicoanalista vienès, que intentà debades demostrar que ella era la Lili Marleen a qui Heip havia dedicat el poema.

No defuig, aquest assaig, parlar de l’ambivalència de la cançó i de les persones que hi tingueren relació pel que fa al nazisme. Si bé era la cançó de l’exèrcit alemany, no es pot negar que estigué lligada estretament a l’Alemanya nazi i que alguns dels personatges que hi tingueren relació (Heip, Schultze, Andersen) estigueren vinculats d’una manera o altra al Tercer Reich. La cançó esdevingué un èxit, de fet, amb la música de Norbert Schultze i la interpretació de Lale Andersen a partir de 1941.

En cierto modo, se puede considerar que Lili Marleen es una criatura nacida entre los lodos de la adaptación y el oportunismo en una época especialmente proclive a la flaqueza moral. En mayor o menor medida, los tres protagonistas de la canción  (Leip, Schultze y Andersen) se movieron en la ambivalencia, en ese extenso territorio de grises donde a pesar de lo que transmiten las películas y los mitos, suelen desarrollarse las actuaciones de la mayor parte de los hombres. Aunque sólo Schultze, el compositor, pueda ser abiertamente calificado de nazi, los tres, ya sea por ambición o por necesidad, hicieron concesiones al régimen de Hitler. [p. 57]

L’evolució de la cançó no s’aturà al final de la guerra, sinó que encara donà lloc a versions o reelaboracions de la cançó, sense comptar les nombroses traduccions que se n’havien fet. Bona mostra dels estadis pels quals passa és el CD que acompanya el llibre, amb deu enregistraments diferents de la cançó: des d’un en què canta el mateix Leip, a diverses versions amb música de Schultze, passant per la versió més liederística amb música de Rudolf Zink (que m’ha semblat molt més bonica que la de Schultze), fins arribar a dues cançons «inspirades» en Lili Marleen que poc hi tenen a veure.

El llibre està, a més, ben escrit, amb un estil fluid que no entorpeix ni fa pesada la lectura, i prou ben lligat perquè no es notin massa les transicions entre els diversos aspectes de què parla. La documentació, àmplia, i amb moltes referències a textos originals dels protagonistes principals.

En resum, una lectura força recomanable si teniu curiositat per saber què fa que triomfi una cançó com ho va fer Lili Marleen.

El llibre: