Arxiu d'etiquetes: Pina Bausch

Nits d’Òpera, 71: Iphigenie auf Tauris, de Christoph Willibald Gluck

La temporada 2010-2011 del Gran Teatre del Liceu comença amb una òpera barroca passada per sedàs de l’experimentació que, darrerament, és tan habitual als teatres d’òpera d’arreu: Iphigenie auf Tauris, de Christoph Willibald Gluck. Al Liceu ja hem vist experiments curiosos —com ara un Ariodante en què s’havien convertit els cantants en titelles— i no és cap novetat que un o més cantants apareguin fora de l’escenari, però que jo sàpiga (i la meva «memòria històrica» de temporades del Liceu no va més enllà de la temporada 2000-2001) no s’havia vist mai una òpera en què els cantants i el cor haguessin estat desallotjats de l’escenari, ocupat únicament per ballarins (al Liceu i que jo sàpiga; és una reposició d’un espectacle concebut el 1973). I és que aquesta Iphigenie auf Tauris tenia direcció d’escena i coreografia de Pina Bausch.

Barroc i dansa contemporània (passeu-me la imprecisió, si us plau); si ja habitualment aquests dos termes buiden el teatre, combinats encara el buidaren més: els dos laterals del Liceu, a la funció de dissabte 4 de setembre, estaven pràcticament buits. I és una llàstima, perquè l’espectacle val la pena. L’escenografia és més aviat tirant a minimalista —això tampoc no és cap novetat— deixant el màxim d’espai per als moviments dels ballarins, que segueixen en tot moment la música i el text de l’òpera. Algunes de les escenes claus de l’obra es perceben clarament (l’arribada d’Orestes i Pílades captius, el relat de l’assassinat d’Agamèmnon o el reconeixement dels dos germans, Ifigènia i Orestes) i estan molt ben resoltes amb la coreografia.

Els cantants, mentrestant, han estat exiliats als proscenis de l’amfiteatre, i el cor encabit com s’ha pogut al fossat amb l’orquestra. A la funció de dissabte, la soprano Elisabete Matos cantava el paper d’Ifigènia; el baix-baríton Gerd Grochoswski, el de rei Thoas; el baríton Christopher Maltman, el d’Orestes; i el tenor Nikolai Shukoff, el de Pílades. La situació dels cantants als proscenis em sembla que no els afavoreix gaire: quan tenia Elisabete Matos de cara, podia sentir la seva veu amb tota potència, però quan la vaig tenir al prosceni del mateix lateral on m’estava, la veu semblava més apagada, tot i això, la seva interpretació, juntament amb la de Nikolai Shukoff, va ser de les més aplaudides —tot i que aquest, al segon acte, va començar a cantar una mica escanyat. Els que no semblaven tenir cap problema, ni d’emissió ni de to, foren Maltman i Grochowski.

Un dels peròs, que n’hi ha, a aquest muntatge, és l’absència de sobretítols. Segons el Liceu,

Per les especials característiques del ballet de Pina Bausch i les exigències de la coreografia, s’ha optat per prescindir dels habituals sobretítols, ja que en aquesta ocasió la seva presència no contribueix a una millor comprensió de l’obra.*

Això ho diuen ells, però la meva experiència és més aviat el contrari: no sabent alemany, em va costar una mica interpretar algunes escenes. Com que, a més, era la primera vegada que escoltava Iphigenie auf Tauris, no sabia si el tenor era Orestes o Pílades, i fins ben avançada l’obra no els vaig poder distingir. Els sobretítols haurien ajudat força a poder seguir plenament la trama.

… i una senyora amb pamela

Feia temps que no em veia provocat a parlar del públic del Liceu. El tema dels estossecs ja avorreix —malgrat que continuï essent igual d’empipador—, i darrerament no hi he vist l’aplaudidor compulsiu del cinquè pis. Però dissabte, de sobte, vaig trobar motiu per tornar-ne a parlar: pel segon pis apareix de cop i volta una senyora amb pamela. És cert que segons quines persones encara «es vesteixen» per anar al Liceu, però l’uniforme més habitual és, enparaules de Martirio, que la gent hi vaig «arreglá pero informal»: les funcions de gala han passat a la història, i el Liceu no deixa de ser un teatre. Ara, que tampoc no entenc que s’hi vagi amb pantalons curts i xancles, però això ja són manies meves… Ara bé, si hom es vol arreglar per anar a l’òpera, que almenys intenti que no sembli que ha tret de l’armari els vestits del darrer casament al qual va assistir: a part de la senyora de la pamela, hi havia una família sencera vestida de casament… i m’estaré de posar-hi adjectius o procedències per no ofendre ningú, però «quiero y no puedo» podria ser una bona manera de descriure l’efecte que feien. Apa, ja he satisfet la vena criticaire, que també em surt de tant en tant…

* Nota al fullet de mà de la funció.