Arxiu d'etiquetes: París

Percepció turística

La percepció del turista sobre el lloc que ha visitat és completament subjectiva i depèn únicament de l’experiència personal, més enllà de la fama real o tòpica del lloc visitat (sí, ho sé, això és una obvietat de l’alçada d’un campanar). A la cua d’entrada a l’Òpera Garnier un matrimoni català comenta que no han trobat ningú, ni a l’hotel ni fora, que parli castellà… i tu alces la cella incrèdul perquè des que has arribat al país no has deixat de trobar gent que parlava prou castellà per poder-t’hi entendre.

A l’aeroport, ja de tornada, no deixes de sentir comentaris sobre la mala educació dels francesos… comentaris provinents de pares i mares que comenten a crits el viatge mentre els seus dolços fillets es dediquen a desordenar els prestatges de la botiga de l’aeroport, a posar els peus a sobre els seients i a llençar a terra el paper del caramel que els han comprat, tot i tenir una paperera al costat. I no deixes de pensar en aquella dita: «tal faràs, tal trobaràs».

N’oubliez pas de lire

Potser era en un dels carrers que desemboquen al boulevard Henri IV, no ho recordo amb exactitud. Era a la tarda, això sí: estava núvol i començaven a caure quatre gotes. De cop i volta la vaig veure, quan ja estava a mig travessar el carrer: una petita llibreria que ens exhortava a llegir, a no oblidar la lectura. Ni tan sols sé quina mena de llibreria era, perquè no m’hi vaig apropar: des de la vorera del davant, cap a on havia reculat, vaig fer la fotografia. «N’oubliez pas de lire», la imatge i l’exhortació que he escollit perquè acompanyi el blog durant el mes d’abril.

Tot el contrari del que semblen voler les autoritats d’Oviedo, decidides en nom de qui sap quins motius a tancar algunes biblioteques públiques de la ciutat i a acomiadar-ne els bibliotecaris. Potser volen que la gent oblidi la lectura; ja se sap, si no hi ha ciutadans crítics, no hi ha oposició al poder. Més informació a FrikitecarisEx-Bibliotecarios ovetenses») i a El Documentalista Enrededado¿Qué está pasando con los bibliotecarios de Oviedo?»).

Gregarisme turístic

Per pujar a la basílica de Sacré-Coeur des del boulevard de Rochechouart hom pot optar per diversos carrers; curiosament, però, tots són buits excepte un, el carrer d’Steinkerque, que comença a l’alçada de la parada de metro i desemboca a les escales que porten a la basílica. Tant se val que anem per un carrer o altre dels que hi ha al costat, perquè hi arribarem igualment… és igual, perquè tots agafem el carrer més atapeït, el més ple de botigues de souvenirs, el carrer on carteristes i altres timadors intenten fer el seu agost particular (o pensàveu que el joc de les boletes que omple les Rambles de Barcelona era únic?). I és quan tornes de la visita de rigor i decideixes no tornar a passar per aquell carrer intransitable que t’adones que el més bonic no estava en aquell camí…

O tots portem la mateixa guia o el turista tendeix al gregarisme més del que hi tendeix l’espècie humana en general…

Les espigadores

Acabats d’arribar a París els turistes passegen pel Cours La Reine en direcció a Trocadero, contemplant embadalits tot el que els envolta: l’ampla avinguda arbrada a una banda, el riu a l’altra, la Tour Eiffel al fons. El dia és gris i fred i poca gent passeja a aquella hora per allà, excepte quatre turistes i algun parisenc. I ella. De seguida la reconec, fa la mateixa fila que les preteses turistes que dins del metro de Barcelona fan l’agost a costa de les pertinences dels turistes de debò. Aquesta va sola i camina a poc a poc, com si passegés; de sobte mira a terra i s’atura, s’ajup i en recull alguna cosa. I com si una molla amagada dins el cos l’hagués empès, la tenim a tocar en un segon, ensenyant-nos un anell daurat, massa gros per als seus dits, mentre en un anglès rudimentari ens diu que és d’or, i insisteix a ensenyar-nos la marca que hi ha a l’interior. «El contrast, el contrast, no veieu el contrast?» sembla voler dir, «és autèntic i estava al mig del carrer». Mig morts de riure, passada la sorpresa inicial, li diem que és una dona afortunada i seguim caminant. Sembla que no li ha sortit bé, per la cara que fa mentre mira com ens allunyem.

Una mica més avall, abans d’arribar a la passarelle Debilly, en veiem una altra. Només es diferencia de la primera pel color de l’anorak. «Quant de temps creus que trigarà a trobar un anell?», ens preguntem; i abans no hem respost, s’ajup, recull alguna cosa de terra i es llança sobre una turista, una jubilada segurament, que en fuig esperitada. Seguim caminant, sense perdre-la de vista: avança cap a la passarel·la Debilly, travessa fins la meitat, es recolza a la barana com qui mira el paisatge, i passats uns segons, torna a ajupir-se i ensenya alguna cosa a un turista que feia fotografies des del pont. Ara ja no podem aguantar el riure i fem broma sobre la riquesa de París, on la gent perd grossos anells d’or pels bulevards, i sobre les trobadores d’anells, tan afortunades i oportunes elles.

Hi torno a pensar més tard, al Musée d’Orsay, davant del quadre de Jean-François Millet:

Rosa Leveroni, flâneuse

41. París, [12 de desembre de 1952]

Amic Palau: sóc aquí des d’ahir a la tarda, a les sis. Jo mateixa deixaré aquesta lletra a casa seva, tot flanant. Tinc moltes ganes de veure’l: si és que ja ha arribat, vol telefonar-me o passar-me a veure demà, a quarts de deu del matí, o qualsevol matí a aquesta hora?

Desitjo que li hagi provat molt la muntanya.

Fins aviat, ja!…

Rosa

La negreta és meva. I en nota a la carta:

Del francès flâner.

Rosa Leveroni a París: flâneuse.

A l’Epistolari Rosa Leveroni – Josep Palau i Fabre 1940-1975 (Barcelona: Publiacions de l’Abadia de Montserrat, 1998), p.97-98.