Arxiu d'etiquetes: Pirómides

Sala de lectura, xlii: Pirómides, de Terry Pratchett

De Bolsillo presenta la sèrie de Mundodisco com una sèrie de ciència ficció, «la serie de ciencia ficción más hilarante de todos los tiempos»,* però més aviat és una sèrie de fantasia —sí, de fantasia amb nans, dracs, mags i tota la pesca, però amb un tret força especial: Mundodisco és una paròdia dels tòpics del genère fantàstic… i del nostre món. El protagonista de les dues primeres novel·les de la sèrie és un turista amb tots els elements característics dels turistes (càmera fotogràfica… amb un follet a dins que «pinta» les fotografies, literalment, amb cavallet, pintures, etc.; equipatge, ferotgement custodiat en un bagul viu de fusta de perera sàvia i fins i tot una camisa de flors!); l’acompanya un mag, que apareix en altres novel·les de la sèrie, incapaç de fer màgia; aquesta s’aprèn en una universitat, la Universitat Invisible d’Ankh-Morpork, on els catedràtics es dediquen més a defensar la seva càtedra —i a gandulejar— que no pas a fer màgia; a Ritos iguales una noia malda perquè la deixin entrar a la Universitat Invisible, cosa impossible perquè tothom sap que les dones no poden fer màgia, com a molt poden ser bruixes i fetilleres… i a Pirómides trobem un regne, Djelibeibi, on regnen els faraons, la vida transcorre al ritme de les crescudes del riu que el travessa i els faraons morts són enterrats en piràmides. Tot això des de fa set mil anys i sense cap indici que les coses hagin de canviar en els propers set mil anys…

Teppic és el fill del faraó Teppicamón XXVII i per restablir les finances del regne —arruïnat després de set mil anys de construir piràmides— decideix matricular-se a l’escola d’assassins d’Ankh-Morpork. El Gremi dels Assassins és un dels més importants de la ciutat, i ajuda a mantenir a ratlla als assassinats controlant-los fèrriament. Però tot just quan aprova, Teppicamón XXVII decideix oblidar que no és una gavina i que, per tant, no pot volar i s’enlaira des d’una muralla del palau. Teppic, de sobte, es converteix en el faraó Teppicamón XVIII i intenta modernitzar el regne malgrat l’oposició de la casta sacerdotal, encapçalada pel gran sacerdot Déu. Una de les primeres decisions que pren és la de fer construir per al ser pare la piràmide més gran que s’hagi construït mai, però això provocara una anomalia en el flux del temps que posarà en perill l’existència del regne.

Tot i que se les qualifica de molt hilarants, cap de les que he llegit m’ha fet riure tant com les dues primeres, potser per la sorpresa. He de reconèixer tanmateix que són divertides i que, de tant en tant, et fan llançar una riallada. I amb una mica d’atenció es poden anar espigolant aquí i allà els dards que l’autor llança a tort i a dret, contra el mort i qui el vetlla, i les moltes referències al nostre entorn cultural —algunes de les quals ens queden una mica més lluny i poden passar desapercebudes: a La Concha de Gran A’Tuin hi ha unes «Anotaciones» que ajuden a interpretar-les… i algunes crítiques a la traducció de la sèrie.

* Surt a la coberta posterior de totes les novel·les.

Terry Pratchett. Pirómides. Tr. Albert Solé. Barcelona: De Bolsillo, 2006. 430 p. ISBN 84-9759-317-0.

Technorati tags: